Boca

L'ètim llatí BUCCA 'galta' desplaçà completament el mot més corrent que s'utilitzava per designar aquest òrgan, a saber, OS. En les llengües romàniques trobem hereus populars del primer i hereus cultes del segon. Així doncs, el portuguès, el castellà i el català tenen boca, el francès bouche, el romanx engadinès buocha, el friülès bocje i l'italià bocca. El romanès bucă és l'únic que ha mantigut el sentit del mot llatí del qual prové i, per designar la 'boca', compta amb la veu gură, que procedeix de GULA 'coll, gola'. Tal i com s'ha apuntat a l'inici, la paraula llatina més usual era OS (ORIS en genitiu) i aquesta procedeix d'un protoindoeuropeu *h₃éh₁os 'boca' que també és la base de l'antic anglès or 'començament, origen', de l'antic nòrdic oss 'boca d'un riu', de l'hitita aish 'boca' i del sànscrit āsan 'boca'. Val a dir que les formes eslaves usta (polonès i serbocroat) i ústa (txec) podrien tenir aquest mateix origen, a diferència del rus рот, l'origen del qual estaria probablement relacionat amb l'arrel protoeslava *rýdlo 'morro o boca d'un animal'.

Els mots celtes que designen aquesta part del cos provenen d'unes hipotètiques arrels protoceltes *welwo- 'llavi' (> irlandès béal), *stamnā 'boca' (> gal·lès safn) i *genu- 'mandíbula' (> gal·lès genau). Aquesta darrera estaria emparentada amb el llatí gena 'galta'. Les formes germàniques deriven d'un protogermànic *munþaz 'boca', d'on l'anglès mouth, l'alemany Mund, el neerlandès mond, l'islandès munnur o el suec mun, tots amb el sentit de 'boca'. Cognats indoeuropeus serien el llatí mentum 'mentó', el grec μάσταξ 'mandíbula, boca' i l'albanès mjekër 'mentó'. Tots provenen d'una arrel protoindoeuropea *ment- 'mastegar, mandíbula, boca'.