Cor

Les llengües romàniques es divideixen entre aquelles que compten amb formes procedents del llatí COR 'cor' (< protoitàlic *kord) i aquelles que provenen del derivat *CORATIONE. Aquesta segona veu ens ha llegat el portuguès coração i el castellà corazón, mentre que la primera, majoritària, ha evolucionat en el català cor, el francés cœur, l'italià cuore o el friülès cûr. Els romanesos, a diferència dels seus germans romànics, han optat per una forma molt més poética, inimă, procedent del llatí ANIMA 'ànima'.

Val a dir que la primera paraula és un d'aquells termes completament panindoeuropeus, ja que en trobem cognats per tot arreu del domini, des del celta *kridyom (> craidd en gal·lès, croí en irlandès), passant pel germànic *hertô (> heart en anglès, hart en neerlandès, Herz en alemany o hjärta en suec), per l'eslau *sь̑rdьce (> сердце en rus, serce en polonès o srdce en txec), pel grec κᾰρδῐ́ᾱ i fins al sànscrit hṛ́daya (> hiyā en hindi o haiyũ en gujarati). Totes aquestes formes provindrien, en darrera instància, del protoindoeuropeu *ḱḗr / *ḱr̥d- 'cor'.