Espatlla

El sentit d'aquest mot en català és compartit en la majoria de llengües romàniques, així que tenim l'occità espatla, el francès épaule, l'italià spalla, el romanx spatla o el sicilià spadda, tots ells procedents del llatí SPATULA, diminutiu de SPATHA 'eina ampla o plana'. D'aquest també prové el castellà espalda, però amb el sentit d'esquena, ja que la paraula que designa aquesta part del cos, hombro, remunta al llatí UMERU 'espatlla', que remet a l'arrel protoindoeuropea *h₂ṓms 'espatlla', base també del grec ώμος 'espatlla', del prototocari *ānse (> es, en tocari A, āntse en tocari B), el protogermànic *amsaz, el protoindoirani Hámsas (> áṃsa, en sànscrit) i l'armeni us, tots amb el sentit de 'espatlla'.

En les llengües germàniques, distigim entre els hereus del protogermànic occidental *skuldru, d'on l'anglès shoulder, el frisó skouder, el neerlandès schouder o l'alemany Schulter, i els hereus del protogermànic *ahslō, base de l'antic nòrdic ǫxl (> aksel en noruec i danès, axel en suec, öxl en islandès i øksl en faroès, totes amb el sentit de 'espatlla'). La primera, encara que d'origen desconegut, podria relacionar-se amb el protogermànic *skeldus 'escut, defensa', que derivaria de l'arrel protoindoeuropea *(s)kelH- 'tallar, dividir, separar, trencar', d'on prové també el llatí culter 'ganivet', l'albanè halë 'punta punxeguda, espina, estella' o l'antic grec σκᾰ́λλω 'remoure'. Quant a la segona, aquesta provindria de l'arrel protoindoeuropea *h₂eḱs- 'eix' i, per tant, estaria emparentada amb els mots llatins āla, axilla i axis.