Cap

El món romànic està dividit entre els representants de TESTA i els de CAPUT, tot i que aquests cohabiten en el si d'algunes llengües. Hereus de la primera forma són el francès tête i l'italià testa. Pel que fa a la segona, trobem el català, l'occità i el romanès cap, l'antic francès chief i el romanx chau. El castellà cabeza i el portuguès cabeça provenen d'un CAPITIA, derivat de CAPUT. 

Tal i com s'ha apuntat a l'inici de l'entrada, hi ha llengües que conserven formes procedents d'ambdós ètims. Així doncs, el castellà té tiesta, el català i el romanx testa, l'occità tèsta i el romanès ţeastă 'crani'. El terme CAPUT està emparentat amb els mots germànics que designen aquesta part del cos, com l'anglès head, l'alemany Haupt o l'antic nòrdic hofuð, tots procedents d'un protogermànic *haubúdą amb el mateix significat (< PIE *kaput- 'cap, bol'). El gaèlic cuach 'bol' també provindria d'aquest ètim. 

Les formes eslaves i bàltiques com el rus голова, el polonès głowa, el prussià galwā o el lituà galva estan emparentades amb l'anglès calu 'calb' i tots provenen d'un protoindoeuropeu *gelH- 'nu, cap'. El grec compta amb la forma κεφαλή, que estaria emparentada amb l'antic alt alemany gebal (> gebel 'crani' en alt alemany i alemany mitjà) i el tocari A spal, tots dos amb el sentit de 'cap'. L'arrel protoindoeuropea que es troba al darrere és *ghebh-l- 'cap'.

Dins de l'àmbit celta, hi ha unanimitat pel que fa a l'origen dels termes que designen aquesta part del cos. Així doncs, tenim que l'irlandès i l'escocès ceann, el manx kione, el gal·lès i el còrnic pen i el bretó penn provenen tots del protocelta *kʷennom 'cap', que ens remetria a una arrel protoindoeuropea *kap- 'agafar', d'on provindria també el ja esmentat ètim *kaput-, base de les formes llatina i germànica.