Conill

Del mot CUNICULU 'conill' prové la major part de formes romàniques: el protuguès coelho, el gallec coello, el castellà conejo, el català conill, l'occità conilh, l'antic francès conin (> coney en anglès, Kaninchen en alemany i konijn en neerlandès), l'italià coniglio i el friülès cunin (possible origen iberocelta) El romanès iepure 'conill, llebre' remunta a LEPORE 'llebre' i el francès i l'arpità lapin provenen d'una forma preromana, probablement ibèrica, LAPINU. El primer d'aquests dos darrers ètims ens ha llegat també totes les formes romàniques que designen la llebre: el protuguès i el gallec lebre, el castellà liebre, el català llebre, el francès lièvre, l'occità lèbre, el gascó lèbe, l'arpità liévra, el romanx lieur, l'engadinès leivra, el friülès jeur i l'italià lepre. L'antic grec λέπορις compartiria origen. La forma predominant en les llengües germàniques és la que deriva del germànic occidental *hasan- (d'on l'anglès hare, l'alemany Hase i el neerlandès haas) que, al seu torn, provindria de l'arrel protoindoeuropea *ḱh₂s-én- / *ḱas- 'gris'. Les llengües eslaves i les llengües bàltiques compartirien ètim (compareu el polonès zając, el rus заяц, el croat zec, el lituà zuikis i el letó zaķis tots amb el sentit de 'llebre') El cognat llatí seria CĀNUS 'blanc', procedent d'un protoitàlic *kaznos 'gris'. Altres cognats són el grec ξανθός 'groc' i el sànscrit śaśa 'llebre'.