Dent

Hi ha unanimitat entre les llengües romàniques a l'hora de denominar la 'dent', ja que totes deriven de la forma DENTE. Així doncs, tenim el portuguès i l'italià dente, el castellà diente, el català, l'occità i el francès dent, el romanx daint i el romanès dinte. Així mateix, el mot llatí comparteix origen amb el de moltes altres llengües indoeuropees com per exemple les germàniques, l'anglès tooth, l'alemany Zahn i l'antic nòrdic tönn, que provenen d'un protogermànic *tanþs; les celtes, amb l'irlandès déad i el gal·lès dant, que parteixen d'un protocelta *dantom; el grec ὀδούς, d'un protohel·lènic *odónts; el sànscrit dat (> danta en hindi) o el persa dandan. L'ètim comú és el protoindoeuropeu *h³dónts- 'dent'. D'un sinònim d'aquest, *ǵómbʰos, en deriven l'albanès dhëmb 'dent'; el baltoeslau *zámbas, d'on el rus зуб, el polonès ząb o el letó zobs 'dent'; l'antic grec γόμφος 'clau'; el protogermànic *kambaz, d'on l'anglès comb, l'alemany Kamm i l'antic nòrdic kambr tots amb el sentit de 'pinta'; i finalment el sànscrit jambha 'dent'.