Com a hereus del llatí PULLU, PULLA (aquests deriven d'una arrel protoindoeuropea *peh₂w- 'petit, poc, petitesa') tenim el gallec polo, el castellà pollo, el català poll, l'occità pol, el gascó poth, el francès poule 'gallina', l'arpità pôl, l'italià pollo, el sard puddu 'gall' i el romanès pui. La forma catalana pollastre, que té paral·lels en romanx pulaster, en piamontès polastr o en vènet polastro, té el seu origen en el llatí PULLASTER 'pollet'. Pel que fa als continuadors de GALLU, hem de destacar el portuguès, el castellà i l'italià gallo, el català gall, l'occità gal (llenguadocià), gau (provençal) jau (vivaroalpí), l'arpità jal i el baix engadinès gial. El francès coq i el romanès cocoş són d'origen onomatopeic. La veu llatina GALLINA ha sigut més prolífica que el seu corresponent masculí, els seus hereus romànics són els següents: portuguès galinha, castellà, català i italià gallina, occità galina, gascó garia, vivaroalpí jalina, francès antic geline, arpità gelena, romanx giaglina, friülès gjaline, aromanès găl’ină, istroromanès galirę i romanès găină.