Cella

La cella romànica es divideix entre aquells que provenen del mot llatí CILIA (plural de CILIUM 'cella, pestanya, parpella') i aquells que provenen del compost SUPER 'sobre' i CILIA. Pel que fa als representants del primer terme, hem de destacar el portuguès celha, el castellà ceja, el català cella i l'occità cilha. Quant al segon terme, tenim els hereus següents: el francès sourcil, l'italià sopracciglia i el romanx survantscheglia. L'occità compta també amb la forma ussa, que prové del llatí OSTIA (plural d'OSTIUM 'porta d'entrada, entrada'). El romanès sprâceană provindria de la composició de tres elements, a saber, SUPER més CILIA més GENA 'parpella, galta'. Així doncs, observem que la forma que apareix en tota la Romània és cilium, un mot que remunta a l'arrel protoindoeuropea *ḱel- 'cobrir'.

En l'àmbit germànic, trobem paraules compostes dels termes que designen l'ull i la cella. D'aquesta manera, tenim l'anglès eyebrow, l'alemany Augenbrauer o el suec ögonbryn. Aquest segon element del mot compost procediria del protogermànic *brūwō que, al seu torn, remuntaria al protoindoeuropeu *h₃bʰrúHs, tots dos amb el sentit de 'cella'. Aquest ètim és compartit amb l'eslau *bry, que dona el rus бровь, el polonès brew, el txec brva o l'eslovè obȓv. El grec també ens ofereix un cognat de les formes germàniques i eslaves amb l'antic ὀφρῡ́ς.

En les llengües celtes, trobem l'irlandès mala, el gal·lès ael i el bretó abrant. Els dos primers mots es perden en formes idèntiques dels estadis més antics d'ambdues llengües i el tercer té cognats en altres llengües celtes: l'irlandès abhra o el còrnic abrans, amb el sentit de 'pestanya' i 'cella' respectivament.