Gos

La veu llatina CANEM és d'on deriven la majoria de les paraules que designen aquest animal, des del portuguès cão amb la caiguda de -n­- intervocàlica, pròpia d'aquesta llengua, el gallec can, l'occità can, el francès chien amb la palatalització del grup llatí CA-, l'italià cane, fins al romanès câine. Si ens detenim en altres varietats romàniques, ens adonem que, certament, aquest és l'ètim que ha tingut més fortuna arreu: l'asturià can, l'arpità chin, el romanx chaun, el friülès cjan o l'istromanès căre en són bons exemples. Tot i que el castellà i el català compten amb cognats d'aquests termes, can i ca respectivement, les formes més esteses en ambdues llengües són d'origen onomatopeic, perro per al castellà (l'asturià també recull el mot perru) i gos per al català. Fora de la Romània trobem l'albanès qind que provindria també del citat ètim llatí. El mot llatí comparteix origen amb el d'altres llengües indoeuropees: el grec κύων, el protogermànic *hundas (d'on l'alemany Hund, l'anglès hound, el gòtic hunds, el suec hund o l'islandès hundur), l'antic irlandès cu, el gal·lès ci, el bretó ki (tots tres d'un protocelta *kwon-), l'armeni šun, el prussià sunnis, el letó suns, el lituà šuo, l'hindi śvān. Tots ells provenen d'una arrel protoindoeuropea *k'wōn- 'gos'. Les formes eslaves que designen la femella del gos també comparteixen aquest ètim: rus сука, polonès i serbocroat suka (< protoeslau *sǫka 'id.').