Cul

Atesa la gran quantitat de termes eufemístics que designen aquesta part del cos, ens centrarem només en les formes més concretes, aquelles que en la majoria dels casos són vulgars (o extremadament vulgars), però que representen la veu més genuïna de cadascuna de les llengües. El mot llatí CULU ha prosperat per tota la Romània, des de l'extrem oest fins a l'extrem est. Així doncs, comptem amb les paraules següents: cu en portuguès, culo en castellà i en italià, cul en català i en francès, cuol en occità llenguadocià, cuu en occità gascó, tgil en romanx, cûl en friülès i cur en romanès.

En les llengües germàniques, tenim hereus del protogermànic *arsaz 'cul, natja', l'anglès arse/ass, el neerlandès aars, l'alemany Arsch o el noruec rass. L'antic irlandès err 'id.' hi estaria emparentat. En territori eslau, podem trobar el polonès dupa, que prové d'un protoseslau *dupa 'forat' o el rus жопа, l'origen del qual és desconegut. El gaèlic irlandès tóin i el gal·lès tin procedirien d'un protocelta *tikna 'cul, el darrere'.