Llop

Hi ha unanimitat entre les llengües romàniques quant a l'origen del nom d'aquest animal. Totes han pres el llatí LUPUM, així doncs, trobem el portuguès, el gallec i el castellà lobo, l'asturià llobu, el català llop, l'occità lop, el francès loup, el friülès lôf, l'italià lupo i el romanès lup. Aquests estan emparentats amb el grec λύκος, l'albanès ujk (protogermànic *wulfaz 'llop' >) l'anglès wolf, l'antic saxó wulf, l'alemany Wolf, l'antic nòrdic ulfr, el noruec ulv, l'islandès úlfur, (baltoeslau *wilkós 'llop' > ) el polonès wilk, l'eslovè volk, el croat vuk, el rus волк, el prussià wīlks i el lituà vilkas. El cognat celta prengué el sentit de 'malvat, dolent': protocelta *ulkʷo-, base de l'antic irlandès olc. Tots aquests termes deriven d'una arrel protoindoeuropea *wĺ̥kʷo- 'llop'. En gaèlic, existeixen altres mots formats per composició, a saber, madra allta, el significat literal del qual és 'gos salvatge', i mac tíre format per les paraules mac 'fill' i tíre, genitiu de tír 'terra'; així que el sentit literal seria el de 'fill de la terra'. És també un mot compost el terme faolchú, de faol 'llop' i cú 'gos'. El primer element es relaciona amb l'armeni gayl 'id.', tots dos procedents del protoindoeuropeu *waylos 'llop, udulador', mentre que el segon estaria emparentat amb el llatí canis o el germànic *hundaz (cf. Gos).