d. organitzacions internacionals

Àrees geopolítiques i organitzacions internacionals

Com està organitzat el nostre món?

L’escenari mundial del segle xxi està constituït per àrees geopolítiques. El món està dominat per diversos estats que, gràcies a la seva potència econòmica, la seva extensió territorial o pes demogràfic exerceixen el seu poder, intervenen en la política internacional i estableixen espais d’influència sobre el planeta d’acord amb els propis interessos geoestratègics.

Àrea geopolítica. Espai definit per unes característiques geogràfiques determinades i per un conjunt de relacions polítiques que es produeixen en una zona determinada del món.
Interessos geoestratègics. Interessos d'un estat per dominar o controlar una regió mundial basats en el coneixement i l'anàlisi de les condicions geogràfiques d'una regió.

Les àrees geopolítiques

La fi de l’enfrontament entre els Estats Units i l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), a causa de la fallida econòmica del bloc de països socialistes, va significar el final de la Guerra Freda fa més de trenta anys. Posteriorment, el sorgiment de Rússia, a partir de la dissolució de l’URSS, i l’important progrés social i econòmic que s’ha produït a la Xina i en altres països emergents han donat pas a un sistema polític internacional multipolar amb múltiples focus de decisió: els Estats Units, Rússia, la Xina, l’Índia i la Unió Europea, de manera destacada.

Així com el centre econòmic i polític del món en el segle xx era l’oceà Atlàntic —amb els Estats Units en una banda i Europa en l’altra—, en el segle xxi aquest centre s’està desplaçant cap a l’oceà Pacífic, amb els Es tats Units en una banda i el Japó, Austràlia i, sobretot, la Xina en l’altra, sense oblidar l’Índia i el seu important volum de població.

Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Estat euroasiàtic d'economia socialis ta que va sorgir dels territoris de l'antic imperi rus arran de la Revolució Russa de 1917. A causa de la fallida del seu sistema econòmic, es va desintegrar el 1991 i es van formar dotze estats independents nous, el principal dels quals és Rússia.
Guerra Freda. S'anomena així l'estat de tensió entre potències o blocs en el qual cada una de les parts adopta una política d'enfrontament polític i econòmic enfront de l'adversari, sense arribar a un enfrontament armat directe entre elles. Es designa, amb aquest nom, la situació que va viure el món entre 1947 i 1991, en què els Estats Units, per una banda, i l'URSS i la Xina, per l'altra, es van enfrontar per aconse guir l'hegemonia mundial.

La globalització de l’economia ha fet que s’anés imposant la multipolaritat creixent de les estructures internacionals a causa de la complexitat en la gestió de les relacions entre els diferents estats. Aquesta nova dinàmica mundial està obligant a remodelar els organismes internacionals sorgits després de la Segona Guerra Mundial (ONU, FMI, Banc Mundial, etc.).

Actualment, les àrees geopolítiques mundials presenten les dinàmiques següents:

Els Estats Units d’Amèrica continuen sent la primera potència armamentística mundial, i la guerra d’Ucraïna ha reforçat el seu paper com a cap de l’OTAN, però, en l’aspecte econòmic, mostra debilitat davant l’auge xinès. Els EUA intervenen les àrees que consideren que són proveïdores de productes energètics (sobretot els països de l’Orient Mitjà) o aliats econòmics (especialment els països situats a l’entorn de l’oceà Pacífic).
La Xina ja ha superat els Estats Units pel seu volum econòmic en PIB per PPA. També ha incrementat la seva influència política i l’ajut econòmic a Àfrica, l’Amèrica del Sud i els països riberencs de l’oceà Índic, i es constitueix com un competidor directe dels EUA, els quals aspira succeir en l’hegemonia mundial.
La intervenció cada, cop més rellevant, en l’economia i en la política mundial dels anomenats països emergents que tenen un ràpid desenvolupament econòmic i que aniran escalant posicions en el futur. Entre aquests països destaca l’Índia, que des del 2023 ja és el país amb més població del món, acompanyada del Brasil, Mèxic, Indonèsia, Turquia, Egipte, Tailàndia, l’Iran i altres.
L’interès de Rússia per tornar a intervenir a escala mundial i recuperar el seu poder sobre els països de l’antiga URSS a l’Europa oriental, al Caucas, al centre d’Àsia i als països del Sahel, a Àfrica. Rússia intenta revalorar el seu paper internacional gràcies a les importants reserves energètiques de combustibles fòssils que té, de les quals depenen molts països europeus, i al seu arsenal nuclear.
La presència de dos espais regionals, la Unió Europea i l’àrea Japó-Corea del Sud, amb una gran potència econòmica però sense gaire pes diplomàtic ni poder militar. Tots dos practiquen una política d’aliances amb els Estats Units d’Amèrica, país amb el qual mantenen importants intercanvis econòmics.
L’existència d’un bloc de països islàmics que s’estenen des del Magreb fins al Pakistan, una zona de gran valor geoestratègic perquè és la que té la reserva mundial d’hidrocarburs més important. És una zona amb una gran inestabilitat política a causa de l’enfrontament entre els islamistes radicals, les minories instal·lades en el poder i els intents democratitzadors. Dins d’aquest bloc hi ha països que intenten seguir una política independent respecte dels Estats Units, com ara l’Iran, i d’altres que actuen com a aliats dels nordamericans, com l’Aràbia Saudita.
Els problemes de desenvolupament del conjunt de països de l’Àfrica subsahariana, on s’entrecreuen els interessos comercials de les multinacionals de l’Europa occidental, els Estats Units i la creixent influència de la Xina. L’elevat grau de corrupció dels governs i la manca de control sobre la pròpia economia dificulten el desenvolupament d’aquests països malgrat les seves importants reserves de minerals i hidrocarburs.
La inestabilitat de l’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud, on hi ha països (com Mèxic, el Brasil i Xile) amb importants lligams econòmics amb els EUA i altres (com Cuba, Veneçuela i Bolívia) que intenten construir una alternativa al poder econòmic europeu i americà enmig d’un context de desi gualtats socials molt grans i de canvis de govern que oscil len de dreta a esquerra.

Les situacions que ocasionen més conflictes i tensions internacionals són, cada vegada més, les qüestions energètiques (especialment les relacionades amb l’explotació de les reserves de petroli i gas natural), l’accés a l’aigua potable, el control dels recursos minerals, la gestió mediambiental i dels residus, les tensions dins els estats multiètnics o estats multinacionals i el repartiment desigual dels recursos econòmics i alimentaris.

País emergent. País que està evolucionant per deixar de ser una economia de baixos ingressos i passar a ser un país desenvolupat. El nivel mitjà d'ingressos i la qualitat de vida dels seus habitants milloren ràpidament, però les tensions socials que es produeixen pel repartiment de la riquesa poden ser importants.

Estat multiètnic. Estat que engloba persones de diferents cultures que poden reivindicar el respecte a les seves particularitats però que no en volen la separació. És el cas del Brasil.
Estat multinacional. Estat que inclou persones que es consideren de nacions diferents i que s'enfronten pel control de l'estat o que en poden reivindicar la separació. És el cas del Regne Unit.

Les organitzacions entre estats

Els recursos de cada estat són insuficients per mantenir una autonomia o independència econòmica, sobretot si tenim en compte que quasi la meitat dels estats actuals tenen una extensió territorial inferior als 100.000 km2 i que la població de la meitat d’aquests és inferior a la de Catalunya. Aquest fet obliga tots els estats, fins i tot els més poderosos, a buscar la cooperació en aspectes polítics, econòmics, defensius o culturals amb altres estats.

NOUS ESTATS CREATS A PARTIR DE 1951

Dècada

Quantitat

1951-1960

26

1961-1970

30

1971-1980

22

1981-1990

8

1991-2000

18

2001-2010

3

2011-2020

1

La majoria de les fronteres estatals són històricament recents.
Dels 193 estats reconeguts del món actual, 108 s’han creat entre la segona meitat del segle xx i el primer vintenni del segle xxi.

D’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, han proliferat els organismes de col·laboració entre els estats o organitzacions interestatals. Aquestes organitzacions es fonamenten en quatre tipus d’objectius:

Polítics, quan els estats busquen la cooperació política i l’ajuda mútua, com ara la Unió Africana (UA), el Grup dels Set (G7), l’Organització d’Estats Americans (OEA) o l’Organització de Cooperació de Xangai (OCS).
Ideologicoculturals, si l’objectiu és col·laborar en aspectes culturals, per exemple l’Organització de la Conferència Islàmica (OCI) o la Cimera Iberoamericana.
De seguretat, per tal de formar aliances militars i de defensa mútua, com ara l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) o l’ANZUS (Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units).
Econòmics, quan l’objectiu fonamental és facilitar la col·laboració i els intercanvis econòmics. Aquestes organitzacions són les més freqüents: l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP), el Fons Monetari Internacional (FMI), l’Associació Europea del Lliure Comerç (EFTA), el Grup dels Vint (G20), etc.

Segons l’àmbit territorial que abasten, aquestes organitzacions poden ser mundials, supraregionals o regionals:

Organitzacions mundials: només hi ha l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Cal destacar que, dins del sistema de les Nacions Unides, hi ha tot un seguit d’organitzacions d’àmbit mundial: l’Organització Internacional del Treball (OIT), l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) i d’altres.
Organitzacions supraregionals: en són exemples l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) per a la defensa i la seguretat, que comprèn països d’Amèrica, Europa i Àsia; l’Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP), que s’estén per Amèrica, Àsia i Àfrica, i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), que agrupa països d’Europa, Oceania, Amèrica i Àsia.
Organitzacions regionals: en són exemples la Unió Europea (UE), que integra 27 estats europeus en l’àmbit econòmic i polític; la Unió Africana, organització política en què participen els 54 estats africans; l’Àrea de Lliure Comerç a l’Amèrica del Nord (NAFTA), amb objectius econòmics, que està formada pels tres estats nord-americans.

Les organitzacions interestatals més destacades

De les nombroses organitzacions d’estats que hi ha, destaquem, per la seva rellevància, el G7, el G20, l’OMC i l’ONU.

El Grup dels Set (G7) va néixer arran de la recessió global originada per la crisi petroliera mundial del 1973. Cada any organitza una cimera de caps d’estat per tractar temes econòmics i polítics d’àmbit internacional. Està integrat pel Canadà, França, Alemanya, el Japó, Itàlia, els Estats Units i el Regne Unit; la Unió Europea hi figura com a observadora. El 1998 s’hi va afegir Rússia, però el 2014 en va ser expulsada per haver envaït la península de Crimea.

El Grup dels Vint (G20) va ser establert formalment el 26 de setembre de 1999, durant la reunió dels ministres de finances del G7. Es va crear com a fòrum de cooperació i per promoure el diàleg entre els estats desenvolupats i emergents sobre temes relacionats amb l’estabilitat financera mundial. El G20 està integrat pels ministres de finances i els governadors dels bancs centrals dels estats que integren el G7 i dotze estats més: l’Argentina, Austràlia, el Brasil, la Xina, l’Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, l’Aràbia Saudita, Rússia, Sudàfrica, Turquia i la Unió Europea.

L’Organització Mundial del Comerç (OMC), creada el 1995, és l’únic organisme internacional que s’ocupa de les normes que ordenen el comerç entre els diversos estats del món. L’OMC serveix perquè els governs dels països que en formen part negociïn acords comercials i resolguin les seves diferències a partir d’unes normes comercials pactades internacionalment. Així mateix, proporciona assistència tècnica i formació als països en desenvolupament. Actualment en formen part 164 estats, els quals representen el 98 % del comerç mundial, i 30 més hi acudeixen com a observadors. La seu central està situada a la ciutat suïssa de Ginebra.

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) va ser creada el 1945, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats d’acord amb els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans.

L’ONU està integrada per sis organismes principals que actuen d’una manera coordinada, però que tracten aspectes diferents de les relacions econòmiques, socials, polítiques i culturals internacionals.

La contribució dels estats a l’ONU

Cada un dels 193 estats membres de l’ONU contribueix a les despeses amb un percentatge assignat. L’any 2022 els països que hi van aportar més diners van ser els següents: els EUA (25 %), la Xina (11,5 %), el Japó (8,2 %), Alemanya (5,8 %), el Regne Unit (4,3 %), França (4,2 %), Itàlia (3,1 %), el Brasil (2,8 %) i el Canadà (2,6 %).

L’Assemblea General, formada per representants de tots els estats membres, cadascun dels quals té un vot. Distribueix les seves tasques en sis comissions que s’ocupen del desarmament i la seguretat, els afers socials, els afers jurídics, etc. Pren les decisions per majoria simple, però, quan el tema és molt important, s’exigeixen dos terços dels vots favorables.
El Consell de Seguretat, que té la missió de mantenir la pau i la seguretat internacionals. Tots els estats de l’ONU estan obligats a complir les decisions del Consell. En formen part quinze membres, cinc dels quals són permanents i, a més, tenen dret de veto (la Xina, els Estats Units, Rússia, França i el Regne Unit, considerats vencedors en la Segona Guerra Mundial) i deu dels quals són elegits per l’Assemblea General cada dos anys.
La Secretaria de l’ONU, encapçalada per un secretari general, nomenat per l’Assemblea General per recomanació del Consell de Seguretat durant un període de cinc anys. Les seves funcions són molt variades: representació internacional de l’ONU, administració d’operacions pacificadores, mediació en conflictes internacionals, etc.

ACTIVITATS

Activitat 6

Activitat 7

Activitat 8

Activitat 9

El Consell Econòmic i Social, que coordina les iniciatives econòmiques i socials de l’organisme per assolir millores en el desenvolupament humà.
El Tribunal Internacional de Justícia, que té com a missió resoldre conflictes entre estats, especialment els relacionats amb jurisdiccions i demarcacions frontereres.
Finalment, el Consell d’Administració Fiduciària, actualment inactiu, que es va establir per administrar els territoris pendents d’aconseguir la independència.

La seu central de l’ONU està situada a la ciutat de Nova York. Actualment en formen part 193 estats sobirans. El Vaticà i Palestina hi acudeixen com a observadors. L’illa de Taiwan no en forma part perquè la Xina la reivindica com a territori propi; Kosovo i el Sàhara Occidental tampoc no en formen part perquè només són reconeguts internacionalment per alguns estats i perquè Sèrbia i el Marroc reclamen, respectivament, els seus territoris.

Les organitzacions interestatals més destacades

De les nombroses organitzacions d’estats que hi ha, destaquem, per la seva rellevància, el G7, el G20, l’OMC i l’ONU.

El Grup dels Set (G7) va néixer arran de la recessió global originada per la crisi petroliera mundial del 1973. Cada any organitza una cimera de caps d’estat per tractar temes econòmics i polítics d’àmbit internacional. Està integrat pel Canadà, França, Alemanya, el Japó, Itàlia, els Estats Units i el Regne Unit; la Unió Europea hi figura com a observadora. El 1998 s’hi va afegir Rússia, però el 2014 en va ser expulsada per haver envaït la península de Crimea.

El Grup dels Vint (G20) va ser establert formalment el 26 de setembre de 1999, durant la reunió dels ministres de finances del G7. Es va crear com a fòrum de cooperació i per promoure el diàleg entre els estats desenvolupats i emergents sobre temes relacionats amb l’estabilitat financera mundial. El G20 està integrat pels ministres de finances i els governadors dels bancs centrals dels estats que integren el G7 i dotze estats més: l’Argentina, Austràlia, el Brasil, la Xina, l’Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, l’Aràbia Saudita, Rússia, Sudàfrica, Turquia i la Unió Europea.

L’Organització Mundial del Comerç (OMC), creada el 1995, és l’únic organisme internacional que s’ocupa de les normes que ordenen el comerç entre els diversos estats del món. L’OMC serveix perquè els governs dels països que en formen part negociïn acords comercials i resolguin les seves diferències a partir d’unes normes comercials pactades internacionalment. Així mateix, proporciona assistència tècnica i formació als països en desenvolupament. Actualment en formen part 164 estats, els quals representen el 98 % del comerç mundial, i 30 més hi acudeixen com a observadors. La seu central està situada a la ciutat suïssa de Ginebra.

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) va ser creada el 1945, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats d’acord amb els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans.

L’ONU està integrada per sis organismes principals que actuen d’una manera coordinada, però que tracten aspectes diferents de les relacions econòmiques, socials, polítiques i culturals internacionals.

La contribució dels estats a l’ONU

Cada un dels 193 estats membres de l’ONU contribueix a les despeses amb un percentatge assignat. L’any 2022 els països que hi van aportar més diners van ser els següents: els EUA (25 %), la Xina (11,5 %), el Japó (8,2 %), Alemanya (5,8 %), el Regne Unit (4,3 %), França (4,2 %), Itàlia (3,1 %), el Brasil (2,8 %) i el Canadà (2,6 %).

L’Assemblea General, formada per representants de tots els estats membres, cadascun dels quals té un vot. Distribueix les seves tasques en sis comissions que s’ocupen del desarmament i la seguretat, els afers socials, els afers jurídics, etc. Pren les decisions per majoria simple, però, quan el tema és molt important, s’exigeixen dos terços dels vots favorables.
El Consell de Seguretat, que té la missió de mantenir la pau i la seguretat internacionals. Tots els estats de l’ONU estan obligats a complir les decisions del Consell. En formen part quinze membres, cinc dels quals són permanents i, a més, tenen dret de veto (la Xina, els Estats Units, Rússia, França i el Regne Unit, considerats vencedors en la Segona Guerra Mundial) i deu dels quals són elegits per l’Assemblea General cada dos anys.
La Secretaria de l’ONU, encapçalada per un secretari general, nomenat per l’Assemblea General per recomanació del Consell de Seguretat durant un període de cinc anys. Les seves funcions són molt variades: representació internacional de l’ONU, administració d’operacions pacificadores, mediació en conflictes internacionals, etc.

ACTIVITATS

Activitat 6

Activitat 7

Activitat 8

Activitat 9

El Consell Econòmic i Social, que coordina les iniciatives econòmiques i socials de l’organisme per assolir millores en el desenvolupament humà.
El Tribunal Internacional de Justícia, que té com a missió resoldre conflictes entre estats, especialment els relacionats amb jurisdiccions i demarcacions frontereres.
Finalment, el Consell d’Administració Fiduciària, actualment inactiu, que es va establir per administrar els territoris pendents d’aconseguir la independència.

La seu central de l’ONU està situada a la ciutat de Nova York. Actualment en formen part 193 estats sobirans. El Vaticà i Palestina hi acudeixen com a observadors. L’illa de Taiwan no en forma part perquè la Xina la reivindica com a territori propi; Kosovo i el Sàhara Occidental tampoc no en formen part perquè només són reconeguts internacionalment per alguns estats i perquè Sèrbia i el Marroc reclamen, respectivament, els seus territoris.