Embedded Files
1. LES FUNCIONS DELS ESPAIS URBANS
1. LES FUNCIONS DELS ESPAIS URBANS
Les funcions urbanes es poden resumir en quatre: l’administrativa i de serveis, la comercial, la residencial i la industrial.
La funció residencial. Una de les principals funcions de la ciutat és que la gent hi pugui viure. Aquesta funció es desenvolupa en zones amb característiques urbanes i arquitectòniques molt diverses:
nuclis històrics de cases baixes, eixamples moderns de cases entre parets mitgeres o de blocs de pisos, polígons de grans blocs de pisos, barris amb cases adossades, etc.
eixamples: Les zones que es van construir al voltant dels nuclis històrics a finals del segle xix i principis del xx són conegudes amb el nom d’eixamples i solen ser zones residencials de classes mitjanes. Atesa, però, la seva cèntrica posició respecte del conjunt de la ciutat, la tendència d’aquests eixamples ha estat la de convertirse en zones de serveis, fet que ha provocat l’augment del preu del sòl i dels edificis, i la consegüent pèrdua d’habitants, que han marxat cap a zones menys cares.
Aquest fet és especialment greu en velles zones urbanes cèntriques que, amb el pas del temps, s’havien anat degradant i on vivien persones amb poc poder adquisitiu. Quan en aquests barris s’hi han anat fent importants reformes urbanístiques, arquitectòniques i dels serveis, la demanda d’habitatge ha pujat i, en conseqüència, els preus han experimentat increments enormes i inassumi bles per la major part dels seus habitants, els quals s’han vist obligats a marxar. Aquest fenomen es coneix amb el nom de gentrificació.
A la perifèria de les regions urbanes solen trobars’hi dos tipus ben diferenciats de zones amb funció residencial.
Zones suburbials, situades a prop dels centres de producció, on els habitatges, sovint, no disposen de les condicions necessàries i on viuen, majoritàriament, persones amb rendes baixes. El més freqüent és que hagin estat edificades sense dur a terme una bona planificació urbanística, la qual cosa es veu condicionada per una manca de serveis bàsics per al manteniment de la població. Aquestes zones s’anomenen, també, ciutats dormitori, ja que la seva funció principal és allotjar la gent, més que no pas oferir serveis, els quals els habitants han d’anar a buscar a altres llocs.
Àrees suburbanes. A les zones perifèriques de les àrees metropolitanes hi ha barris amb una funció residencial: les àrees suburbanes. Aquests barris no tenen res a veure amb les zones suburbials: estan ben planificats, solen presentar un bon estat de conservació, disposen de zones verdes, estan ben comunicats per carreteres i autopistes, la qual cosa facilita l’accés a les grans superfícies comercials i de serveis situades en àrees urbanes especialitzades..
Funció residencial
Nucli antic: degradació, gentrificació
Eixamples dels s. XIX i XX: classes acomodades, oficines, etc.
Perifèria: barris obrers, xarxa de transports insuficient
Gentrificació. Procés de trans formació d'àrees urbanes degradades que acaben convertintse en barris de classes mitjanes i al tes. Aquest procés provoca l'increment del preu dels habitatges i dels serveis i, en conseqüència, foragita la població de classe social més humil que hi vivia fins aleshores.
La ciutat de Khimki es va construir, originàriament, al voltant d’una estació ferroviària i s’ha acabat convertint en un suburbi de Moscou que continua creixent amb grans edificis.
La funció administrativa i de serveis. Una característica de les ciutats és que presten tota mena de serveis: sanitaris, financers, culturals, lúdics, d’administracions públiques, etc. Històricament, aquestes activitats tendeixen a situarse a les parts més cèntriques de les ciutats, als barris més antics, però també poden ser zones modernes de recent creació situades a la perifèria urbana, amb notables edificis singulars, com ara gratacels o palaus per a congressos. Les noves zones administratives i de negocis es coneixen internacionalment amb la denominació de CBD (Central Business District). Solen ser àrees molt ben comunicades amb la resta de la ciutat.
Funcions política i administrativa
Seu dels poders polítics
Capital: funcionaris públics, burocràcia
Empreses privades, institucions públiques i organismes financers
Funcions lúdica i turística
Turisme i oci
Patrimoni cultural o històric
Elements naturals
Màrqueting (promoció turística)
Funció cultural
Museus i edificis monumentals
Espectacles artístics
Atracció de turistes i visitants
Funció religiosa (santuaris, llocs sagrats, monuments)
Educació i investigació: universitats, laboratoris, biblioteques...
Funció militar
Fundació de les ciutats:
Refugi i fortalesa
Base estratègica
La funció comercial. L’activitat comercial és una característica pròpia de les zones urbanes, fins al punt que moltes ciutats actuals te nen el seu origen en antics mercats. A les àrees amb funció comercial s’hi concentra un ventall molt ampli d’activitats de compra i venda de tota mena de productes. Els centres de serveis de les ciutats acostumen a ser poc homogenis i a presentar una especialització interna. En un centre urbà amb especialització interna hi ha car rers o barris en els quals predomina una activitat concreta (finances, comerç, activitats culturals, de lleure, etc.).
Funció comercial
Fires i mercats (edat mitjana) > artesania i petit comerç
Botigues especialitzades i grans centres comercials
Facilitats de transport i comunicació (aeroport, ferrocarril, centres logístics, autobusos, metro, etc.)
La funció industrial. Històricament, les activitats industrials van tendir a situar-se a les ciutats o bé a prop d’aquestes, aprofitant, així, la proximitat als centres de consum, la concentració de sistemes de transport i l’abundància de mà d’obra. El pas del temps, però, ha deixat obsoletes àrees industrials urbanes que, en el seu moment, van ser capdavanteres. Aquesta funció ha anat disminuint amb el pas dels anys fins a desaparèixer en la majoria de ciutats. Per contra, les activitats relacionades amb les noves tecnologies, la recerca i la innovació han adquirit una importància cada vegada més gra
Funció industrial
Fàbriques, tallers, etc.
Grans espais i bons accessos
Polígons industrials
Moviments pendulars dels treballadors
Funcions exteriors
Atracció sobre el hinterland (àrea d'influència)
Ciutats globals
La ciutat de Duisburg s’ha adaptat a la progressiva desaparició de la indústria. De fet, la regió de la conca del Ruhr va ser la zona industrial més gran d’Europa.
4.3. CANVI EN LES FUNCIONS URBANES
A partir del plànol següent i de les fotografies existents en l'article següent, explica quins canvis en les funcions urbanes s'han produït a la ciutat de Bilbao a partir dels anys 1990.
2. La ciutat com a ecosistema
2. La ciutat com a ecosistema
Les ciutats cada cop tendeixen a ocupar més territori i aquest fet implica que el seu impacte ambiental sigui cada vegada més gran. Malgrat això, la ciutat no deixa de ser un sistema organitzat que forma part de l’entorn natural, per la qual cosa pot ser considerada un ecosistema.
Les ciutats formen sistemes que poden ser estudiats des d’una perspectiva ecològica. En aquests sistemes hi ha elements vius, elements inorgànics, i intercanvis de materials i energia amb l’interior i amb l’exterior. Encara que hi hagi diferències, totes les grans ciutats tenen unes característiques comunes que configuren l’ecosistema urbà:
Des del punt de vista biològic, la ciutat té una capacitat de producció molt baixa, cosa que implica una elevada dependència del seu entorn.
Els sistemes urbans són grans consumidors d’energia, de productes manufacturats i de matèries primeres com ara l’aigua.
Les àrees urbanes generen grans quantitats de residus de tota mena.
L’expansió contínua dels ecosistemes urbans comporta canvis en l’ús del sòl, la qual cosa implica, normalment, que es produeixi una especulació.
Les ciutats són sistemes amb un equilibri fràgil i inestable. La gran dependència respecte d’altres sistemes per aconseguir tot allò que necessiten i la seva tendència a créixer de manera continuada fan que siguin sistemes que corren el risc d’arribar al seu límit humà i ecològic.
La ciutadania i les administracions públiques han de tenir presents les dinàmiques ecològiques si volen afavorir la sostenibilitat de les ciutats. Algunes de les mesures que cal adoptar són aquestes:
Reduir el volum de deixalles produïdes i col·laborar en la recollida selectiva d’aquestes, a fi de facilitar-ne la reutilització i el reciclatge.
Promoure els desplaçaments per les grans ciutats amb transports col·lectius, que impliquen una despesa energètica i un nivell de contaminació proporcionalment més baixos que els vehicles individuals.
Fomentar la utilització d’energies renovables, especialment per als serveis comuns de la ciutat (enllumenat, senyalització, etc.).
Crear espais verds a les ciutats i tenir cura dels ja existents, a més de reforestar els espais naturals de l’entorn amb espècies autòctones.
Impedir que els espais agrícoles de l’entorn urbà es destinin a altres usos no agraris; és a dir, conservar el sòl agrari i la seva capacitat productiva.
Ecosistema. Sistema integrat per les diferents espècies d'éssers vius que s'interrelacionen en un espai definit.
Els inputs (entrades) i els outputs (sortides) dels ecosistemes urbans
Les grans àrees urbanes del món tenen una enorme dependència del seu entorn: d’una banda, consumeixen una gran quantitat d’energia i matèries primeres que no produeixen i, de l’altra, generen enormes quantitats de residus que no poden absorbir i que han d’expulsar a l’exterior.
3. la densitat urbana
3. la densitat urbana
Totes les àrees urbanes tenen característiques similars?
La manera que té la població de situar-se sobre el territori es coneix com a poblament. Un indicador molt útil per saber com es distribueix la població en una zona concreta és la densitat de població.
Densitat de població. Resultat de dividir el nombre d'habi tants d'un territori entre unitats de superfície (normalment quilòmetres quadrats, km2).
A. Poblament i densitat de població
A. Poblament i densitat de població
Increment de la població, en percentatge, de les principals aglomeracions urbanes del món, 2018-2030
El poblament s’ha classificat, tradicionalment, en dos tipus diferents: poblament urbà i poblament rural. Les poblacions rurals es poden agrupar en un únic nucli (poblament rural concentrat) o bé viure, majoritàriament, en cases aïllades o en diversos nuclis molt petits escampats pel territori (poblament rural dispers). Tradicionalment, l’agricultura i la ramaderia han estat les activitats pròpies dels poblaments rurals.
B. El continu rural-urbà
B. El continu rural-urbà
Per diversos motius, en moltes grans ciutats europees s’observa una tendència al desplaçament de la població del centre cap a àrees perifèriques menys densament poblades. Aquesta circumstància iniciada fa força anys, principalment per l’encariment del preu de l’habitatge, es va fer especialment visible durant la pandèmia de l’any 2020. En general, com a conseqüència d’aquesta situació, un nombre important de persones van decidir fugir de les aglomeracions urbanes. La implantació, si més no temporal, del teletreball va influir, decisivament, en aquest fet, ja que va permetre, a molta gent, continuar treballant, des del seu domicili, sense haver-ho de fer presencialment en el lloc de treball habitual.
Saldos migratoris entre Barcelona i els altres municipis de la Regió Metropolitana, 2016-2020
Exemple de nucli urbà mediterrani compacte: el terreny s’aprofita de manera intensiva. Alcalà de Xivert, Baix Maestrat.
Font: Adolf Cucala
Exemple d’àrea urbana difusa, pròpia de zones suburbanes i rururbanes, on es produeix un gran consum de terreny. Barri residencial El Pinar de Campoverde (Alacant).
Font: Adolf Cucala
A la ciutat de Barcelona, entre el mes de gener de 2020 i el mes de gener de 2022 la població que hi havia empadronada va disminuir en més de 26.500 habitants. Aquesta disminució va ser causada tant per l’excés de mortalitat provocat per la covid-19 com pel fet que la població va marxar cap a municipis més petits. Cal destacar que molts d’aquests municipis de destinació no eren pas llocs contigus a Barcelona, sinó que es tractava de pobles situats en comarques més apartades. Aquest és un dels motius pels quals, actualment, podem trobar zones de poblament rural amb una població creixent i una activitat notable en sectors no tradicionals, com ara el sector dels serveis.
L’expressió espai rururbà designa aquelles àrees on els límits entre allò que és rural i allò que és urbà no estan gaire definits. En aquests espais, dedicats, tradicionalment, al sector primari, ara hi ha, també, activitats del sector industrial i de serveis (magatzems, autopistes, parcs eòlics, camps fotovoltaics, estacions depuradores d’aigües residuals o línies d’alta tensió).
Els espais rururbans tenen un origen relativament recent, però cada vegada són més freqüents i ens fan veure que l’antiga dicotomia entre el món rural i el món urbà ja no és vàlida per analitzar el poblament d’un territori.
L’espai que forma el nucli de la ciutat s’anomena àrea urbana, i és on es concentra la major part de la població. Aquestes persones es dediquen, sobretot, a activitats del sector terciari. Els espais habitats situats fora del nucli de les ciutats, però que hi estan molt integrats des del punt de vista de les funcions, es coneixen com a àrees suburbanes i àrees periurbanes.
A les àrees suburbanes, els elements i modes de vida urbans predominen clarament sobre els rurals. Hi són característics els grans conjunts de cases adossades o unifamiliars en urbanitzacions que ocupen superfícies extenses. Les àrees periurbanes, en canvi, es caracteritzen per concentrar grans serveis (centres comercials, centres lúdics, estadis, etc.) i infraestructures (centrals de mercaderies, autopistes, etc.), que són utilitzats pels habitants de l’àrea urbana.
Un exemple d’espai agrari periurbà el trobem al Parc Agrari del Baix Llobregat, una zona protegida, de 3.322 hectàrees, situada en el curs baix del riu Llobregat, en una àrea intensament urbanitzada.
Exemple d’espai rururbà. Muntatge d’un aerogenerador en un parc eòlic situat al costat d’hivernacles agrícoles. Gran Canària. Font: Adolf Cucala
Els espais agraris periurbans
Davant la progressiva urbanització del territori, cada cop es considera més necessària la protecció dels espais o parcs agraris que es troben a prop de les ciutats. Aquests espais, gràcies al seu valor ecològic, ajuden a mantenir la biodiversitat i, en conseqüència, la sostenibilitat del territori. A més d’aquesta funció ambiental i productiva, els espais agraris periurbans tenen unes clares funcions culturals: conservació del patrimoni arquitectònic rural, conservació del paisatge, promoció d’activitats turístiques, pedagògiques, esportives, etc.
Un informe publicat l’any 2004 pel Comitè Econòmic i Social Europeu (EESC) parlava de tres necessitats:
Elaborar un projecte territorial de preservació i desenvolupament dels espais amb agricultura periurbana.
Estabilitzar el sòl agrari periurbà mitjançant instruments legals que facin possible la reducció de la pressió urbanística i dels usos aliens a l’activitat agrària.
Dur a terme una gestió integral mitjançant ens gestors que actuïn com a impulsors i dinamitzadors d’aquests espais.
A Catalunya, una sèrie de factors naturals, històrics i socioeconòmics actuals han provocat una distribució molt irregular dels nuclis de població pel territori. Així, podem trobar, simultàniament, els tipus de poblament següents:
Poblament rural concentrat, freqüent a la zona pirinenca i als sectors occidental i septentrional del país.
Poblament rural dispers, el qual perdura, especialment, en el sector nord-est de Catalunya, al nord-est del riu Llobregat.
Nuclis grans de població concentrada en l’anomenada Catalunya Nova, com és ara la ciutat de Lleida.
Nuclis urbans de desenvolupament relativament recent i estretament vinculats als canvis econòmics (industrialització, terciarització de l’economia), molts dels quals estan situats a la rodalia de les ciutats més importants.
Zones rururbanes, cada cop més abundants, en què els límits entre allò que és urbà i allò que és rural són força difusos.
Una gran àrea metropolitana a la costa central, formada al voltant de Barcelona, que inclou ciutats que tenen a l’entorn de 200.000 habitants (Sabadell, Terrassa, Badalona i l’Hospitalet de Llobregat).
La concentració d’un gran nombre d’habitants i d’activitats econòmiques, la millora i l’extensió dels sistemes de transport públic i privat, i l’ampliació de la quantitat i la capacitat de les vies de comunicació terrestre han comportat transformacions en l’estructura interna de les àrees urbanes de Catalunya. Són aquestes:
L’expansió de la seva superfície, amb la integració progressiva de nous municipis, facilitada per l’expansió de la xarxa de comunicacions i un gran consum de sòl.
La tendència a la dispersió de la població i de les activitats econòmiques pel territori de l’àrea urbana, cosa que comporta, de vegades, l’estancament del creixement de la ciutat central i un increment de la població dels municipis del seu voltant, molts dels quals són pobles petits situats a 5, 10 o 30 quilòmetres de la ciutat central, en funció de la importància d’aquesta. Aquest fet origina fenòmens d’urbanització difusa.
L’especialització de funcions dels espais dins l’àrea urbana, amb la creació de grans centres comercials, àrees logístiques, parcs tecnològics, àrees de lleure i àrees residencials de diferents nivells socials. Tot això comporta uns desplaçaments continus, ja que bona part de la població té la residència, la feina i els llocs de compra en indrets diferents però ben comunicats per autopista, metro o tren suburbà.
Un altre fenomen que incrementa el consum de sòl per a usos urbans és la construcció de residències secundàries en urbanitzacions destinades, bàsicament, a passar-hi els caps de setmana o a promoure-hi activitats turístiques.
La rehabilitació d’habitatges rurals o de cases de poblets que van ser abandonats per l’emigració del camp a la ciutat per tal de crear noves residències no consumeix sòl. Al poble de Montclar, a la comarca del Berguedà, només hi quedaven dues cases habitades quan el 1964 un grup de persones de Barcelona va començar a adquirir-ne per restaurar-les; vers el 2004 ja s’havien rehabilitat totes les cases de l’antic poble amb el màxim respecte de les característiques originals.
Tredòs (Aran). Exemple d’urbanització construïda, bàsicament, com a residència secundària. Moltes de les cases estan ocupades, només, durant un espai de temps molt curt de l’any.
Font: Joan M. Serra
El servei públic de lloguer de outputs bicicletes fomenta la mobilitat sostenible a les nostres ciutats. Aquest servei s’ha incrementat notablement els darrers anys perquè permet fer trajectes urbans de manera senzilla i àgil a preus acceptables. En la imatge, el servei Girocleta de Girona.
4.4. EL CONTÍNUUM RURAL-URBÀ A L'ENTORN DE GIRONA
A través de Google Earth identifica diverses zones que corresponguin al tipus d'espais estudiats. Explica'n el motiu
espai urbà
espai periurbà
espai suburbà
espai rurubà
espai rural
4. TRANSFORMACIONS DE LES CIUTATS
4. TRANSFORMACIONS DE LES CIUTATS
El model tradicional de ciutat compacta s’ha anat modificant a poc a poc, i a la perifèria de les àrees metropolitanes, han sorgit zones qualificades com a ciutats difuses. A les ciutats compactes la densitat de població és força alta, les construccions deixen poc espai entre elles i els edificis guanyen alçada per compensar l’escassetat de sòl. En canvi, les ciutats difuses es caracteritzen per un creixement extensiu, dispers i de baixa densitat d’edificació, amb un consum molt elevat de recursos escassos com el sòl o l’aigua.
El model de ciutat compacta, que ha estat el propi de la zona mediterrània durant segles, presenta grans avantatges respecte a la ciutat difusa: estalvia consum de sòl, afavoreix les activitats econòmiques, estimula les activitats socials i culturals, escurça distàncies i facilita la implantació de serveis com ara el transport col·lectiu, l’enllumenat públic o el clavegueram. La mobilitat és una qüestió fonamental a l’hora d’afirmar que les ciutats compactes, malgrat els seus problemes, són més sostenibles que les difuses. A les ciutats difuses, la distància que hi ha entre els habitatges i els llocs de treball, els centres educatius o els comerços, sol ser més gran que a les ciutats compactes i, en conseqüència, els desplaçaments s’han de fer, en la majoria de casos, en vehicle privat.
L’inconvenient principal del model compacte es presenta quan el creixement de la densitat de població és massa elevat i no es poden proporcionar els serveis i els llocs de treball necessaris, ja que poden aparèixer problemes sanitaris o socials.
CIUTAT HISTÒRICA = CIUTAT COMPACTA >>>>>>>> CIUTAT MODERNA: CIUTAT DIFUSA
organització metropolitana: perifèries (ciutat difusa) + mobilitat laboral i residencial + processos de suburbanització
segregació funcional (dels territoris) i social (de les poblacions)
especialització progressiva dels usos del sòl = grans desplaçaments.
CENTRE HISTÒRIC
1980s:
terciarització + gestió política i econòmica
trasllat de les classes altes i de les mitjanes a la perifèria metropolitana (més qualitat residencial i habitatge a preu més assequible)
2000s:
RECUPERACIÓ DE LA POBLACIÓ DEL CENTRE (nova immigració)
edificis oficials, empreses, institucions, grans magatzems, gran accessibilitat, etc.
ÀREES INDUSTRIALS
1980s:
desestructuració i deslocalització de les indústries tradicionals > trasllat a nous polígons industrials (pol·lució, sorolls, molèsties... + reconversió dels sòls industrials en ús residencial + preus barats del nou sòl industrial)
SERVEIS I EQUIPAMENTS
1980s:
grans complexos comercials (alimentació, hipermercats) prop de grans eixos de comunicació
Decadència de moltes zones cèntriques de les grans ciutats
Concentració de l'oci (temps lliure)
ÀREES RESIDENCIALS
1980s:
de la ciutat compacta a la ciutat difusa.
Equipament. <...>Zona verda. <...>Especulació urbanística. <...>
4.5. COMPARACIÓ
Compara els dos tipus de model de ciutat en els següents aspectes:
MORFOLOGIA
CONSUM DE SÒL
MOBILITAT DE LA POBLACIÓ
IMPACTE AMBIENTAL
Quin és el model de ciutat més sostenible?
Page updated
Report abuse