Embedded Files
La població de la Unió Europea i les polítiques demogràfiques
És possible regular el creixement de la població de la Unió Europea?
L’any 2023, la Unió Europea tenia una població de 448 milions d’habitants. D’acord amb aquestes dades, la Unió Europea se situava per darrere de l’Índia, amb 1.428 milions d’habitants, i de la Xina, que en tenia 1.425 milions, la població de cada un dels quals triplicava, àmpliament, la de la Unió Europea.
LA POBLACIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA
LA POBLACIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA
Feble creixement demogràfic i envelliment
Entre els anys 2017 i 2021, la mitjana de la taxa de natalitat va ser de 9,5 ‰, i la de la taxa de mortalitat va ser de 10,9 ‰, amb la qual cosa la Unió Europea mostra, globalment, un creixement vegetatiu negatiu, que es produeix en dues terceres parts dels estats que en formen part, mentre que no hi ha cap estat que arribi a l’índex de reemplaçament poblacional. Actualment la població de la Unió Europea està estancada i, si no disminueix, és gràcies al creixement migratori, que continua essent positiu.
L’indicador conjuntural de fecunditat (ICF) de la Unió Europea era d’1,57 fills per dona l’any 2016 i, des d’aleshores, va anar descendint fins a situar-se en un 1,50 l’any 2021. És evident que, amb aquestes dades, la població tendirà a disminuir en el futur.
Suècia és un dels països més desenvolupats de la Unió Europea que, després d’una davallada important del nombre de fills per dona, ha aconseguit augmentar l’ICF gràcies a una política decidida de protecció de la família i als drets laborals de les dones. En la fotografia, Estocolm, la capital del país.
Taxes de natalitat, mortalitat i creixement vegetatiu a la Unió Europea (mitjana anys 2017-2021)
Dues terceres parts dels estats tenen un creixement vegetatiu negatiu.
Font: Eurostat, 2022
Amb les dades que hem vist, és fàcil d’entendre que la tendència a l’envelliment per part de la població de la Unió Europea és evident. El percentatge de població amb més de 65 anys augmenta en tots els estats membres. Aquest increment es produeix de dues maneres: ja sigui per l’anomenat envelliment pel cim de la piràmide d’edats, degut a l’augment de l’esperança de vida, o bé per l’anomenat envelliment per la base, causat per una disminució de la fecunditat.
L’únic estat de la Unió Europea que té una estructura d’edats relativament jove és Irlanda. En la fotografia, imatge d’un carrer de Dublín.
Els països de la Unió Europea amb una mitjana d’edat més elevada són, actualment, Itàlia, Alemanya, Portugal i Grècia, la població dels quals supera els 45 anys de mitjana. Els que tenen un percentatge més elevat de població superior a 65 anys són Itàlia, Grècia, Portugal i Finlàndia, amb més del 22 % de població vella.
La tendència de cara al futur és que aquest envelliment continuï i que l’any 2050 el nombre de persones de més de 65 anys dupliqui el de la franja de 0 a 15 anys i que el seu percentatge s’apropi o sigui superior al 30 % en la gran majoria de països.
Actualment, la Unió Europea, i Europa en general, són les zones més envellides del món. Només Irlanda, dins la UE, i Islàndia i Kosovo, que no pertanyen a la UE, tenen una població relativament jove. Totes les previsions demogràfiques asseguren que l’envelliment de la UE continuarà en el futur malgrat el rejoveniment mínim que aporta la població immigrada.
Romania va ingressar a la Unió Europea l’any 2007 i, des d’aleshores, tres milions de romanesos han emigrat a altres països de la Unió Europea a la recerca de feina; sobretot, a Itàlia, Alemanya i Espanya.
Mapa de la diferència, en anys, de l’esperança de vida entre homes i dones a la UE, 2020
La diferència de l’esperança de vida entre homes i dones respon a fets biològics, però, sobretot, a la diversitat entre estils de vida més o menys saludableFont: World Bank, 2022
La immigració a la Unió Europea
La immigració a la Unió Europea
La tercera part de les migracions internacionals tenen països de la Unió Europea com a destinació. A la Unió Europea hi ha 55,5 milions de persones (un 12,4 % de la població) que viuen en un país diferent del lloc on van néixer. Dos terços dels immigrants procedeixen de països extracomunitaris, i la tercera part restant d’altres països comunitaris, especialment de l’Europa de l’Est, com ara Romania, Polònia o Bulgària.
Les crisis polítiques i les guerres de l’Orient Mitjà (a Síria i al Líban especialment) i de l’Europa de l’Est (a Ucraïna) han fet que el nombre de refugiats i immigrants d’aquests llocs d’origen s’hagi incrementat en els darrers anys, la qual cosa ha provocat problemes entre els països de la Unió Europea per falta d’acord en el repartiment d’aquestes persones. Un tema particularment sensible són els milers de persones que moren —més de 22.000 entre els anys 2014 i 2021— en l’intent de travessar el Mediterrani per arribar a les costes del sud de la Unió Europea des d’Àfrica o Àsia.
Els immigrants no es reparteixen uniformement per tot el territori de la Unió Europea, sinó que solen instal·lar-se en els països amb més desenvolupament i amb una gran necessitat de força de treball. Les raons per venir a la Unió Europea són, principalment, aquestes: la recerca de feina per millorar les condicions de vida, el reagrupament familiar, l’educació i l’asil polític.
No tots els països de la Unió Europea són receptors nets d’immigrants, sinó que n’hi ha uns quants que tenen un creixement migratori negatiu, especialment Romania i Polònia, ja que una bona part de la seva població emigra cap a altres estats de la Unió Europea.
Tot i que la quantitat d’oferta de feina determina el lloc de destinació de la immigració, moltes d’aquestes persones cerquen països en funció d’una certa afinitat cultural a causa d’antics processos colonitzadors. És el cas, per exemple, dels sud-americans amb Espanya o dels algerians i marroquins amb França. També sol ser determinant el fet que hi resideixin compatriotes que actuen com a xarxa de suport per a la recerca de feina, d’habitatge i de la documentació adient. És el cas dels turcs i els polonesos a Alemanya, dels marroquins a Espanya o dels romanesos a Itàlia.
Finalment, moltes d’aquestes persones escullen els grans centres urbans de la Unió Europea. A l’àrea metropolitana de París, per exemple, hi viuen gairebé dos milions d’immigrants, i més de la quarta part de la població de Brussel·les, Amsterdam i Frankfurt està formada per persones procedents d’altres països, tant de la Unió Europea com de fora.
Procedència de la població extracomunitària en els països de la Unió Europea, 2017. Font: Eurostat, 2022
Raons per demanar permís de residència a la Unió Europea l’any 2020
Un 11 % de les demandes de permís de residència provenen de persones que se senten perseguides en els seus països d’origen.
Font: Comissió Europea, 2022
Distribució dels residents estrangers entre els països europeus l’any 2021
Més de les dues terceres parts dels habitants de la Unió Europea residents en un país diferent del de naixement viuen a Alemanya, França, Espanya i Itàlia.
Font: Eurostat, 2022
POLÍTIQUES MIGRATÒRIES
POLÍTIQUES MIGRATÒRIES
Les polítiques demogràfiques
La preocupació dels governs de molts països per controlar el nombre d’habitants ha fet que es portin a terme polítiques demogràfiques. Antigament aquestes polítiques es feien de manera poc planificada, cosa que va canviar en el segle xx, quan el poder dels estats estava més organitzat i disposava de més mitjans per influir en la població.
Hi ha dos grans tipus de polítiques demogràfiques: les maltusianes i les populacionistes. Les primeres tenen com a objectiu fonamental la reducció del creixement vegetatiu de la població i es basen, sobretot, en el control de la natalitat. Tenen el seu origen en la teoria de la població de Thomas R. Malthus (1766-1834), el qual justificava limitar el creixement demogràfic pel risc que la necessitat d’aliments de la població sobrepassés la capacitat agrícola per produir-ne. Les polítiques populacionistes, per la seva banda, pretenen, contràriament, incrementar la població mitjançant l’afavoriment de la natalitat o de la immigració.
A causa de l’accelerat augment de la població de la Terra entre els anys 1950 i 1980, la majoria de les polítiques que es van aplicar en la segona meitat del segle xx van ser neomaltusianes, ja que es considerava que l’augment de la població era una causa directa del subdesenvolupament econòmic. L’experiència d’anys posteriors va demostrar, però, que, quan coincideixen el desenvolupament econòmic i el desenvolupament humà gràcies a polítiques de protecció a la infància i als drets legals, laborals i de salut reproductiva de les dones, la fecunditat disminueix immediatament.
Política demogràfica. Conjunt de mesures econòmiques, socials i legislatives adoptades pels estats amb la intenció d'influir en les variables bàsiques de la població: la fecunditat, la salut, la mortalitat, la mobilitat i les migracions.
Neomaltusianisme. Teoria demogràfica nascuda a finals del segle xix que, a la segona meitat del segle xx, va servir per justificar l'aplicació de rigoroses polítiques de control de la natalitat, en considerar la quantitat de població la causa del subdesenvolupament.
Desenvolupament humà. Tipus de desenvolupament que inclou aspectes econòmics però també l'enfortiment de les capacitats de cada persona, el benestar físic i espiritual, i la capacitat de desenvolupar-se plenament com a persona.
Neomaltusianisme. Teoria demogràfica nascuda a finals del segle xix que, a la segona meitat del segle xx, va servir per justificar l'aplicació de rigoroses polítiques de control de la natalitat, en considerar la quantitat de població la causa del subdesenvolupament.
Desenvolupament humà. Tipus de desenvolupament que inclou aspectes econòmics però també l'enfortiment de les capacitats de cada persona, el benestar físic i espiritual, i la capacitat de desenvolupar-se plenament com a persona.
Proporció de la població jueva i no jueva a Israel
Israel segueix una política demogràfica populacionista que incentiva la natalitat dels jueus i la immigració de persones de religió jueva d’arreu del món amb l’objectiu d’igualar l’elevat creixement vegetatiu de la població palestina; aquest propòsit, però, no s’ha aconseguit del tot, tal com es pot observar en el gràfic.
Font: Israel Central Bureau of Statistics
La política del fill únic a la Xina
L’any 1979, quan la població de la Xina s’acostava al miler de milions d’habitants, el govern xinès, preocupat pel proveïment d’aliments i aigua, va decidir establir una severa política de planificació familiar: la política d’un sol fill per família.
Aquesta imposició va anar acompanyada d’una sèrie de premis i de sancions. Els pares que tenien un sol fill rebien, entre altres ajudes, un plus salarial i una jubilació complementària, i tenien preferència per accedir a l’habitatge i a l’escola. En canvi, els que tenien més fills eren multats, els retenien una part del sou, no podien demanar préstecs o no podien accedir a un habitatge.
Aquesta política demogràfica de caire maltusià va durar fins a l’any 2015. La Xina va poder frenar-ne el creixement poblacional i es calcula que ara té uns 300 milions menys d’habitants dels que tindria si no ho hagués fet, però també es van produir una sèrie d’efectes negatius: escassetat de dones (perquè força famílies interrompien la gestació en cas de ser una nena), envelliment de la població i increment dels pressupostos per pensions.
F. Zamora López i C. Rodríguez Veiga: Del hijo único al segundo hijo: políticas demográficas en China; i Lien-Tan Pan: La planificación familiar. La política de un solo hijo por familia (text adaptat).
La preocupació pel creixement demogràfic va fer que l’Organització de les Nacions Unides decidís convocar diverses conferències internacionals sobre població i desenvolupament:
La primera trobada internacional convocada per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) sobre el problema demogràfic va tenir lloc a Roma, l’any 1954, i va ser, tan sols, de caràcter tècnic i informatiu. En la segona, celebrada a Belgrad el 1965, ja es va exposar la relació entre fecunditat i desenvolupament. En les dues conferències següents sobre població i desenvolupament —organitzades a Bucarest l’any 1974, i a Mèxic l’any 1984—, es va discutir la relació entre població i desenvolupament. En la de Mèxic es va fer referència, per primera vegada, al paper central de les dones en la planificació familiar, i es va deliberar, a més a més, sobre la demanda de contraceptius, les migracions per raons econòmiques i l’envelliment de la població.
En la conferència internacional celebrada al Caire, l’any 1994, els representants dels 179 estats assistents van acordar un programa de desenvolupament fins al 2014. En la conferència es va insistir en el paper central de les dones en qualsevol estratègia de desenvolupament humà, social i sostenible. L’any 2014, l’Assemblea General de l’ONU va decidir prorrogar el programa d’acció que s’havia acordat al Caire i va insistir en el respecte als drets humans com un aspecte essencial per avançar en la salut sexual i reproductiva. L’any 2019, a Nairobi, capital de Kènia, s’hi va celebrar una cimera internacional, on van participar 173 països per impulsar la implantació del programa aprovat al Caire.
Pel que fa a la Unió Europea (UE), la Comissió Europea tem que l’estancament demogràfic i l’envelliment tinguin efectes econòmics negatius a la llarga. Per això, recomana, als estats membres, l’aplicació d’una sèrie de polítiques destinades a aturar l’envelliment de la població i la disminució de la població activa, a més de millorar l’educació i els sistemes de protecció social per a la vellesa. De tota manera, la Unió Europea no pot aplicar cap política demogràfica conjunta, sinó que els responsables d’aplicar-la són els estats membres. Això fa que hi hagi una gran diversitat de situacions: des d’estats que tenen una fecunditat que els permet augmentar de població, fins a altres, amb creixements vegetatius negatius.
Les conclusions de la conferència del Caire
Els esforços per disminuir el creixement de la població, atenuar la pobresa, aconseguir progressos econòmics, millorar la protecció ambiental i transformar les modalitats no sostenibles de producció i consum es complementen mútuament. El creixement econòmic sostingut en el context del desenvolupament sostenible és fonamental per erradicar la pobresa. Les dones són un agent clau en el procés de desenvolupament. Per això, l’eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones és una condició indispensable per combatre la pobresa, promoure el creixement econòmic sostingut, garantir la prestació de serveis de qualitat pel que fa a la planificació familiar i la salut reproductiva, i arribar a un equilibri entre la població i els recursos disponibles.
A principis de segle, Alemanya presentava un envelliment de la població elevat i una fecunditat de només 1,3 fills per dona. L’any 2007 l’estat alemany va emprendre una política d’increment de la natalitat basada en augmentar, a un any, el permís de baixa per maternitat, cobrar dos terços del sou, garantir una plaça a l’escola bressol a partir de l’any i concedir facilitats als pares amb treball a temps parcial. Aquestes mesures han ajudat a elevar l’ICF a 1,53 fills per dona.
Projeccions demogràfiques per al segle xxi
Malgrat la dificultat de fer previsions, és possible i raonable estudiar les tendències de creixement de la població mundial i deduir quina pot ser la seva evolució en un futur pròxim. La utilitat d’aquests càlculs, anomenats projeccions demogràfiques, és diversa. Tant poden servir per planificar el desenvolupament econòmic com per preveure situacions geopolítiques conflictives o de control de recursos.
Qualsevol projecció demogràfica ha de tenir en compte tot un seguit d’elements que influeixen en la dinàmica i l’estructura de la població: la natalitat, la mortalitat, la fecunditat, l’envelliment, l’esperança de vida i les migracions.
La hipòtesi de la qual parteixen totes les previsions que es fan actualment és que la fecunditat mundial, després d’arribar a un sostre màxim cap a l’any 1970, va disminuint de mica en mica fins a acostar-se al creixement zero, i sembla que aquesta és una tendència de llarga durada. Això, previsiblement, portarà a una estabilització de la població mundial, la qual, l’any 2050, arribaria a 9.500 milions de persones i el 2100 se situaria entorn dels 10.500 milions. Aquestes previsions suposen que la fecunditat augmentarà lleugerament en els països més desenvolupats, mentre que continuarà disminuint, lentament, en els menys desenvolupats.
L’anàlisi per continents indica que Àfrica serà el continent amb més creixement demogràfic els pròxims anys, fins a doblar la població que té actualment. L’Amèrica del Nord, l’Amèrica Llatina, Àsia i Oceania tindran un creixement semblant a la mitjana mundial, mentre que Europa tindrà una lleugera pèrdua de població.
Projecció de la població de Catalunya
La població de Catalunya continuarà creixent a curt i a mitjà termini, i se situaria en 8,1 milions l’any 2031, segons l’escenari mitjà de les Projeccions de població de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Del 2021 al 2031, la població creixeria en 366.000 persones, principalment per efecte de la migració, ja que el creixement natural serà negatiu en aquest període. A llarg termini, la població de Catalunya creixerà moderadament; se situarà en 8,4 milions d’habitants l’any 2041 i 8,7 milions el 2071.
Idescat, 2022
Lletraferint @Lletraferintmon ·Aug 20
TV3, el món audiovisual, parlar sempre en català i tot plegat és important. Però no ens enganyem... El quid de la qüestió (i és ben pelut) és demogràfic. El català desapareix principalment per la baixa natalitat dels catalanoparlants i per les grans immigracions.
Entre els anys 50 i 80 s'observa un descens bàrbar del nombre de catalanoparlants habituals (i no té cap relació amb Netflix!). Es passa del 85% al 52% en qüestió de 30 anys. Van arribar grans immigracions castellanoparlants durant la dictadura franquista.
El moviment migratori entre els anys 1950 i 1975 va comportar l’arribada al país de 1.400.000 immigrants, una xifra que ho va canviar tot. Barcelona l'any 1940 tenia 1.081.175 habitants; Barcelona l'any 1965 tenia 1.655.603 habitants. Alhora, Franco havia prohibit el català.
https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/31/la-immigracio-a-catalunya-en-el-segle-xx-les-migracions-massives-dels-anys-del-desarrollo-1960-1975/… Aquí s'explica molt més detalladament. A més, entre el 2000 i el 2008 han arribat més d'un milió de nouvinguts, majoritàriament llatinoamericans i, per tant, amb el castellà com a llengua principal.
Netftlix, TV3, la subordinació dels catalanoparlants... tot això pesa. Tanmateix, el que de debò ha canviat l'escenari lingüístic dels Països Catalans és la demografia. Voler-ho amagar o no tenir-ho en compte és d'una negligència esfereïdora que ens pot costar la llengua.
3.13. ARGUMENTAR: SÓN CERTES LES PROJECCIONS DE POBLACIÓ?
Parteix d’aquesta hipòtesi
L’any 2000 van néixer 132,2 milions de persones a tot el món; l’any 2010 van ser 138,6 milions i l’any 2022 foren 139,9 milions. Malgrat això, diversos demògrafs defensen que el creixement de la població mundial anirà disminuint en els pròxims anys. Podries comprovar si aquesta hipòtesi és vertadera?
Segueix els passos següents
A. Entra en el web de l’Institut national d’études démographiques de França (ined.fr). Ves al joc «La population et moi» i cerca quants habitants hi havia en les etapes següents: quan vas néixer tu, quan van néixer els teus pares i quan van néixer els teus avis.
Redacta una conclusió sobre les dades que hi trobis.
B. Dins la mateixa pàgina web, de l’apartat anterior, tria l’opció Ma place dans la population. Compara les piràmides d’edat de la població mundial en els anys 2000, 2025 i 2050. Quina evolució observes?
Resumeix l'evolució prevista.
C. Consulta les gràfiques de l’evolució de les taxes de natalitat i de mortalitat mundials en aquest enllaç i aquest altre. Anota les xifres corresponents a 1950, 1975, 2000 i 2025, i calcula el creixement vegetatiu de cada un d’aquests anys. Explica com ha evolucionat el creixement vegetatiu mundial en aquest període de temps.
Recull les dades en una taula (Anys, Natalitat, Mortalitat, Creixement vegetatiu) i resumeix-ho en un paràgraf
Revisa, valora i escriu les teves conclusions
Amb les dades que has analitzat en les activitats anteriors, redacta un informe validant, o bé rebutjant, la hipòtesi formulada. En qualsevol cas, la teva argumentació s’ha de basar en les dades que has trobat. Per acabar d’arrodonir l’argumentació, pots aportar-hi dades extretes del mateix llibre de text o d’altres documents que hagis consultat en línia.
Redacta un informe validant o rebutjant la hipòtesi
Page updated
Report abuse