D. MIGRACIONS

ESPANYA: ALENTIMENT DEL CREIXEMENT MIGRATORI

LES MIGRACIONS

Les migracions són desplaçaments de la població dins d’una mateixa regió o país, o entre països diferents, de vegades a grans distàncies i en grups nombrosos. Les migracions poden ser voluntàries o bé involuntàries, com el cas del tràfic d’éssers humans i de la neteja ètnica.

Les persones que es desplacen des del seu lloc de naixement o residència fins a un altre lloc són emigrants, respecte al lloc de sortida, i immigrants, respecte al lloc d’arribada. Cal distingir les migracions dels moviments pendulars diaris entre el lloc de residència i el lloc de treball o estudi, dels viatges, dels pelegrinatges i del turisme.

Les diferències de desenvolupament econòmic i de condicions de vida entre països o regions fan que la població es desplaci, d’un lloc a un altre, per qüestions de subsistència. També els conflictes violents interns en alguns països són una font de moviments de població a escala mundial. Finalment, la globalització econòmica, l’increment de la comunicació per xarxes socials i la facilitat de les comunicacions són altres factors que incentiven els moviments de població.

Hi ha països, com ara Itàlia, els Estats Units o Austràlia, en què es produeix una immigració neta; és a dir, el saldo migratori és un factor important de creixement de la població. Contràriament, en altres països, com ara Bulgària, Mèxic o el Marroc, es produeix una emigració neta.

Les conseqüències dels moviments migratoris són diverses, tant per al territori d’origen com per al d’acollida.

Neteja ètnica. Expulsió massiva i forçosa de persones d'un territori a causa del seu origen ètnic.
Pelegrinatge. Desplaçament de persones a un lloc considerat sagrat o de culte per motius religiosos o espirituals.
Turisme. Desplaçament de persones fora del seu entorn habitual per descansar o divertir-se (no pas per fer una activitat remunerada) durant un període de temps superior a 24 hores i inferior a un any.

Saldo migratori. Diferència entre l'emigració i la immigració registrades en un territori durant un període de temps determinat.
Immigració neta. Resultat d'un saldo migratori positiu.
Emigració neta. Resultat d'un saldo migratori negatiu.

3.8. Experiències personals

Llegeix els dos testimonis dels migrants i analitza les causes de la marxa del seu país d'origen i les conseqüències per a ells, per al país d'origen i per al país d'acollida.

LES MIGRACIONS INTERNACIONALS

En els darrers trenta anys, els fluxos migratoris entre països s’han accelerat, han esdevingut més intensos i s’han feminitzat. A escala mundial, s’ha desenvolupat una economia global, una major facilitat en les comunicacions i un nivell més elevat d’instrucció —sobretot la femenina— que ha comportat que els moviments migratoris hagin esdevingut més regionals i temporals.

Cada regió mundial, amb una economia desenvolupada o especialitzada en l’explotació d’un recurs necessari per al mercat mundial i mancada de mà d’obra, està vinculada a una perifèria que li proporciona una part important dels treballadors que necessita. Aquests treballadors no estan vinculats, per sempre més, al país on s’han establert, sinó que sovint efectuen moviments d’anada i de tornada als seus països d’origen segons les fluctuacions del mercat. Es calcula que actualment en el món hi ha 280 milions d’immigrants, el 56 % dels quals viuen en països amb un elevat grau de desenvolupament.

Les persones immigrades constitueixen el 12 % dels habitants d’Europa, el 15 % dels habitants de l’Amèrica del Nord i el 22 % dels d’Oceania. En els darrers quaranta anys s’ha incrementat el nombre de països amb un gran nombre d’immigrants, tot i que hi ha vuit estats que concentren gairebé la meitat de la immigració internacional: Estats Units, Alemanya, Aràbia Saudita, Rússia, Regne Unit, Emirats Àrabs Units, França i Canadà. Tots aquests estats tenen un elevat desenvolupament econòmic que demana una abundant mà d’obra per continuar-lo mantenint, o bé estan vinculats a la indústria extractiva d’hidrocarburs amb una població escassa que no dona l’abast a la demanda de producció.

Les migracions en el món entre els anys 2010 i 2020. (Font: ONU)

Malgrat que la gran majoria dels moviments migratoris es produeixen per raons econòmiques, una part important —al voltant de 90 milions de persones— són migrants forçosos, ja sigui per persecució política o perquè fugen de conflictes bèl·lics; darrerament s’hi han afegit els refugiats climàtics, que fugen de la seva terra per problemes relacionats amb el canvi climàtic, com ara la pujada del nivell del mar. Àfrica i Àsia són els dos continents més afectats per aquests desplaçaments forçosos de la població.

Fugida de cervells

Actualment molts professionals formats en universitats de països poc desenvolupats emigren cap a altres de més desenvolupats per ampliar estudis, fer investigacions o obtenir millors condicions laborals. Es calcula que el 28 % dels metges i l’11 % de les infermeres dels països de l’Àfrica subsahariana treballen en un reduït nombre de països desenvolupats (Estats Units, Austràlia, França, Regne Unit, etc.). Aquesta fugida de cervells és molt accentuada en països com ara Haití i Jamaica, d’on emigren, gairebé, la meitat dels metges titulats.

3.9. Països amb més immigració

A partir del mapa i de la taula següent, esmenta els continents i els països amb més immigració i descriu les característiques dels diversos països receptors d'immigrants.

Els estats amb un percentatge més alt de població immigrada pertanyen a tres grups: països productors de petroli, països desenvolupats amb manca de mà d’obra, i països que, per circumstàncies polítiques, han acollit una gran quantitat de refugiats (Jordània).
Font: World Population Review, 2022

Països de més d’un milió d’habitants amb un percentatge més alt de població estrangera, 2022

CATALUNYA: IMMIGRACIÓ

La immigració fa augmentar la població de Catalunya

Des de fa cent anys, la població de Catalunya ha augmentat gràcies, sobretot, a la immigració. Catalunya és un centre econòmic important, encara que la natalitat, en els primers trenta anys del segle passat, es va reduir molt ràpidament i, des d’aleshores, gairebé sempre ha estat baixa.

L’arribada de població s’ha anat produint en diferents etapes, al llarg del temps, en funció dels cicles econòmics expansius:

Una primera onada immigratòria important es va produir entre els anys 1916 i 1930, amb l’arribada, aproximadament, de mig milió de persones procedents, sobretot, d’Aragó, el País Valencià i Múrcia, moltes de les quals eren catalanoparlants. Aquesta immigració va fer que la població catalana passés de dos a tres milions d’habitants.
Un segon corrent immigratori entre els anys 1950 i 1975. Van arribar prop d’un milió i mig de persones procedents, sobretot, de la zona meridional de la península, especialment d’Andalusia. Aquesta onada va fer que la població catalana passés de tres a sis milions d’habitants.
Finalment, entre els anys 1998 i 2010 hi hagué un tercer corrent migratori, format per persones de procedències més llunyanes, especialment del Marroc, l’Amèrica Llatina i l’Europa Oriental. Aquesta immigració va fer que el creixement de la població s’accelerés fins als set milions i mig d’habitants. La crisi econòmica iniciada el 2007 va frenar aquest corrent migratori durant uns quants anys, però, a partir del 2016, Catalunya va tornar a rebre una immigració més reduïda, però constant.

La distribució territorial de la població immigrada sempre ha estat desigual. Barcelona i la seva rodalia van actuar, des de principis del segle xx, com a pol d’atracció de les persones immigrades; la immigració de mitjan segle xx es va concentrar, sobretot, a les comarques costaneres i de la depressió prelitoral, des del Baix Camp fins al Vallès Oriental; particularment, al Baix Llobregat, al Vallès Occidental i al Barcelonès. La causa d’aquest moviment va ser l’ocupació primordial de l’esmentada població en la indústria i la construcció, dues àrees que, en aquell moment, eren les més dinàmiques de l’economia catalana i les que tenien més necessitat de mà d’obra.

Les persones que han arribat durant el segle xxi s’han distribuït de manera diferent pel territori: per una banda, a la ciutat de Barcelona; per altra banda, a les comarques on la immigració procedent de la resta de l’estat espanyol havia tingut poca incidència en el període 1950-1975. Una gran part d’aquesta població s’ha reservat per suplir la falta de mà d’obra en els diferents sectors dels serveis (turisme, transport, atenció a les persones), en el sector primari i en la indústria agroalimentària.

La immigració actual supera el 20 % de la població al Barcelonès, a les comarques de l’àrea de Girona (Gironès, Alt i Baix Empordà, Selva i Garrotxa), a l’àrea de Lleida (Segrià, Urgell i Segarra), a algunes comarques turístiques de muntanya (Aran i Cerdanya) i al Tarragonès.

En conjunt, la població immigrada a Catalunya, tant l’espanyola com l’estrangera, s’ha instal·lat, de manera preferent, en poblacions de més de 10.000 habitants i constitueix una part important —el 41 %— de la població de les ciutats catalanes de més de 100.000 habitants.

Piràmide d’edats per lloc de naixement, 2021

Observeu la importància decreixent de la immigració de la resta de l’Estat, tot i que aquesta va arribar a ser tan nombrosa que, en la franja d’edat de 70 a 84 anys, va superar els nascuts a Catalunya.
Font: Idescat, 2022

Mapa comparatiu de les zones de concentració de la immigració en el segon i tercer corrents migratoris

Mapa comparatiu dels llocs de concentració de la immigració espanyola durant els anys 1950-1975 i de la immigració de procedència estrangera del segle xxi.
Font: Idescat, 2022

El sistema català de reproducció

La immigració, aquí, no ha estat, en els darrers cent anys, un element accessori, una forma com una altra de cobrir necessitats conjunturals de l’economia. No. La immigració, en els darrers cent anys, ha estat part integrant, i part important, del sistema català de reproducció.

Sense immigració, la població catalana dels darrers cent anys hauria conservat efectius, fins i tot hauria experimentat un lleuger creixement, però hauria perdut presència no sols en l’àmbit mundial, sinó també a Espanya i a Europa. Això no ha succeït. Catalunya ha mantingut la seva població gràcies a la pròpia reproducció biològica, però ha crescut, s’ha triplicat, ha augmentat el seu pes relatiu a Espanya i a Europa gràcies a la immigració.

Anna Cabré: El sistema català de reproducció. Proa (text adaptat).

ESPANYA: ALENTIMENT DEL CREIXEMENT MIGRATORI

La distribució de la població espanyola en l’actualitat és conseqüència de dos processos de moviment de població que s’han produït al llarg del temps:

Un canvi a llarg termini, constant des de fa uns quatre-cents anys, que va provocar el despoblament de l’interior peninsular, i l’increment de la població a les zones litorals i prelitorals.
Un canvi a curt termini, molt intens entre 1960 i 1975, que va comportar grans moviments de població dins l’estat espanyol com a conseqüència del desenvolupament econòmic.

El procés de desenvolupament econòmic espanyol que es va produir entre 1960 i 1973 va fer que es concentrés molta població d’origen rural a les principals àrees urbanes. Moltes capitals provincials van acollir immigració rural de la mateixa província, però les ciutats més grans i dinàmiques (Barcelona, Madrid, Bilbao i València) van atreure immigració de províncies i regions força allunyades. L’àrea metropolitana de Barcelona es va nodrir, especialment, d’immigració del camp andalús, mentre que Madrid, València i Bilbao van créixer gràcies a la immigració de l’altiplà central castellanoextremeny.

Des del reconeixement de la llibertat d’emigrar en la Constitució de 1869, fins al 1975, Espanya ha estat un país d’emigrants. Fins a l’any 1960, la major part dels emigrants van anar cap a Amèrica, sobretot a Cuba, l’Argentina i Veneçuela. Les crisis econòmiques d’aquests països van fer que, entre 1960 i 1975, l’emigració espanyola es dirigís cap a països europeus desenvolupats, especialment Alemanya, Suïssa i França. Actualment hi ha 2,6 milions de persones de nacionalitat espanyola residents en diversos països del món. Els països que n’acullen més són Argentina (480.159), França (290.033), Estats Units (183.003) i Alemanya (178.488).

Aquest desplaçament de població del camp a la ciutat va perdre importància a partir de 1980, però, a l’Espanya rural, el descens demogràfic va continuar perquè l’emigració de la població més jove havia fet envellir la població i havia fet disminuir la natalitat, provocant un creixement vegetatiu negatiu; la pèrdua de serveis va acabar d’accentuar la tendència cap al despoblament.

Al contrari del que havia passat durant una bona part dels segles xix i xx, des de finals del segle xx, Espanya va esdevenir un territori receptor d’immigració. Les causes immediates d’aquest canvi van ser la demanda de mà d’obra a causa de l’evolució positiva de l’economia entre els anys 1995 i 2007, i el buit demogràfic provocat per la baixada continuada de la natalitat a partir de 1975, a més d’un seguit de causes externes de caràcter econòmic, polític i cultural.

Aquest creixement migratori espanyol presenta tres fases:

Període 2001-2011. El màxim creixement de la immigració a Espanya es va produir en aquests anys, en què el 90 % de l’increment de la població va correspondre al creixement migratori. Aquest creixement va dinamitzar la població espanyola i en va elevar la taxa de natalitat i l’índex conjuntural de fecunditat; també va repercutir en el rejoveniment de la població. En aquesta dècada, Espanya va ser l’estat de la Unió Europea que va rebre més immigració.
Període 2012-2016. A causa de la crisi econòmica, es va aturar l’arribada d’immigrants i bastants d’aquests van tornar als seus països d’origen, la qual cosa va fer disminuir lleument la població.
Període 2017-2022. La reactivació econòmica, malgrat la crisi de la pandèmia de la covid-19, va significar un nou increment de l’arribada d’immigrants encara que amb un ritme menor que la primera dècada del segle. En aquest període, la població d’Espanya creix exclusivament gràcies a la immigració perquè cada any el creixement vegetatiu és negatiu, i és possible que aquesta evolució continuï produint-se de la mateixa manera en un futur immediat.

Població espanyola segons el lloc de naixement, 1996-2026

El percentatge de població d’origen estranger ha anat creixent a Espanya des de finals del segle passat, excepte l’any 2016, mentre que la d’origen espanyol tendeix a disminuir en nombres absoluts.
Font: INE, 2022

Actualment, la majoria de la població immigrada procedeix de països de l’Amèrica Central i del Sud, de països de la Unió Europea i del continent africà. A partir de l’any 2006, un procés clau per a l’arribada de persones va ser la immigració per reagrupament familiar gràcies a l’estabilització de la població nouvinguda.

L’any 2022 vivien, a Espanya, 7,6 milions de persones nascudes a l’estranger, de les quals 5,5 milions no tenien la nacionalitat espanyola. Aquesta població estava instal·lada, sobretot, a la costa mediterrània, des de Girona fins a Màlaga, a les Illes Balears i a les Canàries, i a l’àrea metropolitana de Madrid. Per comunitats autònomes, l’any 2022, Catalunya i Madrid concentraven el 41 % de la immigració; un 35 % d’aquesta es repartia entre la Comunitat Valenciana, Andalusia, les Illes Balears i Múrcia, i el 24 % restant, entre les altres comunitats autònomes.

La crisi econòmica dels anys 2008-2015 també va provocar que s’incrementés, notablement, l’emigració espanyola cap a l’estranger. Aquests emigrants solien ser persones amb una bona qualificació professional que no trobaven feina a Espanya o que tenien uns sous baixos.

Entre els anys 2010 i 2017, la quantitat d’emigrants espanyols va superar, àmpliament, els que tornaven, però, a partir del 2018, el saldo migratori espanyol va tornar a ser positiu. Aquesta emigració es va dirigir, principalment, cap al Regne Unit, França i els Estats Units, però també cap a països llatinoamericans com ara l’Argentina, l’Equador i Cuba, ja que, malgrat tenir la nacionalitat espanyola, més de la meitat d’aquesta població eren originaris d’aquests països.

Immigració per reagrupament familiar. Conjunt de familiars de les persones immigrades i amb permís de residència que es reuneixen amb els seus cònjuges o fills al país que els ha acollit.

Percentatge, per províncies, de població nascuda a l’estranger, 2021

La població immigrada s’ha situat, de manera preferent, al llarg de l’eix mediterrani, pel fet de ser la principal zona econòmica de la Península, i a l’àrea metropolitana de Madrid. Cal destacar l’escassa presència d’immigració a la zona occidental interior.
Font: INE, 2022

3.10. Argumentar: les raons de la immigració marroquina

Parteix d’aquesta realitat

Fa més de quaranta anys que una part de la població que s’estableix a Catalunya prové del Marroc. Durant tot aquest temps, la immigració marroquina no ha deixat mai de ser la principal comunitat immigrada. Et proposem que argumentis les raons d’aquest fet.

Segueix els passos següents

A. Elabora una gràfica que representi l’evolució del nombre de persones d’origen marroquí establertes a Catalunya. Aquí tens les dades:

Quina ha estat l’evolució des de l’any 2000? Per contestar aquesta pregunta, has de tenir en compte el moment en què la població augmenta o disminueix, i intentar explicar-ne les causes.

B. Amb les dades que et proporcionem, calcula el percentatge que representa la població d’origen marroquí sobre el total de la població de cada país l’any 2019. Elabora un gràfic de barres per comparar els percentatges i treu-ne una conclusió.

C. Llegeix el següent text sobre els motius de l’emigració de la població marroquina:

En el transcurs de la segona meitat del segle xx, el Marroc ha esdevingut un país d’emigració per excel·lència. De fet, el país està situat a la «global labour frontier». «Labour frontier» és el terme utilitzat pel geògraf Skeldon (1997) per indicar la línia imaginària que separa els països d’immigració neta respecte dels països emissors d’un gran nombre d’immigrants. Tal com passa amb Mèxic, en el cas dels Estat Units, el Marroc ha esdevingut la principal font no europea de treballadors immigrants a la Unió Europea.

Paradoxalment és el procés de desenvolupament del Marroc el que explica la magnitud i la persistència de l’emigració marroquina. Aquest procés de desenvolupament ha anat acompanyat de transformacions profundes de la societat marroquina, com ara un desarrelament de les zones rurals, una ràpida urbanització, un cert augment dels guanys, la reducció de la taxa de pobresa, un augment de les taxes d’escolarització i d’alfabetització, una revolució en matèria d’accés als mitjans de comunicació internacionals, així com un desenvolupament ràpid del turisme cap al Marroc. Malgrat la persistència de grans problemes econòmics i socials, aquests processos han augmentat les aspiracions i també les capacitats migratòries entre les noves generacions. Des d’aquest punt de vista, el Marroc és un cas exemplar, un país que està en la primera fase de la seva transició migratòria, una fase que es caracteritza per una relació positiva entre el desenvolupament i l’emigració.

Ha estat més fàcil per als marroquins abandonar el Marroc gràcies a la liberalització de l’accés als passaports des dels anys 1990. Atesa la importància estratègica de l’emigració, no és gens sorprenent que l’estat marroquí hagi encoratjat sovint l’emigració amb la finalitat d’optimitzar les entrades de transferències de fons i d’accentuar l’impacte favorable de l’emigració sobre el desenvolupament.

Finalment, i per damunt de tot, el factor de fons més important per explicar la persistència i les fluctuacions de l’emigració marroquina cap a Europa ha estat la demanda constant d’una mà d’obra barata per als mercats de treball formal i informal a Europa.

A tot arreu d’Europa, però particularment a Itàlia i a Espanya, el creixement econòmic al costat de l’envelliment demogràfic i la inserció ràpida de les dones en el mercat laboral han generat una forta demanda de mà d’obra migrant, a la qual els marroquins han respost en gran quantitat.

Hein de Haas: Un siècle de migrations marocaines: transformations, transitions et perspectives d’avenir, 2013 (text traduït i adaptat).

D. Per completar la teva informació, et suggerim que observis, en un mapa, la situació geogràfica del Marroc, que busquis quina població del teu municipi (WEB DE L'IDESCAT) és d’origen marroquí i que parlis sobre aquest tema amb estudiants del teu institut els pares o els avis del quals siguin marroquins.

Ordena la informació i prepara la teva argumentació

Tenint en compte la teva recerca i recollida de dades, redacta un text argumentatiu en què s’expliqui per què la població immigrant d’origen marroquí és la més nombrosa a Catalunya.

D. MIGRACIONS

LES MIGRACIONS

LES MIGRACIONS INTERNACIONALS

CATALUNYA: IMMIGRACIÓ

ESPANYA: ALENTIMENT DEL CREIXEMENT MIGRATORI

TREBALLs VOLUNTARIs