Embedded Files
LA gESTIÓ DEL PATRIMONI NATURAL
LA gESTIÓ DEL PATRIMONI NATURAL
LLIBRE, unitat 2, p. 102-103
El patrimoni natural està format pel conjunt de béns naturals que una societat ha rebut com a herència comuna; és el resultat d’una llarguíssima evolució dels components biofísics de la Terra, la qual ha generat una gran diversitat geològica i biològica, ha permès la vida de moltes espècies i fa possible l’existència de la humanitat.
Inclou:
espais protegits, com els parcs nacionals;
monuments naturals, com les formacions geològiques;
espècies pròpiament valuoses, com els animals o les plantes en perill d’extinció;
paisatges de gran bellesa com les reserves de la biosfera.
En un sentit més ampli, tots els recursos naturals que fan possible el desenvolupament de la vida i el benestar de les persones, com ara l’aigua, el sol i l’aire.
Necessitats de supervivència física (alimentació, energia, refugi, etc.)
Necessitats de desenvolupament humà (ciència, cultura, educació, etc.) i econòmic (producció agrària, activitat turística, etc.).
El patrimoni natural és vulnerable i es pot degradar per l'acció humana.
procés d’urbanització,
explotació dels recursos naturals
la degradació del medi ambient,
efectes del canvi climàtic
Mesures per mantenir l'equilibri ecològic i per protegir i valorar el patrimoni
Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya 2030: orienta l'acció del govern català per frenar la degradació del patrimoni natural i la pèrdua de biodiversitat i per garantir l’ús sostenible dels recursos naturals i poder gaudir dels recursos i beneficis que ens aporta el medi natural sense comprometre’n el futur.
L’aprofitament sostenible del medi natural i de la biodiversitat són una font permanent de recursos: aigua potable, sòls fèrtils, atmosfera neta, etc., imprescindibles per a la supervivència de les persones i per a la conservació de la biosfera. La conservació i la gestió responsable dels recursos naturals són decisives per a aspectes com la regulació del clima, la mitigació del canvi climàtic, el manteniment de la fertilitat dels sòls, la producció agrària i l’abastament alimentari, i la prevenció dels desastres naturals.
La conservació de la natura és una responsabilitat ètica de les societats i les persones, en tant que la biosfera funciona com un sistema complex, on tots els elements estan relacionats. Les dinàmiques ambientals, efecte hivernacle, espècies invasores, etc., tenen un efecte que va més enllà de les fronteres. Tota pèrdua o guany del patrimoni natural, encara que sigui a una escala local, acaba perjudicant o beneficiant a escala global.
El patrimoni natural, a part del valor ecològic i econòmic, té també una dimensió social destacada, perquè contribueix al benestar humà. Ens proporciona espais per al repòs, el lleure, la descoberta i l’aprenentatge. Forma part de la nostra identitat i és una font d’inspiració per a les obres de pintors, escriptors i altres artistes.
Els impactes mediambientals de la societat industrial
LLIBRE, unitat 2, p. 104-105
El creixement urbà descontrolat a conseqüència dels moviments migratoris, de la manca de planificació o de l’especulació urbanística. Sovint aquest creixement produeix una ocupació abusiva del sòl, unes condicions deficients d’habitabilitat i impactes ambientals importants: pèrdua d’espais naturals, contaminació de les aigües i del sòl, generació de residus, formació de continus urbans, etc. Àrees extenses de moltes ciutats, especialment dels països poc desenvolupats, pateixen aquests tipus de problemes.
El creixement urbà dispers, és a dir, la formació d’extensions urbanes de baixa densitat, com ara les ciutats jardí els suburbis, que, tot i oferir condicions d’habitabilitat confortables als seus habitants, generen impactes ambientals indirectes com l’ocupació de sòls agraris, l’increment del consum energètic a causa de la mobilitat obligada i de l’ús de l’automòbil privat com a mitjà majoritari de transport, l’augment de la contaminació i l’escalfament atmosfèric, entre altres problemes.
La generació de residus urbans en grans quantitats i d’origen, domèstic i no domèstic: aigües negres, restes de menjar i altres matèries orgàniques, embalatges, materials voluminosos, residus de la construcció, etc. De vegades alguns d’aquests residus s’aboquen sense control i poden ocasionar problemes de contaminació. En general, el seu transport i el seu tractament posterior comporten despeses importants.
La generació de residus industrials, associada a la utilització de matèries primeres i als processos productius propis dels diversos sectors industrials. Alguns d’aquests residus poden ser objecte d’un tractament similar al dels residus urbans, però en altres casos, com ara els metalls pesants, els materials radioactius, els components electrònics, han de ser tractats com a residus especials a causa de la perillositat per al medi ambient i per als éssers vius.
La generació de residus agraris, vinculada a la producció agrària i ramadera. Els productes fitosanitaris dels residus agraris tenen un gran impacte en el medi natural i en la salut humana si no són objecte d’un tractament rigorós. Pel que fa als residus ramaders, cal destacar els impactes associats a la contaminació dels sòls i de les aigües superficials i freàtiques a causa dels plurins.
Els hàbits consumistes de vida i l’accés al consum d’un nombre cada vegada més gran de persones, la qual cosa comporta una demanda massiva de béns i serveis de tota mena. Aquesta demanda es tradueix en l’augment de la producció i del consum energètic, i en una sobreexplotació de moltes espècies que porta al límit la sostenibilitat dels ecosistemes (desforestació dels boscos tropicals, pèrdua de fertilitat dels sòls, esgotament de les pesqueres, etc.).
La millora de la mobilitat i l’accés al lleure, que han permès apropar les persones al medi natural i han afavorit el descobriment i la valoració del patrimoni natural, encara que també han comportat nous impactes a conseqüència de la relació amb el medi natural, com ara l’erosió del terreny, la degradació dels ecosistemes o l’augment dels incendis forestals.
Residus electrònics. L’increment del consum mundial ha provocat un gran augment dels residus electrònics. En els països industrialitzats cada any es llencen centenars de milers d’ordinadors, telèfons mòbils i altres aparells similars usats. Alguns es reciclen, però un nombre molt important van a parar als abocadors o s’incineren. Molts d’aquests residus s’exporten —a vegades il·legalment— a països en vies de desenvolupament; especialment a Àsia, on els treballadors que desmunten els components sovint són infants que ho fan en condicions precàries i en contacte amb substàncies tòxiques. La fabricació de productes electrònics que siguin nets i fàcilment reciclables al final del seu cicle de vida ha de ser un objectiu urgent si es vol evitar l’impacte perillós d’aquests en el medi ambient i en la salut de les persones.
La gestió del medi ambient a Catalunya
LLIBRE, unitat 2, p. 106-107
La majoria dels impactes de la societat en el medi natural tenen a veure amb la urbanització del territori i amb la generalització del mode de vida urbà, però sovint també amb les activitats agràries i el lleure.
1. L’expansió urbana
1. L’expansió urbana
Transformació del medi natural perquè es basa en el consum de sòl (bé natural limitat) i en l'abastament de recursos naturals (procedents de territoris més o menys llunyans)
Si l'empremta ecològica del creixement urbà > taxa de creixement demogràfic = insostenible
2006: Estratègia temàtica per al medi ambient urbà (Unió Europea) = per frenar l'expansió urbana, minimitzar els impactes ambientals i harmonitzar les legislacions en matèria urbanística
Planejament territorial urbà pensant en criteris de sostenibilitat ambiental i participació ciutadana > bona gestió del creixement urbà
Desregulació i manca de control social dels processos urbans > degradació urbana i mediambiental, inseguretat i segregació social
Densitat urbana de Catalunya
El mapa de densitat urbana del territori urbanitzat de Catalunya mostra els sectors del territori on es manifesta un continu urbà. En algunes àrees, especialment al litoral, els continus urbans comprometen la connectivitat ecològica.
Font: Atles de la nova ruralitat.
Font: Atles de la nova ruralitat.
2. L'aigua dolça
2. L'aigua dolça
Recurs escàs a Catalunya (clima amb aridesa estival i cursos fluvials modestos). L’aigua que consumeix la major part de la població de Catalunya prové de la captació d’aigües superficials i arriba a les llars mitjançant la xarxa de distribució, procedent dels rius o dels diversos embassaments un cop tractada a les plantes potabilitzadores i garantida la seva puresa. Tan sols una part reduïda de la població s’abasta a través de l’aigua dels pous.
Amenaces per a la qualitat de l'aigua dolça i la disponibilitat
contaminació de les aigües superficials, per efecte dels abocaments d’origen urbà, industrial o agrari, L’aigua domèstica que va a parar a la xarxa de clavegueram després de ferne un ús alimentari, higiènic o sanitari conté substàncies contaminants i residus orgànics. L’aigua que ha estat utilitzada en els processos industrials o agraris pot presentar encara una quantitat més gran de substàncies contaminants i tòxiques. En tots dos casos, l’aigua s’ha de netejar abans de ser retornada al medi natural.
modificació del règim hidrogràfic natural i del cabal dels rius a causa del seu aprofitament hidràulic,
sobreexplotació i la contaminació dels aqüífers.
Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Embassam
Estat de les masses d'aigua de Catalunya (embassaments)
Sanejament hidràulic. procés de recollir, depurar i evacuar les aigües un cop han estat utilitzades a les llars, a les indústries o a les explotacions agràries. Aquests processos es fan a les plantes o estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR). La depuració de les aigües residuals consisteix a arreplegar-les, traslladar-les a les estacions amb col·lectors, depurar-les i retornar-les al medi en un estat que alteri, el mínim possible, les condicions naturals. Catalunya té una extensa xarxa d’estacions depuradores que és gestionada per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).
3. Els residus
3. Els residus
El grau de perillositat per als éssers vius dels diversos residus generats per l’activitat humana és variable segons la seva naturalesa. Alguns tenen una vida curta i són reciclats pels cicles naturals, mentre que d’altres tenen una llarga permanència. En qualsevol cas, l’acumulació de residus és un dels problemes més grans per al medi ambient i per a la salut i la qualitat de vida de les persones.
L’Agència de Residus de Catalunya (ARC) és l’organisme de l’Administració catalana encarregat de la gestió dels residus que es generen a Catalunya. Les seves funcions principals són aquests: promoure la minimització dels residus i de la seva perillositat, fomentant-ne la recollida selectiva; valoritzar els residus, i recuperar els espais i els sòls degradats per descàrregues incontrolables de residus o per contaminants.
Els residus industrials es classifiquen en tres categories principals:
residus especials, que suposen un perill per la seva toxicitat o inflamabilitat;
residus inerts, que no experimenten transformacions que puguin afectar greument el medi, i
residus no especials, que no són ni especials ni inerts.
La gestió dels residus urbans ordinaris; és a dir, la brossa que es recull cada dia, és una competència de cada municipi. Els equipaments destinats a la gestió dels residus municipals ordinaris són els contenidors generals i de recollida selectiva, les deixalleries i les plantes de tractament.
Els residus urbans no ordinaris (industrials, sanitaris, etc.) són objecte d’una gestió específica per part de l’Agència de Residus de Catalunya.
Àrees afectades per la contaminació de nitrats
Font: Atles de la nova ruralitat, 2015 Els residus de la ramaderia tenen un impacte potencial molt gran sobre les aigües subterrànies. El mapa mostra les principals zones vulnerables per nitrats i els centres de gestió de purins de Catalunya.
Els espais naturals protegits
LLIBRE, unitat 2, p. 114-115
D’ençà de la creació del primer parc nacional del món com a part del patrimoni de la nació americana (Yellowstone, 1872), el nombre de països que promouen la protecció dels espais naturals sota diverses figures legals (parcs nacionals, parcs naturals, reserves naturals i altres) no ha parat d’augmentar.
A Catalunya:
Pla d’espais d’interès natural (PEIN) (1985): delimita els espais naturals protegits i estableix el tipus de protecció i de gestió de cadascuna de les categories d’espais existents. El PEIN té com a objectiu protegir els espais naturals i alhora assegurar el manteniment de les activitats humanes compatibles amb la preservació dels valors naturals i del paisatge de cada indret. Cada espai natural disposa d’un pla especial i d’un òrgan que en garanteix la gestió.
Xarxa Natura 2000 (Unió Europea 1992): per protegir hàbitats naturals d’interès comunitari: zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i zones especials de conservació (ZEC). L’any 2006 el govern de Catalunya va aprovar els espais catalans que formarien part d’aquesta xarxa europea i que quedarien inclosos en el PEIN. Si l’any 1992 la superfície dels espais protegits era del 21 % del territori català, el 1992 es va ampliar fins a arribar al 30 % i actualment representa el 32 %.
Reserva de la Biosfera (Unesco 1970, programa MaB, Man and Biosphere): per promoure el desenvolupa ment sostenible i la comprensió del medi ambient com un recurs o patrimoni natural, mitjançant la creació d’una xarxa mundial d’àrees significatives dels ecosistemes i de la biodiversitat. El Parc Natural del Montseny és reserva de la biosfera des del 1978.
Des de l’any 2013, les Terres de l’Ebre són el segon espai de Catalunya reconegut per la UNESCO, com a Reserva Natural de la Biosfera, gràcies a la representativitat dels seus ecosistemes mediterranis, la diversitat de paisatges i el model de conservació de la biodiversitat. És una de les reserves d’aquest tipus més extenses de l’Estat. En el seu àmbit inclou dos parcs naturals: el del Delta de l’Ebre i el del Massís dels Ports. El tram final de la conca del riu Ebre, fins a la seva desembocadura al mar, és l’eix que estructura el territori i el principal element geogràfic que li confereix caràc ter, però tota la reserva és rica en contrastos i en valors naturals i culturals.
Xarxa de parcs naturals de Catalunya
L’extensió de l’àmbit de la reserva de la biosfera del Montseny és de 50.166 hectàrees, amb una població de 51.760 habitants. Per al 2024 hi ha prevista la declaració del Parc Natural de les Muntanyes de Prades. Font: parcsnaturals.gencat.cat
Page updated
Report abuse