Embedded Files
La superfície del territori espanyol és de 505.990 km2 comptant-hi el territori peninsular i les illes Balears, a Europa, i les illes Canàries i diverses possessions al nord d’Àfrica. El territori peninsular està unit a la resta d’Europa per la serralada dels Pirineus i queda separat del continent africà pels 14 km d’amplada de l’estret de Gibraltar. Això fa que l’estat espanyol sigui un punt d’unió entre Europa i Àfrica. Aquest vincle geogràfic ha tingut una gran importància històrica i té encara avui una notable transcendència política i social.
LES FRONTERES DEL TERRITORI ESPANYOL
LES FRONTERES DEL TERRITORI ESPANYOL
A més dels territoris delimitats per una frontera terrestre, també formen part del territori estatal l'espai aeri i les anomenades aigües territorials, sobre les quals l’estat espanyol exerceix la sobirania política.
L’estat espanyol té un total de 1.953 km de fronteres terrestres, que el separen de cinc estats: França, Portugal, Andorra, el Marroc i el Regne Unit. La més extensa és la frontera amb Portugal, que ocupa dues terceres parts d’aquestes línies frontereres.
Aquestes fronteres polítiques són el resultat de molts segles d’història, durant els quals els conflictes polítics i bèl·lics van ser freqüents i van fer canviar el seu traçat. Actualment, les fronteres de l’estat espanyol són estables en gran part del seu recorregut, tot i que es mantenen alguns contenciosos territorials amb Portugal, el Marroc i el Regne Unit.
Espanya fa frontera amb el Regne Unit a Gibraltar, que és un territori d’ultramar de la corona britànica. Gibraltar, situat a l’extrem sud de la península, va passar a mans britàniques durant la guerra de Successió espanyola. Amb la signatura del tractat d’Utrecht (1713) es va formalitzar i legalitzar aquesta conquesta. Des d’aleshores, l’estat espanyol ha intentat diverses vegades, sense èxit, recuperar aquest territori.
A la frontera amb Portugal, a la província de Badajoz, hi ha els municipis d’Olivença i Táliga, amb 461 km2 de superfície i 12.000 habitants, situats a la riba esquerra del riu Guadiana. Espanya va ocupar aquests pobles el 1801 pel tractat de Badajoz, però Portugal considera que el tractat va quedar suprimit després dels acords de Viena de 1815. Portugal, actualment, continua reivindicant els seus drets damunt d’aquest territori.
Un altre conflicte amb Portugal es produeix per la zona econòmica exclusiva (ZEE) de les Illes Salvatges, uns illots deshabitats amb una superfície de 2,7 km2, a mig camí entre Madeira i les Canàries. Espanya considera que no haurien de tenir ZEE perquè estan deshabitats, mentre que Portugal reivindica que són territori portuguès, així com els drets que això li dona sobre la pesca de la zona.
Espai aeri. Part de l'atmosfera que hi ha damunt del territori d'un estat i de les seves aigües territorials. El límit superior d'aquest espai és imprecís i varia entre 30 i 160 km d'altitud segons diverses interpretacions.
Aigües territorials. Espai marítim que els estats consideren com a propi i on exerceixen la seva sobirania jurisdiccional. Abasta 12 milles nàutiques a partir de la línia de base de la costa.
Territori d'ultramar. Territori colonial d'un estat que està situat a l'altra banda del mar o bé a una gran distància de la metròpoli.
Zona econòmica exclusiva (ZEE). És una zona en el mar de 200 milles nàutiques, a comptar des de la línia de base de la costa, dins la qual un estat té dret preferent per ferhi activitats d'explotació econòmica, sempre que la costa estigui habitada i hi hagi una activitat econòmica. Més enllà de la ZEE, els estats poden reivindicar drets sobre l'explotació del subsol marí fins a 350 milles, sempre que aquest subsol sigui la prolongació física de la plataforma continental dins el mar.
Aigües territorials. Espai marítim que els estats consideren com a propi i on exerceixen la seva sobirania jurisdiccional. Abasta 12 milles nàutiques a partir de la línia de base de la costa.
Territori d'ultramar. Territori colonial d'un estat que està situat a l'altra banda del mar o bé a una gran distància de la metròpoli.
Zona econòmica exclusiva (ZEE). És una zona en el mar de 200 milles nàutiques, a comptar des de la línia de base de la costa, dins la qual un estat té dret preferent per ferhi activitats d'explotació econòmica, sempre que la costa estigui habitada i hi hagi una activitat econòmica. Més enllà de la ZEE, els estats poden reivindicar drets sobre l'explotació del subsol marí fins a 350 milles, sempre que aquest subsol sigui la prolongació física de la plataforma continental dins el mar.
Espanya i el Regne del Marroc tenen diversos punts de contacte territorial que són causa de discrepàncies polítiques. Els indrets més coneguts són les ciutats de Ceuta i Melilla. Les altres possessions espanyoles són el penyal de Vélez de la Gomera, el penyal d’Alhucemas i les illes Chafarinas. Aquests enclavaments van ser conquerits pel regne de Castella en el segle xvi i l’estat espanyol addueix que són seus des d’abans que es creés l’actual regne del Marroc l’any 1956.
La frontera amb Andorra va quedar totalment establerta l’any 1858 i no ha estat objecte de litigis territorials importants des d’aleshores.
A la frontera amb França hi ha l’enclavament de Llívia, una vila que pertany a l’estat espanyol malgrat que està totalment envoltada per territori de l’estat francès des de 1660. Aquesta situació peculiar de Llívia està internacionalment acceptada i no és objecte de cap discussió.
L’organització territorial de l’estat espanyol
L’organització territorial de l’estat espanyol
L’actual organització territorial de l’estat espanyol es basa en la Constitució del 1978, que en el títol VIII establia tres àmbits territorials diferents per organitzar l’estat: el municipi, la província i la comunitat autònoma.
- MUNICIPIS
Els municipis són l’àmbit bàsic de l’Administració local i el d’origen més antic. A Espanya hi ha 8.131 municipis amb extensions molt diverses segons les circumstàncies històriques de la seva formació. N’hi ha set que superen el miler de km2 de superfície, mentre que quinze no arriben al quilòmetre quadrat.
El govern i l’administració dels municipis corresponen als ajuntaments, els quals tenen una sèrie de competències que els són pròpies i que estan reconegudes en la Llei de bases del règim local (1985). Algunes d’aquestes competències són la seguretat en llocs públics, el transport públic, la protecció de la salubritat, la protecció del medi ambient o la contractació d’obres i serveis.
Tant la creació o la supressió de municipis com l’alteració dels límits, ja sigui per fusió amb d’altres o per segregació d’alguna part del seu territori, han de ser aprovades pel govern de la comunitat autònoma corresponent.
EN TEMPS DE L'ANTIC RÈGIM
EN TEMPS DE L'ANTIC RÈGIM
- PROVÍNCIES
Les províncies són entitats locals amb personalitat jurídica pròpia formades per l’agrupació de municipis. La primera divisió provincial es va fer l’any 1822, com a mitjà de centralització de l’administració de l’Estat; l’actual divisió, però, la va fer el ministre de Foment Javier de Burgos, l’any 1833, durant el regnat d’Isabel II. L’estat espanyol considera la província com el seu òrgan d’administració territorial i, per tant, totes les actuacions de l’Estat s’organitzen en l’àmbit provincial (recaptació d’impostos, organització del trànsit, educació, sanitat, etc.).
El govern i l’administració d’una província corresponen a la diputació provincial, en què un conjunt de diputats provincials, escollits entre els alcaldes i els regidors de la província, representen els seus municipis. L’alteració territorial d’una província és competència de l’Estat i ha de ser aprovada per les Corts Generals mitjançant una llei orgànica.
- COMUNITATS AUTÒNOMES
Les comunitats autònomes són el tercer àmbit d’organització territorial a l’estat espanyol. Van ser creades d’acord amb la Constitució de 1978, en la qual es reconeixia i es garantia el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren l’Estat. Segons la Constitució, les comunitats autònomes estan formades per províncies limítrofes que tenen característiques històriques, culturals i econòmiques comunes o per províncies amb una entitat històrica. Entre els anys 1979 i 1983 cada comunitat autònoma va aprovar el seu corresponent estatut d’autonomia.
L’estat espanyol és format per 17 comunitats autònomes i les ciutats autònomes de Ceuta I Melilla. Cadascuna d’aquestes autonomies té reconeguda una certa capacitat d’autogovern, amb autonomia administrativa i legislativa en diversos aspectes especificats en la Constitució: ordenació del territori i urbanisme, agricultura, ramaderia i pesca en aigües interiors, explotació forestal, protecció del medi ambient, patrimoni monumental, turisme, esports, assistència social, educació, sanitat i higiene, etc.
Estatut d'Autonomia. Document institucional bàsic d'una comunitat autònoma que especifica, entre altres aspectes, les competències assumides per la comunitat. Ha de ser aprovat per la majoria absoluta del Congrés dels Diputats i, en alguns casos, per referèndum popular.
Les diferències que hi ha entre els estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes de l’estat espanyol responen, en certa manera, a la diversitat cultural i a la diferent evolució històrica que ha seguit cada comunitat. Per tant, a més del castellà, que és llengua oficial a tot l’Estat, hi ha quatre altres llengües oficials: el català, el basc, el gallec i l’occità.
Les Competències de la Generalitat de Catalunya
Les Competències de la Generalitat de Catalunya
Un nivell de competències elevat reconegut a la Constitució
L’ordenació territorial de l’Estat es recull en el títol VIII de la Constitució, d’on deriva la distribució de competències entre Estat i comunitats autònomes. Concretament, les competències de la Generalitat de Catalunya s’enumeren en el títol quart de l’Estatut d’autonomia.
Diversos tipus de competències
En l’esquema de distribució competencial entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya és possible distingir els nivells de responsabilitat següents:
Competències exclusives. La Generalitat disposa de reserva absoluta de totes les potestats legislatives, reglamentàries i executives sobre matèries tan importants com agricultura, ramaderia i aprofitaments forestals, aigües de conques internes, associacions i fundacions, organització de caixes d’estalvis, consum, cooperatives, comerç, mutualitats de previsió social, cultura, dret civil català, esport i lleure, habitatge, transports, joventut, llengua, ordenació del territori i urbanisme, organització territorial, turisme, etc.
Competències compartides. Existeixen determinades matèries sobre les quals convergeixen l’autoritat estatal i l’autonòmica, ja sigui com a cotitulars de la mateixa funció, ja sigui a través del repartiment de les accions que han de ser exercides en el desenvolupament de la competència. En aquests casos, l’Estat s’atribueix la fixació de les bases o principis d’una matèria i la comunitat autònoma n’assumeix el desenvolupament legislatiu, i pot fixar polítiques pròpies. És el que passa a Catalunya en camps com educació, sanitat, règim d’expropiació i contractes, ordenació del crèdit, banca i assegurances, mercats de valors i centres de contractació, règim miner i energètic, protecció del medi ambient, ordenació del sector pesquer, indústria, planificació de l’activitat econòmica a Catalunya, defensa de les persones consumidores, etc.
L’últim supòsit d’assoliment competencial és el de les competències executives, en les quals la Generalitat es limita a executar la legislació estatal, si bé pot dictar reglaments d’execució de la normativa estatal. Aquestes funcions són exercides en terrenys com domini públic hidràulic, normativa penitenciària, treball, propietat intel·lectual i industrial, pesos i mesures, etc.
Presència elevada en la vida de la ciutadania
El nombre i la rellevància de les competències que assumeix la Generalitat de Catalunya li proporcionen una presència constant en la societat i en l’economia catalanes. Només cal dir, com a mostra, que el pressupost liquidat de despeses no financeres més despeses en actius financers del sector públic administratiu consolidat de la Generalitat de Catalunya, per a l’any 2023, representa el 13,6 % del producte interior brut (PIB) de la comunitat (17,8 % si es considera la despesa total que inclou els passius financers). Aquest percentatge és força més reduït que els anys 2020 i 2021 perquè les mesures de contenció de la pandèmia de la COVID19 van fer reduir el PIB i, en canvi, les despeses es van intensificar. Tot i la recuperació econòmica, el pes de les despeses sobre el PIB continua estant per sobre del nivell del 2019. Pel que fa al personal al servei de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i el seu sector públic, cal assenyalar que a gener del 2023 treballaven un total de 243.762 persones. El nombre d’efectius s’ha ampliat un 6,9 % amb relació a l’any anterior. El 67,4 % del total són dones. Els col·lectius dedicats a la docència i a la salut representen el 59,6 % del personal, i la policia autonòmica el 7,5 %.
Més concretament, la Generalitat de Catalunya té assumides competències sobre matèries directament relacionades amb la ciutadania i el seu benestar, entre les quals destaquen: l’educació, la sanitat, l’assistència social, l’administració de justícia, el medi ambient, la seguretat, la indústria, la defensa de les persones consumidores, les polítiques d’ocupació, el dret civil català, la cultura, l’ordenació del territori i l’urbanisme, les fundacions, les associacions i la joventut, entre altres.
Altres unitats d’organització territorial
La Constitució de 1978 reconeix a les comunitats autònomes la possibilitat d’establir diverses formes d’organització territorial interna:
Comunitats autònomes insulars. Cada una de les illes de les Balears i les Canàries té un organisme administratiu propi anomenat consell insular i cabildo insular, respectivament.
Comarques. Catalunya, Aragó, Galícia, Navarra, Cantàbria i la Comunitat Valenciana han establert una divisió territorial pròpia en comarques. De tota manera, només a Catalunya i a Aragó, les comarques tenen unes funcions administratives efectives i en funcionament actualment.
Diputacions forals. Al País Basc, cada província, com a territori històric reconegut que és, té la seva diputació foral (Foru Aldundia, en basc). Cada una té unes juntes generals (Batzar Nagusiak), que són el seu parlament, elegit per sufragi universal, i un diputat general com a cap del poder executiu. Les diputacions forals tenen les atribucions pròpies de les diputacions provincials, però, a més, posseeixen unes àmplies competències en temes tributaris, d’urbanisme i de serveis socials.
Àrees metropolitanes. Són entitats locals integrades per municipis de grans aglomeracions urbanes, amb vinculacions econòmiques i socials entre els seus nuclis de població, que fan necessàries la planificació conjunta i la coordinació de determinats serveis i obres. Les comunitats autònomes poden crear àrees metropolitanes mitjançant una llei.
Mancomunitats. Cada comunitat autònoma té la facultat d’aprovar agrupacions de municipis per posar en comú determinats serveis, com ara la recollida de residus, la depuració d’aigües o els serveis culturals.
6.4. Situació d’aprenentatge 2. Donar una opinió argumentada sobre la comarca d’El Bierzo
Parteix d’aquesta realitat
La comarca lleonesa d’El Bierzo va ser una de les províncies d’Espanya entre els anys 1822-1823, abans que es fes l’actual divisió provincial. En aquesta comarca s’hi parlen tres llengües, gallec, asturlleonès i castellà, perquè, geogràficament, sempre ha estat un territori de pas entre Galícia i les terres lleoneses i castellanes. Actualment, El Bierzo viu en una situació de declivi econòmic després de la desaparició de la mineria del carbó.
Aquesta és l’única comarca castellanolleonesa que té reconegudes unes competències pròpies, però la gent argumenten que voldrien que fos una província, com fa dos segles, pels seus lligams amb Galícia i per sortir de la crisi econòmica.
Com a geògraf expert en territori, voldries aportar la teva opinió al Consell Comarcal d’El Bierzo sobre aquest tema? Què et semblaria millor per al futur de la comarca: que continués formant part de la província de Lleó com a comarca, que s’integrés a Galícia formant part de la província d’Ourense o com a nova província, o bé que fos una nova província dins Castella i Lleó?
Segueix els passos següents
A. El riu principal que travessa aquesta comarca és el Sil. Localitza, en un atles o en un mapa digital, el territori d’El Bierzo. Raona per què, des del punt de vista físic, les comunicacions són més fàcils cap a Galícia que cap a Lleó. Examina les comunicacions per carretera de la comarca i calcula la distància i el temps que es triga a anar en cotxe des de Ponferrada fins a Lleó, Ourense i Lugo.
B. La comarca d’El Bierzo té una superfície de 3.178 km2 i una població de 121.101 habitants. Encara que això no siguin dos criteris decisius, identifica si hi ha províncies espanyoles que no tinguin aquesta superfície ni aquesta població.
C. Examina els retalls de premsa en què s’exposen diferents opinions sobre l’adscripció territorial d’El Bierzo de la pàgina següent. En l’espai personal del web www.barcanova.cat trobaràs l’enllaç a les diferents notícies íntegres. Pots identificar-ne els diferents punts de vista?
D. Llegeix l’article 141 de la Constitució Espanyola sobre canvis de límits de les províncies. Què significa? Et sembla que nega la creació de noves províncies?
Analitza les dades i dona la teva opinió de forma argumentada
Tenint en compte les informacions que has obtingut dels mapes i les opinions que has llegit en la premsa, redacta un text argumentatiu amb la teva opinió per al Consell Comarcal d’El Bierzo. Justifica la teva elecció.
De les opcions possibles, quina et semblaria millor per al futur d’El Bierzo?
Segons l’opció triada, quins tràmits constitucionals hauria de complir?
Page updated
Report abuse