Embedded Files
ELS RECURSOS NATURALS
ELS RECURSOS NATURALS
LLIBRE, p. 10-15
S’anomenen recursos naturals tots aquells béns que la humanitat pot obtenir de la natura per tal de cobrir les necessitats biològiques essencials de les persones (aliments, aigua, aire, etc.) i les seves necessitats socials (refugi, energia, cures, etc.). Els recursos naturals comprenen elements tan essencials i alhora tan fràgils com el sòl, l’aigua o la vegetació, i les diverses fonts d’energia, com ara el carbó, el petroli, la llum solar o el vent.
TIPUS DE RECURSOS NATURALS segons la seva capacitat de regeneració
Els boscos s’han aprofitat històricament per obtenir fusta o llenya, entre altres recursos. La seva destrucció a causa del comerç mundial de les fustes o per fer plantacions i pastures afecta greument un dels principals reservoris naturals de la Terra i l’equilibri ecològic a escala global i compromet l’hàbitat de les comunitats humanes que viuen directament de la natura.
Combustible fòssil. Combustible format a partir de les restes orgàniques acumulades en dipòsits sedimentaris de l'escorça terrestre.
Reciclable. Que es pot recuperar, i si escau transformar, per a usos posteriors. Normalment aquest concepte s'aplica als residus.
Capacitat de càrrega. Aprofitament màxim que es pot fer d'un determinat recurs natural per garantir-ne la renovació futura.
Reciclable. Que es pot recuperar, i si escau transformar, per a usos posteriors. Normalment aquest concepte s'aplica als residus.
Capacitat de càrrega. Aprofitament màxim que es pot fer d'un determinat recurs natural per garantir-ne la renovació futura.
Com a resultat de l’augment demogràfic i de la prosperitat de les societats, la humanitat ha tendit a fer un ús creixent dels recursos naturals, fins al punt que alguns gairebé s’han exhaurit. Un exemple d’aquesta tendència és el consum de minerals energètics, impulsat per la necessitat de combustibles per als transports, l’agricultura, la indústria, etc.
Els recursos naturals són un bé comú de la humanitat, la qual en depèn per sobreviure. El consum abusiu dels recursos, que n’impedeix la regeneració, compromet l’equilibri ecològic, la conservació dels ecosistemes i el futur de les condicions de vida a la Terra. Aspectes com l’exhauriment de les pesqueries, la deforestació, la pèrdua de biodiversitat o la degradació del sòl són l’expressió d’aquest mal ús.
Un dels grans reptes de la societat actual és precisament assolir unes pautes de vida i de consum basades en la sostenibilitat ambiental, és a dir, que no hipotequin la conservació dels recursos i que contribueixin a millorar les condicions de vida de totes les persones.
Bé comú. Bé que és compartit i beneficiós per al desenvolupament i la realització de tots els membres d'una societat.
Desforestació. Procés de destrucció o pèrdua de la cobertura forestal o bosc.
Biodiversitat. Diversitat biològica que es manifesta en una determinada àrea o sistema ecològic en totes les formes, els nivells i les combinacions.
Sostenibilitat ambiental. Sistema d'aprofitament dels recursos naturals que no en compromet el manteniment al llarg del temps.
Equilibri ecològic. Situació en què les relacions entre els components físics i biològics del medi ambient són estables durant un període llarg de temps.
Sostenible. Que es manté en el temps, que permet la regeneració dels recursos o del medi.
Desforestació. Procés de destrucció o pèrdua de la cobertura forestal o bosc.
Biodiversitat. Diversitat biològica que es manifesta en una determinada àrea o sistema ecològic en totes les formes, els nivells i les combinacions.
Sostenibilitat ambiental. Sistema d'aprofitament dels recursos naturals que no en compromet el manteniment al llarg del temps.
Equilibri ecològic. Situació en què les relacions entre els components físics i biològics del medi ambient són estables durant un període llarg de temps.
Sostenible. Que es manté en el temps, que permet la regeneració dels recursos o del medi.
Consum mundial de quatre tipus de recursos naturals
Consum mundial de quatre tipus de recursos naturals (biomassa, combustibles fòssils, minerals metàl·lics i minerals no metàl·lics) i projecció fins a l’any 2058 si es mantenen les tendències de l’any 2019.
Distribució dels recursos naturals
La distribució dels recursos sobre la superfície de la Terra és molt desigual. Al llarg de l’evolució de la Terra, les condicions biofísiques de cada lloc (geologia, orografia, clima, etc.) han conformat ambients molt diversos i recursos naturals de qualitats i quantitats variables. Hi ha recursos que es troben només a uns pocs llocs, mentre que d’altres tenen un repartiment més ampli. A més, l’existència d’un tipus de recurs en un cert territori o lloc no sempre significa que el recurs sigui comercialment explotable; depèn de les dificultats físiques o econòmiques que presenti el seu aprofitament.
Recurs mineral no energètic. Recurs mineral no apte per produir energia.
Recurs mineral energètic. Recurs mineral que es pot utilitzar per produir energia.
Recurs mineral energètic. Recurs mineral que es pot utilitzar per produir energia.
Països que concentren les reserves de minerals no combustibles
Importacions de minerals i metalls al món (percentatge d’importacions de mercaderies)
1.2. QÜESTIONS
Quina relació es pot establir entre l'escassetat de recursos naturals i els conflictes geoestratègics?
Busca algun exemple que justifiqui la teva resposta.
El sòl
El sòl
Els recursos edàfics (sòl), hídrics (aigua dolça) i forestals (boscos) són essencials per a la vida. El concepte de sòl es pot utilitzar segons dues accepcions: una de relacionada amb l’edafologia, la capa externa de l’escorça terrestre, i l’altra amb la noció de superfície o espai disponible.
A) El sòl com a part de l’escorça terrestre
A) El sòl com a part de l’escorça terrestre
Segons la primera accepció, el sòl és la capa més externa de la superfície de la Terra, formada per components minerals, matèria orgànica, aigua, aire i organismes vius. Aquesta capa sosté la vegetació i permet el desenvolupament de la vida vegetal i animal. El sòl és especialment important com a recurs fonamental per a la producció agrícola i ramadera.
Tot i que a primer cop d’ull el sòl pot semblar un recurs molt abundant pel qual no cal preocuparse excessivament, en realitat cobreix només certes parts de l’escorça de la Terra, mentre que d’altres mostren directament la roca mare, de vegades lleugerament alterada pels agents meteòrics.
Només un 22 % de la superfície continental terrestre és adequada per a l’agricultura moderna.
Edafologia. Ciència que estudia la naturalesa del sòl i la seva relació amb el medi ambient i les plantes.
Roca mare. Material que forma la capa més externa de l'escorça terrestre. On hi ha sòl, és sota la capa més profunda d'aquest.
Roca mare. Material que forma la capa més externa de l'escorça terrestre. On hi ha sòl, és sota la capa més profunda d'aquest.
La resta està desproveïda de sòl, està coberta pel gel, té un pendent excessiu o presenta sòls que, per les seves característiques de composició, no són adequats per produir aliments.
En moltes regions els sòls més fèrtils estiguin ocupats pel desenvolupament urbà o industrial, cosa que exclou la possibilitat de dedicar-los a la producció agrícola.
Les possibilitats d’estendre les superfícies cultivables són més aviat escasses sense un cost ambiental elevat. Aproximadament el 83 % de les terres potencialment aptes per al conreu són a les zones forestals intertropicals de l’Amèrica del Sud, banyades per les conques fluvials de l’Amazones i l’Orinoco, i a les zones forestals africanes. El cultiu d’aquestes àrees requeriria una gran quantitat de capital i energia, tant per adequar el territori a l’explotació agrícola com per transportar les collites fins a les regions poblades, molt allunyades. D’altra banda, la desforestació podria incrementar l’erosió del sòl i reduir la diversitat biològica en eliminar un gran nombre d’espècies de plantes i animals pròpies d’aquests ecosistemes.
Activitat agrària al món
La producció d’aliments se sustenta majoritàriament en la dedicació dels sòls fèrtils a les activitats agràries. Cal, però, no oblidar que històricament el mar és l’altra gran font alimentària de la humanitat. Font: geoconfluences.ens
El sòl és un recurs natural limitat i, alhora, fràgil que cal preservar perquè pot perdre’s fàcilment (erosió, ocupació urbana i pèrdua de fertilitat).
Causes de la degradació del sòl al món, 2021
B) El sòl com a espai habitable
B) El sòl com a espai habitable
El concepte de sòl també es refereix a la superfície de la Terra com a suport sobre el qual es desenvolupa la vida i espai en què tenen lloc les activitats humanes. La construcció d’habitatges i infraestructures, l’agricultura, la indústria i la resta d’activitats necessiten sòl per ubicarse i desenvolupar les seves funcions. Des d’aquest punt de vista, com que la superfície del planeta és limitada i la població no ha parat d’augmentar, el sòl ha esdevingut un recurs escàs.
El sòl pot tenir més d’un ús alhora (per exemple, l’agricultura i la ramaderia), però sovint els usos són excloents (per exemple, si un determinat sòl es destina a un ús residencial, és a dir, a la construcció d’habitatges, no pot ser utilitzat per a la producció agrària o industrial).
Al llarg de la història, la utilització del sòl per part de la humanitat ha comportat la modificació de la seva composició, estructura i dinàmica natural. Certes actuacions, com la impermeabilització mitjançant l’asfaltatge o la pavimentació, impedeixen que el sòl desenvolupi les seves funcions ecosistèmiques i d’altres, com els incendis, n’afavoreixen l’erosió i la pèrdua.
El concepte usos del sòl defineix els diversos aprofitaments humans (agrari, industrial, serveis…) d’una determinada àrea per tal d’identificar-los, ordenar-los i compatibilitzar-los en benefici del bé comú. És un concepte molt relacionat amb el planejament territorial i urbanístic, l’economia i el medi ambient.
Usos del sòl. Són els diferents aprofitaments humans del sòl d'una determinada àrea geogràfica. És un concepte útil per ordenar-los i compatibilitzar-los en benefici del bé comú.
La manca de sòl i el seu encariment a les grans ciutats han incentivat l’ocupació de les àrees marginals per part de la població més desafavorida i el creixement de l’urbanisme vertical. En la imatge, barri residencial de Caracas (Veneçuela).
L’aigua dolça
L’aigua dolça
L’aigua dolça és un recurs natural indispensable per a la vida. L’abastament humà, les grans àrees agrícoles (que són la base de la producció alimentària a escala mundial), els petits conreus locals i la producció industrial depenen de la disponibilitat i de la qualitat de l’aigua.
70% de la superfície terrestre és coberta per oceans,
menys d’un 3 % de l’aigua del planeta és dolça.
> 75%: és aigua glaçada i es concentra principalment als pols.
24% és aigua freàtica, és a dir, es localitza sota terra.
1% a l’abast de l’ésser humà i, en molts llocs, el consum humà d’aigua genera estrès hídric.
L’aigua dolça és un recurs tan escàs com essencial. Per aquesta raó, sovint és objecte de conflictes geopolítics, quan dos o més països es disputen la territorialitat dels recursos hídrics, i també de conflictes locals, quan entren en competència usos de l’aigua que són excloents entre ells.
Des del punt de vista hídric, els països del món es poden considerar països posseïdors d’aigua (aquells que reben suficient aigua per a l’abastament humà i per al desenvolupament de l’activitat agrícola amb normalitat) i països no posseïdors (els que no en tenen prou per satisfer aquestes necessitats). L’accés a l’aigua potable és de gran importància per a la salut física i el benestar de la població.
Les zones amb prou aigua dolça poden suportar una àmplia varietat de vegetació i permetre el creixement de conreus, mentre que les zones mancades d’aigua i amb llargs períodes de sequera poden tenir problemes per mantenir els conreus i fins i tot la vegetació autòctona.
Freàtic. Relatiu a les aigües subterrànies que hi ha al subsòl.
Estrès hídric. Proporció del total d'aigua dolça extreta per a ús dels sectors principals en relació amb la quantitat total d'aigua dolça existent en un determinat territori.
Petjada hídrica. Volum d'aigua dolça que consumeix una persona, una població o un país al cap d'un any. Inclou tant l'aigua que bevem o fem servir en l'àmbit domèstic com l'aigua que es necessita per produir els béns o serveis que consumim (roba, electrodomèstics, vehicles, etc.).
Estrès hídric. Proporció del total d'aigua dolça extreta per a ús dels sectors principals en relació amb la quantitat total d'aigua dolça existent en un determinat territori.
Petjada hídrica. Volum d'aigua dolça que consumeix una persona, una població o un país al cap d'un any. Inclou tant l'aigua que bevem o fem servir en l'àmbit domèstic com l'aigua que es necessita per produir els béns o serveis que consumim (roba, electrodomèstics, vehicles, etc.).
Proporció d’aigua dolça utilitzada anualment respecte als recursos d’aigua disponibles
La vulnerabilitat dels països a l’estrès hídric mesura la proporció d’aigua utilitzada anualment respecte als recursos d’aigua disponibles.
Font: cincodias.elpais.com
Consum d'aigua dolça al món:
ús agrícola: reg a manta (per inundació), reg per aspersió, reg en degoteig, contaminació per adobs químics, pesticides, purins
ús industrial: paper, cuir, refrigeració, neteja
ús urbà: potabilitat, depuradores, etc.
Els usos de l’aigua difereixen segons els països: els països desenvolupats en destinen grans proporcions a usos domèstics i a la indústria, mentre que als països en vies de desenvolupament, l’aigua s’utilitza gairebé exclusivament per al conreu d’aliments (és el cas de l’Índia, que dedica el 93 % del subministrament d’aigua al regatge).
En els últims anys, la majoria de països han promogut mesures per afavorir l’estalvi d’aigua, tant pel que fa a les activitats productives, com ara l’agricultura i la indústria, com a les activitats domèstiques. La modernització dels sistemes de reg permet un estalvi molt gran del volum d’aigua consumida. Pel que fa a l’àmbit domèstic, amb mesures d’aplicació molts senzilles es pot arribar a estalviar al voltant d’un 40 % del consum d’aigua anual de les llars.
Aigua virtual
Si pensem en l’aigua dolça, ens ve al cap de seguida el líquid necessari per a la vida dels organismes i el funcionament normal dels ecosistemes, el recurs que fem servir cada dia per a la higiene personal o per cuinar els ali ments, etc. També associem l’aigua amb la idea d’un bé valuós i escàs. En canvi, en general, no som tan conscients de la presència de l’aigua en altres àmbits de gran importància social, com la producció, la fabricació i la distribució dels aliments i de tots els productes que utilitzem. El concepte d’aigua virtual es refereix precisament a aquesta aigua «oculta», que no es veu directament però que intervé en tota la cadena productiva i de comercialització de béns materials de consum, i que ha viatjat des del camp o de les fàbriques fins a la llar, des de prop o des de l’altra banda del món. El càlcul de l’aigua virtual és un dels indicadors que es fa servir per determinar la petjada hídrica.
La biodiversitat
La biodiversitat
La biodiversitat és el conjunt de totes les espècies animals i vegetals que es distribueixen sobre la superfície terrestre, incloenthi els continents, els oceans, l’atmosfera i els indrets més inhòspits, com les fosses marines, els cims de les muntanyes més altes o els deserts. Aquesta repartició no és homogènia; per exemple, sabem que a prop de l’equador hi ha més biodiversitat i que als indrets de més latitud n’hi ha menys. Altres factors, com les condicions meteorològiques d’una zona o l’orientació del relleu, també poden fer variar la biodiversitat.
A part del seu valor intrínsec, la biodiversitat és una font de recursos essencials per a la humanitat: aliments, matèries primeres, energia, productes d’ús farmacèutic, etc. Tot i que les espècies s’extingeixen de manera natural en temps geològics, la pèrdua actual de biodiversitat té una magnitud sense precedents. Els científics parlen d’una sisena extinció massiva, provocada, per primera vegada en la història del planeta, per una sola espècie animal: la humana. Per primer cop en la història de l’evolució, una espècie adapta l’entorn a les seves necessitats i no pas a l’inrevés.
El creixement de la població i del consum dels països desenvolupats i dels anomenats emergents condueix a un increment, cada cop més elevat, d’energia i de recursos naturals. Tot això genera un greu impacte ambiental en els ecosistemes i contribueix a la pèrdua de biodiversitat.
Les zones sensibles de biodiversitat al món
Font: zenodo.org
Les zones sensibles de biodiversitat (conegudes en anglès com a biodiversity hotspots) són àrees escasses a la Terra, on hi ha ecosistemes de gran biodiversitat que allotgen comunitats indígenes vulnerables que viuen dels recursos naturals disponibles i que en depenen per a la seva supervivència.
El ràpid increment de la demanda d’energia causa pertorbacions importants en el medi natural. Certes activitats relacionades amb l’obtenció de recursos energètics, la distribució de l’energia o el seu consum poden abocar a una pèrdua significativa de la biodiversitat, tant en terra ferma com al mar. En són exemples els impactes associats a l’exploració i l’extracció d’hidrocarburs, la construcció de canonades, la mineria d’urani i carbó, la construcció de preses hidroelèctriques, les tales per obtenir fusta com a combustible i l’extensió de les plantacions de vegetals biocombustibles.
Impacte ambiental. Alteració de les característiques originals del medi provocada per alguna activitat humana.
Biocombustibles. Combustibles derivats de fonts orgàniques, com ara la vegetació i els residus orgànics.
La petjada ecològica
És la mesura de l’impacte ambiental que expressa la superfície mínima necessària (en hectàrees per habitant) per subministrar la matèria i l’energia bàsiques requerides per a una activitat o un conjunt d’activitats; per exemple, fer possible l’estil de vida (alimentació, habitatge, calefacció, transport, consum, etc.) d’una societat determinada. La petjada ecològica serveix per quantificar l’impacte sobre el planeta d’una determinada activitat i, en conseqüència, per conèixer fins a quin punt aquella activitat és sostenible o no ho és.
Petjada ecològica de la humanitat, 1961-2020
Font: Informe Planeta Vivo 2020 WWF
La petjada ecològica entre 1961 i 2020 mostra les hectàrees globals necessàries per produir els recursos i per absorbir els residus derivats de les activitats humanes durant aquestes dècades. Es constata com la petjada ha crescut i ha superat la biocapacitat de la Terra.
Els boscos
Els boscos
El bosc és un ecosistema de gran valor, el més ric del planeta i el que conté el percentatge més alt de diversitat d’espècies animals i vegetals. Els boscos fan una important funció ecològica, ja que són una font de recursos naturals, un reservori de biodiversitat i un embornal de carboni atmosfèric. La seva gestió sostenible té una importància estratègica per a l’equilibri global de la Terra.
Abans de la revolució neolítica, fa uns 11.000 anys, els boscos cobrien aproximadament el 45 % de la superfície terrestre, excloentne la zona antàrtica. Després de mil·lennis d’acció humana, aquesta superfície original s’ha reduït molt, primer a un ritme lent i, des de mitjan segle xx, a un ritme creixent i a gran escala. La desforestació és la transformació dels boscos en àrees totalment o parcialment desproveïdes de la seva vegetació original a causa de l’acció humana. Les causes de la desforestació són diverses i varien d’unes regions a d’altres. Les més importants són les grans tales per a l’exportació de fustes, la tales massives per crear grans plantacions comercials (cotó, soja, oli de palma, cafè…), la mineria, l’obertura de vies per facilitar el transport dels productes extrets, la urbanització… Un factor agreujant de la desforestació és que moltes activitats que la provoquen es desenvolupen de forma il·legal o descontrolada.
Moltes àrees que anomenem boscos en realitat són àrees forestals més o menys desenvolupades, producte de la desforestació de boscos primigenis o primaris i de la seva conversió en boscos secundaris. Les àrees forestals són comunitats vegetals més simples que les primàries i, amb el temps, poden anar madurant si no pateixen pertorbacions greus. Els efectes de la destrucció o l’empobriment dels boscos mitjançant les tales, els incendis o la urbanització són molt negatius: l’alteració del cicle de l’aigua, l’erosió, la pèrdua de sòl i la desertificació, l’empobriment de la biodiversitat, l’empitjorament de les condicions de vida de les societats humanes que viuen a l’interior o a les vores del boscos i —a escala global— l’agreujament del canvi climàtic en reduir-se la seva funció com a embornal de carboni (CO2).
Com les altres comunitats vegetals, l’estructura, la composició i la biodiversitat dels boscos estan condicionades per diversos factors (latitud, clima, altitud, tipus del sòl, etc.). Al món hi ha quatre grans tipus de boscos, que corresponen a les grans regions i a diferents latituds: boreals, temperats, subtropicals i tropicals. De manera general, es pot afirmar que la complexitat i la biodiversitat dels boscos augmenta en allunyar-se dels pols i en apropar-se a l’equador.
Grans tipus de boscos al món
Font: Global Forest Watch
Les taques més fosques, dins de cada tipus de bosc, indiquen la part dels boscos que conserven el seu estat natural primigeni o boscos primaris.
Embornal de carboni. Magatzem natural o d'una altra mena que absorbeix més diòxid de carboni del que allibera i que disminueix la concentració de diòxid de carboni de l'atmosfera.
Des del 1990 el món ha perdut més de 400 milions d’hectàrees de bosc a causa de la desforestació, segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO).
La UE prohibeix la venda de cafè, cacau o oli de palma que provoqui desforestació
El Parlament Europeu i els estats membres —el Consell Europeu— han arribat a un acord per prohibir la producció i la importació de productes a la Unió Europea, com l’oli de palma, el cafè, el cacau, la carn de vedella, la fusta o el cautxú, que provoquin desforestació. A més, la nova normativa també obligarà les empreses a verificar i informar els consumidors que els béns que comercialitza, o els seus derivats, no han participat en la degradació forestal de cap part del món i que respecten les lleis del país on es produeixen i els drets de les comunitats locals o poblacions indígenes que se’n poden veure afectades. Els estats membres s’hauran d’assegurar del compliment de la normativa amb sancions efectives i les companyies també hauran de recopilar informació geogràfica precisa sobre les terres de cultiu d’on s’extreuen les primeres matèries que utilitzen.
Font: Gerard Fageda: Ara, 06/12/2022.
Vista aèria de la desforestació de la selva tropical per donar lloc a una plantació d’oli de palma.
L’oceà global
L’oceà global
La majoria de persones són coneixedores de la importància dels mars i els oceans en la història de les civilitzacions i de com aspectes com la navegació, el comerç marítim o l’aprofitament dels recursos marins han contribuït a configurar les societats actuals. En el darrer mig segle s’ha estès la consciència entre la població envers els principals perills que amenacen l’estat de conservació dels mars i dels seus valors: contaminació de l’aigua, abocament de residus de tota mena, sobrepesca, destrucció dels ecosistemes marins, urbanització de les costes, etc. Menys coneguts són, però, altres aspectes com la relació que hi ha entre el canvi climàtic i l’aigua del mar, entre la urbanització de les costes i les dinàmiques oceàniques o l’acidificació de l’aigua marina.
La concepció dels mars com a part d’un sistema únic, l’oceà global, permet copsar la importància de les interaccions existents entre les diverses masses d’aigua oceàniques i marines i entre aquestes i les masses continentals. La divisió tradicional de la gran massa d’aigua de la Terra en diversos oceans i d’aquests en diversos mars ens ajuda a familiaritzar-nos amb les formes singulars dels continents i dels mars, però no pot distreure l’atenció de la unitat i la continuïtat de l’oceà global i de la seva significació per l’equilibri dinàmic del conjunt de la Terra i totes les formes de vida.
Gràcies a la seva capacitat de retenir i redistribuir la calor, l’oceà global és el principal regulador de la temperatura de la Terra i té un paper essencial en el manteniment de l’equilibri de la biosfera. Alguns dels processos que intervenen per fer possible aquest equilibri són els intercanvis gasosos i energètics entre la massa d’aigua oceànica i l’atmosfera, la circulació vertical de l’aigua des de les capes profundes de l’oceà fins a la seva superfície, el corrent d’aigua que recorre gran part dels oceans i que distribueix la temperatura i la matèria orgànica entre les diverses regions.
Tota la vida de la Terra depèn de l’estat de salut de l’oceà global, tant els milions de persones que viuen a les costes i en depenen directament per a la seva supervivència, com la resta d’éssers vius. Els organismes internacionals i les ONGs promouen la protecció i la gestió sostenible dels recursos del mar i de les zones litorals (pesqueries i altres recursos biològics; extracció de petroli, gas i minerals; tràfic marí comercial i turístic…). Els programes i les accions portades a terme en aquests àmbits han donat resultats positius (creació d’àrees protegides, establiment de vedes, regulació de captures i del comerç marítim), però són encara parcials i insuficients per garantir la conservació de l’oceà i respectar la seva contribució en l’equilibri de la biosfera.
El 2017, l’ONU va declarar el Decenni de les Ciències Oceàniques del 2021 al 2030, amb l’objectiu d’aturar la degradació dels oceans i assolir, el 2030, la sostenibilitat dels usos i l’aprofitament dels recursos marins.
El Tractat global dels oceans
El març del 2023, les Nacions Unides, després de més de 15 anys de discussions i debats, van crear el primer tractat internacional de protecció de l’alta mar amb la finalitat de posar fre al deteriorament del medi marí. El tractat, que es considera històric per la seva importància, preveu la conservació del 30 % dels oceans del món cap al 2030 mitjançant diverses mesures, com la creació de zones marines protegides en aigües internacionals.
L’oceà global. Una altra manera de veure la Terra
Prospeccions minerals en aigües profundes
La pressió antròpica sobre el mar no s’atura. La mineria en aigües profundes (a més de 200 m des de la superfície) és una activitat extractiva que pot proporcionar grans beneficis a aquest sector econòmic, però que també pot malmetre greument l’ecosistema marí.
Font: iucn.org
1.3. SITUACIÓ D'APRENENTATGE: campanya per reduir els residus plàstics
1.3. SITUACIÓ D'APRENENTATGE: campanya per reduir els residus plàstics
Partiu d’aquest problema
La producció de plàstic no para de créixer i els seus residus s’han convertit en un problema mediambiental mundial. Una entitat cívica demana a la vostra escola que participi en la creació d’una campanya de sensibilització municipal, destinada a les famílies, contra l’impacte d’aquest material en el medi.
Seguiu els passos següents
A. Llegiu el text següent sobre els plàstics i responeu les qüestions que trobareu a continuació:
Des de la dècada de 1950, s’han produït 8.300 milions de tones de plàstic a tot el món i la majoria (el 79 %) ha anat a parar a abocadors o s’ha llençat directament al medi ambient. Aproximadament el 36 % d’aquesta producció correspon a plàstics d’un sol ús, utilitzats per a envasos que, probablement, s’han abocat, incinerat o filtrat al medi ambient.
L’increment de l’ús de plàstic també augmentarà la petjada de carboni global, amb projeccions que indiquen que els plàstics seran responsables de fins a un 15 % del «pressupost de carboni» total per al 2050, més que els viatges aeris (actualment al voltant del 2 % de les emissions). Utilitzar menys plàstic i fer servir fonts renova bles per fabricarlo serà important per evitar aquest augment previst de la petjada de carboni dels plàstics.
Text extret i adaptat de l’Oficina de l’assessor científic en cap del primer ministre de Nova Zelanda.
Depenent del tipus de plàstic, els residus d’aquest material poden durar de mesos a centenars d’anys a degradar-se. Busqueu informació sobre el temps que tarden a fer-ho aquests cinc objectes de plàstic: mascareta higiènica, got, ampolla d’aigua, fil de pescar, joguina.
Els residus plàstics deterioren els hàbitats naturals i els ecosistemes, però prèviament ja han produït impactes al medi natural durant les fases d’extracció del petroli, de producció a les fàbriques i d’utilització. Feu una relació dels impactes ambientals en totes les fases del procés.
D. Elaboreu un flyer o full de mà per a la campanya de sensibilització
Per grups, dissenyeu un full de 14 × 21 cm per difondre’l digitalment i imprimir-lo si és necessari. Ha de ser motivador, amb informació essencial (text i imatges) sobre el problema dels residus plàstics, que motivi a fer un consum responsable i que animi les famílies a participar en una acció de recollida de residus plàstics que s’organitza al vostre municipi. Abans de començar a fer-ne el disseny gràfic, cal que acordeu els punts següents: el lema de la campanya, els missatges clau que voleu transmetre informació sobre el tema i la convocatòria de l’acció de recollida de plàstics (lloc, hora, etc.).
B. Observeu el mapa següent, que mostra les grans concentracions de residus de plàstics a l’oceà, la majoria transportats pels rius dels països que en fan una gestió deficient o abocats des d’embarcacions. Què us crida més l’atenció d’aquest mapa?
«Continents de plàstic» als oceans i gestió deficient dels residus segons els països
Font: ara.cat, 4/8/2018
C. Contrasteu les dades i l’opinió que exposa el text següent amb la vostra percepció sobre la gestió dels residus urbans al vostre municipi. Quins aspectes creieu que caldria millorar?
Seguir la pista de tot el plàstic que consumim a Catalunya és gairebé una missió impossible. Representa un 10 % dels residus de les llars de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i dues terceres parts d’aquests plàs tics són envasos de tot tipus (des d’ampolles fins a bosses de patates o safates de menjar). La recollida selectiva municipal recupera aproximadament un 40 % de tots els envasos que entren al mercat, segons l’Agència Catalana de Residus (ACR), la qual cosa fa concloure que un 60 % queda fora del contenidor groc.
«O va a parar al contenidor gris en el millor dels casos, on es recupera i es pot acabar reciclant si té prou qualitat, o, en el pitjor dels casos, és abocat al medi», sosté Andoni Uriarte, director tècnic de Recircula, una plataforma que defensa models alternatius de gestió de residus a Espanya. Si parlem del plàstic total, el que es recupera baixa al 35 %, segons estimacions de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
Elena Freixa: «El laberint dels residus plàstics a Catalunya», ara.cat, 4/8/2018.
Page updated
Report abuse