5.4. VOCABULARI
bombolla immobiliària
reconversió industrial
avantatges fiscals
Primera revolució industrial
Segona revolució industrial
Tercera revolució industrial
autarquia (1939-1959)
INI
Pla d'Estabilització (1959)
sindicats
treballadors autònoms
sector industrial madur
sector industrial dinàmic
sector de tecnologia punta
sector de la construcció
Lleis proteccionistes
mercat interior
companyia multinacional
globalització
deslocalització
fordisme
terciarització
parc tecnològic
flexibilitat
CEE
PIME
OPEP
NPI
ZUR
R+D
TIC
LLIBRE, p. 238-241
La mineria
Actualment, l’activitat minera a Catalunya és molt petita després dels diversos tancaments de mines de carbó (el Berguedà, el Segrià) i de potassa (el Bages). El valor de la producció minera és insignificant en el conjunt del PIB català. Cal esmentar la producció d’àrids i de sal potàssica.
El sector secundari a Catalunya
El sector industrial ha tingut un gran protagonisme en la modernització de Catalunya i avui, continua tenint tot i ser una societat postindustrial, un paper destacat en l’economia, per sobre de la mitjana estatal. La xifra de negoci del sector industrial català és la més gran d’Espanya i equival al 22,5 % del total industrial estatal.
Actualment, la gran majoria de les indústries s’instal·len en els anomenats polígons industrials, que són àrees especialitzades on es localitzen les empreses i les indústries segons una planificació urbanística prèvia.
Els polígons industrials se situen en punts determinats del territori buscant un seguit d’avantatges: disponibilitat d’espai a bon preu, bones comunicacions i accessibilitat a les xarxes de distribució, proximitat a centres de serveis, etc. La tipologia de polígons industrials és diversa segons les activitats industrials que s’hi desenvolupen: polígons especialitzats en la transformació de matèries primeres; polígons semiindustrials, que, a més d’activitats industrials, fan recerca i desenvolupament; polígons logístics, dedicats a la logística, etc. Atesa aquesta diversitat, sovint es parla de sectors o zones d’activitat econòmica per referir-se als polígons industrials.
Algunes de les tendències experimentades els darrers anys pel sector industrial català són aquestes:
L’obertura als mercats europeu i mundial, és a dir, la seva internacionalització, amb uns resultats generals satisfactoris.
La deslocalització selectiva, mai de caràcter general, d’algunes indústries cap a països perifèrics.
L’evolució positiva de tots els sectors, encapçalada pels sectors metal·lúrgic, de maquinària, agroindustrial i químic. El sector menys dinàmic ha estat el del tèxtil, la confecció, el cuir i el calçat.
La presència creixent d’empreses multinacionals. Tot i no arribar al 3 % del total de les empreses industrials catalanes, les multinacionals facturen gairebé un 50 % de la producció de Catalunya i, aproximadament, un 60 % de les exportacions.
Les principals característiques del sector industrial català són:
La seva estructura productiva diversificada, amb dos grans subsectors (el del material de transport i el químic) i altres sectors menors destacats (l’alimentari, el de la maquinària i la metal·lúrgia i el dels productes metàl·lics).
El domini de la indústria transformadora, seguint una tendència històrica, amb un pes més petit de les activitats extractives i de les energètiques.
La mida petita i mitjana de les empreses i la consegüent atomització del sector industrial català. Més del 80 % de les empreses industrials de Catalunya són petites o mitjanes. Tanmateix, una part molt significativa de la producció prové de les empreses més grans.
Una productivitat baixa, que supera la mitjana estatal, però que encara és inferior a la de la Unió Europea. La causa és el poc pes de la inversió en recerca i desenvolupament i en la formació de personal.
La concentració industrial a l’àrea metropolitana de Barcelona, que, amb un 7,7 % del territori català, reuneix el 70 % de les empreses i, aproximadament, el mateix percentatge d’ocupació industrial.
En els darrers anys, moltes companyies han potenciat el que s’anomena responsabilitat social corporativa (RSC). Aquesta responsabilitat consisteix en el compromís de les empreses a orientar les seves accions cap a la millora de les condicions socials, econòmiques i ambientals del seu entorn, més enllà de la seva activitat per aconseguir guanys econòmics. És un compromís de tipus ètic que hauria d’implicar millores reals més enllà de l’optimització de la imatge corporativa.
La distribució de les indústries pel territori català no és gens homogènia, es concentra en les àrees i els eixos industrials següents:
Les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona. És el territori on es concentra un nombre més alt d’empreses i on hi ha activitats industrials més diverses. Alguns dels sectors més destacats són aquests: metal·lúrgic i de productes metàl·lics, material de transport, plàstic, farmacèutic, elèctric i electrònic i tecnologies de la comunicació. Cal esmentar que aquestes indústries s’han anat escampant més enllà dels límits tradicionals de l’àrea metropolitana i, actualment, desenvolupen la seva activitat per tota la regió metropolitana.
El corredor de l’AP-7, entre el Camp de Tarragona i l’Alt Empordà. Allotja també una gran diversitat de subsectors industrials: maquinària, química, plàstics, materials elèctrics, etc. Aquest corredor és fonamental perquè connecta la indústria catalana i espanyola amb la Unió Europea.
Els eixos fluvials del Llobregat i del Ter, que concentren alguns emplaçaments industrials, sobretot a prop de les poblacions principals. El sector tèxtil té encara una certa presència en aquests eixos. Les antigues colònies industrials han esdevingut importants conjunts patrimonials, però la majoria no tenen activitat.
El Baix Camp i el Tarragonès, que formen la segona àrea industrial de Catalunya, la qual es caracteritza per un alt grau de concentració d’indústria química.
L’àrea urbana de Lleida i el Segrià, que és la principal zona industrial de la Catalunya interior, especialitzada en la fabricació de maquinària i accessoris agrícoles, i en la indústria agroalimentària (tot i que les seus de les grans multinacionals alimentàries es concentren a la perifèria de Barcelona).
Què és el sector fine food?
S’anomena fine food aquell sector de la indústria agroalimentària que cerca una posició destacada en el mercat pel valor afegit que hi aporta. Aquest valor afegit es pot aconseguir mitjançant una qualitat superior, una vinculació especial al territori, un embalatge sofisticat o un canal de venda exclusiu. L’oli d’oliva verge extra n’és un exemple destacat.
El sector industrial català també està molt influït par la incertesa general del marc econòmic i geopolític global. Talls en les cadenes de subministrament de matèries primeres, dificultats per aconseguir en els mercats internacionals components semiconductors per a tot tipus d’aparells o pujades sobtades dels preus dels productes energètics, entre d’altres circumstàncies, fan que no sigui fàcil desenvolupar totes les potencialitats de la indústria catalana.
Un factor important d’aquesta incertesa econòmica és la dependència energètica de Catalunya respecte de recursos provinents de països llunyans. Val a dir que aquest problema existeix a tota la Unió Europea i que per això és tan necessari desenvolupar fonts d’energia properes i renovables i, en conseqüència, més sostenibles.
El sector de la construcció ha tingut, tradicionalment, una activitat important a Catalunya, la qual es va veure molt afectada per la crisi financera iniciada l’any 2008 i l’aturada econòmica global del 2020. L’any següent, però, ja va mostrar signes clars de recuperació. Com en la resta d’activitats, la incertesa és present per la inflació, l’encariment dels crèdits hipotecaris i la inestabilitat geopolítica.
5.5. ANÀLISI DE GRÀFICS
LLIBRE, p. 250-252
Sectors econòmics:
Principals: electromagnètiques, refineries de petroli, cotxes, química, farmacèutica
Béns de consum (llibre, calçat, cuir, suro, mobles, paper)
Indústries bàsiques (cautxú, maquinària, mineria, navilieres)
Zones
Catalunya: tèxtil + màquines, químics, material ferroviari, automòbils
País Basc: mecànica
Astúries: mines
Madrid
Altres: Saragossa, Burgos, Vigo, la Corunya, Sevilla
1959. Pla d'Estabilització
liberalització: alta permissivitat del govern
obertura al capital exterior (multinacionals: 40% EUA, 30% CEE, 20% SUÏSSA)
mà d'obra abundant i barata (èxoder rural)
sense conflictivitat laboral (dictadura)
increment del mercat interior
> Postfordisme
Contractes no fixos, canviants, precaris
Sistemes de producció:
a) repartiment de la producció en fàbriques a diversos llocs del món (globalització i deslocalització): a la recerda de baixos costos laborals o bé prop de centres d'alta tecnologia, bones comunicacions i telecomunicacions
b) xarxes d'empreses mitjanes (canvis de tecnologia punta: alta inversió en R+D)
Productes: no hi ha producció massiva, sinó que depèn de la demanda, la moda i la publicitat
Tercera Revolució industrial: noves tecnologies, innovació, investigació
Crisi mundial
CRISI DEL MODEL INDUSTRIAL FORDISTA. Per augmentar la producció > millora dels salaris, jornada de treball i contractes fixos (reducció de beneficis de les empreses)
OPEP: reducció de la producció de petroli > augment del preu > reducció de vendes de productes industrials
NPI: competència amb productes més barats
Crisi a Espanya
CRISI POLÍTICA: final del franquisme i transició a la democràcia > retard en les mesures necessàries per fer front a la crisi industrial
DEFICIÈNCIES DE LA INDÚSTRIA ESPANYOLA: retard tecnològic, poca competitivitat pel proteccionisme, consum excessiu d'energia i dependència econòmica de l'exterior > inflació galopant, caiguda de la demanda, tancament d'indústries i augment de l'atur (1975-1980: -800.000 llocs de treball)
Reconversió industrial: Decret-llei 1981 i Llei 1984
IPMEI (Institut Petita i Mitjana Empresa Industrial): concessió de crèdits a noves empreses
reconversió dels sectors menys productius (siderúrgia, drassanes, automòbil)
eliminació d'empreses amb demanda insuficient (electrodomèstics, tèxtil, calçat)
jubilacions anticipades
reducció de la despesa del petroli amb hidroelèctriques i carbó (tèrmiques)
Zones d'Urgent Reindustrialització (ZUR): avantatges fiscals i econòmics per a empreses que s'instal·len en zones velles industrials (Catalunya, País Basc, Galícia, Astúries, Andalusia, Madrid)
Manteniment dels desequilibris territorials
CANVIS EN LA LOCALITZACIÓ
Dels nuclis industrials desconnectats (abans del 1975) a grans àrees metropolitanes on es concentren aglomeracions industrials i serveis auxiliars
Eixos industrials: dispersió de les indústries al llarg dels eixos de comunicació
ENTRADA A LA CEE (1986) I A LA UE (1992)
Modernització productiva
Creixement econòmic basat en la moderació salarial i en la contractació laboral flexible
PROBLEMES ESTRUCTURALS
Predomini de la petita i mitjana empresa
productivitat laboral baixa
Baixa inversió en TIC
Balança tecnològica deficitària: ús de patents estrangeres (grans despeses) en indústries farmacèutiques, automòbil, maquinària, electrodomèstics, etc.
L’activitat industrial espanyola tendeix a situar-se al llarg de dos grans eixos:
L’eix mediterrani, d’Andalusia a l’Alt Empordà.
L’eix de l’Ebre, del País Basc a Tarragona.
L’altre gran nucli industrial es troba al voltant de Madrid.
Per xifres de negoci de l’any 2020, les principals activitats industrials a Espanya són, de més a menys importància, la indústria alimentària, la producció i la distribució d’energia elèctrica i gas, la fabricació de vehicles de motor, la indústria química, la indústria metal·lúrgia, el subministrament d’aigua, sanejament i gestió de residus, i la fabricació de material elèctric i electrònic.
La indústria farmacèutica és una altra activitat destacada, i l’any 2020, per les circumstàncies pròpies del moment, va ser l’única activitat industrial que va créixer respecte de l’any anterior.
Pel que fa a la Unió Europea, la indústria es classifica en quatre grans grups d’activitat:
Mineria i àrids.
Indústria manufacturera.
Producció i distribució d’energia elèctrica, gas, vapor per a calefaccions i aire condicionat.
Subministrament d’aigua, sanejament i gestió de residus.
En tots aquests grups d’activitat, menys en el de la mineria i els àrids, Alemanya és el país que més valor afegit i més ocupació genera. Espanya ocupa la quarta posició com a potència industrial de la UE.
En el sector de producció i distribució de l’energia, Espanya té un paper geoestratègic destacat per la seva situació entre el nord d’Àfrica i el centre i el nord d’Europa. Aquest valor geoestratègic es va fer visible quan el 2022 Rússia, la gran proveïdora de gas d’Alemanya i altres estats centreeuropeus, va tallar el subministrament. Aquesta situació de dependència energètica va ser motiu de restriccions i tensió en aquells països.
A través d’Espanya, el gas natural produït a Algèria pot arribar a Portugal i França, com també el gas natural liquat (GNL) que porten vaixells des dels Estats Units, Qatar o Trinitat i Tobago, entre d’altres països. Antigament s’havia previst que la conducció de gas que hi ha a Catalunya, anomenada MidCat, arribés fins a França, però diversos motius van fer que acabés a Hostalric i no anés més enllà. Com a alternativa a aquell projecte, l’octubre de 2022 els governs de França, Espanya i Portugal van pactar i anunciar la construcció d’un gasoducte submarí entre Barcelona i Marsella conegut amb el nom de BarMar. Aquest anunci va generar força polèmica per diversos motius: seria molt car de construir, l’acabarien pagant els consumidors i afectaria negativament la sostenibilitat de l’entorn marí del golf de Lleó. El desembre de 2022 es va acordar que aquesta conducció de gas només portaria hidrogen verd i es va rebatejar amb el nom d’H2Med. S’espera que l’H2Med sigui operatiu l’any 2030. Per al mateix any, també es preveu una canalització dedicada exclusivament al transport d’hidrogen verd des de Zamora fins a Portugal.