Embedded Files
1. L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI A CATALUNYA
1. L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI A CATALUNYA
De la mateixa manera que cal fer un planejament de les ciutats per tal que el seu creixement sigui sostenible i no generi desequilibris, el territori d’un país també necessita una bona ordenació.
El planejament territorial a Catalunya s’emmarca dins les orientacions de la Unió Europea en l’anomenada Perspectiva Europea d’Ordenació del Territori (PEOT; en anglès, ESDP). Els objectius que es plantegen en la PEOT són els següents: la cohesió econòmica i social mitjançant un desenvolupament policèntric i equilibrat, la preservació del patrimoni natural i cultural, i una competitivitat més equilibrada del territori europeu.
A Catalunya, l’eina fonamental per al planejament territorial és el Pla territorial general de Catalunya (PTGC). Aquest pla defineix els objectius generals d’equilibri territorial de Catalunya i orienta la resta de plans subordinats (territorials i urbanístics).
Els Plans territorials parcials (PTP) són els plans que defineixen els objectius d’equilibri territorial per a cada un dels vuit àmbits del territori de Catalunya i orienten les accions que s’hi emprendran en el futur. En aquests plans s’hi estableix el següent:
Els espais i els elements naturals que cal conservar per raó d’interès general per al conjunt del territori.
Les terres d’ús agrícola o forestal, d’especial interès, que cal conservar o ampliar per les característiques d’extensió, de situació i de fertilitat.
Les àrees del territori en les quals cal promoure usos específics.
Els nuclis de població que, per les seves característiques, han d’exercir una funció dinamitzadora i reequilibradora del territori.
L’emplaçament de les grans infraestructures (de comunicació, sanejament i energètiques) i els grans equipaments d’interès general.
El PTGC vetlla per la coherència dels plans territorials parcials i sectorials que l’han de desenvolupar.
Els vuit àmbits territorials de planejament de Catalunya. Cada àmbit disposa d’un pla territorial parcial (PTP)
Els diversos nivells de planejament van del més general al més concret. Els plans territorials estableixen els usos de les diferents parts del territori i defineixen les grans línies d’actuació en els tres tipus de sistemes (espais oberts, assentaments i infraestructures). Els plans urbanístics estableixen com han de ser els desenvolupaments urbans dels municipis.
Els plans territorials sectorials (PTS) són plans específics per a àmbits temàtics determinats (espais d’interès natural, carreteres, ferrocarrils, etc.) que defineixen les necessitats, les prioritats d’actuació i els criteris de distribució territorial. Alguns dels plans territorials sectorials són aquests:
Pla d’espais d’interès natural (PEIN). Aquest pla delimita els espais naturals protegits de Catalunya i defineix el tipus de protecció i gestió de cada una de les diverses categories existents.
Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (PITC). Defineix de manera integrada la xarxa d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques necessàries per a Catalunya fins a l’any 2026.
Pla de transports de viatgers de Catalunya. Defineix les directrius i les línies d’actuació respecte a l’oferta dels serveis de transport públic a Catalunya i la gestió del conjunt del sistema.
Pla territorial sectorial d’infraestrcutures de gestió de residus municipals (PTSIRM). En aquest pla es determinen els criteris de funcionament i d’implantació de les instal·lacions de gestió de residus.
Pla de ports de Catalunya Horitzó 2030. Descriu les grans línies de planificació i ordenació de les infraestructures i els serveis del sistema portuari que és competència de la Generalitat de Catalunya.
Planejament territorial. Procés d'establiment de condicions i de prioritats d'usos del territori per tal que aquest tingui un desenvolupament integrat i harmònic.
Equilibri territorial. Distribució de les activitats pel territori que ofereix a la ciutadania unes oportunitats i unes condicions de vida similars.
Equilibri territorial. Distribució de les activitats pel territori que ofereix a la ciutadania unes oportunitats i unes condicions de vida similars.
2. XARXES URBANES
2. XARXES URBANES
Xarxes i sistemes urbans
La població urbana mundial no para de créixer i cada cop són més les ciutats quıe superen el milió d’habitants. Les ciutats, grans o petites, no estan aïllades, sinó que es relacionen les unes amb les altres per raons econòmiques i de complementarietat de serveis, tot formant xarxes urbanes damunt el territori.
Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics que es desenvolupen gràcies als intercanvis entre els diferents nuclis que les formen. Per això, cada vegada s’utilitza més l’expressió sistema urbà sistema urbà per anomenar-les.
Hi ha una gran varietat d’elements que configuren els sistemes urbans: sòl, immobles, infraestructures productives i de serveis, xarxes de comunicació i transport. Les relacions entre les ciutats o els diversos elements dels sistemes urbans es basen en la mobilitat (de persones i vehicles) i en els intercanvis de tota mena (matèries primeres i productes elaborats, recursos energètics, moviments de capital, fluxos d’informació, etc.).
Per poder interpretar el nivell de desenvolupament d’un sistema urbà, cal conèixerne el grau d’integració i els intercanvis que es produeixen en el seu si. Aquesta propietat ve donada per la suma de fluxos del sistema. Independentment de les seves dimensions o la seva població, un sistema urbà estarà molt integrat quan entre els seus nuclis hi hagi una important circulació i un intercanvi d’elements de tota mena (persones, vehicles, productes manufacturats, trucades telefòniques, correus electrònics, etc.) i estarà poc integrat quan aquestes relacions siguin escasses.
Tot i que existeixen grans diferències entre ciutats, el model de vida urbà està prenent una dimensió planetària, fins al punt que hom comença a parlar d’un sistema mundial de ciutats. En geografia urbana hom parla de ciutat global quan coincideixen tot un seguit d’elements i condicions perquè aquest model de ciutat pugui actuar a escala global, de manera directa i clara, i exerceixi influència sobre la resta del món, en temes no únicament econòmics, sinó també culturals i polítics. Nova York, Hong Kong o Tòquio són alguns d’aquests tipus de ciutats.
La globalització de l’economia, les formes de vida actuals i les contínues innovacions tecnològiques provoquen una reorganització constant dels rols de les ciutats del món i de les subordinacions que es creen entre aquestes. Per això, les diferents àrees urbanes estan adquirint una especialització funcional d’acord amb el paper que tenen dins el sistema socioeconòmic global.
Les regions urbanes es caracteritzen per l’especialització dels nuclis urbans que les formen (en usos residencials, industrials, comercials o de serveis) i per la dependència entre uns nuclis i uns altres, la qual augmen ta amb el grau de desenvolupament.
Xarxa urbana. Conjunt de ciutats i altres nuclis de població que es diferencien per la seva mida i per les seves funcions, s'articulen jeràrquicament a través de les infraestructures de comunicació i es relacionen mitjançant nombroses interaccions.
Sistema urbà. Conjunt de ciutats i altres nuclis de població d'un determinat territori que formen una xarxa urbana més o menys complexa, amb nuclis i sectors especialitzats i interrelacionats que desenvolupen funcions de caràcter supralocal i que tendeixen a funcionar unitàriament.
Fluxos del sistema urbà. Intercanvis de tota mena que es pro dueixen entre els diferents nuclis que formen un sistema urbà.
Regió urbana. Territori extens format per ciutats i altres nuclis urbans, amb una elevada densitat mitjana de població, amb una gran concentració d'infraestructures viàries i productives, i amb importants fluxos i intercanvis entre els diversos nuclis.
Sistema urbà. Conjunt de ciutats i altres nuclis de població d'un determinat territori que formen una xarxa urbana més o menys complexa, amb nuclis i sectors especialitzats i interrelacionats que desenvolupen funcions de caràcter supralocal i que tendeixen a funcionar unitàriament.
Fluxos del sistema urbà. Intercanvis de tota mena que es pro dueixen entre els diferents nuclis que formen un sistema urbà.
Regió urbana. Territori extens format per ciutats i altres nuclis urbans, amb una elevada densitat mitjana de població, amb una gran concentració d'infraestructures viàries i productives, i amb importants fluxos i intercanvis entre els diversos nuclis.
Saps què és l’índex de ciutats globals?
L’índex de ciutats globals o CGI (sigla del nom en anglès) mesura com n’estan, d’integrades en el món, les ciutats. Mitjançant cinc paràmetres (activitat financera, capital humà, intercanvis d’informació, activitat cultural i compromís polític), es quantifica la seva competitivitat i la seva connexió global. Barcelona ocupa el 28è lloc en l’índex de ciutats globals.
Segons l’organització de la xarxa de ciutats i les relacions que s’estableixen entre aquestes, podem distingir quatre tipus de regions urbanes: l’àrea metropolitana, la conurbació, la regió metropolitana i la megalòpolis.
Una àrea metropolitana és el conjunt format per una gran ciutat i les ciutats petites i mitjanes que l’envolten. Aquest conjunt és un sistema ben integrat, amb intensitat de fluxos entre el nucli central i els nuclis que graviten al seu voltant com a tret principal. La causa fonamental del desenvolupament de les àrees metropolitanes i dels fluxos que hi circulen són les contínues millores tecnològiques experimentades pels mitjans de comunicació i transport. Les innovacions aplicades a la distribució d’energia, la indústria, els ferrocarrils, l’automòbil, etc., són determinants per a la formació i el desenvolupament de les actuals àrees metropolitanes.
Una de les característiques que hom pot observar a les àrees metropolitanes és que el nucli central tendeix a especialitzar-se en activitats dels sectors terciari i quaternari (informació, coneixement, recerca, innovació), mentre que els nuclis que les envolten s’especialitzen en usos residencials, i també en instal·lacions industrials i equipaments comercials i de lleure que ocupen grans superfícies.
Dins d’una àrea metropolitana hi ha zones amb característiques i funcions força diferents, però, alhora, les relacions que s’estableixen entre els municipis són tan importants que cal considerar aquests municipis de manera unitària i també global. De vegades l’única separació física existent entre dues ciutats és la distància que hi ha entre les dues voreres d’un mateix carrer. Aquesta proximitat fa que, sovint, les administracions locals s’organitzin en entitats d’àmbit metropolità amb competències més àmplies que les d’un ajuntament, com ara les mancomunitats o les corporacions municipals. Així, els municipis es coordinen per organitzar serveis com ara els transports, el sanejament, etc., de manera que, per posar algun exemple, tant el ferrocarril metropolità com els abocadors d’escombraries no són serveis limitats a un únic municipi.
Arreu del món han existit i existeixen importants experiències d’entitats administratives metropolitanes. És el cas del Greater London Authority (GLA), la Kolkata Metropolitan Development Authority (KMDA) o l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).Una conurbació és un tipus de regió urbana on no hi ha un nucli clarament predominant, sinó diversos nuclis d’importància igual o similar. Una conurbació presenta una estructura polinuclear, caracteritzada per l’abundància de les activitats secundàries i terciàries, d’una banda, i per un gran intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part, de l’altra. Alguns exemples de conurbacions són aquests: la regió urbana holandesa, integrada per Rotterdam, la Haia, Amsterdam i Utrecht, que es coneix amb el nom del Randstad (ciutat anular), o la regió formada per les ciutats de la conca del Ruhr, a Alemanya.
Una megalòpolis és una gran regió urbana amb un seguit de conurbacions i regions metropolitanes, que se succeeixen al llarg de centenars de quilòmetres i on viuen més de vint milions de persones. Té múltiples nuclis centrals, de diversa importància, on es desenvolupen complexes xarxes d’activitats econòmiques, les quals generen enormes intercanvis de fluxos. Una megalòpolis és una realitat molt complexa on les diverses conurbacions o àrees metropolitanes no han d’haver format necessàriament un continu totalment urbanitzat. Dins una megalòpolis existeixen espais naturals o rurals no urbanitzats.
Les mancomunitats de municipis. Segons la Llei reguladora de les bases del règim local (LRBRL) els municipis poden associar-se amb altres municipis en mancomunitats, fins i tot de diferent província o de diferent comunitat autònoma, per executar, en comú, obres o serveis determinats de la seva competència. Les mancomunitats tenen personalitat jurídica pròpia i capacitat per complir els fins específics que se’ls encomanin. Aquests ens supramunicipals estan regulats per un estatut propi, que ha d’especificar l’àmbit territorial, l’objecte per al qual es constitueixen, l’abast de les seves competències, com també els òrgans de govern, els recursos de què estaran dotats, i la seva durada.
Mapa de les àrees urbanes i les megalòpolis més importants dels Estats Units
Les megalòpolis dels Estats Units
Els Estats Units d’Amèrica tenen un gran nombre de regions urbanes, de les quals tres reben la consideració de megalòpoli:
La megalòpoli del nord-est, que s’estén des de Boston fins a Washington.
La megalòpoli dels Grans Llacs, que s’estén entre Milwaukee i Buffalo.
La megalòpoli de l’oest, que va des de San Francisco fins a San Diego.
Totes aquestes regions s’escampen al llarg de centenars de quilòmetres i tenen poblacions de molts milions d’habitants. Per tot arreu hi trobem indústries, autopistes, aeroports i altres infraestructures. Malgrat això, cal entendre que no es tracta de continus urbans dominats exclusivament per l’asfalt; també hi ha espais agrícoles i espais naturals.
La delimitació de les regions urbanes és dificultosa perquè es tracta de realitats que canvien ràpidament. A escala mundial es fan servir diferents criteris per delimitar-les: la quantitat de població de la ciutat central, la densitat de població, el nombre de desplaçaments per motius laborals o d’estudi, la demanda de determinats serveis, la quantitat de trucades telefòniques, etc. Tanmateix, no hi ha un acord general sobre els criteris que cal seguir i aquest fet, unit a la manca de reconeixement administratiu de moltes regions urbanes, fa difícil establir-ne els límits.
La xarxa urbana catalana
La població de Catalunya està distribuïda pel territori d’una manera força irregular. Presenta densitats de població molt altes a la costa, especialment a la Costa Central, i densitats molt baixes al Pirineu. En conseqüència, la xarxa urbana del nostre país és força densa a les zones litoral i prelitoral, i poc densa a l’interior del país. La xarxa urbana catalana està encapçalada per la ciutat de Barcelona, la ciutat més important de l’Arc Mediterrani de la Unió Europea conjuntament amb Milà.
Tot i els contrastos en el poblament, la xarxa urbana de Catalunya es pot considerar, en conjunt, un sistema ben integrat, en funció de la gran quantitat d’intercanvis que es produeixen, constantment, entre els diferents nuclis urbans que formen part d’aquest sistema. Un nombre molt important de vehicles, mercaderies, viatgers i dades (transferències bancàries, comunicacions telefòniques, missatgeria instantània, correus electrònics, etc.) circulen diàriament entre les poblacions catalanes.
La xarxa urbana catalana està clarament jerarquitzada i s’hi poden diferenciar quatre nivells: la regió metropolitana de Barcelona, les ciutats d’influència supracomarcal, els centres comarcals i els centres subcomarcals.
La regió metropolitana de Barcelona exerceix una funció de centralitat administrativa, econòmica i de serveis, molt important, i influeix a tot el territori català. L’àmbit de la regió sobrepassa, de molt, els límits de la ciutat, i fins i tot els de la seva àrea metropolitana tradicional, ja que inclou el Maresme, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Barcelonès, el Baix Llobregat, l’Alt Penedès i el Garraf.
Dins la regió metropolitana de Barcelona es poden diferenciar dues zones:
L’àrea metropolitana, formada per Barcelona i els municipis més propers, com ara aquests: l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Badalona o Sant Adrià de Besòs, entre altres.
La corona metropolitana, l’anell que envolta l’àrea metropoli tana i que inclou un seguit de capitals comarcals i altres ciutats generalment força industrialitzades: Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, i Vilanova i la Geltrú entre moltes altres.
Les ciutats d’influència supracomarcal formen el segon nivell del nostre sistema urbà. Són zones urbanes que exerceixen una influència econòmica i social que va més enllà dels límits de les seves pròpies comarques:
La conurbació Reus-Tarragona, que influeix directament en tota la zona del Camp de Tarragona.
Tortosa, que exerceix el paper de lloc central per a totes les Terres de l’Ebre.
Lleida, nucli central de les Terres de Ponent, des del Pirineu fins a la Depressió Central.
Girona, lloc central de les comarques nordorientals del país.
Manresa, nucli urbà principal de les comarques que formen la regió central de Catalunya.
Vic, focus principal de l’eix de comunicacions que representen les valls del riu Ter i del riu Congost.
Els centres comarcals són ciutats que exerceixen de centres de serveis per al territori de la seva comarca. Figueres, Olot, Balaguer, Tremp, Valls o Falset en són exemples. Des d’antic, aquestes ciutats han acostumat a aplegar els mercats més importants de la comarca.
Els centres subcomarcals són poblacions que, tot i no ser centres comarcals, exerceixen un rol d’una certa centralitat sobre les poblacions que els envolten. Roses té la funció de centre subcomarcal que aglutina els pobles de la franja costanera de l’Alt Empordà (sobretot els situats en el vessant sud del cap de Creus). Bellver de Cerdanya exerceix aquest paper de centre intermedi entre els petits nuclis de muntanya de la Batllia, el Baridà i la capital comarcal.
Les ciutats catalanes no solament es relacionen dins l’estructura jeràrquica de la xarxa, sinó que també mantenen intercanvis amb altres ciutats del seu mateix nivell. Així, entre poblacions com Manresa i Vic, Figueres i Olot, o Sabadell i Terrassa, les relacions són molt importants. Aquest és un altre element que permet afirmar que les nostres ciutats formen una xarxa ben integrada en què els diferents espais urbans es complementen.
Imatge aèria d’una part de la regió metropolitana de Barcelona, entre les serres de Collserola, el Garraf i el mar. En color blau es distingeix la zona urbanitzada i en color vermell, les zones d’horta.
Fotografia de la Vila de Calaf, capital de la comarca natural de l’Alta Segarra. Administrativament, està situada entre les comarques de l’Anoia, la Segarra, el Bages i el Solsonès.
La xarxa urbana espanyola
El sistema urbà espanyol està encapçalat per les regions metropolitanes de Madrid i Barcelona. És un sistema que està integrat dins el sistema urbà de l’Europa occidental i s’hi connecta, principalment, per l’eix de comunicació mediterrani, a través de Barcelona i les ciutats franceses de Marsella i Lió.
El sistema urbà espanyol s’estructura en sis subsistemes urbans:
Mediterrani. És el més important dels sistemes urbans peninsulars per la quantitat d’habitants, el nombre de ciutats i la densitat de població. És també la principal connexió del sistema urbà espanyol amb l’europeu, i està integrat dins l’eix meridional de desenvolupament europeu, l’anomenat Arc Mediterrani.
Central. Està integrat per l’àrea metropolitana de Madrid, la més important de la Península. És l’únic sistema urbà important i ben estructurat de l’interior peninsular.
Meridional. Presenta dos eixos urbans: l’eix de la vall del Guadalquivir, que s’estén de Cadis a Jaén, i l’eix litoral, de Cadis a Almeria.
Cantàbric. Integra les ciutats de la cornisa cantàbrica i el sector nord de Castella i Lleó, La Rioja i Navarra. Presenta una articulació interna feble, ja que la influència de Bilbao no arriba a articular tot el sistema.
Atlàntic. Està centrat al voltant de l’eix format per les ciutats de la Corunya, Santiago de Compostel·la i Vigo. Connecta amb el sistema urbà portuguès a través de la ciutat de Porto.
Canari. L’arxipèlag canari, situat a 1.400 km de la Península, forma un sistema urbà propi a causa del seu aïllament territorial. Se centra en les ciutats de Las Palmas de Gran Canaria i Santa Cruz de Tenerife.
L’actual sistema urbà espanyol té el seu origen immediat en el desenvolupament econòmic, la industrialització i els moviments interns de població que es van produir entre el 1960 i el 1975.
Les transformacions urbanes de les darreres dècades han tingut tres conseqüències principals:
La consolidació d’uns eixos territorials en els quals tendeixen a concentrar-se la població i les activitats econòmiques.
El reforçament de la preeminència de les set àrees metropolitanes principals (Madrid, Barcelona, Saragossa, Bilbao, València, Sevilla i Màlaga).
La bicefàlia del sistema urbà espanyol. Està representada per l’àrea metropolitana de Madrid, un gran centre econòmic, polític i financer, i per l’àrea metropolitana de Barcelona, un gran centre econòmic amb una situació geogràfica millor que la de Madrid per la seva proximitat al mar i als grans centres urbans europeus.
Especialització funcional dels sistemes urbans català i espanyol
Pel sol fet de formar part de la societat moderna postindustrial, les funcions principals de les nostres àrees urbanes estan molt relacionades amb el sector dels serveis i de l’administració. Durant dècades, la globalització va provocar la deslocalització d’una bona part de la nostra indústria, la qual cosa s’afegia a la progressiva pèrdua d’importància de les activitats agrícoles i ramaderes experimentada des de mitjans del segle xx. Tot plegat es coneix amb el nom de terciarització de l’economia.
Els centres més importants pel que fa a la funció administrativa i de serveis, a escala espanyola, són les àrees urbanes de Madrid i Barcelona. Hom hi pot trobar tota mena de serveis: financers, jurídics, comercials, culturals, sanitaris, turístics, logístics, etc. El fet que Madrid sigui la capital política de l’estat espanyol, on s’acumulen molts centres de decisió, com ara els ministeris, fa que moltes grans corporacions tinguin la seu en aquesta ciutat, i que molts lobbies hi desenvolupin la seva activitat.
A Catalunya, la funció industrial és important en aquests llocs: a les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, a les ciutats del Baix Camp i del Tarragonès, i en zones del voltant del Gironès i del Segrià. A les zones més poblades hi destaquen la indústria metal·lúrgica, la química, la farmacèutica i la dels materials de transport. També hi sobresurten la indústria agroalimentària, que s’ubica a les zones on l’activitat agrícola és important. En són exemples la indústria càrnia (a Osona i al Gironès), la indústria vitivinícola (al Penedès i al Priorat) o la indústria de l’oli (al Baix Camp i a les Garrigues).
A Espanya, la funció industrial se situa, principalment, a les ciutats de Catalunya, València, la cornisa cantàbrica i Andalusia. En aquestes zones de la perifèria peninsular, s’hi afegeixen Madrid i la vall de l’Ebre.
Un fenomen característic del sistema urbà mediterrani espanyol és el de les agrociutats. Reben aquest nom els municipis amb algunes desenes de milers d’habitants que tenen, per raons històriques, una alta productivitat agrícola i una agroindústria destacable, però amb poca diversitat en altres sectors industrials i de serveis. Són exemple d’agrociutat els municipis andalusos d’El Ejido i Écija.
La funció comercial de les nostres ciutats està patint una gran transformació. Tant a les grans ciutats com a les petites, el petit comerç tradicional està experimentant una notable involució, i un gran nombre de botigues s’han vist obligades a tancar. Aquesta situació es va agreujar com a conseqüència de l’aturada econòmica provocada pel confinament per covid de l’any 2020 i, posteriorment, amb motiu de l’important augment de preus de l’energia, provocat, en bona part, per la guerra d’Ucraïna iniciada l’any 2022.
Ciutats com ara Figueres o Puigcerdà continuen exercint el rol de capitals comercials de comarca, però el creixent comerç per internet i la proliferació de grans centres comercials al seu voltant estan modificant, profundament, la funció comercial arrelada a aquestes ciutats.
Vista aèria dels hivernacles d’El Ejido (Almeria). Almeria és un gran generador de productes hortofructícoles, gran part dels quals s’exporten a Europa. Per això aquesta regió és coneguda com l’horta d’Europa.
Lobby. Grup de pressió organitzat per influir sobre les administracions públiques i els seus membres, per tal que prenguin decisions favorables als seus interessos empresarials o polítics.
4.9. CÀLCUL
Crea un full de càlcul que et serveixi per escriure i calcular els desplaçaments que fas durant una setmana.
Pots fer un camp amb diverses columnes: lloc d'origen - lloc de destí - distància (km) - mitjà de transport - tipus de desplaçament (feina, estudi, oci, gestions personals, etc.).
Per calcular les distàncies pots fer servir l'aplicació de GOOGLE MAPS
Resumeix les dades en un gràfic (pensa quin gràfic pot ser més útil per a representar-ho).
3. LA CIUTAT EN UN MÓN GLOBAL
3. LA CIUTAT EN UN MÓN GLOBAL
Page updated
Report abuse