C. l'urbanisme: DE LA HISTÒRIA A L'ACTUALITAT

3. EL PLANEJAMENT URBANÍSTIC

El planejament urbanístic és l’activitat de planificar com s’ha d’organitzar el desenvolupament de les àrees urbanes i com s’ha d’articular, en aquestes, la vida i les activitats. Aquest planejament és necessari per regular la influència i l’activitat dels diferents sectors interessats a participar en la generació d’espai urbà.

Un aspecte fonamental de l’urbanisme és la manera com la legislació classifica i valora econòmicament el sòl, ja que d’això dependran el plane­jament urbanístic i el desenvolupament dels usos urbans, la protecció dels espais agrícoles i la de­li­mi­ta­ció dels espais protegits pels seus valors naturals. Aquesta funció, a l’estat espanyol, la fa la Llei del sòl, que regula el dret a edificar i el valor del sòl. La primera Llei del sòl espanyola es va promulgar l’any 1956, i actualment està en vigor el Text refós de la llei del sòl i rehabilitació urbana del 2015.

A partir de la normativa espanyola, l’urbanisme i l’ordenació del terri­tori són com­pe­tèn­cies traspassades a les comunitats autònomes, respon­sables d’aplicar la Llei en els territoris respectius.

A Catalunya, la normativa territorial està basada en la Llei de política ter­ritorial del 1983 i en la Llei del Pla territorial general de Catalunya del 1995.

La legislació assigna, al territori, usos i condicions d’edificació i espe­cifica els drets i deures generals que estan vinculats a cada ús. Els usos assignats són els se­güents:

• Sòl urbà i sòl urbanitzable. Ús residencial, industrial, logístic i de serveis propis del sector terciari.

• Sòl no urbanitzable. Ús rústic, forestal, de valor paisatgístic, agríco­la de protecció, de protecció d’espais naturals i altres activitats que es poguessin autoritzar.