Embedded Files
LA CONSTRUCCIÓ EUROPEA
LA CONSTRUCCIÓ EUROPEA
El 1945, quan Europa estava destrossada després de la Segona Guerra Mundial, alguns polítics i intel·lectuals van començar a expressar la idea que calia evitar que es tornés a produir un conflicte armat entre estats i es va pensar que crear una comunitat d’interessos econòmics ho evitaria.
Amb aquest pensament, l’any 1951 es va crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). La idea havia partit del ministre d’Afers Exteriors francès, Robert Schuman (1886-1963), el qual havia proposat la creació d’una organització supraestatal que controlés, com a autoritat única i amb àmplies atribucions, tota la producció de carbó i acer de França i de la República Federal d’Alemanya. A la CECA, a més de França i la República Federal d’Alemanya, s’hi van unir Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, sense distingir quins havien estat vencedors o vençuts en la Segona Guerra Mundial.
Els bons resultats econòmics de la CECA van fer que els països membres pensessin a ampliar aquesta autoritat supraestatal a tots els sectors de l’economia. Així es va arribar al fet històric de la signatura dels tractats de Roma.
Aquests tractats, signats el 25 de març de 1957 pels sis països que ja formaven la CECA, van crear dues organitzacions fonamentals per a la construcció europea:
La Comunitat Econòmica Europea (CEE), coneguda popularment amb el nom de Mercat Comú.
La Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA), també anomenada Euratom.
Els tractats de Roma van establir com a objectiu la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capital per tot el territori dels estats membres, de manera que les fronteres entre aquests països van quedar força desdibuixades i va aparèixer un sentiment de pertinença europea entre la ciutadania.
Els dotze estats que el 1991 formaven la CEE van decidir impulsar una unió i una integració més grans entre ells per establir vincles polítics i socials que anessin més enllà de les qüestions estrictament econòmiques. Amb aquest objectiu van signar l’any 1992, a la ciutat neerlandesa de Maastricht, el tractat de la Unió Europea, el qual va entrar en vigor l’1 de novembre de 1993.
En aprovar-se el tractat de la Unió Europea, es va canviar el nom de la CEE per l’actual denominació d’Unió Europea (UE). Aquest petit canvi va tenir força importància simbòlica, ja que manifestava clarament la voluntat de ser alguna cosa més que una associació econòmica.
En el tractat de Lisboa, signat el 13 de desembre de 2007, es van ampliar les competències del Parlament Europeu, es va establir el nombre de diputats i es va acordar que les decisions de Consell Europeu s’haurien de prendre per majoria qualificada: per aprovar una decisió cal que la votin favorablement el 55 % dels estats membres i que aquests representin el 65 % de la població de la UE. També es va reforçar el paper de les regions dins la UE i es va establir el reconeixement de la diversitat cultural i lingüística com un dels seus objectius.
Actualment formen part de la Unió Europea 27 estats. Entrar-hi no és gens fàcil: cal assolir un conjunt de condicions prèviament fixades i cal negociar llargament fins a aconseguir ser considerat oficialment candidat a l’adhesió, condició prèvia imprescindible per arribar a l’acceptació com a nou estat membre. De moment, els estats candidats per a l’ingrés a la Unió Europea i en procés de negociació són els següents: Turquia (1999), Macedònia del Nord (2005), Montenegro (2010), Sèrbia (2012), Albània (2014), Bòsnia i Hercegovina, Moldàvia i Ucraïna (2022).
Per poder ingressar a la UE, cal ser un estat geogràficament europeu i complir els requisits que s’estableixen en els criteris de Copenhaguen (1993):
Criteri polític: l’estat aspirant ha de tenir institucions polítiques estables que garanteixin la democràcia, l’estat de dret, el respecte als drets humans i la protecció de les minories.
Criteri econòmic: cal tenir una economia de mercat ferma i viable, capaç d’adequar-se a la legislació de la UE.
Cabal comunitari: capacitat per acceptar i assumir el conjunt de lleis i objectius polítics i econòmics existents dins la UE.
EUROPA 2007-2017
EUROPA 2007-2017
L’Europa de les regions
L’Europa de les regions
Des de l’any 1993, amb el tractat de la Unió Europea, es considera que el principi de subsidiarietat ha de ser un element bàsic en la política de la Unió Europea. Arran d’aquest tractat, l’any 1994 es va crear el Comitè de les Regions (CDR), un òrgan consultiu pel que fa a les polítiques regionals format per 329 membres dels 27 estats, designats pel Consell de la Unió Europea.
La Unió Europea considera que una regió europea és un territori amb una dinàmica demogràfica i econòmica, i uns trets geogràfics comuns, delimitat amb una finalitat de caràcter administratiu i estadístic.
Amb la intenció d’harmonitzar la gran diversitat de divisions territorials i de noms per designarles que hi ha en els 27 estats de la Unió Europea, l’Oficina Europea d’Estadística va establir la Nomenclatura d’Unitats Territorials Estadístiques (Nomenclature d’Unités Territoriales Statistiques), les quals s’organitzen en tres nivells administratius: NUTS 1, NUTS 2 i NUTS 3. L’any 2003 la Unió Europea les va aprovar oficialment com la seva divisió administrativa.
Principi de subsidiarietat. Forma de funcionament del conjunt d'organismes de la UE segons el qual les competències que puguin assumir amb eficàcia les administracions més properes al ciutadà (els municipis, les comarques o les regions) no siguin assumides per les administracions superiors més allunyades de la gent (els estats).
Regió. Terme polisèmic que es refereix a espais territorials de característiques i extensions diferents. En geografia es distingeix entre regions naturals, funcionals i administratives. Totes les regions de la UE són administratives, tot i que, alhora, poden ser regions naturals o funcionals.
Regió. Terme polisèmic que es refereix a espais territorials de característiques i extensions diferents. En geografia es distingeix entre regions naturals, funcionals i administratives. Totes les regions de la UE són administratives, tot i que, alhora, poden ser regions naturals o funcionals.
A part de les regions classificades com a NUTS 2, dins la Unió Europea s’han tingut en compte, segons temes econòmics i fiscals, tres tipus de regions amb característiques particulars:
Regions transfrontereres o euroregions. Integrades per regions que depenen de diferents estats de la Unió Europea que fan frontera i que tenen lligams econòmics o culturals. N’hi ha 68, cosa que demostra la creixent col·laboració entre regions frontereres per promoure interessos econòmics i culturals comuns.
Regions ultraperifèriques. Estan formades per regions molt allunyades d’Europa, als continents americà i africà, però que depenen d’estats europeus. Totes les regions ultraperifèriques es caracteritzen per la insularitat (llevat de la Guaiana Francesa) i per la gran distància que les separa d’Europa, cosa que els comporta problemes de comunicació amb la metròpoli. Per compensar-les, aquestes regions tenen un règim fiscal i administratiu singular i específic que els facilita l’accés als avantatges del mercat interior europeu.
Regions autònomes especials. Són territoris que, com a conseqüència de diferents circumstàncies històriques o polítiques, tenen tractes especials que els eximeixen de l’aplicació d’algunes matèries del dret comunitari europeu.
Col·lectivitat d'ultramar. Divisió administrativa francesa que atorga a un territori diverses competències que abans havien estat exercides per l'estat.
Estat lliure associat. Territori formalment independent que manté lligams constitucionals amb un altre estat.
Estat lliure associat. Territori formalment independent que manté lligams constitucionals amb un altre estat.
Malgrat que la Unió Europea és una de les zones més riques i desenvolupades del món, podem trobar profundes divergències entre les regions més desenvolupades i les que ho són menys: a Itàlia, per exemple, el PIB per paritat de poder adquisitiu per habitant d’algunes regions del nord representa més del doble del d’algunes regions del sud.
D’acord amb els objectius d’enfortir la cohesió econòmica, social i territorial dels territoris de tota la Unió Europea, aquesta dedica una tercera part del seu pressupost als Fons Estructurals i d’Inversió Europeus, que són els diners que es dediquen a aconseguir-ho.
Per al període 2021-2027, la UE ha establert cinc objectius per a la seva política de cohesió:
Una Europa més competitiva i intel·ligent.
Una transició més verda i baixa en carboni cap a una economia neta de carboni.
Una Europa més connectada: mobilitat i connectivitat regional en l’àmbit de les TIC.
Una Europa més social i inclusiva.
Una Europa més propera als ciutadans fomentant el desenvolupament sostenible i integrat de les zones urbanes, rurals i costaneres
Espanya dins l’organització política i territorial de la Unió Europea
Espanya dins l’organització política i territorial de la Unió Europea
Espanya dins la Unió Europea
L’estat espanyol ocupa la major part de la península Ibèrica i, com França, té una part de la façana costanera encarada al mar Mediterrani i una altra part a l’oceà Atlàntic. La seva posició al sud-oest d’Europa, propera al continent africà, ha fet que històricament hagi tingut una relació intensa amb els països del nord d’Àfrica.
Una conseqüència política de la posició estratègica de l’estat espanyol, entre Europa i Àfrica, és que ha esdevingut una frontera exterior de la UE. Uns dels gran objectius inicials de la Comunitat Econòmica Europea era la lliure circulació dels ciutadans dels estats membres. Aquest objectiu es va fer realitat sobretot arran de la creació, l’any 1995, de l’espai Schengen, amb el qual quedaven pràcticament eliminades les fronteres entre els estats de la Unió Europea, ara conegudes com a fronteres interiors. Els controls a les fronteres interiors només es porten a terme, quan es creu convenient, per lluitar contra activitats delictives com, per exemple, el tràfic de drogues.
La disminució en el control de les fronteres interiors té com a contrapartida l’increment de la vigilància a les fronteres amb els estats que no pertanyen a la UE; és a dir, les fronteres exteriors, que es porten a terme amb el suport de l’agència Frontex. Un dels objectius d’aquesta vigilància exterior europea és la lluita contra la immigració il·legal o el narcotràfic.
La posició de l’estat espanyol a l’extrem sudoest d’Europa fa que esdevingui clau en aquestes fronteres exteriors, ja que és la porta d’entrada natural des del continent africà, tant per l’estret de Gibraltar com per les illes Canàries.
Espai Schengen. Espai territorial europeu on són vigents, des de 1995, els acords de Schengen sobre supressió de controls fronterers per garantir la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. En formen part tots els estats de la UE (menys Romania, Bulgària, Irlanda i Xipre), a més d'Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa.
Un problema molt greu de les fronteres exteriors de la UE són els milers de persones que moren cada any intentant travessar el Mediterrani per arribar a les costes de la Unió Europea. Es calcula que, en el quinquenni 2018-2022, van morir més d’11.000 persones de les que ho van intentar, però les xifres reals podrien ser quatre vegades més grans perquè moltes morts no arriben a ser registrades per les ONG que intenten evitar-les.
Espanya té cinc zones on es produeixen arribades d’immigrants irregulars des del continent africà per intentar entrar a la Unió Europea:
La zona entre Algèria i les illes Balears.
El mar d’Alborán, entre el Marroc i la costa mediterrània andalusa.
L’estret de Gibraltar.
Les illes Canàries, a la costa atlàntica africana.
Per terra, les ciutats africanes de Ceuta i Melilla.
A les tres primeres zones es calcula que el 2022 s’hi van ofegar, o es van morir de fam i deshidratació, 512 persones; a la zona de les Canàries les defuncions conegudes es van elevar a 1.611 persones.
Espanya és el quart estat de la Unió Europea pel que fa a PIB i a població, a una certa distància dels tres més importants (Alemanya, França i Itàlia). El seu índex de desenvolupament humà, però, és més elevat que el de França i Itàlia, gràcies a l’elevada esperança de vida dels seus habitants. Dins el conjunt de la UE, Espanya és l’onzè país pel que fa a l’IDH i el catorzè pel que fa a la renda per capita; per tant, està col·locat en una zona mitjana segons els índexs que indiquen el nivell de benestar.
De tota manera, hi ha dos aspectes que afecten negativament la qualitat de vida dels habitants d’Espanya: l’elevada taxa d’atur, especialment entre els joves, i la desigualtat en el repartiment de la renda, cosa que fa que el percentatge de persones que viuen en la pobresa i amb risc d’exclusió social sigui superior a la mitjana de la UE. Encara que sembli un contrasentit, estats amb una renda per habitant més baixa que l’espanyola, com Txèquia o Polònia, tenen nivells de pobresa més baixos gràcies al millor repartiment de la renda entre els seus habitants.
Malgrat que l’estat espanyol sigui la quinzena economia del món i la quarta de la Unió Europea per volum de producció, un aspecte que en dificulta el desenvolupament tecnològic és el baix percentatge que l’estat i les empreses dediquen a recerca i desenvolupament (R+D). Aquesta inversió, fonamental en qualsevol país desenvolupat que vulgui tenir una indústria dinàmica, és bastant baixa. Des de l’any 2009 que es manté entorn de l’1,4 % del PIB, per sota de la mitjana de la UE, que és del 2,23 %. Pel que fa a la quantitat de persones que treballen en sectors dedicats a la ciència i a la tecnologia, Espanya també està una mica per sota de la mitjana de la UE; hi treballen un 22,3 %, lluny de països com Luxemburg, Finlàndia, Bèlgica i Suècia, que superen el 30 % de la població activa ocupada en aquests sectors.
Page updated
Report abuse