C. SOSTENIBILITAT I CANVI CLIMÀTIC

La Conferència de les Parts (COP)

Des que va entrar en vigor el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), els països que s’hi van adherir (anomenats les parts a la cimera) van establir la celebració anual de la Conferència de les Parts (COP). La primera trobada va tenir lloc a Berlín l’any 1995. La COP (formada per 196 països més la Unió Europea) és l’òrgan de decisió del CMNUCC i la seva tasca, de caràcter científic i tècnic, consisteix a proposar, avaluar i aprovar els instruments que han de permetre reduir la concentra­ ció de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera. Fins a finals del 2022, la COP es va reunir vint­i­set vegades i, entre altres acords, va adoptar el Protocol de Kyoto (1997) i l’Acord de París (2015).

desigualtats i medi ambient

En geografia, les desigualtats es poden referir a les diferències entre els diversos territoris i els seus elements (naturals o antròpics) i a les diferències existents entre les persones en el si d’una societat o entre diferents societats. Les desigualtats mediambientals són consubstancials a la naturalesa heterogènia de la Terra i dels seus paisatges, però també són el resultat de les relacions socials discriminatòries.

Les Nacions Unides reconeixen que les desigualtats «atempten contra el desenvolupament socioeconòmic a llarg termini i poden generar violència, malalties i degradació ambiental». L’objectiu 10 dels ODS promou la reducció de les «desigualtats d’oportunitats, d’ingressos i de poder», aspiració que és transversal als disset objectius.

Les desigualtats mediambientals es refereixen bàsicament a les diferents possibilitats d’accés als béns naturals per motius socioeconòmics o culturals i a la diferent exposició de les poblacions davant els riscos mediambientals. Els factors naturals i els socials conflueixen en molts casos a l’hora de patir els efectes d’aquest tipus de desigualtat. Per exemple, és habitual que els habitants més pobres de les grans ciutats visquin a les àrees urbanes més vulnerables —terrenys amb forts pendents, marges de les lleres fluvials o a zones amb sòls contaminats— o que les dones dels països en vies de desenvolupament siguin les primeres a patir els efectes del canvi climàtic perquè han de caminar cada cop més quilòmetres per proveir les seves llars d’aigua i aliments.

Les desigualtats mediambientals més greus són les que impedeixen satisfer les necessitats bàsiques, és a dir, aquelles indispensables per assegurar la subsistència, el desenvolupament i el benestar de les persones (alimentació i aigua, roba, higiene, assistència sanitària, habitatge, educació, feina…). Aquestes necessitats es poden veure amenaçades temporalment per causes ambientals (terratrèmols, huracans, aiguats…) o per causes antròpiques (guerres, accidents nuclears, destrucció d’ecosistemes…) o permanentment a causa de situacions polítiques injustes (la concentració del poder en una minoria, la discriminació de certs grups en benefici d’altres, l’explotació irracional dels recursos naturals, etc.).

A mesura que augmenta la degradació dels ecosistemes, el reescalfament de la Terra i l’empitjorament de les condicions de vida, la necessitat de combatre les desigualtats ambientals esdevé més urgent. A les polítiques ambientals cal afegir-hi estratègies de desenvolupament basades en criteris de sostenibilitat. No en va, els reptes ecològics estan estretament lligats a les qüestions socioeconòmiques (ingressos, treball, valors, justícia social, coneixements, sistemes de producció…).

L’empremta humana sobre la Terra

L’any 1996 els científics William Rees i Mathis Wackernagel van proposar el concepte de petjada ecològica per calcular l’impacte que exerceix el conjunt d’activitats humanes en una determinada àrea, ciutat, regió, país… El valor d’aquest indicador expressa el nombre d’hectàrees biològicament productives (conreus, boscos, prats…) que calen per subministrar a la població d’un territori concret tots els recursos que necessita per mantenir indefinidament el seu gènere de vida (sistema productiu, pautes de consum, alimentació…) i per poder assimilar els residus que genera.

1. La petjada ecològica. Si el valor de la petjada ecològica de la Terra es compara amb la biocapacitat del planeta, és a dir, amb la seva capacitat de regenerar els recursos naturals que consumeix tota la humanitat, el resultat és desolador: consumim molt més del que som capaços de produir. La petjada ecològica s’ha multiplicat per tres entre el 1961 i el 2022 i la biocapacitat ha disminuït un 50 %, fet que ha motivat el debat científic i social sobre si es podrà mantenir l’actual model econòmic i de vida gaire temps més.

2. L'antropocè. Al llarg de la seva història, la humanitat ha fet un gran progrés científic i tecnològic que s’ha accelerat des de la industrialització i que ha proporcionat una capacitat de transformar el medi tan gran que ha pertorbat la majoria dels ecosistemes terrestres i ha modificat els paisatges d’amplis territoris. El premi Nobel Paul J. Crutzen, l’any 2000, va considerar que l’activitat humana sobre la Terra és tan gran i transformadora que hem entrat en una nova era geològica, l’antropocè, i que la petjada de la humanitat quedarà en els registres fòssils de manera similar a com ho van fer forces naturals que van conformar el planeta durant les eres geològiques precedents. Segons Crutzen, l’acció humana és la causa principal dels canvis soferts pel nostre planeta. I, des de finals de la Segona Guerra Mundial, l’ús massiu dels combustibles fòssils és un dels seus agents més importants. El concepte antropocè ha contribuït a estendre la comprensió de la Terra com a sistema complex i amenaçat i a reflexionar sobre les conseqüències del desenvolupament econòmic basat en el creixement il·limitat.

3. La petjada de carboni. Indicador que mesura el volum total de diòxid de carboni emès a l’atmosfera a causa de la producció de béns i de serveis per part de les persones, les organitzacions, els països o el conjunt de la humanitat. Les principals activitats responsables de les emissions de CO2 són la indústria (sobretot la producció d’electricitat), l’agricultura intensiva, la desforestació, el transport i la calefacció. La dependència dels recursos fòssils per part de la societat industrial és la causant de la major part d’emissions de CO2 a l’atmosfera. La reducció de la petjada de carboni ha esdevingut un dels reptes principals per avançar cap als objectius de desenvolupament sostenible.

4. La biomassa. L’any 2020 un equip d’investigadors dirigit pel científic Ron Milo va publicar els resultats de la seva recerca sobre la relació existent entre el pes sec total de la massa de matèria viva de la terra o biomassa (plantes, animals i altres organismes vius) i el pes de la massa de tots els materials creats per la humanitat o massa antropogènica (edificis, carreteres, vehicles, productes de tota mena i residus). Els resultats de la recerca mostren que l’any 2000 la massa de materials produïda per la humanitat va superar la biomassa total del planeta.