8. Espanya i Catalunya a la Unió Europea

Ingrés d’Espanya a la CEE i establiment de la Unió Europea

La Comunitat Econòmica Europea, que havia nascut el 1955 amb 6 membres, va arribar a tenir-ne 10 el 1981 amb la incorporació de Grècia. Era un moment difícil, perquè s’havia de reestructurar la política comuna exterior amb vista a nous ingressos. Aquesta etapa de la CEE va coincidir amb la reobertura, per part del govern socialista espanyol, de les negociacions amb la Comunitat, tantes vegades intentades abans.

Des del 1983 es van dur a terme converses bilaterals amb alguns països ja membres de la CEE i el juny del 1985 es va arribar a un acord definitiu, que va permetre l’ingrés d’Espanya per l’1 de gener del 1986, juntament amb Portugal. Al febrer d’aquell any es va signar el tractat d’Acta Única, que esbossava la política exterior comuna i introduïa nous projectes d’investigació, desenvolupament tecnològic i medi ambient.

El Tractat de Maastrich: la UE, l’euro

El definitiu Tractat de la Unió Europea (UE) es va signar a Maastrich (Holanda) el febrer del 1992. En aquest s’establia una unió econòmica i monetària per arribar a la qual s’havia d’aconseguir una moneda única (primer s’anomenà ecu; després euro) que exigia uns criteris de convergència de les economies dels països membres, que haurien de reduir la inflació, el dèficit i el deute públic.

Paral·lelament, s’establien uns fons de cohesió, destinats al desenvolupament de les regions més endarrerides de la Unió, i la ciutadania europea, que permetia la lliure circulació de persones, serveis i capitals entre els països d’aquesta.

L’1 de gener del 1999 l’euro es convertí en la moneda oficial dels 11 països de la UE que l’havien sol·licitat i superat els criteris de convergència (el 2000 s’incorporà un dotzè, Grècia); entre ells Espanya, que havia de reduir la inflació per sota del 2% i el dèficit públic també més avall del 3%.

La política econòmica espanyola a la Unió Europea

Coincidint amb l’ingrés d’Espanya i Portugal s’inicià un canvi de la política agrària de la Comunitat amb l’objectiu d’incentivar-ne econòmicament la disminució de la producció. Per exemple: es va subvencionar el fet de deixar terres sense conrear o convertir-les en boscos, talar oliveres, sacrificar vaques de llet... El motiu bàsic és que a la UE sobren terres de conreu i aliments. Per tant, cal establir una política territorial que no faci perdre encara més població als antics espais de producció agrícola perquè més aquesta minva provocaria un desequilibri ecològic. S’ha dit que el pagès tradicional s’ha de renovar i s’ha de mantenir en el seu territori per tenir cura del paisatge. No obstant això, Espanya continua essent proveïdora d’Europa en productes agrícoles bàsics, com cítrics, vi i oli.

En l’àmbit industrial, la incorporació a la UE ha ampliat l’obertura de mercats, i com a conseqüència, han augmentat les exportacions, cosa que ha obligat a millorar la qualitat dels productes. Paral·lelament, i en un grau més elevat, han augmentat les importacions, a causa de les inversions que han fet les empreses espanyoles en la compra de béns d’equipament per a la modernització. El resultat ha estat un dèficit important en el comerç exterior industrial; per superar-lo hi ha d’haver una disminució dels costos de la producció industrial i ha de ser més competitiva, per mitjà de la introducció de tecnologies adequades, una bona gestió empresarial i la inversió de capitals.

Abans de la integració a la UE Catalunya captava el 25% dels capitals que s’invertien a Espanya, amb una procedència majoritària dels països de la UE i de Suïssa. La plena incorporació a la Unió ha facilitat i ha augmentat aquesta inversió forània, i Catalunya i Madrid són les dues Comunitats on aquesta ha estat més gran.

Es van modificar les lleis d’enjudiciament criminal i del dret d’asil i del Codi Penal i es va fer una llei d’avortament.

La política econòmica

Davant la greu situació econòmica dels primers anys 80 (inflació i atur creixents, dèficit superior al 5% del PIB i un creixement inferior a l’1%) la primera fase de la política econòmica del govern va ser una operació de sanejament que va donar prioritat a la reducció de la inflació, però a costa de l’augment de la desocupació.

Més endavant es va fer una reconversió industrial que originà situacions socials greus, com el tancament dels alts forns de Sagunt (1987). S’albirava no obstant el canvi de ritme econòmic: el creixement es va situar al voltant del 5% anual i la inflació per sota del 6%, però l’atur continuava augmentant. La política de contenció salarial i de precarització del treball va fer que els grans sindicats, CCOO i UGT s’enfrontessin amb el govern i amb el PSOE, fet que va provocar una primera vaga general el 1988.

L’Estat del Benestar es va iniciar amb el creixement del sector públic, tot i (ensenyament, sanitat) i amb l’augment de les prestacions socials (ampliació de l’assegurança de desocupació, pensions no contributives, generalització de la Seguretat Social a tota la societat...), tot i que per aconseguir-ho va caldre augmentar els impostos directes i endeutar l’estat.

La política exterior

Un fet molt important va ser l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea l’1 de gener del 1986.

Pel que fa l’actitud del PSOE contrària a la integració a l’OTAN, va evolucionar a mesura que es consolidava en el poder, fins al punt que el 1986 es va celebrar un referèndum sobre la permanència a l’OTAN, que va tenir un resultat positiu amb el suport del PSOE.