2.3. Els partits no dinàstics a Catalunya

a) Republicans, dividits en possibilistes, progressistes, centralistes i federals. El P. Republicà Federal, fort a comarques gironines i tarragonines, el 1881, V. Almirall l'abandonà per passar-se a les fileres catalanistes, restà en conseqüència dividit en:

-P. Federal Català, 1883, catalanista, aprovà un projecte de constitució per a l'Estat Català; i

-Unió Republicana, espanyolistes units a altres grups republicans, guanyaren Barcelona, Vilafranca i Manresa a les eleccions general del 1893, any de la seva formació.

b) Carlins del P. Carlista, amb forta implantació a l'interior, molts militants s'acostaren al catalanisme i el 1899 aprovaren un projecte d'Estatut d'Autonomia.

Divisions republicanes

La Restauració no va impedir una persistent tradició republicana concretada en diversos grups opositors que mantenien estratègies divergents. El partit més important del moment era el possibilista de Castelar, que finalment es va integrar al Partit Liberal Dinàstic. Els altres partits eren el centralista de Salmerón, el progressista de Ruiz Zorrilla, que va jugar un paper destacat en els intents d’insurrecció militar de 1883 i 1886, i el federal, orientat pel dirigent històric Pi i Margall. El Partit Federal tenia un important suport a Catalunya, on el federalisme català era dirigit pel polític i advocat Vallès i Ribot. L’evolució del federalisme català va anar acostant-lo, després d’intensos debats, a posicions catalanistes.

Integrar-se o no dins del sistema i canviar la concepció del sufragi van ser les claus de les divisions republicanes. Uns es centraven en la necessitat d’integració per educar les masses i aconseguir canvis en un futur; altres pensaven que integrar-se era cedir a les manipulacions i prioritzaven l’estratègia del pronunciament.

El debat federal a Catalunya era agitat, però progressivament s’anava imposant el reconeixement de les regions històriques com a peces per articular el discurs federal. Després de la ruptura d’Almirall es podia observar aquesta tendència en les discussions entre Vallès i Ribot per una banda, i Lostau i Sunyer, per l’altra.