TEXTOS UD 5 LA CRISI DE LA MONARQUIA DE LA RESTAURACIÓ (1902-1931)

ENLLAÇ PER DESCARREGAR-SE

Al catalanisme se li va presentar una oportunitat d'actuar de forma efectiva el 1914 i la va aprofitar

Marçal Sintes

El Periódico, 29 d'abril del 2014

Enric Prat de la Riba n'era perfectament conscient. Es va adonar des del primer instant de la connexió entre el 1714 i el 1914, dates que enguany recordem. Si el 1714 va significar el final d'un determinat ordre de coses, l'ensorrament d'un món, el 1914, dos-cents llargs anys després, Catalunya començava a recuperar part d'allò que havia perdut amb la derrota, allò que havia estat arrasat després de la que fou una defensa, la de Barcelona, tan noble i heroica com suïcida. Certament, la Mancomunitat de Catalunya no ofereix, a l'hora de les commemoracions, les dosis concentrades d'èpica i dramatisme que ens brinda la Guerra de Successió, i més concretament la caiguda de Barcelona. No obstant, la Mancomunitat, la ingent i exemplar obra que va dur a terme, serveix de demostració fefaent que el catalanisme no és només un ressort defensiu o resistencial, sinó que pot ser també una força positiva molt valuosa, capaç de construir, de servir eficaçment al benestar comú i orientar el conjunt del país en la bona direcció.

EL 1914, amb el naixement de la Mancomunitat, recomençava, doncs, el futur. Al catalanisme modern se li presentava l'oportunitat d'actuar de forma efectiva, concreta, sobre el país, un país que volia millor, modern, que mirés a Europa. L'oportunitat no la van desaprofitar en absolut. La Mancomunitat, que suposava la unió de les quatre diputacions provincials -una possibilitat d'autogovern que enlloc més de l'Estat espanyol va ser aprofitada-, no va rebre ni fons ni competències afegides per part de l'Estat. Malgrat això, tal com va recordar fa poc el president de la Generalitat, Artur Mas, els homes i les dones que van tirar endavant la tasca de la Mancomunitat van aconseguir una veritable revolució amb molt pocs recursos i en molt poc temps (amb prou feines 10 anys, si els comptem fins a la dictadura de Primo de Rivera; una mica més, si considerem que la Mancomunitat no seria dissolta fins al 1925).

La Mancomunitat de Catalunya va fer molt i ho va fer quasi tot molt ben fet. Tant és així que una pila d'aquelles realitzacions -carreteres, hospitals, escoles, biblioteques, comunicacions, normativització lingüística, etcètera- han perdurat fins als nostres dies. Però, ¿què és el que explica l'èxit espectacular de la Mancomunitat? ¿Quines ensenyances en podem treure, avui, el 2014, d'aquell fèrtil impuls de fa cent anys?

Prat de la Riba era un home d'idees. Més de despatx i escriptura que de grans proclames públiques o mítings partidaris. El primer encert del líder de la Lliga va ser, justament, fer una cosa que avui es fa difícil d'imaginar. Prat de la Riba es fa esforçar a reunir entorn seu -el de Castellterçol estava especialment dotat per al pacte- aquells que pensava que podien ser útils al seu projecte, encara que no fossin de la seva mateixa corda. Un projecte que era modernitzador i europeïtzant, i també nítidament catalanista, atès que buscava unir el país, la nació, enllà de la provincialització i dotar-lo del que avui en diem estructures d'Estat.

Prat de la Riba va anar a trobar les persones que excel·lien en els diversos camps en què es proposava d'actuar. Però a més a més de les persones -un autèntic «Govern dels millors»-, i tan important com elles, Prat, batejat per Eugeni d'Ors el «seny ordenador» de Catalunya, disposava d'un pla. Un pla que, i això és el que li donava la seva veritable força, responia a una visió i a uns objectius llargament covats, els quals, a més a més, garantien la coherència al conjunt.

A BANDA de l'equip humà i de la planificació, Prat i el seu successor, Puig i Cadafalch, van demostrar posseir la determinació necessària per executar, per convertir en realitat, allò que de primer només existia sobre el paper. El gust noucentista per l'ordre, el trobem, i de manera ben expressiva, en la manera que la Mancomunitat va consignar -amb una pulcritud exemplar- tot allò que duia a terme, que, ja s'ha dit, era moltíssim. Així, per exemple, com podem comprovar a l'exposició sobre la Mancomunitat al CCCB, els registres d'activitat eren continuats i exhaustius. Igualment pel que fa a la documentació fotogràfica, de manera que avui disposem d'una ingent col·lecció d'imatges, de gran bellesa i un valor incalculable, sobre l'acció de la Mancomunitat.

Excel·lència, visió, objectius, planificació, determinació en l'execució i rigor en el seguiment, registre i control -el que els anglesos en diuen accountability-. Sense tot això, el projecte modernitzador i catalanista d'aquella gent de la Mancomunitat no hauria sigut el que va ser, ni rebria el reconeixement i l'admiració que molt justament rep avui, passats cent anys de l'inici de la seva labor. Cent anys que tal vegada poden semblar molts i alhora també molt pocs.

La Setmana Tràgica

-A baix la guerra! A baix la guerra!

La majoria d'aquells homes uniformats ja feia sis anys que havien sortit de l'exèrcit i es pensaven que mai més no hi tornarien. S'ha­vien casat, havien tingut canalla, s'havien format en una professió i havien construït una llar amb grans esforços. Tots eren pobres per­què, si haguessin disposat de mil cinc-centes pessetes, pagant-les se n'haurien pogut alliberar. Sense ells, ja no entraria cap salari a casa. Què farien les seves famílies? Què passaria amb els nens? La violència creixent sorgia de la massa femenina que envoltava la milícia.

Andreu Martín. Barcelona tràgica. Ed. Ara Llibres, 1ª ed. Badalona, 2011. ISBN: 978-84-938095-6-0. 396 pàgs. Pàg. 113.

L'Escola Racionalista

-Durant molts segles, vostès van procurar que els seus fidels no llegissin la Bíblia, oi? I fan la missa en llatí. Per què fan la missa en llatí? Perquè els fidels no els entenguin, perquè no estiguin in­formats del tot, perquè no els facin preguntes ni es facin preguntes incòmodes. Es la manera com s'aconsegueix que les coses continuïn sent com són, com han de ser. Tot anava bé fins que a algú se li va acudir que els obrers també tenien dret a saber de lletra. Em pot dir per què ha de saber de lletra un dels que treballen als meus forns, o als meus assecadors, o com a estibadors del port? Jo li diré per què han de saber de lletra: per llegir allò que no els convé ni entenen i per creure que són més del que són. Les coses es van començar a torçar quan els obrers van aprendre a llegir i escriure i les quatre regles, a les cases del poble, o als ateneus anarquistes, o als patronats obrers o a les parròquies de vostès, els capellans. I ara, que si l'Instituto Libre de Enseñanza, que si l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i tot el que penja. Fixi's bé en això: un anarquista com Ferrer i Guàrdia, assassí de reis, terrorista confés, que viu de les dones, que se'n va a París amb una mà al davant i l'altra al darrere i torna carregat de duros que ha agafat d'una pobra vídua; aquest cràpula vol muntar l'Escola Moderna! S'imagina què explicarà als alumnes? La visió del món que els donarà? Cada alumne de la seva Escola Moderna acabarà sent un terrorista decidit a canviar l'ordre de les coses, un enemic meu i seu, mossèn, també seu, perquè ells són els que cremen les esglésies. Ens meravellem que a cada moment estiguin esclatant bombes en algun punt d'aquesta ciutat. l més que n'esclataran, si deixem que Ferrer i Guàrdia eduqui les nostres criatures!

Feliu va mirar Emília com demanant-li permís per intervenir.

-Però no li sembla que el poble inculte és més elemental i pri­mitiu i, per tant, més violent? És el que busca la solució més ràpida: els atemptats, les bombes, els trets, els assassinats. Com més estudis, menys violència ...

-Això no és cert. Mateu Morral era un setciències. La majoria dels que posen bombes són lletraferits que llegeixen llibres on els diuen que nan de posar bombes. Però tant és. A mi no em preocupa el terreny de la violència. No hi tenen res a fer. Es posen en evidència com a salvatges que són i els podem exterminar com a salvatges. Els pobles primitius contra un exèrcit ben armat sempre han estat anihilats. En canvi, quan t'ataquen amb llibres, quan es posen en el terreny de les lleis, de les nostres lleis, de la lògica, de la nostra lògica, aleshores sí que són perillosos. Perquè, amb els llibres, creixen i es multipliquen.

Emília seguia molt atenta el discurs. Es mirava Feliu i parpellejava esperant la rèplica que el vicari no va donar.

Més tard, mentre dirigien els obrers perquè baixessin els mobles al pati de la fabrica i els carreguessin al capitonat de dos cavalls que Vicent havia posat a la seva disposició, la petita dels Estrada va pre­guntar a mossèn Feliu:

-Vostè sap qui és aquest Ferrer i Guàrdia? Un terrorista que va fundar una escola?

-Terrorista, exactament, no. Vostè deu recordar que fa tres anys, el 1906, un sabadellenc que es deia Mateu Morral va anar a Madrid i va llençar una bomba contra Alfons XIII, precisament el dia que el rei s'havia casat amb Victòria Eugènia. Va matar trenta persones i després es va suïcidar, ho recorda?

-És clar que ho recordo. No sóc tan ignorant.

-Bé, doncs aquest Mateu Morral treballava per a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Encara més: diuen els rumors que aquest Mateu Morral estava enamorat de la dona, o amistan­çada, o el que sigui, de Ferrer i Guàrdia, una joveneta anomenada Soledad Villafranca, que també treballava a l'Escola Moderna. De fet, s'insinua que, si Mateu Morral va intentar matar el rei i va fer aquella barbaritat i es va treure la vida, va ser per cridar l'atenció de Soledad Villafranca. Per demostrar-li el seu amor.

-Quin horror.

-El cas és que, a causa d'aquell fet i la relació que existia entre el terrorista i ell, de seguida van detenir Ferrer i Guàrdia acusant-lo d'estar relacionat amb l'atemptat. Va estar un any a la presó. Però és molt influent, ha fet molta carrera a l'estranger i a França de se­guida es va iniciar una campanya internacional en defensa seva. A tot Europa i fins i tot a Amèrica, tant la del Nord com la del Sud. A Itàlia, no sé quin polític deia d'ell que era «il nuovo màrtire del li­bero pensiero e della libertà umana». A tot el món es van aixecar veus contra la justícia espanyola. De seguida es va parlar de la resurrecció de la Inquisició, deien que el volien convertir en cap de turc. No era la primera vegada: la policia ja l'havia volgut implicar en altres intents d'assassinat polític, i totes dues vegades es va comprovar que eren muntatges sense fonament. Aquesta vegada tampoc no van po­der provar res. Va passar un any a la presó i, després, el van deixar anar. I allò va confirmar a la resta del món que l'estaven acusant sense proves.

Quan va semblar que ja no cabien més mobles al carro, Feliu va dir que ja no en volia més, que ja en tenia prou. Però Emília va im­posar el seu criteri.

-No vull que el meu germà es quedi ni una cadira. Ja prou des­trossa que va fer.

Van prémer els mobles contra el fons de la caixa del capitonat, els van capicular, encaixar, reordenar per tal que hi cabés la resta.

Per fi, amb tot el mobiliari carregat i subjectat amb cordes, un dels obrers es va quedar a terra, Feliu i Emília es van encabir al pes­cant amb el traginer i van emprendre el camí cap a Sant Gervasi. -I per què diu el meu germà que vivia de les dones? -va pre­guntar Emília.

-Hi ha moltes llegendes al voltant d'aquest Ferrer i Guàrdia.

Diuen que té molt d'èxit amb les dones. Té raó el teu germà quan diu que era un no ningú quan se'n va anar a França. Aleshores es­tava casat amb una altra dona i tenien tres fills, o filles. Diu que el matrimoni no els anava gens bé, fins al punt que un dia la dona el va perseguir a trets pels carrers de París. Bé, això és el que diuen, vés a saber ... El cas és que allà es va separar d'aquesta primera dona i es va ajuntar amb una altra. I aquesta li va presentar una dona gran, rica i soltera. Es veu que Ferrer i Guàrdia i la seva concubina es van fer molt amics d'aquesta dona, que, quan va morir, els va deixar una autèntica fortuna. Es parla de més d'un milió de francs. Això era a principis del 1901. Doncs cap a la tardor d'aquell mateix any, Ferrer i Guàrdia ja havia tornat a Barcelona i ja fundava la seva Escola Mo­derna. I es va convertir en un apòstol del racionalisme i de l'educació laica, un nou teòric. Va rebre la benedicció de tots els prohoms de la política i la cultura, i els diaris es van fer molt de ressò de les seves paraules i les seves conferències i publicacions. Defensava l'educació dels obrers però la veritat és que a l'Escola Moderna només hi podien anar els rics. Tinc entès que no era barata. A la barriada de Pekín no en parlen amb simpatia, d'ell, perquè el consideren un burgès. Té massa diners.

»El que se'n va aprofitar de tot això, però, va ser Lerroux, Alejandro Lerroux que, apuntant-se a la teoria racionalista, als seus centres radicals de les barriades, que en té molts, va crear petites escoles, aca­dèmies modestes per a obrers, sobretot amb el fi de captar militants per a la seva causa. Els anomenats joves bàrbars.

-Bàrbars i educats?

-Paradoxes per fer-se els interessants.

-Una cosa similar a la Institución Libre de Enseñanza que va fer el Giner de los Ríos a Madrid?

-Una cosa així. Sé que tenien les seves diferències, però una cosa semblat. Potser Ferrer: i Guàrdia és més anarquista que aquells. Bé, tot alxo que t explico nomes son rumors, i els més sucosos. Altres rumors diuen que tots els diners que té Ferrer i Guàrdia, i tota la in­fluència internacional, li vénen de la maçoneria. Altres diuen que és un negociant de primera que sap invertir bé els seus diners, que és un dels principals accionistes del Fomento de Obras y Construcciones.

-Aquí també hi ha el meu germà. Li he sentit dir que és una bona cosa. Tenen la concessió de totes les obres de la reforma de la ciutat ...

En arribar a la parròquia del Rosari, Emília i Feliu no van consen­tir que l'obrer descarregués tot sol els mobles. Emília es va posar el vestit que feia servir per fer les feines de la parròquia i es va subjectar els cabells amb una còfia; el vicari es va treure la sotana, es van ar­romangar i van suar la cansalada portant el trastam del capitonat al vestlbul del despatx parroquial. Mossèn Antonio es queixava perquè destorbaven el pas.

-Heu de pujar-ho al pis de dalt!

Però a dalt encara hi eren els paletes, que ocupaven les escales amb un anar i venir continu, i es tractava de descarregar el carro i despatxar l'obrer com abans millor, de manera que Feliu va convèncer al rector que deixessin provisionalment allà les andròmines, que ja les endreçarien més endavant. .

I mentre traginaven ara una butaca, ara una taula, ara una calaixera, Emília continuava preguntant sobre aquell Ferrer i Guàrdia, i Feliu li contestava com bonament sabia.

-I què se n'ha fet? Ara no se'n sent parlar, d'ell.

-Oh, encara dansa. L'Escola Moderna va tancar quan el van detenir, ara fa tres anys, i no li han permès tornar-la a obrir, però ell continua fent conferències, vinculat a la universitat, editant algunes publicacions ... Suposo que deu estar relacionat amb una cosa que es diu Lliga per a l'Educació Racionalista ... El que no han interromput són les classes racionalistes al centres del Partit Radical de Lerroux, suposo que allà hi té un peu posat... . .

Un cop acabada la feina, Emília es va oferir per cuinar I van convidar l'obrer a seure a taula amb ells. Van improvisar una amanida d'enciam amb cansalada, raves i menta i una mica de sang i fetge,

ja a taula Emília va preguntar:

-I vostè què en pensa, d'aquest Ferrer i Guàrdia.

A Feliu semblava que el violentava una mica respondre en presència de mossèn Antonio, que es va limitar a dir, amb una ganyota:

-Bah, xusma. Gentussa. Mala gent.

El vicari va dir, amb prudència:

-És un home perillós, sens dubte. Perquè és un home que ha descobert que educar els nens vol dir condicionar-los de cara la seva vida futura. Ell ho ha dit, més d'una vegada, que l'educació reli­giosa i l'educació laica són una mateixa cosa. On l'una. parla de Déu, l'altra parla de la Pàtria; on els religiosos parlen de virtut cristiana, els altres diuen deure cívic, la religió es canvia pel patriotisme, la submissió a Déu es transforma en obediència al rei, a l'aristòcrata o al patró. Tot plegat és un procés d'ensinistrament, de domesticació. Amb la seva Escola Moderna, ell defensa que s'ha de fer créixer la canalla sense aquesta mena de condicionaments. És a dir, vol que pugin sense Déu i sense Pàtria. Que és una altra manera de condicionar-los, és clar, perquè es facin anarquistes. També s'ha de dir en honor de la veritat que molts anarquistes comencen a adonar-se que la revolució passa per les aules, per l'educació, el despertar a la intel·ligència. Com més coneixements tinguin, més consciència prendran de la seva situació i buscaran camins més assenyats per sosrtir-se'n. I això els allunya de les bombes però els apropa al partit socialista i altres moviments d'esquerra que d'aquesta manera es fan més grans i forts... I des del punt de vista del seu germà, encara més perillosos.

-M'està dient que com més s'allunyen de les bombes, més s'apropen a la revolucio? -Emília no ho acabava d'entendre.

Mossèn Antonio i el carreters els miraven amb les celles arrufades, cadascun pensant una cosa diferent.

Mossèn Feliu va somriure.

-No sé què li estic dient Parlo per parlar. D'aquestes coses no hi entenc.

L'última afirmació la va dedicar a mossèn Antonio, que va semblar més tranquil.

Andreu Martín. Barcelona tràgica. Ed. Ara Llibres, 1ª ed. Badalona, 2011. ISBN: 978-84-938095-6-0. 396 pàgs. Pàgs. 140-146.

Revolta separatista?

-Vol dir que és prudent sortir al carrer? Corren rumors que la revolució ja és general a tot Espanya. Han arribat moltes més forces de l'exèrcit, que van ocupant el centre de la ciutat i, com que aquests vénen de províncies, diu que porten molta mala llet. Els han dit que es tracta d'una revolta separatista i això els emprenya molt, als de fora de Catalunya.

Andreu Martín. Barcelona tràgica. Ed. Ara Llibres, 1ª ed. Badalona, 2011. ISBN: 978-84-938095-6-0. 396 pàgs. Pàg. 334.

UN MONARCA SENSE BRÚiXOLA I A LA DERIVA

Alfons XIII va ser proclamat rei als pocs minuts de néixer i li va tocar regnar un període convuls, des del 1902 fins al 1931, amb constants canvis de govern. El monarca era un indiscret patològic, parlava massa per demostrar al seu interlocutor que tenia millor informació que ell i dominava la situació, cosa que la majoria de vegades no era certa. Per acabar-ho d'adobar, com que volia impressionar, tendia a identificar-se camaleònicament amb el qui parlava, per això acostumava a emetre missatges contradictoris.

BOCAMOLL, FRÍVOL I OBSESSIU

Aquest tarannà no el va ajudar durant la I Guerra Mundial. Se l'ha acusat de frívol perquè tendia a obsessionar-se per qüestions militars i eròtiques. Sobretot, però, era un pilot sense brúixola. Potser el seu pitjor error va ser donar suport al cop d'estat de Primo de Rivera del 1923. A favor seu, s'ha de dir que no era una persona amb tendència al poder absolut o un clerical compulsiu. El seu exili va ser trist i tampoc no va tenir sort amb la descendència. L'hereu, Don Alfons, va renunciar als drets successoris en casar-se amb una cubana. EI segon fill, Jaume, hi va renunciar per pressions paternes, i ni Alfons XIII -que no va tornar a regnar perquè Franco s'autoconsiderava un 'monarca carismàtic'- ni el seu hereu, Don Joan, tampoc no se'n van sortir. Ho faria, finalment, el nét Joan Carles.

Sílvia Marimon, Josep M. Castellví i Josep Guarro. Revista Sàpiens, núm. 112, gener 2012, ISNN: 1695-2014. Pàg. 46.

ALFONSO XIII

Nacer rey! No haber sido jamás otra cosa que rey; haber reinado durante cuarenta y seis años, y después ser destro­nado! ¡Empezar una nueva vida en la madurez de la edad, en condiciones diferentes y reducidas, en una situación y en un estado de ánimo nunca hasta entonces experimentado, excluido de la única actuación a la que toda la vida se había consagrado! ¡Áspero destino, ciertamente! Haber dado lo mejor de sí mismo, haber arrostrada inquietudes y peligros, haber realizado grandes cosas, haber estado al frente de su país durante todos los riesgos del siglo XX; haber visto a su patria crecer en prosperidad y reputación; y después de ser violentamente rechazado por la nación de que estaba tan orgulloso, cuyas glorias y tradiciones encar­naba; la nación que había tratado de simbolizar en las más bellas acciones de su vida no hay duda que es bastante para poner a prueba el alma de un humana mortal.

Las vicisitudes de los políticos no guardan relación con seme­jante prueba. Los políticos se elevan a través de afanes y luchas; esperan caer; esperan levantarse de nuevo. Casi siempre, en el poder o fuera de él, están rodeados y sostenidos por grandes par­tidos. Tienen con ellos muchos compañeros de desgracia. Su labor, con toda su variedad e interés, continúa. Los políticos saben que no son más que criaturas de un día. No sostienen en sus manos el áurea joyero que encierran los tesoros de las cen­turias y cuya pérdida sería irreparable. Están prontos a alternar lo favorable con lo adverso a lo largo del sendero que han esco­gido en la vida. Y aun los mismos políticos sufren sus angustias. Mr. Birrell, ingenioso y prudente, tuvo que salir del Gobierno en 1916 a causa de los sucesos de la rebelión de Dublín, y, más tarde, dentro del mismo año, su jefe, Mr. Asquith, cayó bajo las presiones de la Gran Guerra. Al considerar este último aconte­cimiento, decía Birrell: "Debe de haberle sido muy penoso. Aun a mí, que no hice más que caer de un burro (la Secretaría de Irlanda), .no me gustó nada, para cuanto más a Asquith que ha sido derribado de un elefante a la vista de toda el Imperio británico". Pero ser rey y luego ser destronado ... es uns prueba incomparablemente más acerba.

Alfonso XIII fue hijo póstumo. Su cuna fue un trono. Hubo un tiempo, durante la regencia de su madre, en que a los filaté­licos les deleitaban los sellos de España, que ofrecían la imagen de un bebé. más tarde aparecieron los rasgos angelicales de un niño, después el perfil de un joven, y, por último, la cabeza de un hombre. Una educación severa: ayos, preceptores y una reina­ madre lo instruyeron en la profesión de rey. La educación de los príncipe es muy exigente. La disciplina escolástica, la religiosa y la militar oprimen entre sus garras al chico. Profesores, obis­pos y generales se presentan a cada hora y se apostan en cada sendero de la vida juvenil. Todos le inculcan el sentimiento de la majestad, todos le encarecen la idea del deber, todos insisten en la norma de! decoro. Los verdaderos reyes tienen un punto de vista único. Ni aun el más eminente de sus súbditos posee el mismo engarce con la vida de to do un pueblo. Elevados muy por encima de los partidos y de las facciones, personifican el espíritu del Estado. Pera que alguien tan encumbrado, (con tal preparación tan henchido de honores, llegue a ser un verdadero y perfecto hombre de mundo, de noble postura, pera sin la menor presunción ni fatuidad, demuestra que ha sido dotado al nacer de personal atractivo. .

Delicado principito, educado sin las asperezas de la enseñanza pública, Alfonso templó su carácter y su naturaleza en una vida al aire libre. Su niñez de consciente realeza habría echado a perder a la mayoría de los niños; pero él se preocupó de ser un nadador, un jinete y un escalador de montañas. Practicó primera el alpinismo trepando a las cumbres próximas al palacio de Miramar. Esbelto, ágil, optimista, su mente y su cuerpo se armo­nizaban. Jamás ha sido dado a la ostentación o a la molicie; sus placeres han sida siempre los de un hombre, su comportamiento el propio de un rey. Su afición por el polo modificó sin duda al oficial español de caballería. Es difícil imaginar al Ejército es­pañol sin su impetuosa y valiente caudillo.

Apenas había alcanzado Alfonso la virilidad, cuando un nue­va maestro, llamado. El Peligro, unió su lecciones a las del curso aúlico. En los sombríos bajos fondos de la política española hay muchas sociedades secretas sobre las cuales la pistola y la bomba ejercen horrible, dramática atracción. Toda el mundo re­cuerda la tragedia que perturbó y estuvo a punto de convertir en su último día el día de la boda: el largo, espléndido cortejo, las jubilosas multitudes; en su carroza real el joven monarca y la hermosa princesa británica que acababa de ser su esposa; la lúgubre, furtiva figura asomándose a la ventana más alta, el pequeño paquete de monstruosa poder, la destructora explosión, la calle hecha una carnicería, decenas de hombres y mujeres re­volviéndose en su sangre o heridos de muerte; la consternación y el pánico en torno a la horrorosa escena; el rey, sereno y frío como el acero, ayudando a la esposada a descender del acribillado carruaje y tratando de ocultar a sus ojos el espectáculo circundante; los brillantes uniformes escarlata del destacamento del 16 de Lanceros, enviado de Inglaterra en su honor, lanzándose adelante en su auxilio... La escena, íntegra, perdura estam­pada en la memoria de la generación en que ocurrió.

Pero no iba a ser éste e! final del día. La cabeza del cortejo había llegado ya a palacio. ¿A qué obedecía la demora en apa­recer el rey y la reina? Pronto se supo la verdad; y muy poca después la real pareja se acercaba manchada de sangre, pera indemne, avanzando con el inflexible ceremonial marcada. No bastó ]a real presencia en los balcones del palacio para calmar a la excitada muchedumbre. Fue preciso que el rey tomase un automóvil abierto y pasease sin protección y casi solo entre la multitud de sus súbditos, para recibir su tributo de lealtad y su acción de gracias por haber resultado ileso de un mortal peligro. Éste fue el espíritu que iba a animar su conducta en todos los momentos de peligro.

La primera vez que tuve el honor de tratarle fue cuando vi­sité Madrid en la primavera de 1914. Me convidó al almuerzo, y después me habló libre e íntimamente en su pequeño gabinete próximo al comedor. Yo había ido a Madrid a jugar al polo, y con tal motivo nos encontramos varias veces. Otro dia me invitó a dar un paseo en su auto, e hicimos una larga excursión, camino de El Escorial. Aquí la conversación giró sobre e! estado de inquietud de Europa. De pronto, el rey me dijo:

-Mr. Churchill, ¿ cree usted en la guerra europea? Yo contesté:

-Señor, a veces creo; a veces, no.

-Eso es exactamente lo que a mí me pasa - dijo. Discutimos las varias posibilidades de que el porvenir parecía estar preñado. Su profunda estimación por Ingtaterra estaba patente en todo lo que dijo. Aunque habían pasado"cerca de veinte años desde que yo había acompañado a las fuerzas españolas en Cuba, me regaló, antes de partir de Madrid, la Medalla de Guerra.

.

A nadie pudo sorprender que España observase una estricta neutralidad en la gran lucha de Armageddon. Las barreras his­tóricas entre España y las Potencias aliadas y asociadas no eran fáciles de transponer. El más profundamente amargo recuerdo de los españoles es el de la invasión napoleónica, con la angustia de la guerra peninsular. A pesar de haber transcurrido un siglo no puede existir unidad de sentimientos entre Francia y España. Gibraltar, aunque una apagada causa de irritación, todavía de­sempeña su papel en el pensamiento español. Pero el odio real es contra los Estados Unidos, y la pérdida definitiva de los últimos restos del Imperio colonial español dejó un vacío doloroso en los pechos de una raza altiva. La aristocracia estaba a favor de Alemania; la clase media, contra Francia. Y así decía el rey' "Sólo yo y la plebe estamos por los Aliados." Era lo mejor que podía suceder para que España permaneciese neutral en la con­tienda; y prosperó, ciertamente, gracias a su abstención.

El rey me habló de otros atentados contra su vida. Recuerdo, particularmente, uno. Regresaba a caballo de una parada, cuando un asesino surgió de pronto ante su caballo, empuñando un revólver ,a escasamente un metro de distancia, "El polo resulta muy útil para estas ocasiones - dijo el rey -. Puse la cabeza de mi caballo en su dirección y me lancé sobre él mientras dispa­raba." De esta manera logró salir ileso. En total fueron cinco atentados consumados y muchas conjuraciones abortadas. El cono­cimiento que hice con él en 1914 fue renovado en sus múltiples visitas a Inglaterra, y siempre pude observar en él una preocupación vigilante por los intereses de su patria y un sincero deseo por el bienestar material y el progreso de su pueblo. El autógrafo del rey Alfonso es un símbolo verdaderamente notable. Expertos en grafología proclaman descubrir en él profundos re­cursos de firmeza e iniciativa; posee ciertamente un peculiar estilo. Pocos soberanos, empero, habrán sido menos pomposos. La sombría, solemne etiqueta de la corte española ha producido en su ultimo maestro, un democrático hombre de mundo, moviéndose fácil y naturalmente en toda clase de sociedad. Disociar el rey,del hombre, separar las funciones públicas de los goces de la vida privada, fueron siempre deseo y hábito en Alfon­so XIII. Ha sido observado que este príncipe, cabeza de todos los Grandes de España, solía retratarse lo más frecuentemente en trajes ligeros, jerseys de polo y atavíos sencillos. El hombre y el escenario eran ricos en contrastes. .

Nada podía privar al rey de su natural alegría y buen humor. Los largos años de ceremonial, los cuidados del Estado, los pe­ligros que le rodeaban, habían dejado intacta aquella fuente de jovialidad y alegría juvenil. Cuando lo encontré, en una de sus recientes visitas a Londres, acababa de salir de una de las más graves crisis políticas de su reinado. Habló de ésta con sencilla modestia y cierta clase de imperturbable confianza en sí mismo. Pero la que parecía ocupar su pensamiento era la elección par­cial inglesa de San Jorge, entonces en su apogeo.

Los pasquines en las casas. y en los automóviles; la excita­ción política de sus numerosos amigos de Mayfair; las propa­gandas de la Prensa conservadora con sus consecuencias: mu­ñidores y oradores aristocráticos de ambos sexos ...; todo aquel vocerío y aquella algazara excitaban su natural interés. Le parecía una gran diversión y un juego en que le gustaría tomar parte. Gozaba callejeando de incógnito, viendo las cosas y enterándose directamente.

Su conversación, grave o alegre, hallábase transida por un natural encanto y una mirada irónica. Rey o no, nadie podría desear un compañero más agradable, y estoy seguro de que si fue­se a visitar los Estados Unidos su popularidad seria inmediata y duradera. Siente gran afición por Inglaterra y sus maneras, y ello le facilitaría grandemente el conocimiento de la vida y de la sociedad norteamericanas. Seguramente no puede haber una fi­gura menos trágica, más aparentemente despreocupada que la de este estadista sagaz, acosado monarca y hombre perseguido. Contemplándolo, venia a mi memoria el recuerdo de los oficiales llegados con licencia a su país desde las trincheras de Flandes, felices en el circulo familiar, bailando alegremente en el baile o el cabaret, riéndose en las comedias de los teatros de variedades sin que nada revelase en ellos la huella de los afanes y peligros que aún ayer habían dejado y a los cuales volverían al día siguiente. .

Las vicisitudes que condujeron a la caída de la Monarquía en España alcanzaron lentamente su vértice. Su origen radica en la quiebra del sistema parlamentario por su falta de contacto con las realidades y con la voluntad nacional. Partidos artificiosamente disciplinados y divididos produjeron una sucesión de gobiernos débiles conteniendo pocos - si tenían alguno- estadis­tas capaces de asumir una verdadera responsabilidad o de empuñar el poder en la forma adecuada a la ocasión. La larga irregular guerra .de Marruecos - legado de siglos - roía como una úlcera la interior satisfacción del pueblo español, con lascerantes dolares de desastre de tiempo en tiempo. No existía entre los políticos españoles ese pacto rígido, que es un vinculo de honor entre todos los partidos de la Gran Bretaña, de escudar la Corona contra toda impopularidad o censura. Gabinetes y ministros se derrumbaban como castillos de naipes dejando alegremente que el rey soportase las cargas que eran propias de aquéllos. Lo hizo sin vacilar. Mientras tanto, la guerra con los moros iba de mal en peor y el malestar público crecía. Crecía aún a pesar de la prosperidad y riqueza que la gran contienda mundial había proporcionado a España.