10. L’economia catalana

Característiques generals

Des de 1975, són les següents:

a) afectada directament per la lentitud del creixement econòmic i especialment per l’augment escàs del producte i de la renda;

b) l’ampliació de les prestacions socials (pensions no contributives, assistència social, creixement de la sanitat i de l’ensenyament...) que ha caracteritzat la construcció de l’estat del benestar ha obligat a l’administració a augmentar els impostos. Aquesta càrrega impositiva ha recaigut sobre les activitats productives, ha retallat els beneficis de les empreses i n’ha dificultat el desenvolupament; i

c) en l’àmbit humà, l’alentiment tant del creixement demogràfic com de la immigració ha creat el problema de l’envelliment de la població, mentre que l’elevada taxa d’atur ha malbaratat el valor productiu d’una nombrosa ma d’obra que estava disponible per treballar i produir si hi hagués hagut llocs de treball.

Una nova estructura agrària

Com que tradicionalment es tracta d’un sector amb un percentatge baix dins de la població activa i del PIB, ha rebut molt poca ajuda per part dels fons de cohesió de la UE. Al llarg de la dècada del 70 el descens demogràfic i del consum per habitant van fer l’efecte que la producció agrària catalana restaria estancada.

Però, l’augment del consum i el canvi del sistema alimentari recent ha permès la recuperació del sector: ha augmentat la superfície de les explotacions i mitjançant la mecanització massiva i ús de tecnologies biològiques, hom tendeix a obtenir productes adreçats a les indústries agroalimentàries. Quasi la meitat de la producció agrícola correspon a hortofruticultura i es manté la producció de la vinya, oli i fruits secs; mentre els cereals han disminuït notablement. El resultat és, en general, positiu, tant en agricultura com en ramaderia intensiva d’especialització.

Evolució de la indústria: pèrdua relativa de pes específic

El sector industrial ha tingut a Catalunya una forta davallada respecte la seva proporció en el producte total. Així, si l’any 1975 el percentatge de la indústria era el 41,1% del PIB català, el 1985 havia baixat al 34,2% i el 1996, al 28,9%. No obstant això, s’ha de matisar aquesta regressió, que no es tan greu com aparenten les xifres: en una bona part s’ha produït perquè moltes empreses industrials no duen a terme la majoria dels serveis necessaris (comptabilitat, arxiu, publicitat...), sinó que els obtenen d’empreses dedicades als serveis. De manera que el retrocés de la indústria es compensa amb el creixement del sector dels serveis i d’uns altres aspectes econòmics, com l’ampliació de les activitats turístiques i dels serveis públics.

D’altra banda, ha baixat, pràcticament a totes les branques de la indústria, el nombre de persones ocupades; d’aquí ve l’alta taxa d’atur que s’ha generat. Però com que es tracta d’una situació que, com s’ha vist, ha estat general a Europa i a Espanya, de fet la indústria catalana continua mantenint el seu pes en el conjunt de la indústria espanyola: el valor afegit industrial (VAI) català es manté, respecte a l’espanyol, gairebé invariable des del 1978 i representa al voltant d’un 25%. Catalunya continua essent doncs, la primera zona industrial de l’estat espanyol.

Com a conclusió cal remarcar que les branques més dinàmiques de la indústria catalana els darrers 25 anys han estat: la química, el cautxú i els plàstics, el material de transport, els productes alimentaris i paper i edició.

L’expansió dels serveis

Aquest sector ha experimentat a Catalunya com en totes les economies desenvolupades, un avenç important, tant pel que fa el nombre de treballadors com a la producció. Al contrari del que ha passat a la indústria, la participació del Valor afegit brut (VAB) des del 48,1% el 1975 ha estat del 57,2% el 1996. Cal distingir un sector no adreçat a la venda: l’administració pública, l’ensenyament i la sanitat, al costat de sectors que sí que hi estan destinats, com per exemple, els serveis a les empreses esmentats anteriorment, els culturals i personals i el lloguer d’immobles. Comerç, hostaleria, crèdit, assegurances, transports i comunicacions són unes altres branques importants dels serveis.

Turisme

A remarcar la seva consolidació i la diversificació. Dóna feina al 13% de la població ocupada i produeix el 12% del PIB. Catalunya du a terme el 21,5% de les activitats turístiques d’Espanya i n’obté el 23% dels ingressos; gràcies sobretot a les costes Brava i Daurada. Barcelona tanmateix es va potenciar mundialment amb els Jocs Olímpics del 1992 i es consolidà com un punt important d’atracció de visitants.

Comerç

a) amb la resta d’Espanya, la balança de pagaments és positiva per a Catalunya, que exportat principalment productes industrials i serveis; i

b) amb l’estranger és deficitari atesa la necessitat d’importar productes industrials, energètics i agrícoles. Malgrat tot, l’entrada a la CEE, ha resultat un bon impuls per a l’àmbit comercial català i des del 1994 es nota un dinamisme més gran en les exportacions, com també l’augment del nombre d’empreses exportadores.

Transports

Els plans de transports dels darrers anys són una resposta per als problemes que planteja la situació de Catalunya respecte a la UE, ja que s’han d’integrar en un sistema que contempli els aeroports, els ferrocarrils d’alta velocitat, els ports especialitzats i la xarxa interior de vies terrestres.

La construcció

Essent un sector pràcticament independent de la indústria i serveis alhora d’estudiar, cal assenyalar la seva vitalitat, lligada al creixement urbanístic, al turisme i infrastructures de tota mena (xarxa de carreteres, grans obres públiques, edificis de serveis a la comunitat...).