Embedded Files
Un dels trets més importants en aquest conflicte és la resposta popular. Els colpistes no tenen el suport del poble, la mostra més clara són els pèssims resultats polítics de la Falange Espanyola i la baixa afiliació d'aquest partit. A algunes zones la força de les armes dels rebels s'imposa ràpidament (Pamplona, Burgos, Valladolid), controlen la situació i passen per les armes als polítics i treballadors d'ideologia oposada. A les grans ciutats es donen les diferents variables per fer front als insurrectes. A ciutats importants com Barcelona, Madrid, València... el poble atura l'alçament, a d'altres no ho aconsegueix. Com a mostra del que va ser el cruent dia 19 de juliol de 1936 explicarem el que va passar a la capital catalana.
La lluita als carrers de Barcelona
L'oposició als colpistes a Barcelona va ser clau. Barcelona era la ciutat obrera més important de l'Estat i el gran feu de la CNT. La nit del 18 de juliol va tenir una activitat frenètica. Dels quarters militars de Pedralbes (Diagonal), Lepant (Gran Via), Sant Andreu (Meridiana) i els de la zona de la Ciutadella sortirien a la matinada uns 5.000 soldats perfectament armats, amb metralletes, artilleria, bombes de mà, etc. recolzats per falangistes que se'ls havien afegit durant la nit. El general de la Guàrdia Civil a Barcelona, després de pensar's-ho molt, va decantar-se pel govern legítim i així ho va comunicar a la Generalitat de Catalunya; la realitat va ser que els 3.000 guàrdies civils de Barcelona es van dividir entre els dos bàndols. La Generalitat tenia 1.960 guardes d'assalt (actualment es correspondrien a la Policia Nacional) i de seguretat, amb armes lleugeres i en poca quantitat. La diferència entre els efectius era substancial. Semblava que Barcelona cauria tal i com va passar l'octubre del 1934.
La lluita als carrers de Barcelona
L'oposició als colpistes a Barcelona va ser clau. Barcelona era la ciutat obrera més important de l'Estat i el gran feu de la CNT. La nit del 18 de juliol va tenir una activitat frenètica. Dels quarters militars de Pedralbes (Diagonal), Lepant (Gran Via), Sant Andreu (Meridiana) i els de la zona de la Ciutadella sortirien a la matinada uns 5.000 soldats perfectament armats, amb metralletes, artilleria, bombes de mà, etc. recolzats per falangistes que se'ls havien afegit durant la nit. El general de la Guàrdia Civil a Barcelona, després de pensar's-ho molt, va decantar-se pel govern legítim i així ho va comunicar a la Generalitat de Catalunya; la realitat va ser que els 3.000 guàrdies civils de Barcelona es van dividir entre els dos bàndols. La Generalitat tenia 1.960 guardes d'assalt (actualment es correspondrien a la Policia Nacional) i de seguretat, amb armes lleugeres i en poca quantitat. La diferència entre els efectius era substancial. Semblava que Barcelona cauria tal i com va passar l'octubre del 1934.
La solució es va trobar en la CNT. D'una banda els anarquistes, preveient que alguna cosa anava a passar, van ocupar aquella mateixa nit del 18 de juliol la central de correus i telègrafs de Barcelona, d'aquesta manera tenien una font d'informació que ningú els hagués proporcionat, d'altre banda canviaven els continguts del missatges que s'enviaven els colpistes duent-los a la confusió. Així assabentats del que passava van començar a armar als seus afiliats, ja tenien unes poques armes lleugeres preparades per a fer la revolució, però eren molt insuficients, van assaltar armeries —botigues de cacera— robant les armes, i van desarmar els vigilants de nit (popularment: serenos). La quantitat d'armes seguia sent insuficient. La CNT tenia suficients obrers per fer front a la situació però desarmats. Així doncs va exigir les armes a la Generalitat. El president, Companys, no es va decidir a armar el poble, pensava que podia produir-se un procés revolucionari que després no s'aturaria.
Finalment l'aviació fidel a la República va començar a bombardejar el quarter d'artilleria de Sant Andreu (La Maestrança) d'entre les runes els obrers van aconseguir l'armament necessari per enfrontar-se als militars.
El matí va convertir la ciutat en un cru escenari bèl·lic. Des dels quarters les tropes anaven cap el centre de la ciutat mentre els carrers s'omplien de barricades on els guàrdies d'assalt, alguns guàrdies civils i els obrers els feien front. Alguns soldats, si podien, es canviaven de bàndol, les armes del morts eren preses pels ciutadans que s'incorporaven a la lluita. Des de les esglésies i pisos particulars capellans i gent de dretes disparava contra les improvisades barricades —com ja havia passat a la Setmana Tràgica—. Després de moltes hores de lluites, molts morts i ferits per tota la ciutat els colpistes van ser derrotats. En acabar els enfrontaments la ciutat era plena d'anarquistes victoriosos i armats, la revolució estava per fi al seu abast. Es produiran les col·lectivitzacions dels mitjans de producció com s’explicarà més endavant.
El triomf de la conjunció d'obrers i guàrdies d'assalt a Barcelona va animar a altres ciutats a intentar repetir l'èxit. A Madrid es va assaltar el cuartel de la Montaña on es refugiaven els colpistes que també van ser derrotats pel poble.
Page updated
Google Sites
Report abuse