10. Comencen les divisions a l'esquerra

Al juliol de 1936 a Catalunya quan comença la revolució hi ha sectors que si oposen però en ser conscients de que no podien fer res en aquell moment treballant discretament. En primer lloc cal destacar que tot i que la CNT tenia el poder i un gran recolzament entre els treballadors no era l'opció política més ben vista per altres sectors socials, com ja s’ha esmentat. I cal recordar que en nom de la revolució es van cometre errors i excessos innecessaris. Un dels temes més destacats es troba al món rural català on es força a comunitats a dur a terme les col·lectivitzacions agrícoles. Tot això crea molts desencisos i oposició de determinats sectors rurals i urbans.

Al juliol de 36 apareix un nou partit polític amb el lema "ordre i control" en el que es refugia la classe mitja catalana aterrida per l'actitud dels treballadors. Membres del PSUC creen, al mateix juliol, les primeres "txeques", presons secretes i il·legals on es segresta, interroga, tortura i assassina a enemics polítics. El PSUC a Catalunya i el PCE a la resta de l'estat actuen sota ordres de Moscou. Després de lliurar l'or del Banc d'Espanya a la URSS arriben les armes i els espies russos. La revolució i tot allò que comporta s'ha d'eliminar.

Bonaventura Durruti, un del líders més destacats de la CNT mor a Madrid en estranyes circumstàncies el 20 de novembre del 1936. Poc després els anarquistes decideixen entrar al govern de la República com a ministres (García Oliver a Justícia, Joan Peiró a Indústria i Frederica Montseny a Sanitat) una actitud difícil d'entendre per alguns sectors de la CNT i de la FAI entre d'ells el recentment desaparegut Durruti.

Les milícies són un dels primers objectius, tenint a la gent agrupada per partits polítics o sindicats és molt fàcil eliminar algun col·lectiu. El comunistes seran els que distribuiran equipament i armes. Les milícies del POUM i de la CNT quedaran cada cop menys equipades, l'armament que els arriba és escàs i en molts casos defectuós, la munició sovint no es correspon amb les armes i les converteix en inoperatives. Els milicians resten indefensos davant els atacs del rebels.

Comença una campanya de descrèdit a la reraguarda sobre la ineficàcia de les milícies i la disbauxa per la inexistència de comandaments i la convivència mixta. També s'acusa als revolucionaris de fer una revolució rural totalment inadequada. Poc a poc els contrarevolucionaris comencen a fer-se veure i a aixecar la veu. Així comença a sentir-se una proposta: deixar estar la revolució i dedicar-se únicament a guanyar una guerra que comença a fer-se llarga i penosa.

Els sectors revolucionaris CNT i POUM defenen que només lluiten per una revolució, i que per això van sortir al carrer el 19 de juliol, si es tracta únicament d'una guerra per recuperar la República no els interessa, però tampoc deixar les armes, i menys si els que les controlen son els comunistes de Stalin.

El dilema està en triar: revolució i guerra o guerra i revolució?