5. La Setmana Tràgica

Els fets coneguts amb aquest nom es produeixen al juliol de 1909, quan el govern conservador de Maura inicia una nova guerra al Marroc per controlar les mines del Riff al país magrebí. En aquesta guerra l'exèrcit espanyol pateix serioses derrotes. Per nodrir l'exèrcit es crida els reservistes que ja havien acabat el servei militar. Molts d'aquests reservistes ja tenen família i es senten "carn de canó", han d'anar a lluitar pels interessos econòmics d'una burgesia que no envia els seus fills a la guerra. Popularment aquesta guerra se la coneixia com la guerra dels banquers.

Els soldats, mal armats, mal preparats i deixant la família són embarcats al moll de Barcelona. Unes dones de l'alta aristocràcia els donen medalles de sants, escapularis i tabac. La reacció popular es manifesta en els primers aldarulls.

Uns dies després es reben noticies de les derrotes patides per l'exèrcit espanyol. Els treballadors declaren la vaga general, no permeten la circulació de tramvies a Barcelona i s'aixequen barricades per enfrontar-se a les forces de l'ordre públic. Uns 70 edificis religiosos (convents, esglésies...) són cremats. Comencen els tirotejos entre guàrdia civil i paisans. Al barri de Gràcia, de gran tradició obrera, es van viure els combats més violents.

El govern declara l'estat de guerra i envia tropes de reforç de l'exercit d'altres regions. La revolta, com que és espontània i no té una organització definida, és fàcilment sufocada per l'exercit. Comença una repressió indiscriminada i injusta per part de les forces de l'ordre públic. Amb més d'una centena de morts, 2.500 detinguts, més de 1.000 exiliats, 59 cadenes perpètues i 17 penes de mort, de les quals 5 van ser executades (com va ser el cas de Francesc Ferrer i Guardia).

A l'Estat espanyol la noticia és dóna com un acte de separatisme català i no com el que va ser en realitat: una revolta contra la guerra i contra el sistema. Els motius per amagar la realitat són evidents, no es vol que els fets es reprodueixin per altres indrets.

La Lliga Regionalista va recolzar la dura repressió i la recerca i captura de tot aquell elements subversius, líders obrers, pensadors... Lerroux i els seus radicals que havien encès el clima social i recolzat obertament l'anticlericalisme més virulent ara defugien responsabilitats, fins hi tot hi havia sectors que els senyalaven directament, ells però van cercar un cap de turc denunciant l'anarquista Ferrer i Guardia.

Aquesta actitud va provocar d'una banda que la Lliga Regionalista, partit nacionalista de dretes, i els partits nacionalistes d'esquerres trenquessin relacions. Els interessos dels treballadors no són els mateixos que els de la burgesia. Per altra banda l'actitud dels lerrouxistes els farà perdre influència política i que molts obrers que abans els recolzaven ara és decantin per l'apoliticisme i s'acostin a l'anarquisme.