Embedded Files
Des de 1851 els moderats van accentuar llur conservadorisme reaccionari. El 1854, el general O'Donnell va encapçalar un pronunciament a Vicálvaro, però no aconseguí cap resultat definitiu. Poc després van esclatar aixecaments antigovernamentals a diverses ciutats.
La revolta a Barcelona, el 14 de juliol de 1854, va ser la primera en fer-se. La magnitud de les insurreccions va provocar el nomenament del general Espartero com a cap del govern amb la intenció de calmar el moviment popular i anar desballestant les juntes. Però els governs progressistes d’Espartero van impulsar fins al 1856 importants mesures de modernització econòmica, entre les quals cal destacar la desamortització i la llei de ferrocarrils.
L'èxit de la revolta inicià el Bienni Progressista (1854-56) que sota Espartero significà la tornada dels progressistes. La Constitució de 1845 va ser derogada però la nova no es va arribar a aprovar mai.
La desamortització de Madoz posà en venda una bona part de les
(procedència de la imatge amb text)
terres dels municipis. A l'ensems, la Llei de ferrocarrils i les de bancs i societats de crèdit van posar les bases per al ple desenvolupaments capitalista espanyol.
Desamortització II
Les mesures econòmiques preses pel govern anaven orientades a afavorir la modernització del país en un sentit capitalista. El juny de 1855 es va decretar una segona desamortització, batejada amb el nom del ministre d’Hisenda Pascual Madoz, que completava la desamortització del béns eclesiàstics feta el 1835 per Mendizábal. El decret de Madoz desamortitzava els ‘mayorazgos’, les terres comunals i també els boscos. L’efecte indirecte va ser la monetització definitiva de la producció rural, acabant amb l’autoconsum. També va contribuir a facilitar l’extensió del ferrocarril. I, en general i a curt termini, va possibilitar el creixement de la producció i de la renda agrícoles, encara que, a mig i llarg termini, va tenir importants efectes socials i econòmics.
La desamortització dels béns eclesiàstics
L’objectiu de la desamortització era fer entrar al mercat les terres que fins a aleshores no podien vendre’s ni comprar-se lliurement perquè estaven subjectes a càrregues feudals. La llei de Mendizábal del 1835 s’havia centrat en liberalitzar les enormes propietats dels monestirs. La reforma Madoz va completar aquesta obra el 1855.
Els efectes socials i econòmics
La desamortització va provocar inicialment un augment de la producció per l’extensió dels cultius en detriment de les pastures. La possibilitat de tallar els boscos va significar una font d’ingressos importants, però va originar un greu problema ecològic. Més tard la desaparició de les terres comunals causarà l’emigració.
El moviment obrer
A Catalunya el moviment obrer se centrava en la qüestió de les selfactines: l'aixecament del 14 de juliol de 1854 va anar acompanyada de la destrucció d'aquestes màquines i fou la darrera manifestació de ludisme a Catalunya. Abans, el capità general havia ordenat la dissolució de totes les societats obreres i el 2 de juliol començava a Barcelona la primera vaga general de l'estat. D'altra banda el pensament socialista utòpic d'Etienne Cabet va trobar un notable ressò en alguns intel·lectuals catalans, com Narcís Monturiol, futur inventor del submarí.
A la vaga general!
L’agitació obrera havia estat present des del començament del Bienni Progressista. Després del conflicte de les selfactines, obrers i patrons progressivament anaven arribant a acords, afavorits en part per l’actitud de les autoritats civils. El gener de 1855 es va formar la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que coordinava i reunia les diverses societats obreres. A l’abril, un ban del governador civil restringia l’abast dels convenis. Les peticions obreres no van ser escoltades i es va convocar una vaga entre els dies 2 i 10 de juliol de 1855. Aquesta primera vaga general va acabar entre repressió i negociacions. Va ser la primera a Espanya i va servir per impulsar la consolidació del moviment obrer.
Les peticions obreres
La proclama difosa a l’inici de la vaga contenia les següents reivindicacions: llibertat d’associació obrera i dret a administrar els propis fons; horari estable de treball; junta mixta d’amos i obrers pels litigis laborals; limitació de l’acomiadament i dret dels
obrers a participar a la milícia nacional.
Repressió i negociacions
Després de la vaga general va començar una forta repressió que va acabar dispersant els dirigents obrers. Paral·lelament, van començar negociacions a Madrid, però la majoria d’acords no es van complir. Sí que es va permetre l’aparició del primer setmanari obrer, ‘El Eco de la Clase Obrera’, dirigit per R. Simó.
Berguedanes contra angleses
El desenvolupament de la indústria tèxtil es va produir a partir de 1844, una vegada acabades les guerres carlines. El creixement sostingut havia produït la introducció de maquinària als processos tèxtils. A la filatura s’havien utilitzat les berguedanes (variant local de la ‘mule jenny’ anglesa), que durant els anys cinquanta van començar a ser substituïdes per les selfactines, més modernes. En el procés del teixit, la mecanització només havia arribat a un 11%. Els obrers del filat s’oposaven a la substitució de les ‘mule jenny’. Aquesta demanda coincidia amb l’activa mobilització ciutadana que va originar el Bienni Progressista. La mobilització obrera va ser intensa, es van cremar fàbriques i es va obrir un període de negociacions.
El període començat el juliol de 1854 va caracteritzar-se per una gran mobilització obrera. Es van establir jurats mixtes de patrons i obrers per resoldre els conflictes. I es van fundar associacions de treballadors, com la Unió de Classes, que agrupava els obrers del filat, o la Junta Central de Directores de la Clase Obrera.
Page updated
Google Sites
Report abuse