Embedded Files
En acabar la guerra civil la situació de la població civil no millora. A les zones que s'anaven "alliberant", és a dir, que conquereixen les tropes del feixisme, la moneda de la República és recollida pel nou poder. La gent esperava que se'ls canviés per moneda valida franquista, però no és així. Els pocs estalvis de la gent, si es que en tenia, deixen de tenir valor. La fam i la misèria dominen la situació, sobretot a les ciutats. El menjar bàsic i els bens de primera necessitat es racionen amb les cartilles de racionament. El racionament dura fins el 1952, tretze anys després de la guerra. No arriba ni pels aliments mínims, i la gent ha de proveir-se en el mercat il·legal per alimentar als seus fills, el mercat negre es coneixerà com estraperlo. Els pagesos i els petits contrabandistes sobreviuen millor amb l'estraperlo, però el gran negoci està a mans dels governants (els líders locals del Movimiento) que s'enriqueixen descaradament.
La pobresa té com a origen el desastre de la guerra i també la baixa producció agrícola d’aquests anys, en que ni el producte nacional brut, ni la producció agrícola arriba als nivells de la IIa República, només la producció industrial per càpita assoleix nivells similars al període republicà.
La repressió política
Continua amb la mateixa intensitat dels anys de guerra. En aquest període seguiran empresonats 300.000 presos polítics (d'ells 7.000 són mestres), les execucions posteriors a la guerra seran més de 30.000, desenes de milers de treballadors seran separats dels seus treballs per la seva ideologia. En aquest període de terror les persones vinculades a partits polítics i sindicats o manifestament d’esquerres o nacionalista català, basc... que no hagin emigrat a l’estranger restaran amagades o viuran la por de ser qualsevol dia empresonat o apallissat.
Malgrat tot la CNT resistirà clandestinament i als anys quaranta del segle XX seran ja catorze sindicats confederats dels sectors del transport, l’espectacle, la construcció i el tèxtil. Uns 200.000 treballadors hi cotitzaven, una quantitat destacada tenint en compte les condicions en que es viu i el risc que es corre pel fet d’estar afiliat.
La situació internacional
La IIª Guerra Mundial comença al setembre del 1939 i l'Estat espanyol està en la més absoluta misèria. Franco està en deute amb els governs feixistes que l’han recolzat contra la República. L'opció és declarar-se neutral però ajudar a Alemanya i Itàlia en temes d'intendència: enviant carn d'Argentina i petroli d'Anglaterra i del EUA, també els proveirà dels minerals necessaris per a la indústria armamentística. Aquesta col·laboració es retribueix amb or i diners dels bancs nacionals del països envaïts o dels col·lectius assassinats als camps d'extermini (eslaus, jueus, gitanos, presos polítics, espanyols exiliats...) sobretot de la població jueva que és el col·lectiu amb més recursos de tots els que trobem als camps de la mort. Aquests comportament tant immoral no és dona només a l'Estat espanyol, altres països proclamats "neutrals" com Portugal, Suècia, Suïssa, Turquia també entren en aquesta dinàmica.
Un altre tema important és fins a quan pretén mantenir Franco la "neutralitat". L'Estat espanyol està exhaust i sense possibilitats de suportar un altra campanya bèl·lica llarga, però podria resistir un any de combat. Donat que Franco estava convençut del triomf de l'Eix, el seu pla és mantenir la suposada neutralitat i actuar en el darrer any de la guerra. D'aquesta manera entrarà a participar del repartiment de les conquestes africanes. Quan l’Eix s’imposi a la guerra les colònies dels Aliats seran repartides entre els membres de l'Eix feixista. La Història però va serà ben diferent als plans de Franco.
Mentrestant, per mantenir les aparences, s’envia l'any 1941 la División Azul, un exercit, format presumptament per 18.000 voluntaris, per anar a lluitar al front contra els rojos de la URSS. Quan la guerra es va començar a decantar pel bàndol aliat Franco va renunciar a participar en el que seria una clara derrota.
Els refugiats espanyols a l'estranger
Amb la caiguda de Catalunya l'allau de refugiats que arriben a l'Estat francès fugint de la repressió es dispara arribant gaire bé al mig milió de persones. El govern francès està desbordat per la situació: ferits i malalts, persones afamades, un fred sever... s'habiliten camps de refugiats provisionals, en unes condicions infrahumanes i sense serveis sanitaris. Alguns d'ells ubicats a les platges on el mar era el bany i la comuna per a tothom. En aquests camps es repeteixen els enfrontaments de la guerra civil entre les diferents faccions republicanes.
Manta vegada, els camps de refugiats són simplement camps de concentració i els gendarmes francesos els carcellers. Algunes persones es podran acollir a l'exili en altres països com la URSS, Mèxic, Argentina... etc. A molts se'ls oferirà la sortida del camp anant a fer treballs que ningú no vol fer —ratllant l'esclavatge— i quan comenci la guerra mundial se'ls oferirà anar a lluitar amb la resistència contra els alemanys. Molts excombatents (militars, milicians o brigadistes) veuen que poden seguir lluitant contra el feixisme a França. La creença era que un cop alliberada Europa de Hitler i Mussolini es lluitaria contra Franco. Els tres anys d'experiència al front de la guerra civil dels soldats, milicians i brigadistes republicans van resultar molt útils als francesos, ja que la resistència es nodreix d’aquests veterans, els exiliats vertebren la resistència gala. Per que ens fem una idea de la seva importància la primera tanqueta que va entrar al París alliberat va ser la "Guadalajara" i anava plena de republicans.
Durant la IIa Guerra molts exiliats són capturats per la Gestapo alemanya, alguns van als camps d'extermini nazis, altres són enviats a Franco per ser "jutjats". Entre aquesta gent ni ha de totes les ideologies com el president de la Generalitat, Lluís Companys (d'ERC) o Joan Peiró (CNT).
L'any 1944 mentre França ja era pràcticament alliberada i la IIª Guerra Mundial anunciava la derrota de l'Eix feixista, els grups de resistència al feixisme decideixin actuar a l'Estat espanyol. Cal que la guerra es desplaci també a la península per tal d'alliberar-la. Es produeix una ràpida invasió per la Vall d'Aran que serà repel·lida per les tropes de Franco. A les zones muntanyoses hi ha grups més o menys aïllats que segueixen amb la lluita: són els maquis. Es troben per tota la zona pirenàica (Nafarroa, Aragó i Catalunya) i també a altres zones muntanyoses de l’Estat, actuen amb la col·laboració secreta dels habitants de les comarques. Amb tot els maquis van durar bastant anys però no van assolir el seu objectiu: derrocar a Franco.
Page updated
Google Sites
Report abuse