Xop-Suei
Columna Edicions. Barcelona, 1995.
A les ciutats, sota l’influx
del desassossec, vagaregen,
sotgen el color de les roses,
vigilen l’aspecte dels somnis,
observen l’estil dels tropismes,
n’escriuen cròniques, epístoles.
Al bell mig del barri xinès,
flamejant dalt d’un edifici,
unes lletres pregonen: Sony.
Rere les finestres enceses
tota una colònia envelleix
sota l’auspici d’aquest déu.
Els gots esbandien un dring,
feliç entre glops de licor,
i les mans i els rostres dansaven
ignorant el confinament.
No lluny d’allí un ocell captiu
s’imaginava fendint l’aire.
Els contertulians emmudiren
embadalits per la conquesta.
Damunt la taula, la ginebra
es cabrejà en petites ones.
A dalt d’un núvol, el filòsof
es feia enllà per la conversa.
Els llavis del vellard pensiu
s’estremiren lleugerament
quan resplendí un estel fugaç
i es congrià al cel un presagi.
A la cambra el cor del rellotge
acompanyava el breu respit.
Pensa Teresa que d’antic
els escarabats reconeixen
l’ansietat del corredor,
i li desvetllen el desfici
amb el brogit dels seus conjurs.
No és estrany doncs si jo, en fi
Recordant els dies joiosos
tres banyistes neden impàvids
al bell mig de l’ull del pintor,
i prest pels carrers de cristall
feliç l’estiu s’escapoleix
i el matí és una medusa…
L’actriu girava consirosa
els fulls esgrogueïts de l’àlbum.
Per les pàgines desfilaven
antics records plens d’esplendor.
Al seu darrere un ram de roses
s’estremí quan sonà el telèfon.
Engolí el conyac i lentament
enfilà cap a la botiga.
A l’hora del cafè la veu
del seu suïcidi va córrer.
Nosaltres érem al taulell,
Alguns llegien el diari.
El galerista s’abaltí
ingènuament aquella tarda.
Les fesomies dels retrats
es llambregaren trastornades.
Al cap de poc un client invicte,
estrenu travessà el llindar.
Va deixar caure el cap lleument
tot replicant a aquell dit índex,
i atès el joc de les parpelles
li ensenyà el palmell de la mà.
Llavors obriren les pupil·les.
Seien al mateix banc, parlaven.
El dramaturg sap que tot just
escriu nicieses, bajanies;
la vida que nua apareix
com un assumpte aterridor,
En fi, coses d’aquest estil.
Somriure. Ell ja s’ho imagina.
Si el sol de la tarda fugia
per la finestra lentament
i la llum porpra del capvespre
acoloria la presència
aterridora del trastorn
i el filòsof es decandia…
No és avinent saber del cert
com confegeix els seus poemes
sinó és que sortir l’avorreix
i ja llegir no el reconforta
i passa a casa les vetllades
vagarejant per la celístia.
Va ser el vol d’una papallona
blanca quan feia gasolina
en una vella estació Shell.
Empal·lidí i amb ulls atònits
es disposà a contemplar
com se li escapava la vida.
El corredor dorm a l’estança
on es conjura l’alfabet
dels escarabats envilits
que ens angoixen, que ens inquieten.
Ah, ells que escriuen el llegat
de Gregor Samsa en tants cervells…
Allí, enmig del cel encès
i el fiord blavós, al capvespre,
es tapa amb les mans les orelles
i espaordit ens mira als ulls.
Allí, on la natura crida
enfurida a l’orgull dels homes.
Si serva el perfum del cos un
és per espargir-ne l’essència
quan el sortegi la fortuna
i cap indici de dimoni
ni de deïtat no li sufoqui
l’incendi últim de la pell.
I tanmateix l’alè postrem
serà d’una estranya bellesa.
Llavors obraran els druïdes
i un foc suprem el farà cendres
perquè càlid el vent l’escampi
damunt la terra que ara petja.
El pianista, melangiós,
assajava dues imatges
sobre un tema d’Erik Satie.
A fora l’hivern persistia
i una llum de plom perfilava
el groc esquelet de les grues.
Nu, com una bombolla d’aigua
de sabó entre els afers del món,
el pintor de rostres atònits
que tornen a casa al capvespre
impel·lits pel foc del trastorn,
ha vist sota els astres un segle.
Llavors que el comerç de somriures
era tan senzill damunt l’herba
i els llavis humits dels amants
torbaven el son de les roses…
Llavors que estenien els dies
el seu verd feliç sota el cel.
El vent gronxava les palmeres
i els fanals blancs del bulevard.
En la nit deserta només
dos amants es besaven sota
la llum blavosa d’una el·lipse.
El transeünt hi llegí: Ford.
Sobretot quan la pluja feia
prodigiós el pas de la tarda
a les taules dels vells cafès
i els contertulians assajaven
noves i arriscades conquestes…
Allí, a l’est del paradís…
Escoltava la remor estranya
dels automòbils al carrer.
De sobte sortí de la cambra
tot tancant la porta amb estrèpit
i impel·lit pel dolç oratge,
a peu, fugí per l’autopista.
Tentinejant per les llambordes
la prostituta va sentir
el lladruc d’un gos en la fosca.
En la ni de plata només
els orats i potser els sonnàmbuls
reconegueren aquell so.
Si sentia el desert, la nit,
si com l’ocell saltava al buit,
era aleshores que la vida
com un somriure fresc dansava
i ni de lluny no freturava
gastar grafit en vagueries.
Astut encabí la remor
de les ones a l’equipatge,
i el record silvestre del préssec,
i la llum dispersa dels astres.
Al llarg del camí de xiprers
la pluja embassava els meandres.
Les passes lentes del vellard
finiren a la voravia.
El veïnat civil i unànime
escometé prest el telèfon.
Llavors el so de les sirenes
s’uní al brogit de l’atmosfera.
Quan desolat l’esguard segueix
la mà obstinada que s’allunya
melangiosa sota l’aigua,
i damunt l’herba fixa el verd
instants de pluja a mitja tarda,
i humit el so de l’automòbil…
Epíleg
La clau va fer una volta al pany i tot seguit s’esmunyí per una butxaca. El trepig d’unes sabates ressonà llavors i, poc després, la corriola de l’ascensor es posà en marxa. El rellotge no assenyalava encara les nou.
Quan la porta del pis es va obrir, l’aire, fins aleshores immòbil, es llençà vers l’exterior, i va deixar lloc a una nova atmosfera. El pes de l’abric arrencà un udol fèbil al penja-robes i es va acomodar, indolent, a la nova situació.
No era tard, encara, i la televisió emetia notícies; munts de notícies que després minvaren tot deixant pas a un dels quartets per a corda de Bsrtók. La sala, esgrogueïda pel pas del temps, es va asserenar.
El so, en certa manera gutural, del dipòsit del bany, i la dansa lacònica del raspallet de les dents eren a punt d’indicar, amb tota seguretat, la fi del dia. El vent gronxava una ciutat arraulida sota les llums de la tempesta.
Fou llavors que una frase, inacabada, va envair l’aire, però ell es mostrà impertorbable. Engolí la resta de licor que quedava al got i es va atansar a la finestra.
Malgrat l’esforç, però, les llàgrimes sorgiren, inevitablement. Els arbres del passeig, sempre tan esplèndids, eren ara incognoscibles, desenfocats.
Que estranyament pròxim, el poema.
Es va posar les mans a les butxaques i amb gest contingut intentà girar-se. Poc després ho va aconseguir sense mèrit, car a la cambra sols hi restaven l’olor dispersa d’un perfum familiar i una antiga remor de porta tancada amb estrèpit.
La frase, inacabada, l’observava.