La creació de ficció i la comunicació d'idees en el diàleg Bernat i Baldiri
Bernat i Baldiri és un col.loqui d’autor anònim, editat a Barcelona l’any 1814 per l’impressor P. Barrera.1 Es conserva a l’Institut d’Estudis Catalans amb el número de referència 12.641. L’edició és de 24 pàgines en infòlio. El text, llevat del títol, l’advertència i el peu d’impremta és compost amb tipus Garamond de cos 18. La paginació conté un error que és corregit de forma manuscrita entre les pàgines 11 i 20.
Bernat i Baldiri no es va difondre, perquè és un text constitucional redactat i editat per complaure els liberals i als pocs dies de ser imprès Ferran VII va abolir la constitució.
UN UNIVERS DE FICCIÓ
Quan un escriptor del primer quart del segle XIX feia l’opció d’escriure un diàleg, ho feia per exposar un contingut ideològic, però, escrivint un diàleg, l’escriptor optava també per una solució estètica: creava uns personatges, una trama i un entorn de ficció.
Sovint, els estudiosos del gènere han centrat la seva atenció més en el contingut del text que no pas en la forma en què l’autor intenta fer absorbir el missatge. Avui, però, les aportacions d’un conjunt d’erudits han fet canviar l’horitzó d’expectatives i el diàleg apareix als ulls del lector en el pla de la literatura. 1
Una norma general, susceptible d’excepcions, ens ha de fer diferenciar l’opinió de l’autor de la dels personatges. En tot cas, la veu de l’autor cal situar-la en la intersecció de les diverses opinions del diàleg, en la ficció conversacional. El diàleg és un gènere idoni per ajustar els mecanismes de comprensió ideològica mitjançant la incertesa i, en aquest aspecte, la ficció és fonamental. Cal notar, en aquest sentit, que Bernat i Baldiri és un diàleg que bé podria passar per una transcripció d’una conversa real, quan des de l’òptica de la literatura és ben clar que es tracta d’un recurs retòric que té l’objectiu de fer versemblant l’acció i que ja fou utilitzat pels clàssics grecs i llatins.
Efectivament, la tradició del gènere, arrenca a l’antiguitat clàssica de la mà de Plató (384-322 aC), Ciceró (106-43 aC), Plutarc (50-120) i Llucià de Samòsata (120-190). A casa nostra, obres com ara l’Apologia i Lo somni, de Bernat Metge aporten una solució de continuïtat al gènere que, durant el Renaixement, autors com ara Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà o Antoni Agustí reelaboraran per posar-lo al servei d’una nova societat.
Aristòtil, a la Poètica, no va esmentar les pautes de composició del diàleg, tot i que va contribuir a l’esplendor del gènere esmentant els diàlegs de Plató. La teoria del gènere ens arriba d’Itàlia de la mà, sobretot, de Torquato Tasso i d’altres autors com ara Carlo Sigonio i Sperone Speroni. Al Discorso dell’arte del dialogo, Tasso dóna aquesta definició:
“Abbiam, dunque, che’l dialogo sia imitazione di ragionamento, fatto in prosa, per giovamento degli uomini civili e speculativi, per la quan cagione non ha bisogno di scena o di palco; e che due sian le specie: l’una nel soggetto, della quale sono i problemi che risguardono l’elezione e la fuga, l’altra, speculativa, la quale prende per subietto quistione ch’appertiene a la verità e a la scienza; e nell’una e nell’altra non imita solamente la disputa, ma il costume di coloro che disputano, con elocuzioni in alcune parti piene di ornamento, in altre in purità, come par che si convenga a la materia.”2
La definició de Tasso diferencia dos tipus de diàlegs: els “dialoghi civili e morali”, que tracten de temes pràctics tot posicionant-se a favor o en contra i que en termes de retòrica clàssica tracten el tema de la “quistione finita”; i els “dialoghi speculativi”, el tema dels quals és la “quistione infinita”, és a dir: diàlegs teòrics, especulatius i universals. Cal observar que Tasso no estableix una distinció formal ni temàtica, sinó que divideix els textos en pràctics o bé en especulatius.
És clar que en tant que “imitazione di ragionamento”, el diàleg és ideològic, però cal admetre que en tant que “imitazione del costume di coloro che disputano”, és també un gènere de ficció.
Tasso fa una segona distinció entre “diàlegs doxogràfics”, on es contrasten opinions, perquè els personatges no tenen una idea certa d’allò que diuen, i “diàlegs dogmàtics”, on el que es defensa és una única idea. Bernat i Baldiri, respon clarament a la segona classificació perquè tot i que el diàleg doxogràfic fa possible la conciliació de posicions diferents, la posició guanyadora acaba incorporant matisos provinents de l’altra posició, i és ben clar que el nostre diàleg no respon a aquesta solució, sinó que, de bell antuvi, l’autor ja ha pres una posició clara i tancada, malgrat allò que el seu ofici narratiu pugui fer pensar en un moment determinat.
Potser és convenient, ara, de recordar la distinció que Jacqueline Ferreras estableix entre diàlegs oberts i diàlegs tancats.3 Si seguim aquesta autora, distingirem entre aquells diàlegs en què l’autor no pren partit per cap dels personatges i deixa la qüestió de creure’n un o l’altre al lector i aquells en què el diàleg s’orienta en una direcció unívoca, que és el cas de Bernat i Baldiri.
En un altre nivell de l’anàlisi, Carlo Sigonio dóna una estructura del gènere que reconeixem en el Bernat i Baldiri. Diu Sigonio que el diàleg es divideix en dues parts: “praeparatio” o introducció i la “contentio” o contingut. Aquesta darrera es divideix al seu torn es dues parts: la “propositio” o exposició i la “probatio” o demostració.3
Podem fixar la “praeparatio” del Bernat i Baldiri des del començament del diàleg fins a la línia 6 de la pàgina 7 i la "contentio” des de la línia 7 de la pàgina 7 fins al final del diàleg. Assenyalem la “propositio”, des de la línia 7 de la pàgina 7 fins a la línia 21 de la pàgina 24 i canviem el mot “probatio” de la distinció elaborada per carlo Sigonio pel mot “acceptatio”, que ens sembla més pertinent en el diàleg que estudiem. L’”acceptatio”, o acceptació incondicional per part d’un personatge de les idees de l’altre, s'estén des de la línia 25 de la pàgina 21 fins al final del diàleg.
En un altre ordre de coses, Sperone Speroni diferencià el diàleg escrit amb verbs introductors del que no en té, que s’acosta més al motlle teatral.4 Bernat i Baldiri forma part del segon grup. Bernat Metge ja va fer veure que aquest tipus de diàleg és més àgil:
“E per tolre fadiga a aquells qui llegiran, no vull que en tu sia atrobat dix e diguí, sinó Ramon e Bernat, per tal com lo dit amic meu e jo som així nomenats. D’aquest stil han usat tots los antics, especialment Plató en lo Timeu, e Ciceró en les Qüestions tusculanes e Petrarca en los Remeis de cascuna fortuna e en altres llocs.” 5
La interpretació correcta dels codis del gènere, la valoració de les continuïtats i l’apreciació de les innovacions fan necessària una definició del concepte. En aquest sentit, seguirem les traces de Josep Solervicens: 6
“El diàleg és un gènere de caràcter estrictament narratiu, escrit en prosa, on dos o més interlocutors intercanvien idees o opinions davant dels ulls dels lectors. Es caracteritza per la interacció, amb equilibris diversos, del pensament d’aquests interlocutors i de la ficció conversacional, dels moviments escènics que els interlocutors duen a terme. És una forma d’escriptura, un motlle formal tàcitament pautat pels clàssics, sigui sense verbs introductors o amb verbs introductors, que no pressuposa una tria ideològica específica.”
Notem que el diàleg és un gènere narratiu que s’allunya del teatral: les acotacions, l’escenografia, el gest i l’entonació dels actors són simplement inexistents i el text és l’únic creador de l’espai i el temps narratiu. De la novel.la, l’allunya el fet que mostra les accions en lloc d’explicar-les i, per tant, l’acció no es presenta mai en estil indirecte.
Ara bé, el diàleg no és un gènere que no es pugui contaminar. El fet que els clàssics no en donessin una teorització i que s’hagués d’esperar fins l’any 1562 per disposar d’una primera poètica 7 haurien propiciat la infiltració d’altres elements com ara el discurs, l’epístola i el tractat.
I la ficció contamina, també, el diàleg. N’estructura els continguts, caracteritza els interlocutors i és l’element que subministra la ideologia. A Bernat i Baldiri, la ficció conversacional és, a banda de versemblant, consistent. Els personatges estan ben travats, tenen una certa complexitat i són altament receptius a l’actualitat del moment: esdevenen una òptima caixa de ressonància dels conflictes, les preocupacions i els desitjos de la seva societat, és a dir, emergeixen en aquell tipus de diàleg que Torquato Tasso anomenava “civili e morali”. La realitat coetània apareix en les reflexions dialògiques a través de tres vies: la crítica de la societat, els comentaris entorn de conflictes bèl.lics recents i la reflexió política.
La construcció ideològica de Bernat i Baldiri conté l’alternança dels mots “pàtria” i “nació pròpia de l’època.” “Nació” guanya la partida a “pàtria” per 4 a 2, un resultat que s’adiu amb el d’altres textos coetanis. Pierre Vilar, a “Pàtria i nació en el vocabulari de la Guerra contra Napoleó”, explica que, en la qüestió que ara ens ocupa, “uns simples comptes ja serien significatius. En alguns discursos, nació apareix quatre, cinc, deu vegades cada pàgina. Pàtria és molt més rar. 8
A El primer lenguaje constitucional español, María Cruz Seoane escriu: “La palabra patria simboliza el moderno sentido de la palabra nación”, 9 cosa que no satisfà gens Pierre Vilar, qui opina que “Podríem dir, sense modificar gaire la primera fórmula de M. C. Seoane, que la pàtria, per als liberals de 1808-1813, és una projecció ideal de la nació (“jurídica” en l’única mesura en què el “dret públic”, el “dret civil” són també idealitzats)”. 10
L’associació de la paraula “pàtria” amb altres mots com ara “religió” i “rei”:
Viva la Religió i Pàtria,
viva la Constitució
viva Fernado (si jura)
i morian tots los traidors. (P. 24) 11
és, segons María Cruz Seoane, una fórmula de la ideologia liberal que esdevingué de seguida popular i que posseïa la virtut de simbolitzar la unió dels espanyols d’ideologies diverses, però Pierre Vilar, en aquest sentit, apunta que “l’associació religió-rei-pàtria no era encara freqüent ni estereotipada” 12
D’altra banda, els interlocutors de Bernat i Baldiri són personatges versemblants i analògicament identificables en la realitat estricta:
ADVERTÈNCIA
Baldiri és un tonto,
parla amb senzillesa.
Bernat no és molt savi,
però té experiència.
Aquests dos caràcters
formen la conversa:
no.s tracta d’ofendre
persona directa,
qui siguia confrare
que prengui candela. (P.1)
També són analògicament identificables en la realitat estricta un conjunt de personatges que tenen un nom genèric i que, si bé no intervenen en la ficció dialògica, hi apareixen. És el cas del rector, el vicari, el Pare Mestre, el Pare Lector, els francesos i la majordoma del rector. El rei Ferran, Godoy i Napoleó són esmentats, també, al diàleg, de la mateixa manera com també ho són la Regència i les Corts:
Bald: Pues a fe si tu sentisses
lo nostre Senyor Rector,
lo Vicari, el Pare Mestre,
son germà el Pare Lector;
(que encara mengen las crostas
en casa del seu nebot)
¡pobre llibre! ¡Pobre llibre!
an ell i als que l’han compost,
lo dia que estan de gresca
los posen com un drap moll.
Bern.Què han de posar mameluco,
tu que ho deus confondre tot.
Bal. No ho confonch, que ben clar parlan
majorment amb los sermons;
i a mi sol sempre.m predican
anant a passejar tots,
dient-me que va per terra
tota nostre Religió,
que las Corts i la Regència
es compon de Francmesons,
que si absolut no és Fernado
no podrem mai anar bons... (P.8)
És clar que el diàleg del XIX és un gènere que no renuncia a l’estètica. En tant que objecte literari, el diàleg crea un món de ficció: uns interlocutors, uns personatges i un marc referencial. Es tracta, però, d’una ficció versemblant, que contribueix a fer creïble el món de les idees tot fent-se ressò dels conflictes candents del moment a través de la crítica o de la lloança d’aspectes de la societat coetània i del comentari de conflictes bèl.lics recents, bo i defensant un projecte polític.
Aquest treball voldria haver demostrat que Bernat i Baldiri és un diàleg perfectament travat a la tradició del gènere: està escrit sense verbs introductors i és un diàleg civil i moral, dogmàtic i tancat, que conté una praeparatio i una contentio en la qual són identificables la propositio i l’acceptatio. I que el seu autor és un escriptor de diàlegs com els qui defineix Torquato Tasso. Això és: un home de lletres, un creador de ficcions preocupat per la seva societat que, com tants altres, va emprar “la llengua catalana com a vehicle de comunicació d’idees”13 en el marc de la creació literària.
NOTES
1 Max Cahner: observació personal. Cahner fa veure que l’impressor P. Barrera va venir i se’n va anar amb els francesos (1808-1814) i que la fórmula “Viva Fernando, si jura” ja s’utilitzava el 1814 i que Ferran VII no va jurar. D’aquesta manera corregeix a Joaquín Marco, qui en l’obra Literatura popular en España, siglos XVIII i XIX (una aproximación a los pliegos de cordel), p. 528, datava el col.loqui entre gener i febrer de 1820 per raó de la utilització de la fórmula.
1 Autors com ara Peter Burke (1989), Eva Kushner (1972), (1982) i (1984), Josep Solervicens (1997) i Anna Vian Herrero (1988) criden l’atenció sobre la necessitat d’una interpretació del diàleg que tingui en compte la literatura. En aquest sentit, trobem també excepcions: Ana Vian Herrero (1982) i Rosa Navarro (1987) i (1992).
2 TASSO, Torquato. Discorso dell’arte del dialogo, 1585. Dins T. Tasso Prose, a cura d’Ettore Mazzali. Ricardo Ricciardi editore. Milà-Nàpols, 1959. Pp. 345-346.
3 FERRERAS, Jacqueline. Les dialogues espagnols du XVIe siècle ou l’expression littéraire d’une nouvelle conscience. Ed. Didier érudition & Atelier national de reproduction des thèses, 2 vols. París, 1985. Vol. II, pp.1058-1075.
3 SIGONIO, Carlo. Opera omnia. Milà, 1737. Vol. VI, Pp. 438-471.
4 SPERONI, Sperone. Dialoghi, Roberto Meitti, Venècia, 1596. Pp. 523-524.
5 Obra completa de Bernat Metge. Ed. a cura de Lola Badia i Xavier Lamuela. Ed. Selecta. Barcelona, 19833. P. 148.
6 SOLERVICENS, Josep. El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí. Biblioteca Serra d’Or, 175. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997. P. 23.
7 El De dialogo liber, de Carlo Sigonio és de 1562. L’Apologia dei dialoghi, d’Sperone Speroni, és de 1574. I el Discorso dell’arte del dialogo, de Torquato Tasso, és de 1585.
8 VlLAR, Pierre. “Pàtria i nació en el vocabulari de la Guerra contra Napoleó“, dins Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII. Curial Edicions Catalanes, S.A. Barcelona: 1979. P. 134.
9 SEOANE, María Cruz. El primer lenguaje constitucional español. Editorial Moneda y Crédito. Madrid: 1968. P. 77.
10 Op. Cit. a la nota 8. P. 140.
11 En la transcripció respectem escrupolosament el sistema gràfic del testimoni, encara que no s'adigui amb el de l'ortografia moderna, i apliquem sistemàticament els criteris generals que es detallen en aquests altres punts:
1. Regularització en l'ús de les alternances u/v.
2. Manteniment de les dobles consonants, tant inicials com interiors, i de les alternances gràfiques a/e, o/u, c/ç, c/s, s/ss, etc.
3. Ús de l'apòstrof quan I'elisió es manifesta amb la pèrdua d'un element pertanyent al primer deIs dos mots aglutinats, i ús del punt volat per als casos en què la pèrdua afecta el segon mot.
4. Ampliació de les abreviatures seguint els usos actuals: m davant b, p, etc.
5. Regularització dels accents, dièresis, majúscules i puntuació segons els criteris actuals.
12 Op. Cit. a la nota 8. P. 158.
13 CAHNER, Max. Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849). Vol. I. Curial Edicions Catalanes, S.A. Barcelona: 1998. P.8.