El vol de les paraules

Epíleg a Ha-yi g ubrid. Eumar Derwic. Miralll de Glaç. Terrassa. 2009

Atzarosament, les paraules ens han portat al sud-est del Marroc. A la Tamazgha Occidental, que dirien els amaziguistes. A la vila de Tizi-n-Imnayen. Aquí no són l’adob de la casba ni les totxanes de les cases els que donaran forma al llogarret. Són les paraules que l’aire condueix aquí i allà, com fulles a la tardor, els veritables materials de construcció: orelles, consells, relat, terres, dia, jardins, ribes, infants... Els substantius travessen en estol el palmerar per voleiar davant els ulls lectors tot cercant un encontre natural amb els verbs, que es precipiten al carrer: obrir, guardar, veure, reviure, dur, jugar... Vénen també adjectius: emblemàtic, col·lectiu, fictici... I adverbis, determinants, conjuncions i pronoms, i la vella alquímia de la sintaxi faran la resta, mentre l’esperit del poeta cec Moha Elbaz et dóna la benvinguda al domini de l’oralitat: Obriu bé les orelles! Guardeu-hi els meus consells i aquest emblemàtic relat! Les vostres terres col·lectives que ara veieu com a fictícies, un dia reviuran amb jardins i ribes on dur a jugar els infants...¹

Però, és clar, aquestes no són les úniques paraules que solquen l’aire; sents les d’Elmekki Assis?: En el nom de Déu, fonamento la meva paraula! Aquell que et guarda el cor es protegeix i defuig brega. En el camí traçat pel Senyor, acompanyats pels millors guies, adquirim la clau dels secrets del món...² Paraules dites que no desapareixeran, continuaran combinant-se, com Zayed i Assu Lusyur saben prou bé: Gràcia, oh cels tan generosos! Aquí reposen les despulles del meu treball mandrós. El sàbat encensa les seves sinagogues, l’església, diumenge, s’enriola de gent, divendres, la meva mesquita em tempteja. Les meves passes no fan cap remor. Gràcia, oh bon Déu indulgent! Els meus deures, Senyor, ales al vent...³

Per damunt de Tizi-n-Imnayen, el vent també porta els mots d’Σumar Derwic. Se sumen als dels seus conterranis. Tots junts fan un paisatge inequívoc: Dalt d’un turó del meu poble veig germinar, em ple hivern, una llavor d’esperança...⁴ Són les paraules d’algú amb qui compartim no només principis universals, com ara el d’una percepció literària de la realitat o el de la vocació per l’educació, sinó d’altres més particulars com ara el fet de formar part d’una nació sense estat, o el de parlar una llengua minoritzada. Les semblances entre un amazig i un català són proporcionals a la distància que separa el seu sud del nostre nord, ben estretes.

Neix el dia a Tizi-n-Imnayen. Del palmerar surten el txiip, txissis del pardal comú, el txik, txik, txik de la cuereta blanca, el suitt, uitt, uitt, uitt de la cadernera i el tuitt, tuitt, tuitt de la merla. Prenen el relleu als cants dels joves del poble que fins ben entrada la matinada han estat llançats a l’aire: les nostres mirades d’òliba enardeixen els seus seguidors. Llibertat sense mesura...⁵ Gairebé cada nit es reprodueix l’escena: els joves arriben al palmerar, deixen les guitarres al terra i s’enfilen a tallar branques de palmera seca. En faran foc per al te i per al fred de les mans. Les paraules del poeta també els escalfen, són la flama que no s’apaga. I així, nit rere nit, les paraules afaiçonen el paisatge. Del dia són: la classe en la llengua imposada, el control social i el futur magre. Un futur que no serà complet sense el reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans amazigs per part dels seus estats i que passa per l’elaboració d’una variant estàndard a partir dels parlars més implantats: el rifeny i el taixelhit, al Marroc, el cabilenc a Argèlia, el tanfusit a Líbia I el tamaixeq a Mali i Níger. O és que potser no és indispensable una llengua supradialectal per a la intercomunicació? El ramat ha marxat desemparat cap al desert. Nosaltres, malalts de vertigen, nosaltres vacil·lem entre fer o no fer els nostres deures...⁶

Mentrestant, les paraules solquen l’aire, es troben, es combinen seguint l’ordre de lleis mil·lenàries i construeixen la realitat. Una realitat que el lector atrapa en el moment exacte de la seva comprensió, o més ben dit, de la seva intuïció. És això el que busca l’individu atret per la poesia. El poema el submergeix en una intuïció que transcendeix l’espai i el temps de la realitat. Aleshores hi conversa: l’observa, el llegeix, el comprèn i hi reflexiona. I aquesta conversa és el centre neuràlgic del plaer que experimentarà quan la intuïció esdevindrà una mena de comprensió, no del sentit del poema, la qual cosa és només una part del tot, sinó de l’equilibri i la perfecció de les parts i el tot.

Vet aquí el sentit de tot plegat: albirar la Tizi-n-Imnayen d’Σumar Derwic per, tal vegada, intuir que capturats pel llenguatge, volen ocells damunt el palmerar, i al tard, el vol s’atura, i el brancatge deixa de gronxar-se, i llavors es fa un silenci il·limitat que cap alfabet pot expressar.

NOTES

1. Moha Elbaz. “Terra col·lectiva” (fragment). Inèdit. Compil·lació d’ Σumar Derwic, traducció de Josep Maria Jarque.

2. Elmekki Assis. “En el nom de Déu” (fragment). Inèdit. Compil·lació d’ Σumar Derwic, traducció de Josep Maria Jarque.

3. Zayed i Assu Lusyur. “Ets tu, gran Déu” (fragment). Inèdit. Compil·lació d’ Σumar Derwic, traducció de Josep Maria Jarque.

4. Σumar Derwic. “Llavor d’esperança”. Anfara. Emboscall edicions. Vic, 2005. P. 5.

5. Σumar Derwic. “Avesats a tot”. Anfara. Emboscall edicions. Vic, 2005. P. 19.

6. Σumar Derwic. “Mentre el pastor triga...”. Taskiwin. Emboscall edicions. Vic, 2008. P. 85.