Asefru i Yiman

Ed. Pont del Petroli. Badalona, 2008.

A Esteve Rojas i Σemmar TIHRI

D'allò del qual no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

Ludwig Wittgenstein

DE LA CREACIÓ

A Europa, les primeres manifestacions de la poesia visual van néixer al mateix temps que els gèneres literaris vigents encara avui. En l’època alexandrina (323-31 aC), fruit de la rivalitat entre poetes i pintors, es van produir les primeres obres a mig camí entre la poesia i la plàstica. Al llarg del temps, l’elaboració d’aquest art ha variat en funció de diferents circumstàncies. A Catalunya, l’expressió de pensaments i sentiments clandestins va trobar en la poesia visual un terreny propici i, paradoxalment, davant la negació del codi, la seva descomposició en unitats de significat no convencionals va obrir nous camins a la investigació poètica.

Però, al marge de les conjuntures, voldria remarcar que la creació d’aquesta elegia va sorgir de l’adopció d’un pensament que ens ha ajudat a veure el món correctament. En efecte, quan Ludwig Wittgenstein va escriure la darrera proposició del Tractatus: “D’allò del qual no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”, va dotar-nos d’un punt de vista nou i òptim per escometre els temes que des de la nit dels temps han propiciat la creació artística, entre els quals, el de la mort. Naturalment.

Ras i curt, davant la pèrdua de l’Esteve i l’Σemmar, només la poesia visual m’ha servit les eines per poder parlar d’allò que no es pot parlar. Veure i sentir –aquesta és la proposta–, a través d’uns signes tan universals com poden ser-ho els de la música, i fer-ho, també, a través de dos codis pertinents per a aquesta tasca: les formes de l’alfabet llatí extretes de les inscripcions fetes entre els segles VII i X en les ares de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, que tan interioritzades tenia l’Esteve, i l’alfabet tifinag, propi dels habitants del desert on l’Σemmar va viure i reposa per sempre. La resta, –ja ens ho podem imaginar–, és silenci.