Una poesia de la identitat

Epíleg d'Anfara, d'Σumar Derwic. Emboscall. Vic, 2005.

Al costat de la poesia amazig marroquina popular, de tradició oral, sovint cantada i acompanyada per un instrument musical (els tambors, les flautes, el lutar, el violí..., o bé picant amb les mans o els peus), en la qual trobem des dels cants per a infants fins als cants fúnebres, i des dels cants col·lectius (ahidus, ahwaix, tindi...) fins als cants individuals (tamawayt, atkkur, assendu...), la poesia amazig marroquina culta emergeix lentament, en la mesura que els autors poden editar uns poemes destinats a l’expressió damunt paper i no pas a la memorització i la conservació pròpies de la tradició oral. Als temes tradicionals, com són ara l’amor o els vicis de la societat, afaiçonats per productes de l’esperit humà com la passió o la solitud, la poesia d’alliberament de l’època colonial deixa pas, avui, a una poesia de la identitat amazig.

La llengua amazig, o berber, que ocupa un ampli domini a tot el nord d’Àfrica, presenta tres varietats al Marroc: tarifit, al nord; tamazight, a l’Atles Mitjà i al Gran Atles; i taixelhit, al sud-oest. Aquestes tres varietats mai no han estat objecte d’un procés de codificació i estandardització, i menys, encara, de normalització. Al Marroc, la política lingüística, iniciada a l’època del Protectorat francès, sempre ha estat el monolingüisme del grup dominant, l’àrab, i el manteniment de la llengua dels colonitzadors, el francès. Darrerament, però, diversos factors fan veure amb més optimisme la situació. Un primer motiu de confiança és el sorgiment del moviment associatiu amazig, que l’any 1991 va redactar la “Carta d’Agadir relativa als drets lingüístics i culturals”; un altre motiu és la conscienciació d’un nombrós grup d’intel·lectuals que l’any 2000 signaren “El Manifest Berber” i, finalment, cal esmentar la voluntat política de l’estat, que l’any 2001 va aprovar el Reial Decret que estableix la creació de l’IRCAM (Reial Institut de la Cultura Amazig).

Des d’un punt de vista comparatiu, l’amazig i el català comparteixen molts aspectes. N’esmentaré dos: primer, l’absència de l’amazig del sistema educatiu marroquí, que no s’introduí en l’ensenyament primari fins el curs 2003/04, i encara de forma experimental. I, en segon lloc, la prohibició de registrar els noms de persona en amazig: el nom Idir no es va poder registrar a Casablanca el 1998; o bé Siniman el 1999 a Rabat, posem per cas. Cal dir, però, que aquest impediment ha començat a relaxar-se i Akli ja es va poder registrar a la ciutat d’Igulmimen l’any 1999, Numidya a Alhoceima l’any 2001 o, l’any 2003, Amasin a la ciutat de Tata.

Hi ha altres dades que fan propers, també, els nostres trets socioculturals. En essència, la població marroquina és amazig: provinents del contorn mediterrani, altres grups (fenicis, jueus, grecs, romans, vàndals, àrabs, portuguesos, espanyols, andalusos, francesos i africans negres) s’han desplaçat al llarg de la història i s’han barrejat amb els grups autòctons per formar això que anomenem el poble marroquí, que té una cultura amazig i àrab. De la mateixa manera, a Catalunya, avui, una gran part de la població magribina no és àrab, sinó amazig. Es calcula que uns dos terços dels prop de cent mil marroquins establerts al Principat són amazigs. Sota aquestes condicions, els parlants d’una llengua bàsicament oral, minoritzada per l’àrab, amb una base social que en demana la normalització, consideren imprescindible qualsevol manifestació cultural. La present publicació de poemes d’Sumar Derwic s’adscriu a aquesta percepció.

Mestre i membre de l’associació Tilelli (Llibertat) a Tizi-n-Imnayen, nascut a Igulmimen l’any 1960, la seva formació escolar àrab i francesa l’obligà a l’autodidactisme de la llengua familiar. Des del punt de vista del pensament, ha estat influït per intel·lectuals francòfons com ara els algerians, Tahar Djaout, Mulud Mammeri i Kateb Yacine i, en el camp de la poesia, les seves influències provenen de la poesia cabilenca i, sobretot, de la cançó compromesa de cantants com ara Agraw, Ali Ideflawen, Ferhat Imaziguen Imula, Majid Sula, Tissas, etc.

Els poemes que l’autor ha triat per a aquesta publicació representen un període de vint anys. A banda de la traducció al català, els presentem en la versió original escrita en amazig amb caràcters llatins i en la transliteració al tifinag, l’alfabet conservat pels tuaregs –amazigs habitants del desert. Cal remarcar que el calendari amazig comença 950 anys abans que el gregorià i que els mesos tenen un decalatge enrere de 12 dies. Així, podem datar el primer poema, Llavor d’esperança, el gener del 1994, any en què, juntament amb sis membres o simpatitzants de l’associació Tilelli, l’autor fou detingut després de participar en una manifestació del Primer de maig pel fet de portar banderoles en les quals demanaven el reconeixement de l’amazig. La imatge dels lleopards –que hem d’entendre com una metàfora dels presoners–, d’aquest primer poema és, doncs, premonitòria.

El poema següent, Aquí reposa!?, està protagonitzat pels amazigs, categoritzats aquí com a “vivents enterrats” sota la llosa de la llengua imposada i de la servitud social i religiosa que només pot alçar-se amb l’exili.

Esperança i joia és un poema construït amb l’equilibri temàtic de dos aspectes fonamentals de la vida diària dels amazigòfons: una realitat social i cultural aclaparadora i la força del desig d’un demà millor.

El poema següent, Avesats a tot, descriu una concepció de l’existència dicotòmica a partir d’un conjunt d’imatges antitètiques: els pobres somnolents sotmesos per caps facinerosos, o bé els nou rics que fugen amb la riquesa i que només són perseguits per mirades innocents i inofensives. El poema fa, doncs, la descripció d’una doble agonia dels valors humans, l’esmerçada per un ambient corruptor i l’assumida per uns receptors càndids i corruptibles.

A Pintoresca cicatriu s’insinua el desig d’un nou temps. No hi són absents les referències culturals, com ara el fes (el casquet de llana que aquí simbolitza el totalitarisme), tan arrelat a la vida contemporània al Magrib. El poema acaba amb una crida a la renúncia de la felicitat personal per raó de la seva inclusió en una arquitectura social agra.

El paroxisme del recull arriba amb Unes veus velades, on el poeta, consumit per la ràbia diu no a la indolència, on arrapant-se a la terra reclama l’amagriment de la misèria i, on amb una paraula tallant que li ha estat atorgada per la memòria mil·lenària del seu poble, renuncia a la passivitat com el gel bé podria renunciar a l’hivern.

Nacionalista cru és un poema polític que conté referents identitaris del Marroc oficial, edificats sobre la plaça d’uns valors religiosos que constitueixen els fonaments de la unitat dels musulmans al món. Eteri i penetrant com el fum del cigar, el nacionalisme àrab és vist per Derwic com un sultà ajaçat i calorós que ignora la seva fredor inhòspita.

L’hivern de Nacionalista cru troba continuïtat en el poema següent, La meva flor al cor, un poema on l’amor és el contrapunt als interessos particulars i el servilisme que suposen.

En el darrer poema, l’hivern és novament el subjecte de l’acció i l’home, esdevingut metafòricament mico, n’és el predicat. El poeta entén aquí l’home com un ostatge dels seus domadors, de la mateixa manera que l’anyell és presoner del seu tancat. En un segon pla del poema, però, emergeix l’esperança d’una reacció que s’insinua amb la idea que el canyís esmerçat en les presons simbòliques de l’anyell i de l’home ha estat tallat a prop d’una font. La natura, doncs, aquesta bella escultora, recull en darrer terme l’esperança i els anhels d’un poeta en qui intuïm la vocació d’esdevenir veu d’un poble.