Luserna
Luserna és Villaverde de Lucerna, vila llegendària submergida en el llac de Sanabria, no gaire lluny de Zamora, que Arnaut Daniel esmenta a En cest sonet coind’e leri (En aquest cant franc i joiós). Luserna parteix d’aquesta peça, però, a la visió de la vila, en la tercera part del llibre, no s’hi arriba sense la recerca d’un sentit primer de l’ésser en l’antiga Grècia. Una vegada engendrat, l’esperit poètic adopta la forma d’un ocell que travessa la nit humana per arribar a Luserna i descriure’n els seus significants, que emergeixen d’un substrat occità. Així, apareixen els éssers, els sentits, l’aura (amb el mateix joc amb què Arnaut Daniel amaga una Laura en el quaranta-quatrè vers del seu poema), o els noms, aquí no escrits, d’una novel·la –com la que al·ludeix el genial trobador–, també perduda.
... mais l’am que qui·m des Luserna...
Arnaut Daniel
I
La pregària del sacerdot i la mort de la víctima. El sacrifici és l'única forma d'apropar-se als déus. El fum s'eleva, les vísceres es reparteixen.
A l'estiu abelleix
fer un passeig nocturn,
dansar, entrar en trànsit.
Llançar-se sobre els éssers boscans
i esquarterar-los amb les mans
per menjar-ne llur carn crua,
per conèixer l'entusiasme,
per sentir un déu a l'interior.
Així com amago un ganivet
dins d'una cistella plena de llavors,
la innocència em dirà
quan han de rodar els caps,
quan la sang ha de tenyir l'altar,
quan la pols del grecs antics
ha de cridar: ololygmós.
Poema sense veu.
Inexistent, eteri.
Esperit pur.
A través de versos
he buscat la veritat
i la raó de l'existència,
però els versos
sempre han estat
un estol de papallones
tenebroses.
Tu. O millor, poema
que em fas empal·lidir
amb el verí dels teus ulls:
l’obsessió és sovint
un signe de bogeria.
He conegut
la resignació,
el fracàs,
el cansament.
Però res ni ningú,
cap presagi,
podia advertir-me
que escriure
és un mirall
de l'impossible.
Quan desapareguda la bondat,
la màscara és rostre,
i la bogeria, religió.
Quan l’escriptura és
un trasbals prodigiós,
m’allunyo buscant la nit
com un llampec
de soledat pertorbadora.
II
Allí on els llocs emmudeixen la immensitat de la nit, de l’instint de les bèsties no pot imitar-se’n l’accent furtiu, sinó el deix de la condemna.
Un ocell negre, negre com la nit.
La foscor del crepuscle
no s'hauria d'explicar,
que mirar-ne les entranyes
és una cofurna de presagis.
Els instruments aplegats,
l'esforç insistent.
El xerric d'una porta
i, dalt la codina,
l'esbaldrec d'un mur.
L'ou fecundat amb un pic de sang.
Del vol de les aus
en neixen auspicis que,
més tard, són paraules.
La paüra és un gas lent,
com el so del llaüt.
Cos malastruc:
captenir-s'hi a gratcien,
hesitar un moment,
i després decidir-se.
Fulgurant oratge.
La nit és d'atzaveja.
Per què xisclen les rates?
El pensament mústic
d'un beneit:
pètal subreptici
d'una rosa silvestre.
Rònec,
sense res.
Tot jo,
–febril somni–,
tremolo.
Una maleta badada,
un camí,
un Plymouth blau
que s'allunya de pressa,
perseguit per un núvol.
A dins la valisa,
un rostre somriu.
Inclinar-se a combatre
la nit en clausura.
Un poema no és
el darrer dia
d'un estiu febril;
però bé podria.
Ajaguda boca amunt,
mig colgada per l'herba,
la terra esguarda la realitat,
però la realitat sovint
es desfà com la cendra
que fuig empesa pel fum.
Saber-se de cop
l'ocell,
la nit,
la idea.
L'espai únic
d'una tempesta.
Les aigües estagnades,
voltades de bruguera.
I el pas procaç de l’au
que asseca l'estany
amb una alenada.
És de témer
per la duresa de cor,
per va,
per buit,
per inútil:
furtiu dins la boira,
un ocell entre somnis.
Perpètua,
amb una capa alada de seda,
la nit, la nit negra.
III
Només la voluntat de les ombres silents ens deixa revelar les coses soterrades a les fondàries calitjoses de la terra.
Les mans que antany
obrien la boca dòcil
i sense saber-ne la foscor
llençaven ocells negres
lluny de Luserna,
són aquesta pols tossuda
que només la pluja gosa
diluir quan cau la tarda.
Après-miejour
Plueio
Poudro
Aucels
Bouco
Mans
Per les reixes rovellades,
escruten l’estada
del silenci més fosc,
com si l’impuls que els mena
fos espontani i innocent,
però els ulls penetren
la fredor del marbre
i copsen objectivament
la destinació d’un viatge
condemnat a desaparèixer
en aquesta geografia.
Cledats
Estaje
Silensi
Pouls
Ouelhs
Fredour
Malbre
Viaje
Jeougrafío
Els vells graons de pedra
guarden els salts dels infants,
i les petjades de fusta
que hi disseminen
fragments de tempesta,
i el pas indecís
de les noies núbils,
i el so i el ròssec de tants
i de tantes.
Són estranys, els graons,
però llegir-los no és
menys monstruós.
Escalilés
De peiro
Sauts
D’enfants
Tralhs
De liño
Troussets
De tempoural
Passes
De filhos
Lo soun
Lo traino
De tants
De tantes
Ni el tènue sol d’abril,
ni la llum encesa
d’un migdia d’estiu,
ni l’atmosfera oxidada
de l’octubre incipient,
ni el misteri pueril
dels prats de cotó fluix.
L’únic succés perceptible
és una finestra oberta
on l’aigua projecta,
no el paisatge,
sinó el seu sentit.
Sou
Lus
Miejour
Estiu
Atmousfèro
Ouctobre
Mistèri
Prats
Avèni
Fenestro
Aigo
Païsaje
Sen
Abans que un heptasíl·lab
fos alguna cosa
–un vers en una antologia,
posem per cas–,
les cigonyes ja volaven
desordenadament
i portaven a les ales
la malaltia de l’amor.
U
n
V
è
r
s
La silueta de les muntanyes
truca a les portes
i la llum del capvespre
es filtra per les escletxes
obsessivament.
Però no hi ha ningú,
ningú, per entendre
una crida tan subtil.
Mountaños
Lus
Fendeduros
Apelado
Subtil
Amb el record dels rostres
que els n’han fet estada,
els miralls declaren
que la propietat més elegant,
la més bella, és el silenci.
Tota altra cosa: un somriure,
una mirada escrutadora,
l’inici d’un balbuceig,
són una pura anomalia.
Bredoulhaje
Regardaduro
Riset
Facio
Souvení
Els còdols rodolen
empesos per l’aigua,
però la sort del seu atzar
no pot meravellar
els ulls aquàtics dels amants
que executen moviments
d’una tendresa irreal,
però intel·ligible en el seu joc.
Llisca suau el corrent
que mou l’aventura
i, tal vegada per això,
la vida sembla l’eternitat.
Galets
Aigo
Asard
Ouelhs
Amaires
Mouvements
Tendresso
Joc
Brivent
Aventuro
Vido
Eternitat
Fa absurd el rellotge,
la desaparició del Sol.
Però els seus nombres
obscurs i submergits
no són una quimera
i esperen un senyal
–d’això en saben prou–,
per regular subreptíciament
el principi i el final del temps.
Noumbres
Chimero
Siñal
Prencipi
Final
Les paraules que un dia
es congriaren en l’aire,
esclatant a les cambres,
solcant els passadissos,
sortint per les finestres,
no són aquests dibuixos
imprecisos que s’intueixen
damunt les tombes?
Paraulos
Auro
Chambros
Courredous
Fenestros
Dessins
Toumbels
Els núvols fan el mar;
i les crestes rocoses,
arxipèlags propicis
al mester del solitari
que llima l’aura
dels camins a sol post
i conjura paisatges
que ni tan sols ell
pot imaginar.
Nivoulouns
Mar
Crestos
Arxipelos
Echaure
Caminols
Païsaje
Counjuromens
Com els fràgils habitants
d’una novel·la perduda
que dormen un son profund,
són de tinta, els seus actes, o encara
d’una matèria prou més fungible.
I tanmateix, tenen desitjos,
enceten converses, soliloquis,
fingeixen una vida envejable
sense sospitar que el seu món,
intens i magnífic, és tan gran
com pot ser-ho un poema.
Tinto
Acte
Desiranso
Converso
Souliloqui
P o u e m o