Les anotacions d'Anna Murià

Agustí Bartra. El gall canta per tots dos. Ed. Mirall de Glaç. Terrassa, 2008.

És ben probable que la vida i l’obra d’Agustí Bartra no trobin un cronista i un estudiós millor que l’Anna Murià.¹ Quaranta-dos anys de convivència certifiquen un coneixement del poeta i de la seva poesia difícilment superables, que podrien ser, tanmateix, un destorb en la tasca, com ella mateixa admet en el prefaci de L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació.² Però, a diferència de l’estudi científic de l’obra del poeta que malgrat els impediments de tot tipus que ella anunciava, és encara avui un treball no superat, les anotacions al seu llibre pòstum El gall canta per tots dos, fetes als setze anys de la mort d’Agustí Bartra, en el decurs d’una estada al mateix hospital on va ser escrits els poemes del llibre, són una deu d’espontaneïtat que recull no tan sols els comentaris més sincers que sobre els versos d’Agustí Bartra haguem pogut llegir mai, sinó els indicis també d’una poètica que s’expressa completament en un darrer llibre, inacabat.

Pel que fa a l’edició de les anotacions manuscrites, he regularitzat els signes de puntuació, accents i majúscules, excepte quan la lletra majúscula del pronom personal de tercera persona fa referència al poeta.

Lai de ningú

Al verso en blanc de la pàgina anterior, l’Anna Murià escriu: Jo li seguia els passos, a l’home poeta, però no de massa prop els del període del projecte egipci. Com fou que s’interessà per l’antic Egipte, es comprà llibres, els llegí (n’hi ha uns quants a casa), se li formava al pensament el propòsit de crear un altre poema monumental Lai de ningú potser es titularia, no en tinc detalls, seria una mena de poema del món, començaria a Egipte, en restaren només aquestes quatre pàgines vivia un temps de doll creador divers. Quan, a les darreries elaborà l’índex del llibre El gall canta per tots dos que volia publicar –el que aparegué pòstumament–, el començà amb Lai de Ningú –L’escriba Nu (nom propi egipci). Hi posà en segon lloc un poema escrit anteriorment, Ocells de mitjanit, que reflecteix la seva inquietud creadora.

De la curiositat d’Agustí Bartra per l’antic Egipte, no en teníem més notícia que la publicació pòstuma de Lai de Ningú, un poema inacabat que potser hauria ocupat un lloc entre els grans poemes del seu autor (Màrsias i Adila, Odisseu i Quetzalcòatl). L’adjectiu “monumental” amb el que l’Anna Murià el qualifica ens ho dóna a entendre. I sí bé el món clàssic es present al llarg de tota l’obra d’Agustí Bartra, el seu interès per l’antiga civilització egípcia no l’hem pogut constatar fins llegir el darrer dels seus llibres i el comentari que l’Anna Murià en va fer en la reedició de L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació.³

Feliu Formosa traçava un itinerari vital del poeta a partir dels poemes abans esmentats: el poeta exiliat que troba l’amor (Màrsias i Adila), l’arrelament en una realitat nova que el reconeix com a home i com a creador (Quetzalcòatl) i l’exiliat que retorna (Odisseu).⁴ Tal vegada, com escriu l’Anna Murià, Agustí Bartra reservava per a Lai de Ningú la seva concepció del món a partir dels personatges que començant pel conegut Escriba assegut de la IV o V dinastia egípcia, avui al Museu del Louvre, havia de precedir en paraules de Miquel Desclot altres figures com ara Ulisses o Crist.⁵

Dues variacions sobre temes navajos

Sabem que aquests poemes van ser datats el 19 de gener de 1982, a l’Hospital de Sant Llàtzer de Terrassa, després de superar una segona embòlia.⁶ A sota del poema 1, La veu que embelleix la Terra, l’Anna Murià anota: Les seves lectures. Capta temes dels indis navajos. En dóna dos al seu geni poètic per a recrear-los en variacions. Hi [h]a la veu embellidora, hi ha el cant, hi ha el paisatge… hi ha el cérvol amb campanetes de glaç al banyam.

Corranda

Aquest poema malencònic, repàs d’una vida, acaba amb quatre versos que són motiu d’anotació: “Tots dos hem passat la vida / entre el grill i la campana. / Tancarem totes les portes / esperant l’allau d’aranyes!” Els dos primers reflecteixen Hores de nostàlgia (records d’existència bona, entre grill i campana). Els dos darrers la Proximitat de la mort. Al capdavall, però, l’Anna Murià escriu: hi ha resignació.

Cançó

La proximitat de la mort és expressada també en aquest poema. L’Anna Murià escriu També aquí a l’alçada del títol i després, fent un semicercle que inclou els dos darrers versos: La meva ànima alça, enorme, enyorances d’horitzons. I anuncia, en una remissió al dors la reacció que es materialitzarà en el poema següent.

Crida

La reacció anunciada en el poema anterior es plasma en aquest amb dues anotacions que eleven a crit el que en el poeta era una crida: Quins crits de vida! A només cinc mesos de la mort!

Sísif

La tradició clàssica, constant en l’obra d’Agustí Bartra, des del primer llibre al darrer, es fa present aquí a través de Sísif, el rei de Corint, condemnat després de la seva mort a pujar una enorme pedra al cim d'una muntanya de l'Hades d'on tornava a caure sempre, perquè en el moment d'arribar al cim li fallaven les forces. L’Anna Murià veu en Sísif l’Agustí exhaust d’una tasca impossible i tanmateix triomfador. Així a sota del poema escriu: Triomf de Sísif. Ell se sent Sísif.

La Sínia i l’Estrella

Les anotacions de l’Anna Murià ocupen els quatre marges de la primera pàgina. Al marge de cap hi llegim: No es cansava de ser home en la Terra (al revés de Neruda potser tant o més gran poeta, però no home tan jove ni tan vital) només 100 dies abans de morir. Aquesta anotació continua al marge de peu, on hi llegim: No es cansava de ser home entre els homes que el fan transparent malgrat la gran por (mort?) del destí potser.

Com a comentari dels versos 12 i 13: “Ja és l’hora en què els rius es desfan de memòries / i amollen els seus peus a l’establa del mar.” Al marge de tall, hi llegim: Com l’home quan mor, els rius abandonen la memòria i s’ajeuen en el mar. I com a comentari als versos del 19 al 23: “Canta la Sínia, amics, i grinyola l’eix negre / mentre els catúfols pugen les imatges de l’ésser / al consol de la nit d’ulls plens de lluna tendra. / Oh placèvola nit que em transformes l’angoixa / en una dolça joia que no sap el meu nom!” Al marge de cosit hi llegim: és un consol per a mi veure que la poesia li feia placèvola la nit i li transformava en joia l’angoixa.

Al vers 3 hi ha escrita una referència a l’adjectiu “transparent” que ens mena al vers 70 (De vosaltres vers 70), on trobem escrit “transparent de vosaltres”. En aquest vers 70, l’Anna Murià ens remet al vers 3.

Al llarg de les anotacions al poema trobem tres vegades la paraula amics. Dues, en referència explícita a un vers: “Això passa, això passa, amics d’aigua florida” (vers 14) / “Perquè això passa, amics i companyia,” (vers 24). I, la darrera, inclosa en l’anotació al peu de la pàgina 34. De la lectura del poema es desprèn que aquests amics no són altres que els lectors que conformen l’esperit del poeta, ara, del tot transparent.

Més endavant, l’Anna Murià anota al costat dels versos 36 a 39: Constel·lacions seves. La qual cosa remarca quin nom tenien algunes constel·lacions celestes per al poeta: “La Baldufa, el Mandró, el Gira-sol,” / El sabre, el Camí de l’Exili, Anna, l’Oreneta i la Llàgrima”. I, als versos 41 i 42 trobem, en les anotacions al costat, una explicació diàfana del títol i el sentit del poema: “Canta l’alosa ardent. Calla la Sínia.” (Que puja imatges de l’ésser) / “Ara cal dir l’Estrella,” (L’estrella de la infantesa, una i mil). Un sentit del poema que es rebla uns versos més avall, quan en tornar a contraposar al vers de Pablo Neruda un “perquè, sí, tanmateix, s’esdevé que no em canso” / “de ser home en la terra”. Finalment, el poeta afegeix: “s’esdevé que no em canso de florir tot volant,” un vers, aquest, que l’Anna Murià, tot remarcant l’imaginari bartrià, explica amb l’anotació: No es cansa tampoc de volar disfressat d’ametller.

En llegir els versos 59, 60 i 61:”L’Estrella que sortia” / a rebre la tardor / de cara de pa amb oli” trobem una personificació de la tardor que l’Anna Murià anota així: L’infant que a la tardor menja pa amb oli per berenar. I, als dos versos següents, quan el poeta escriu: “i cada dia escala / el front de l’Esperança” l’Anna Murià remarca: infantesa-esperança.

També acentua amb l’anotació: matí, olor de fleca, els versos: “S’esdevé que no em canso de ser home en la terra, / si em deixo batejar per l’olor de les fleques / i per l’aire daurat del perfil del matí,”.

Les anotacions al poema acaben amb dues constatacions. La primera afirma que el poeta és ametller. La segona, és un resum del text: Puja en la sínia: Home entre homes. Vestit de branques fruiteres. Riu que desemboca (mort). Amics, disfressa contra els sub-homes. Nit dolça i aterridora. Memòria d’infantesa. Lluita per la vida. Estrelles. ESTRELLA que ve de la infantesa. Acaba amb vol i amb caiguda vital.

La Sínia i l’Estrella és un dels poemes més anotats del llibre. I, nogensmenys, conté una gran quantitat de signes gràfics (guions, creus, interrogants, subratllats), que indiquen que la interpretació escrita de l’Anna Murià està molt per sota de la seva interpretació mental. Tot i així, les anotacions al poema en faciliten, generosament, la seva metàfrasi.

En un indret…

A l’optimisme vital d’aquesta cançó s’hi oposa un punt de penombra remarcat per l’Anna Murià: Lluita contra la foscor.

Les orenetes

Com l’anunci d’un temps millor, el poema suggereix l’escriptura de la paraula Optimisme al capdavall dels seus versos.

Curtes epifanies

Així Ell passava les nits a Sant Llàtzer. Jo hauria de prendre’n exemple.(11-VIII-98). Situat en un temps i un espai inequívocs, el poema dóna compte dels desplaçaments mentals del poeta, que la seva vídua cobeja.

El gall de Vallparadís

11 agost 1998. Ara jo sóc a Sant Llàtzer. No sento cant del gall a la nit. Han passat setze anys, ja no hi ha galls prop de l’hospital. Amb aquesta nota, l’Anna Murià no deixa cap dubte d’on van ser fetes les anotacions del llibre: al mateix hospital on setze anys abans, el poeta confegí els darrers versos d’El gall canta per tots dos.

El meu cor, a dalt d’un arbre

Al marge de cap hi llegim: Anhel de primavera! I, al final del poema: Perenne jove, Ell. Al marge de peu, una nota posa en clar d’on s’impregna el poeta d’una de les imatges recurrents del poema: A la seva cambra de l’hospital, en front del llit, hi havia un quadre amb el dibuix d’una branca de lilà.

L’Àngel de la llum

Damunt del títol, trobem escrit: Desig de viure. Optimisme. I, a sota de la data que clou el poema, entre parentésis: A poc més de tres mesos del final. Sis anys abans, l’Anna Murià advertia que aquest és un “dels poemes més bells de tota la seva obra”.⁷

Anna dorm

Amb l’exclamació: Com es dóna a l’amor!, la companya del poeta inicia un conjunt de cinc enunciats que continua tot escrivint amb evident sorpresa: Em diu “ferro i bondat”!, en referència al vers “Dorm, Anna, ferro i bondat”. Records!, és la tercera anotació, que resumeix els versos que traslladen el lector a Roissy, el château que fou l’escenari “dels primers abordatges dels nus de tu i de mi”. Els versos finals van acompanyats de l’anotació: Esperançat!, que traspua l’estat de l’esperit del poeta. I, acabat el poema, les paraules manuscrites: Érem a casa, n’indiquen un bell final.

Fragments de dues cartes imaginàries.

Una nota a l’inici dóna raó del lloc on es van escriure aquestes cartes als seus fills: Les escrigué a casa abans del darrer ingrés a l’hospital. En el fragment de la carta adreçada al Roger trobem l’anotació maternal: Com sofria, pobret! En una altra nota, l’Anna Murià explica d’on prové la imatge de les mans de terrissaire del poeta: Tenia un terrissaire a baix, al taller de ceràmica de Salvador Alavedra. La quarta nota emfasitza la vinculació del poeta, i del seu fill ensems, amb els mites homèrics: El fill que escolta les sirenes. La carta acaba amb un prec del pare cap al fill que la mare resumeix amb la darrera nota: Anhel del fill que és ara qui sosté el pare.

El fragment de la carta imaginària a Eli és precedit per l’aclariment: Recorda la infantesa d’Eli. De seguida, davant la descripció del caràcter de la seva filla, la mare escriu: Avalotada, sorollosa; i, davant la descripció física, conclou: Tot canvia segons el seu vestir. Més endavant, a propòsit d’un passatge mexicà de la carta, escriu: Records i, tot seguit, corrobora: somni, en referir-se a l’episodi del somni dels mira-sols descrit pel poeta. Dues aspes a sota de les paraules “esperit” i “naturalesa” donen pas a una interpretació que caldrà fer sense l’ajut de les paraules d’Anna Murià i, finalment, la trena que vehicula la carta propicia la darrera anotació: La trena que ha evocat és la seva salvació (la del poeta).

Si no et tinc...

L’Anna Murià ja explicava que quan va escriure aquest poema, Agustí Bartra era “a l’hospital per tercera vegada” i afegia “La nit, quan jo no hi sóc, és trista, amarga, torturant”.⁸ Al marge de cap, abans del títol, llegim: Tristesa en les hores de soledat a l’hospital.

Anna total

En les anotacions a aquest poema trobem més que en cap altre, la veu enamorada de l’esposa del poeta. En primer lloc llegim: El 8 de novembre [de] 1998 farà noranta anys del seu naixement. Vull escriure abans per si no hi arribo, el meu homenatge. Poeta, jove enamorat fins a la mort!!! Jo enlluernada l’adoro com fa 58 anys. Tot seguit, tres paraules li serveixen per expressar allò que simbolitza: Dona-Mare-Terra.

Als versos “Vetllo el meu amor intacte, / sense màscara ni vel,” l’Anna Murià hi afegeix: amb la vida total (home-poeta). I els dos següents: “deixeble de la teva ombra, / profeta del teu estel” susciten aquest pensament: –Oh, com tremolo de tenir una ombra alliçonadora. I tenir un profeta, jo estel, i tenir un pleniluni, i un ventre sagrat no sols per Roger i Eli, i tenir encara, sempre, abrils.

El desenvolupament de l’asterisc que acompanya el títol “Poema inacabat”, mereix aquesta nota: Sorprenent. S’interrompé, ell ja incapacitat 2 o 3 setmanes abans de la mort, o potser menys. I és una poesia com d’un home jove enamorat, amb passió, exaltació, embelliment, imaginació, visions radiants... Fidel a la poesia a l’amor fins al final. Jo li seré fidel també fins al final. La sisena estrofa comença amb els versos “Per arribar a tu mateixa / tinc a punt tota la llum,”, al costat dels quals, l’anna Murià escriu: venir a mi amb llum. El vers que segueix, “tots els estams de la joia”, du escrit: la joia fecunda i el verb. I el primer de l’estrofa següent “Obro el doll de les paraules” té anotat al costat: (una grandiositat de tendresa).

L’estrofa següent s’inicia amb el vers “Començo amb el teu nom d’Anna”. Aquesta estrofa té l’anotació: Veu lluminós i fecund també el nom. (Em sento única a portar-lo). I l’estrofa que li segueix, que s’inicia amb el versos “Ets florida en el silenci / i serena en els rombolls”, du anotada al costat: Sé fer fecund el silenci? La meva passió és serena? L’estrofa que ve a continuació comença amb els versos: “Eres l’estrella absoluta, / flor transformada en destí,” els quals fan que l’Anna Murià es pregunti: Oh! Això era jo per ell? L’esment de París, en l’estrofa següent motiva el comentari: Veu tota la nostra vida d’amor. L’atzar dels meus passos era el meu amor per ell (jo amb les meves debilitats).

A dalt la pàgina, trobem un comentari global: Remarcar totes aquestes meravelles no té res a veure amb la modèstia. És admiració d’ell per ser capaç de crear-me així. I al marge del peu llegim la darrera nota manuscrita: El final hauria estat un crit de triomf inconcebiblement optimista i etern. (No hauria tingut final. Era i és inacabable).

Seria ben senzill d’acomodar els poemes d’aquest llibre als estudis que ha anat donant peu la poesia d’Agustí Bartra. Des de les tres constants que Antoni Ribera exposava al poeta: temps, realitat i fantasia,⁹ fins als cinc elements conductors concrets que desvetllava Miquel Dolç: l’home, la terra, el mar, la pàtria, l’exili i el retorn.¹⁰ I no seria gens difícil, tampoc, destriar-ne la major part de la vintena de constants de la poesia d’Agustí Bartra que l’Anna Murià n’havia assenyalat.¹¹ Però aquest no és l’objecte d’aquestes ratlles, que només pretenen posar en lletra d’impremta unes anotacions ja de per si prou clares i entenedores, sens perjudici, però, que el lector faci l’exercici que insinuava: reconèixer en la lectura d’aquest llibre pòstum i inacabat els trets més essencials de l’obra del poeta.

NOTES

[1] Anna MURIÀ. Crònica de la vida d’Agustí Bartra. Barcelona, Editorial Martínez Roca, 1967. Reedició Col·lecció Vides i memòries, 5, Barcelona, Editorial Pòrtic, 1990.

Anna MURIÀ. L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació. Barcelona, Editorial Vosgos, 1975. Reedició: Barcelona, Editorial Pòrtic, 1992.

² Anna MURIÀ. L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació. Barcelona, Editorial Pòrtic, 1992, p. 5.

³ Anna MURIÀ. Op. Cit. a la nota 2, p. 317.

⁴ Feliu FORMOSA. "Els mites a l'obra de Bartra". Faig, revista literària, núm. 30. Parcir, edicions selectes, 1988, p. 73.

⁵ Miquel DESCLOT. Introducció a Agustí Bartra. Obres completes, 2. Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 58.

⁶ Op. Cit., a la nota 2, p. 318.

⁷ Op. Cit., a la nota 2, p. 320.

⁸ Op. Cit., a la nota 2, P. 321.

⁹ Agustí BARTRA. Sobre poesia. Barcelona: Editorial Laia, cit., p. 158.

¹⁰ Miquel DOLÇ. “Constants en la poesia d’Agustí Bartra”. Actes del Simposi Agustí Bartra. Manresa: Parcir, edicions selectes, 1987, p. 11.

¹¹ Op. Cit., a la nota 2, Ps. 9-189.