El món clàssic en l'obra d'Agustí Bartra
Ciutat, 10. Terrassa, 2000.
En la literatura catalana, Agustí Bartra habita un compartiment construït amb els materials provinents de més de quaranta anys de creació literària. És un cas semblant al de Salvador Espriu, isolat per la via de la influència del barroc castellà i de la generació del 98, que el fa un poeta sui generis en el seu context cultural. Però, mentre que Espriu va superar l'aïllament en prestar-se a fer el paper de poeta nacional -i ja sabem com n'és, aquest país, de monoteista-, les circumstàncies que concorren en Bartra l'han mantingut, en rigor, aïllat. L'obra de Bartra ha tingut una divulgació molt parcial a casa nostra, que s'atribueix fonamentalment a dos factors: d'una banda, al fet que l'exili del poeta es prolongués fins al 1970, així pensen Castellet i Molas, que diuen:
És impossible de pretendre que l'obra de Bartra hagi seguit unes evolucions semblants a les dels poetes que han viscut aquests anys a l'interior o a les dels qui, bé que exiliats durant alguns anys, retornaren aviat a la pàtria.1
I, d'altra banda, la complexitat de la poesia bartriana ha estat també un escull per a la seva difusió. Tot plegat fa que es parli del cas Bartra. Francesc Vallverdú diu al pròleg d'Ecce homo l'any 1968:
És ja un tòpic parlar del "cas Bartra" i, tanmateix, encara té sentit referir-s'hi. De tots els grans poetes catalans vivents, només dos -Carner i el mateix Bartra- són els únics que es mantenen apartats del nostre país. Aquest allunyament condiciona, com és natural, les relacions autor-públic, però hi ha altres factors que n'accentuen la "ruptura": així, Carner era ja famós quan iniciava el seu èxode; Bartra, en canvi, tot just havia publicat dos llibrets i poca cosa més, en plena guerra, i tan sols era conegut d'un nombre reduït de lectors. No és sorprenent, doncs, que la seva obra penetri amb dificultats, la qual cosa, d'altra banda, afavoreix que sigui -injustament- mal compresa.2
Tres anys després, el mateix Vallverdú a la introducció del primer volum de l'obra completa de Bartra hi insisteix:
Podem acceptar, doncs, com a causa principal de l'absència de la poesia de Bartra en les preocupacions de la nostra crítica la de l'allunyament físic del poeta, però hi ha hagut també malentesos seriosos. La poesia de Bartra presenta dificultats -símbols obscurs, alguns mites exòtics, metàfores arriscades, etc.-, que se'ns resisteixen a la primera lectura, i ens hem acostumat a acceptar, per comoditat, la idea-que-ens-fèiem en lloc de penetrar els misteris d'un món poètic distant, és cert, però mai estranger. Ens troben, doncs, amb el cas gairebé únic -un cas relativament semblant seria el de Brossa abans de Poesia rasa- d'un poeta que aporta una obra indiscutiblement original i que, fins a la publicació de la seva obra poètica completa, no haurà estat conegut de debò pel públic català.3
Aquesta opinió de Vallverdú, Ricard Salvat la transcriu a la introducció del quart volum de l'obra completa de Bartra precedida d'aquest comentari:
Agustí Bartra ha estat un gran oblidat fins a l'any 1970 i, un cop incorporat a Catalunya, un gran incomprès. Molt sovint penso que tal vegada ens anava massa gran, pertanyia a una altra raça de creadors de l'habitual a les nostres latituds.4
L'any 1987, en ocasió del Simposi Agustí Bartra celebrat a Terrassa, autors com ara Sam Abrams, Jaume Aulet, Jordi Castellanos, Jaume Closa, Miquel Desclot, Miquel Dolç, Feliu Formosa, Joaquim Molas, Antoni Ribera, Ricard Salvat i Llorenç Soldevila van fer una important aportació pel que fa als estudis sobre Bartra que va ser publicada en un monogràfic a la revista Faig. Aquesta pluja d'estudis venia a normalitzar l'atenció de la crítica. Ara bé, cal dir que només a Carner i Verdaguer els va ser dedicat un simposi abans que a Bartra, i això dóna una idea de l'interès que el poeta suscita.5
Tot plegat fa que avui sigui possible la revisió d'això que s'ha anomenat “el cas Bartra”, i que ens adonem de la vitalitat d'una obra que, tenint com a tema principal la vida humana, no només resisteix el pas del temps, sinó que permet al lector contemporani percebre la complexitat de l'existència en clau de present. En aquest sentit, Miquel Dolç va assenyalar diferents vies possibles de treball en escriure que Agustí Bartra va bastir un món prodigiós on
bateguen plegats l'antiguitat clàssica, la fabulosa herència mexicana i la sang més encesa de les essències catalanes.6
Efectivament, el món clàssic s'extén al llarg de tota l'obra de Bartra. Des del seu primer llibre de poemes, L'arbre de foc, fins al pòstum El gall canta per tots dos, i emergeix també en el seu teatre i en la narrativa. És estrany el llibre bartrià en què la tradició clàssica no hi sigui present. En qualsevol cas, aquest fet no es dóna mai en els seus treballs poètics. Però, quin món clàssic emergeix en Bartra? Doncs, bàsicament, el dels mites, la qual cosa té una explicació plausible, perquè Bartra és, sobretot, poeta, i això vol dir que el seu treball s'ordena més al voltant del món dels sentiments que no pas al de la raó. En una ocasió, Anna Murià en referir-se al “cas Bartra” va escriure:
En la poesia, com en totes les arts, no s'ha d'entendre, s'ha de sentir. Per intentar comprendre o explicar una metàfora cal sortir de la poesia i entrar en la lògica.7
En una carta enviada a Pere Calders, Bartra reflexiona:
Em dius que Ecce Homo és segurament la meva millor obra. No sé si és la millor. Però estic segur que és una de les decisives, en el sentit que vaig voler individualitzar en la meva persona el mite i la problemàtica d'un home que ha sofert i ha contribuït a fer la història del seu temps. Des de mi el mite havia de tornar a mi, per tancar-lo cíclicament.8
Els mites són l'antítesi del lógos. Es caracteritzen per oferir una explicació total de l'origen i la naturalesa de l'univers, de l'home, de la civilització i de la tècnica. En el mite, les forces naturals són personificades i divinitzades, els fenòmens i la totalitat de l'univers es fan dependre de la voluntat d'un déu, o dels déus en general. Els fenòmens succeeixen d'una forma arbitrària, però aquesta arbitrarietat troba certes limitacions en el decurs dels esdeveniments. L'actuació mateixa dels déus està sotmesa a certes forces de caràcter còsmic com ara el destí. Aquestes forces són entitats abstractes i veiem d'aquesta manera com el destí estableix una certa necessitat en els esdeveniments universals. A El somriure del gat (per què serveix la poesia), una conferència dictada a la Universitat de Maryland el 1969 i a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona el 1975, Bartra explicava:
Crec que la poesia, quan és el cant de l'Ésser, serveix per expressar el gran sí de la vida, en el qual es fonen l'Eros i el Lógos. I afegia: Entre el sensible i l'intel.ligible, la poesia serveix com un pont que crema la seva pròpia felicitat.9
En una carta adreçada a Miquel Desclot, Bartra explicitava el sentit del seu Eros i cap a on el conduïa:
Jo només crec en una poesia que s'ha triat el destí. I aquest només pot trobar un real aliat en l'amor, i no pas en un sentit exclusiu d'Eros, sinó en el d'inclusió de la vida total. Eros el sentim massa arrapat encara a l'instint de l'encadenament genèric de la vida, ombrívol i secret, sí, empentador biològic, però poc després encara del caos i de la pesantor de la Naturalesa. Decantem-nos per Orfeu, doncs.10
En una entrevista, Bartra responia de la manera següent a Antoni Ribera, que l'interrogava sobre la necessitat de desmitificar:
El poeta, com tot artista, ha de resoldre per síntesi la tensió entre l'home fàustic (és a dir l'home que fa servir l'experiència multiforme com a mitjà per arribar a un valor absolut de la conquesta vital antitètica) i l'home de las bodegas interiores de sant Joan de la Creu. Pel camí topa fatalment amb els mites: mites d'evasió i mites de compensació. Ara està de moda parlar de desmitificació. Ho fan sobretot alguns mediocres mandarins de la història i la sociologia. Jo crec que, com a poble, ens manquen, al contrari, grans mites vivencials, les lluminoses metàfores de la vida, els somnis de contagi; entre una aurora i una estadística, em quedo amb l'aurora.11
Però potser l'escrit de Bartra més aclaridor pel que fa al seu concepte de mite i la seva relació amb la poesia és el discurs de cloenda llegit pel poeta a la Universitat de Yale en el Segon Col.loqui d'Estudis Catalans a Nord-amèrica, al que remetem, i del qual, al mateix temps, destaquem:
Ni en els moments de més alienat historicisme, o de malaltís encavorcament, no ha perdut la poesia la seva consciència mítica, les representacions de la qual eren, a Grècia, una praxi de la noblesa ètica o bé tenien un valor objectiu de força que tendia a fer del símbol una perfecció. Parafrasejant Nietzsche, podríem dir: "Tenim el mite per tal de no morir a causa de la veritat." Mite i poesia es trenen. Si buidéssim Homer dels seus mites, quedaria com una casa buida, com un esquelet d'or.
Els mites hel.lènics bé podrien ser entesos com una vasta biografia simbòlica de múltiples connotacions que van de la innocència a la brutalitat, del material a l'espiritual, del somni a la necessitat, de la devoció a la rialla, del grandiós al grotesc; una explicació del món que es resolia en poemes, estàtues, imatges... En tot mite batega una dinàmica auroral, una creació viva i incitadora. Els sistemes envelleixen, però els déus són immutables àdhuc en llurs metamorfosis, en llurs canvis per a esdevenir la mateixa cosa; quan llur vigència s'ha evaporat, resten com a exponents essencials de l'imaginari fundat en la història i la religió.12
Seguidament intentarem delimitar l'emergència del món clàssic en l'obra de Bartra començant per descriure les unitats en les quals hi és palès. L'ordre que seguim és, en primer lloc, les obres de poesia, seguidament el teatre, després la novel.la, i finalment una obra de difícil classificació: Odisseu.
EL MÓN CLÀSSIC EN LA POESIA
L'arbre de foc (Mèxic, 1946)
L'arbre de foc és el primer llibre de poemes recollit en l'edició de les obres completes. Bartra va publicar amb anterioritat Cant corporal (Barcelona, 1938), però, amb el pas del temps, només en salvà dos poemes que incorporà a L'arbre de foc: "Cançó de bressol" i "El fill al front". A L'arbre de foc, el món clàssic irromp per primera vegada en l'obra de Bartra de la mà de Màrsias, al qual li és dedicat el poema "Mots al destí de Màrsias",13 ben bé un avançament del que més tard seria una composició èpica d'un valor inqüestionable. Anna Murià explica que
l'interès de Bartra pel mite de Màrsias i el seu significat en funció humana donà com a primer indici el poema breu “Cant” (posteriorment “Mots al destí de Màrsias”). Després aquest interès anà madurant fins a la necessitat de la creació d'una figura que fos l'home nostre heroicament exposat al perill del martiri; i donà el poema “Màrsias”, l'epopeia lírica del lluitador guerriller amb la seva fe, la companyonia, l'amor, la fecundació de la dona i la mort.14
L'evangeli del vent (Mèxic, 1956)
A L'evangeli del vent, el món clàssic trena el conjunt de l'obra poètica amb imatges i personatges mítics, que tenen a Ulisses com a protagonista destacat. La segona part del volum: "Poemes d'Odisseu", va ser incorporada finalment a l'obra Odisseu, que no comentarem, perquè Miquel Dolç n'oferí un estudi superb a la introducció del tercer volum de l'obra completa de Bartra. Però aquesta presència del món clàssic és a L'evangeli del vent molt abundant. Tot seguit en donem notícia.
Al poema "L'elf del pont de Brooklyn" hi ha tres estrofes significatives que es troben al vuitè capítol, intitulat “La cançó de l'elf”, en les quals apareixen de forma genèrica els mites, les deesses i també l'ull de Polifem, i Ulisses.15
"Rèquiem", el primer poema del quart capítol ("Les cariàtides aterrades"), està dedicat a la memòria del pare d'Agustí Bartra i comença amb una citació de Les coèfores d'Èsquil que fa “Jo no era allí per a plorar la teva mort, pare; no vaig estendre la mà quan treien el teu cos”... A "Rèquiem" trobem una imatge esplèndida construïda amb un personatge de la tradició clàssica: Ícar. En aquest poema elegíac, el poeta parla en primera persona i lluitant per superar la congoixa diu:
L'ànima -Ícar d'aloses
dels vermells matins-
puja al sol les dures roses
dels meus laberints.
El poema següent, "fragments de Scaliger Rosa", pseudònim amb el que Hölderlin signà els seus últims i al.lucinats poemes, està dedicat a les Parques, tres deïtats dels inferns, mestresses del destí de la vida humana, segons la mitologia grega. Al poema trobem imatges com ara:
L'au profètica triga. Davallarà el seu vol del cim de soledat?
I també:
En el foc s'ageganta mon ocell estival. Vénen Parques d'autumne!
Hiperió, Dionís, Demèter, apareixen també en el poema, ric de tradició clàssica:
Oh, l'or solar a les eres voltades de deesses nues
-escriu Bartra tot explicant que corria cap a Delfos.16
A "Darrer comiat a J. Roure-Torent", l’amic escriptor mort a l'exili, trobem una imatge fonamental per entendre el paper de la figura d'Ulisses en l'obra de Bartra: Ulisses és la personificació mítica d'allò que Bartra és en consciència, un exiliat. És en aquest sentit, que Bartra el fa aparèixer sovint a la seva obra. En el poema esmentat, el poeta diu adéu a l'amic mort a qui veu com “una ombra dreta d'aferrissat Ulisses que bruscament s'ha afonat”. 17
"Coral a Lluís Companys per a moltes veus"18 és un poema construït amb dues veus paral.leles: la del poeta i la del cor de coèfores, les portadores d'ofrenes als morts en l'antiga Grècia que expressen, en paraules d'Anna Murià:
la vasta consciència tràgica de la pàtria que brolla des de dins del temps i s'eixampla com una immemorial fluència sobre una eterna terra.19
El poema "L'arbre i la dríada"20 és un exemple de l'absorció del món mitològic per part de Bartra. Les dríades eren nimfes mitològiques dels boscos, les vides de les quals duraven igual que els arbres als què se suposaven unides. Anna Murià ens explica que en aquest poema
l'arbre és l'esperit actiu del poeta i de la creació poètica, la dríada és la seva ànima, l'heura que se li abraça, l'empeny i li pesa alhora, i que quan l'arbre cau de genolls sota el vent i la tempesta li murmura que, si el llamp fulmina, d'ells neix el fill de la llum.21
"Imatges per a Alberto Gironella" és un poema que descriu el paisatge de Zoyatzingo, on els Bartra hi tenien Quinta Adila, una casa d'estiueig. En aquest poema apareixen els dos gossos, Argos i Laila. Bartra batejà el seu gos amb el nom del famós gegant de la mitologia grega que tenia cent ulls dels quals la meitat sempre estaven oberts. A Alberto Gironella, pintor, fill d'un comerciant català i d'una senyora yucateca, Bartra li deu una frase cèlebre que aquest pronuncià en el decurs d'un sopar. Gironella parlant amb un altre català li digué:
No heu llegit Odisseu? Si aquest llibre hauria d'ésser la Bíblia dels catalans!
Aquesta és una expressió que la crítica recolliria més tard per referir-se a Odisseu. Cal dir també que Bambi, la dona de Gironella, va escriure un assaig publicat per Costa-Amic a Mèxic intitulat El ojo de Polifemo -Visión de la obra de Agustí Bartra. Veiem, doncs, l'abast de la consciència del món clàssic en Bartra i el seu entorn, que féu que s'utilitzés a Polifem, -els més cèlebre dels ciclops, segons la faula, a qui Ulisses i els seus companys li rebentaren l'únic ull que tenia per fugir de la caverna on els havia empresonat-, per donar nom a un assaig que analitza l'obra de Bartra des del punt de vista pictòric, aïllant el tema de les abundants imatges bartrianes de color i de llum. La conseqüència més transcendent de l'amistat amb els Gironella, -explica Anna Murià-, però, no era el llibre ni la publicitat, sinó
el fet que a partir d'aleshores intimàrem amb Mèxic, sentírem el llaç profund amb el país que ens havia acollit.22
"L'evangeli del vent", el poema que dóna títol al volum, es troba al cinquè capítol, intitulat “Poemes d'Anna”. És un diàleg entre l'Agustí Bartra i l’Anna Murià, un diàleg de plenitud de l'amor que abasta la terra, el cosmos, la vida i la mort. A l'inici del poema, Bartra li diu a l’Anna:
-Vas sorgint del poema com la deessa antiga va sorgir de la mar...23
"El paradís", l'últim poema del recull és novament un diàleg de la parella, elaborat en un to més apassionat. Anna Murià explica que en el poema
Ell se sent Orfeu, però ella deixa d'ésser Eurídice i es converteix en clara moabita.24
Quetzalcòatl (Mèxic, 1960)
Quetzalcòatl és, en paraules de l'Anna Murià,
una de les obres bartrianes més complexes i més profundes.25
Bartra, a les notes que acompanyen el poema diu:
La figura de Quetzalcòatl, el gran rei i sacerdot tolteca, indubtablement històrica, s'entrellaça i es fon míticament amb el Quetzalcòatl primordial, un déu de la vida la imatge del qual era la serp emplomallada, xifra d'una constel.lació cultural i religiosa que s'escampà arreu de Mesoamèrica durant molts segles.26
Però Quetzalcòatl és, sobretot, l'acceptació per part de Bartra del país que l'acollí en el seu exili i en el qual fins aleshores s'havia sentit incòmode. Aquesta acceptació el porta a fondre dos mites en un: el mite europeu d'Orfeu i l'americà de Quetzalcòatl. Ho explica el mateix Bartra tot referint-se al setè cant del poema:
Mesos després d'haver escrit aquest cant, vaig descobrir amb profunda sorpresa la relació onírica que havia establert el meu Quetzalcòatl i Orfeu, malgrat que siguin tan diferents les figures. Hi havia els dos caps. Els veig -i els veuré sempre- com dues imatges-símbols d'on transcendia una grandesa tremenda, tancades en sí mateixes com dos mons absoluts. El cap arrencat d'Orfeu roig i amb els ulls tancats, expressa la vasta desesperació de la seva ànima, és segellat per la desmesura tràgica del dolor que només es manifesta ell mateix; més que un cap de martiri: un nus d'indesxifrable soledat, un rostre modelat des de dins per la passió i l'anhel. Però els llavis es movien. El cap d'Orfeu cantava! Flotant damunt les aigües. Entre dues ribes que tornaven els ecos d'una felicitat que només tenia un nom. El qui havia cremat sol, el qui havia aturat en el cel el vol dels ocells amb la seva música i havia amansit les feres, cantava la nostàlgia d'una ombra: Eurídice! Cap resposta no s'agregava a l'èxtasi del crit únic que s'esvaïa com un hàlit pur entorn del silenci del No-res. I el cap s'enfonsava en les aigües, i rodava pel fons com una enorme fruita, i la sorra sepultava el crit dins la boca oberta! Però a dalt, a la terra, el càntic del destrossat déu solitari obria oïdes als penyals, repercutia a les muntanyes, apaivagava el caos del vent i s'ajeia a dormir als firmaments nocturns, abraçat a una lira d'estrelles... El cap gegantí de Quetzalcòatl, en canvi, sorgeix a flor de terra, com el principi d'un estuari parteratge olmeca, i el goig de la primavera esborra les últimes ombres del seu rostre, en el qual s'obren dos ulls d'or. No hi ha pastura de paraules encara a l'esperit d'aquell qui ha vençut la mort i viurà la seva victòria dintre la llum del món, però ja l'ampla mà del faedor d'homes empunya la cargola que penja de la seva cintura, l'aixeca, esperant... De sobte, al mateix instant que el sol ix de l'horitzó, ressona el profund i insistent so solidari, la gran crida de la vida.27
Així, en somnis, com ens explica Bartra, Orfeu i Quetzalcòatl es donen finalment la mà, perquè emergeixi la perennitat de l'esperit, la dualitat metafísica, la llum i l'ombra de l'home, l'etern retorn, la figura del cabdill i del profeta, la del forjador del poble i les idees, la del destructor de pensaments obscurs, la de l'home que se cerca a ell mateix, la figura de l'home llum, com Bartra anomena Quetzalcòatl.
Màrsias i Adila (Mèxic, 1948)
Francesc Vallverdú explica que una possible interpretació de Màrsias i Adila és
considerar-lo una al.legoria de la guerra civil: la derrota, l'exili, l'esperança en el retorn, en serien els moments principals.28
El tema de Màrsias ja arrenca en l'obra de Bartra des del seu primer llibre (recordem el poema de L'arbre de foc "Mots al destí de Màrsias"). Francesc Vallverdú, al pròleg del primer volum de l'obra completa de Bartra, i Anna Murià, a L'obra de Bartra, assaig d'aproximació, donen àmpliament notícia d'aquest poema. Possiblement, la caiguda dels déus ha estat sempre una de les màximes aspiracions humanes, i la moralitat del mite de Màrsias és que paga la pena d'arriscar-se i de competir amb els déus. És des d'aquesta convicció o desig que Màrsias apareix a l'obra de Bartra.
Ecce homo (Mèxic, 1964, edició castellana. Barcelona, 1968, edició catalana)
Francesc Vallverdú diu en comentar Ecce homo:
Si Ulisses, Quetzalcòatl o Màrsias simbolitzen en última instància el poeta, el qual els ha donat, com hem vist, algunes característiques distingibles de la seva història personal, també és cert que aquells herois tenen una vida autònoma i realitzen llur destí amb prou distanciament perquè els hàgim de reconèixer la condició d'autèntics mites, en què el poeta no deixa de ser, al capdavall, el fabulista o l'aede. En canvi, en Ecce homo l'autor erigeix la pròpia aventura personal en matèria poemàtica i el perible descrit no és altre que el del mateix poeta enfrontant-se amb els treballs i els dies de la pròpia existència.29
Estem, doncs, davant d'una autobiografia lírica que consta d'onze elegies i una cançó final. A les notes que acompanyen l'edició, Bartra dóna algunes llums als futurs intèrprets de l'obra. Així, explica que
el déu, tan present en algunes parts de les Elegies, no ha d'interpretar-se en cap sentit dogmàtic religiós, ni mitològic: representa l'esperit de la vida total, i si a vegades palesa certs trets d'Orfeu, també se li podrien adscriure qualitats dionisíaques o apol.línies.30
Sabem per Bartra que en un principi
les Elegies estaven concebudes per a ésser estructurades en quatre grups els temes fonamentals dels quals havien de respondre als quatre elements còsmics clàssics: Terra, Foc, Aigua i Aire, i a les quatre estacions de l'any31
però que finalment va deixar aquest esquema previ de banda.
La segona elegia està dedicada a la memòria de Pere Vives, un company de camp de concentració. Bartra explica que el vers que fa: “Sóc el fill de la terra i del cel estrellat”, el manllevà d'un fragment òrfic inscrit en una fulla d'or trobada en una tomba de Petèlia (Itàlia), lloc famós per haver estat un centre de l'orfisme. És la més antiga de totes les que s'han trobat: data del segle III o IV abans de la nostra era. La utilitat d'aquestes fulles consistia en el fet que, amb elles, el mort disposava d'extractes de textos sagrats que l'instruïen sobre la manera que havia de captenir-se durant el seu viatge cap a l'altre món.32
A la tercera elegia es fonen les experiències dels camps de concentració d'Argelers i d'Agde, on Bartra diu que vivia
en el reialme de la sarna i les llenties, a la riba del mar d'Homer.33
La quarta elegia s'esdevé a París, lluny dels camps de concentració. Eren les primeres setmanes de la Segona Guerra Mundial i en aquest context, Bartra reflexiona:
La paraula roman fidel a l'esperit d'un temps de destruccions, s'evadeix i s'esqueixa, perquè l'home no és ni viu ni mort, però no vol ésser crucificat. Pot acceptar, sí, l'encadenament prometeic, i el parteratge de l'aurora i una tomba dins les aigües del Sena, d'on ressuscitarà amb paraules de fertilitat.34
Anna Murià explica que per escriure la vuitena elegia, Bartra s'inspirà
en el mite d'Apol.lo i Dafne per identificar-se i barrejar-se ell mateix amb el déu.35
Dafne és una nimfa de la mitologia clàssica a qui el seu pare transformà en llaurer en el moment que Apol.lo, déu dels oracles, de la joventut, de la bellesa, dels ramats, de la música, de la poesia i de les arts en general, se'n volia apoderar.
La novena elegia és una peça crucial del conjunt perquè, si bé des d'un punt de vista anecdòtic aquesta elegia refereix la visita a Grècia que Bartra i Murià realitzaren el 1961, des d'un punt de vista espiritual revela els estats de l'ànima del poeta, el seu pensament ja madur condensat en metàfores, la seva explicació de la vida. La nota redactada pel poeta a aquesta elegia és fonamental per entendre de quina forma el món clàssic és un dels pilars de la seva obra: Apol.lo i Dionís, de la unió dels quals sorgí la plenitud del pensament grec, Ulisses i Hölderlin, l'antic que una vegada es fingí boig i el modern que ho va estar realment durant quaranta anys, són el substrat d'aquesta composició. No transcrivim, donada la seva extensió, la nota que acompanya l'elegia, ens limitem a recomanar-ne la seva lectura.36
Poemes del retorn (Barcelona, 1972)
Poemes del retorn és un llibre publicat a Barcelona l'any 1972, al cap de trenta-un anys d'exili. Fou escrit en part a Mèxic quan ja la possibilitat de retornar a Catalunya era alguna cosa més que un somni. En aquesta obra hi són presents Polifem i Èdip, un minotaure, Orfeu i Eurídice. Però potser el més destacable, pel que fa a la utilització d'elements de la tradició clàssica, és la incorporació a l'obra de Bartra d'una imatge inèdita fins aleshores: la de l'àgora. Primer l'àgora és una esperança, la trobem al poema "Cartell per als murs de la meva pàtria", datat el gener de 1969 a Mèxic, quan el retorn no era encara imminent. En aquesta situació Bartra escriu adreçant-se a la pàtria:
Et faig saber, encara que deus tenir-ne esment,
que els jornalers de l'alba ja són als camps novals
amb llurs eines brilloses i secretes,
que les verges somien, altre cop, amb infants
de testes de pa d'or i ales de vi,
que es desperta la fada coberta de rellotges
i que entre les espigues i el martell lluminós de nou s'alçarà l'àgora.37
Ja incorporat al país, Bartra escriu el poema "Pa i vi". L'atmosfera d'aquest poema és la d'una ciutat industrial, Terrassa, on va néixer la mare de Bartra i on el poeta s'instal.là en retornar de l'exili després de viure un any escàs al carrer Mallorca de Barcelona. A "Pa i vi" l'àgora és ja una realitat, un lloc de trobada, una plaça comuna. Diu Bartra:
Ja descansa el martell, calla la llançadora i el fum estret s'enrosca
a les cames immòbils del ponent
mentre des de les fulles del meu nou cor vernal interrogo la dríada que es vincla
davant de la meva ànima, garba lligada amb llamps:
¿salto, florit, de la nit erma a l'àgora, en aquesta ciutat que veié néixer
les trenes de la meva mare?38
Els himnes (Barcelona, 1974)
Al llibre Els himnes retrobem la imatge de l'àgora. Ho fem en el poema "Les flors de la nit", dedicat a Josep Bartolí. Anna Murià explica que
les flors de la nit són els pensaments abocats al misteri.39
Bartra escriu:
Flors meves de la nit, aus de vol dret o el.líptic,
pensaments abocats a misteri o certesa,
¿per què, amb els mots, m'afanyo a dar-vos existència
a l'àgora comuna o a la torre soliua
voltada de tempesta,
on ningú no pot dir què farà demà l'alba
amb les noves espigues
o quants sols s'endurà l'aigua estesa del riu?40
Al poema següent, "Els heralds", trobem una altra imatge que neix de la tradició clàssica. El poeta escriu:
No dormiu més
germans vermells en Sísif
heu de regar tanta ombra
sota l'arc iris!41
Sísif, rei de Corint, terrible pels seus robatoris i crueltats fou condemnat després de la seva mort a pujar una enorme pedra al cim d'una muntanya de l'Hades d'on tornava a caure sempre, perquè en el moment d'arribar al cim li fallaven les forces. És així com Bartra es rebel.la contra la derrota.
El desè himne es titula "Òrfica". En ell, el poeta reflexiona sobre el destí d'Orfeu a qui Bartra diu que si Eurídice no pot tornar, ha de bastar-li cantar l'amor en l'onatge del cor, i viure així el retorn.
A l'onzè himne, "El fill pròdig", Bartra explica que el seu exili el calmaven
les deus més secretes dels mites.42
Una vegada més, Bartra canta el seu retorn tot recordant que, i aquesta és una referència a Odisseu, també va contar un dia el de l'Ulisses antic.43
Soleia (Barcelona, 1977)
Soleia és el títol que Bartra va donar a una trilogia formada per tres Rapsòdies (de Garí, d'Arnau i d'Ahab). La darrera d'aquestes rapsòdies es desplega sota el mite modern de Moby Dick. Anna Murià explica que a la Rapsòdia d'Ahab, trobem
el capità Ahab, ja mort i ànima vivent alhora, portat pels corrents marins al Mediterrani des de les aigües nòrdiques on morí en la lluita frenètica, per tal que pugui ésser rescatat, salvat de la seva al.lucinació apocalíptica per l'esperit de les terres costeres de la mar grecollatina, representat per Ulisses, qui el posa en mans de Soleia, mans del bé del món que el lliuraran de la soledat oceànica i el portaran al cimal humà i tel.lúric: Soleia, l'antítesi de Moby Dick.44
En aquesta rapsòdia, el capità Ahab i Ulisses dialoguen sense adonar-se que el pensament de Bartra els ha agermanat.
L'home auroral (Barcelona, 1977)
En aquesta obra retrobem l'àgora, en dues imatges esplèndides:
Només amb ulls de mar sentirà l'home defallir la follia dels embullats camins,
la bondat de les fulles a les rodones àgores.45
I:
Estrofa de vivent, oh joventut del món damunt la sorra làbil:
canta el tema cabdal, canta'm l'home rebel contra els monstres del segle,
l'insurrecte de l'ànima que cerca el seu vocable a l'era sense empremtes!
Jo sé. Jo sé. Oh, torna l'àgora clamorosa a rebre el cor unànime
sota l'assentiment de l'oriflama!46
La fulla que tremola (Barcelona, 1979)
La fulla que tremola és un llibre de poemes solts. En ell retrobem Dionís,47 Orfeu,48 Demèter,49 novament Orfeu,50 Eurídice...51 És remarcable que, ara, l'àgora serveix a Bartra per expressar la seva solitud. Ho trobem al poema "Emmudien les bèsties", que és una rememoració dels anys d'exili. Bartra escriu:
El poeta cantava, ple de llum i sense àgora
enmig de la sordesa dels anys de feixucs ídols,
i era el cant que immolava amb sa boca madura.52
Totalment oposada a aquesta imatge, Bartra ens ofereix també la de l'àgora joiosa. Ho fa en el poema "De la nit al dia", dedicat a Ignasi Riera:
No hi ha ningú. L'instant encén, canta i rescata.
Tot és àgora si camino i obro portes.53
El gos geomètric (Barcelona, 1979)
Anna Murià explica que aquesta obra no és
glossa ni paràfrasi de La tempesta. Aquest Caliban no té l'idiotisme del de Shakespeare, però sí, certament, la part de bestialització, encara que sigui més humà. El significat social que es dóna al Caliban shakespearià -amb intenció o sense per part del seu autor-, el de Bartra el té i ben del món modern; per la circumstància el poeta ha pres el model de Sísif, encara que utilitzi els noms i les referències de La tempesta. I afegeix Anna Murià: el gos geomètric és el guardià, al servei del poder, que impedeix el pas pel pont que porta a la terra paradisíaca. I el turmentat, com Sísif, ha de rodolar, altra vegada muntanya avall. La porta, al cim, no s'ha obert, no hi ha hagut pietat.54
En aquesta obra és remarcable també l'ús de l'expressió ototoi, extreta de les tragèdies gregues.
Haikús d'Arinsal (Andorra la Vella, 1982)
Haikús d'Arinsal és un conjunt de seixanta epigrames que compta amb un estudi d'Anton Carrera que comença dient:
Aquests haikús són sorprenents, i ho són a causa del seu autor. Avesats com ens tenia a recrear el mite, ara l'inventa.55
No ens extendrem en aquesta qüestió, Feliu Formosa ja ho va fer en una ponència dictada al Simposi Bartra, a la qual remetem.56 Només voldríem destacar que dels seixanta epigrames que componen el llibre, és evident el llegat presocràtic que en destil.la el següent:
Les rels antigues:
aire, foc, terra i aigua.
Atura't, roda!57
Anna Murià escriuria que
en aquestes seixanta petites creacions poètiques poden trobar-s'hi, condensats, tots els temes cabdals de l'obra bartriana58
i és clar que el món clàssic no hi és absent.
El gall canta per tots dos (Barcelona, 1983)
A la darrera obra de Bartra, publicada pòstumament, hi trobem també elements de la tradició clàssica. És el cas del poema "Sísif",59 que ens mostra una visió optimista del mite, l'optimisme que pot donar la força dels invictes. I elements com ara les cordes òrfiques60 i una Demèter adormida en uns versos esplèndids, escrits quatre mesos abans de morir:
Mira, àngel, Vall endins -Demèter dorm; jaguda,
solemne i vasta fa un gran gest amb la mà
de protecció i d'ordre, i tots els ocells volen,
i després, murmurant, lenta, muda de jeia...
I l'àngel fa el Senyal: el cercle etern.61
EL MÓN CLÀSSIC EN EL TEATRE
Cora i la magrana (Mataró, 1979)
Cora i la Magrana és una versió moderna del mite de Persèfone, deessa grega, filla de Demèter i Zeus que va ser raptada per Hades, déu dels inferns, es va casar amb ell i va ser reina de l'imperi de les ombres. Anna Murià explica que
Cora (Persèfone) creu poder triar entre dos homes als quals ha citat, però és triada per Hades i baixada a l'infern, representat per una estació de metro. El seu destí es repetirà segurament en la nena que recull una magrana, fruita que Hades ha ofert a Cora i que ha rodolat per terra. L'esperit poètic (Àngel) contempla l'escena i no pot fer-hi res. Ni l'altre pretendent, massa dèbil.62
EL MÓN CLÀSSIC EN LA NOVEL.LA
Crist de 200.000 braços (Mèxic, 1943)
Miquel Dolç explica que els vestigis de l'herència clàssica a Crist de 200.000 braços són estranys:
sembla que s'imposin per ells mateixos a Bartra, sense que la reflexió els hagi constret a passar abans per la seva duana. Homer hi és adesiara present, bé que en una ocasió d'una manera desguitarrada: "la riba del mar d'Homer" ha esdevingut a Argelers, el "reialme de la sarna i les llentilles". Però l'evocació situa Bartra en el camí de les reminiscències justes. L'Ulisses homèric digué a Polifem que s'anomenava "Ningú", i Argos era el nom del gos de l'heroi. Polifem era un gegant totxo, amb un sol enmig del front, mentre que l'Argos mitològic tenia cent ulls i només dormia amb cinquanta; d'on Hera, engelosida, li confià la custòdia de la seva rival Io, transformada en vedella, però Hermes reeixí a degollar-lo. Vet aquí l'enginyosa comparança: "Argos-Argelers té dos-cents mil ulls i un Hermes-Puig l'endormisca amb els sons de la seva flauta". ¿Qui deu ser Io? Diguem que Io és Joana, la núvia de Puig: Ioana! Bartra es complau, com veurem, en aquesta col.lisió i reducció dels noms clàssics. Ens surten, encara, a l'encontre, en les pàgines de la novel.la, Leto, mare d'Apol.lo i d'Artemis, i Demèter, la futura "Doso" del relat bartrià, inclòs en Odisseu i el vell crit ototoi de la tragèdia grega. Els conductes invisibles de què parlàvem, en referir-nos a la unitat de l'obra bartriana, són ja ben a la vista. Agustí Bartra, potser sense adonar-se'n ell mateix, ens ha obert les portes d'Odisseu.63
La lluna mor amb aigua (Barcelona, 1968)
La lluna mor amb aigua té com a protagonista Braulio Solar,
un pobre camperol i llenyataire mexicà de la regió dels volcans Ixtaccíhuatl i Popocàtepetl, el qual està agonitzant en la seva cabana feta de troncs i canyes, atès per la seva dona Maria; divaga i evoca fets del seu passat.64
La tradició clàssica emergeix en aquesta obra en un preludi a la segona part de la novel.la intitulat “Cant”, que comença amb unes paraules homèriques d'invocació a la Musa:
Canta en mi, Musa, i a través meu conta la història de Braulio Solar i d'altres homes i dones que se m'han atansat, perquè després pugui fer memòria de mi i d'altres cants.65
Odisseu (Mèxic, 1953)
Miquel Dolç explica en la introducció al tercer volum de les obres completes de Bartra, que a Odisseu, Bartra
conjuga narrativa, diàleg i vers, fent-nos veure com és convencional tota classificació de gèneres.66
En el seu estudi, al qual remetem, Miquel Dolç destaca que l'Odisseu de Bartra
és una renovació lliure, inexorablement subjectiva, del mite odisseic, molt distanciat de totes les reelaboracions modernes inspirades en l'epopeia homèrica. Bartra mateix s'apressa a fer-nos-ho entenent: "Les narracions que componen aquest llibre han estat tractades amb una llibertat que seria excessiva si m'hagués guiat una intenció de paràfrasi o d'adaptació". No n'hi ha prou: ha estat escrit "gairebé sense pensar massa en Homer". Ara: podríem, també, capgirar el supòsit i sospitar que, mitjançant una operació inversa, Homer pensava en Bartra. És precisament, en virtut d'aquesta transposició que Agustí Bartra disposa d'un dret d'independència que li permet de suprimir, de modificar o de descabdellar, si molt convé, els esquemes o els registres del pensament d'Homer.67
Unes pàgines més enllà Miquel Dolç diu:
Homer enquadra en el seu poema les imatges dels temps heroics; Bartra, enyorós, des del seu exili, d'una terra humil i gloriosa, s'ha esmerçat en "despertars difícils" ha afrontat la "pressa dels atzars", ha adquirit la força no pas de conquistar, ans de "no deixar-se vèncer". Cal, doncs, que recomencin "el treball, l'ordre i la pau".68
L'univers homèric de l'Odisseu bartrià el compon Telèmac, Euriclea, Palamedes, Noèmon, Eurímac, Melanto, Neli, Proteu, els lotòfags, els ciclops, Èol, Tirèsies, les sirenes, les vaques del Sol, Euri, Norfeu, Amfitrite, Demèter, Nausica, Circe, Elpènor, Calipso, Penèlope, Laertes, Eumeos, Nèria i Laos: una cosmogonia grega, però catalana també en el paisatge, en l'ambient, en els caràcters, perquè com va escriure Anna Murià
Ulisses és deliberadament una transposició del propi poeta en el sentit d'un destí d'exili i retorn semblant al seu.69
Així, doncs, ni pitagòrics, ni atomistes (amb l'excepció d'alguna pinzellada a la novena Elegia d'Ecce homo o en un epigrama de Haikús d'Arinsal), ni Aristòtil, ni Plató regeixen l'obra de Bartra. Adila, Apol.lo, Argos, les Coèfores, Demèter, Dionís, les drìades, Edip, Eurídice, Hiperió, Hermes, Ícar, Io, Leto, Màrsias, les Muses, Orfeu, les Parques, Persèfone, Polifem, Prometeu, Sísif, l'habiten; i sobretot l'univers homèric i Ulisses, un exiliat com el propi Bartra, amb qui compartí tantes coses. Al "Cant d'Ulisses als astres", inclòs a Odisseu, Bartra li fa dir a Ulisses i Ulisses li fa dir a Bartra:
Només en la llum pròpia he trobat sempre auxili.
Em nimba una claror de nous mites i déus.
Perdut i retrobat, vaig fent del meu exili un gran himne d'adéus.70
Arribats en aquest punt, ens podríem preguntar si l'himne bartrià és religiós. L'estudi de l'emergència del món clàssic en la seva obra així ens ho fa creure, però, de fet, és el propi autor qui ens dóna el desllorigador d'aquesta qüestió. En una carta adreçada a Joan Fuster, Bartra escriu:
... Crec que tota gran poesia és sempre religiosa, és a dir, que es refereix al misteri de la vida i de l'esperit, i que aporta una "solució" o, millor, una salvació. És en aquest sentit que m'interessa la poesia; la resta... són versos.71
La lectura de l'obra bartriana posa de manifest que la religió que l'autor maneja és aquella que apareix en l'antiguitat com a efecte de l'astorament davant de fenòmens inexplicables i de la por a la dissort, cosa que condueix l'home i la dona a admetre l'existència d'éssers que aconsegueixen assossegar-los.
Als temps més antics i en l'època clàssica, la mitologia intenta expressar-ho tot perquè no existeix un altre pensament que no sigui el mític. A través del mite, els grecs s’expliquen l’ordre social, el polític, l’econòmic, la vida quotidiana... La religió és una part de la mitologia i, a Grècia, és bàsicament ritual: és social i comunitària, ordena el temps i l'espai de la polis mitjançant els santuaris i el calendari, i articula el cos cívic de la ciutat.
La lectura de l'obra de Bartra posa de manifest que l'imaginari grec n'és un dels seus principals articuladors. Així, doncs, podem preguntar-nos quin conjunt de déus, quin panteó s'hi esdevé. A la Grècia antiga, l'organització d'un panteó respon a la tradició. Cada ciutat articula els seus déus en funció de la tradició, de les necessitats concretes. En l'obra de Bartra, aquestes necessitats se satisfan mitjançant una sèrie de déus olímpics: Apol·lo, déu dels oracles, de la joventut, de la bellesa, de la poesia, de la música i de les arts en general; Demèter, deessa de l’agricultura; Dionís, déu de del vi; Hermes, inventor de l’alfabet, missatger dels déus; Io, amant de Zeus; Leto, mare d’Apol·lo i d’Artemisa malgrat la prohibició de tenir fills dictada per Hera; les Muses, cantants divines inspiradores de les arts i les ciències; les Parques, tres deïtats mestresses del destí de la vida humana; i Persèfone, deessa dels inferns que personifica el renaixement periòdic de la primavera. Aquestes deïtats olímpiques comparteixen l'espai, d'una banda, amb un conjunt d'herois que s'enfronten a l'ordre establert: Èdip, que es casà amb Iocasta sense saber que era la seva mare; Eurídice, esposa d’Orfeu, que va baixar als inferns a buscar-la sense èxit en no mantenir la promesa de no mirar enrere; Ícar, que fugí del laberint de Creta valent-se d’unes ales enganxades amb cera que es va fondre en acostar-se massa al sol; Màrsias, el jove frigi que desafià Apol·lo a un concurs amb la flauta i que fou lligat a un arbre i escorxat viu per raó del seu atreviment; Orfeu, que utilitzava la música per fer súpliques als déus; i Sísif, rei de Corint, condemnat a pujar eternament una pedra enorme al cim d’una muntanya de l’Hades. I, de l’altra banda, les deïtats olímpiques que apareixen en l’obra de Bartra comparteixen l’espai amb éssers mitològics com ara les dríades, un minotaure i Polifem, el més il.lustre dels ciclops. Per damunt de tots ells, però, Ulisses governa l'obra bartriana des de la seva condició d'exiliat, una condició que, com Plutarc explica, ha amarat l'ésser humà des de l'inici dels temps:
Però l'exili, la foscor, la pèrdua de l'honor, així com els seus contraris, les recompenses, els càrrecs públics, la preeminència, procuren la joia o la pena per una mesura que és determinada, no per la seva naturalesa, sinó pel nostre judici: cadascú les troba lleugeres o pesants, fàcils de dur o a la inversa.72
Per a Bartra l'exili fou una experiència de joia i pena, a voltes lleugera i tanmateix pesant; fou, en definitiva, un ofici de vida i obra.
JORDI BADIELLA
Notes
1 CASTELLET, Josep Maria i Joaquim MOLAS. Poesia catalana del segle XX. Barcelona: Edicions 62, 1963. P. 166-67.
2 VALLVERDÚ, Francesc. Pròleg a Ecce homo, d'Agustí Bartra. Barcelona: edicions 62. Col.lecció Antologia catalana núm. 44, 1968. P. 5.
3 VALLVERDÚ, Francesc. "Introducció a la poesia d'Agustí Bartra", dins Obres completes, d'Agustí Bartra. Vol. 1. Barcelona: Edicions 62, 1971. P. 5-6.
4 SALVAT, Ricard. Introducció a Obres completes, d'Agustí Bartra. Vol. 4. Barcelona: Edicions 62, 1987. P. 5-6.
5 Cal remarcar també la lectura de La imaginació compromesa Una aplicació de la poètica de l'imaginari, tesi doctoral de Joaquim Espinós, a la Universitat d'Alacant l'any passat. D'altra banda, la publicació de creacions bartrianes tampoc s'ha aturat, tot i que amb l'edició del quart volum de les obres completes la poesia, la narrativa i el teatre de l'autor ja s'havien posat a disposició del públic lector i només quedava pendent -queda encara-, la possible edició de l'epistolari. Alguns títols, però, s'han afegit a la bibliografia de Bartra: Mirall de Glaç publicà l'any 1986 Epitalami, un poema inèdit escrit amb motiu de les noces de Pere Calders i Rosa Artís. El 1990, amb motiu del cinquantè aniversari de l'execució del President Companys, Mirall de Glaç va fer una nova edició del poema Coral a Lluís Companys per a moltes veus i l'any 1995, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari del retorn de l'exili editava Cançons de la llum salvada. Finalment, en una plaquette de la sèrie Alguns poetes a Terrassa, també de Mirall de Glaç, apareixia l'any 1996 un poema inèdit de Bartra: “Escriu el meu nom en el vidre”, datat l'any 39. El llibre El gall canta per tots dos es publicava per primera vegada en volum solt l'any 1991 (havia aparegut ja en l'edició de la poesia completa), i l'any 1995 es publicà una antologia de poemes amb el títol Alguna cosa ha passat i el subtítol Una tria de poesia transparent que palesa la voluntat de posar a l'abast d'un públic no especialista una obra titllada sovint de difícil. L'any 1996 apareixia a la revista "Els marges" Una nit de vent, un conte inèdit que Jaume Aulet va rescatar de l'arxiu del poeta. I l'any 1997 es publicava Tres contes inèdits (“De tercera classe”, “La cuita” i “Dos-cents graons”) a cura també de Jaume Aulet dins la col.lecció d'opuscles "Papers Bartra" que l'Ajuntament de Terrassa endegà com a complement del "Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra" de poesia i assaig sobre poesia. A aquestes publicacions s'hi suma Corrandes a Joan Oliver que "Cafè central" publicà l'any 1997 en el número 92 de la seva col.lecció de plaquettes i Dos poetes a Nova York: Hart Crane i García Lorca, publicat en el segon volum dels esmentats "papers Bartra".
6 BARTRA, Agustí. Obres completes, 3. "Introducció de Miquel Dolç". Barcelona: Edicions 62, 1986. P. 6.
7 MURIÀ, Anna. Observació personal.
8 BARTRA, Agustí. Sobre poesia. Barcelona Editorial Laia, 1980. P. 78-79.
9 Op. Cit. A la nota 8. P. 137.
10 Op. Cit. A la nota 8. P. 162.
11 Op. Cit. A la nota 8. P. 160.
12 Op. Cit. A la nota 8. P. 209.
13 Op. Cit. A la nota 3. P. 84.
14 MURIÀ, Anna. L'obra de Bartra, assaig d'aproximació. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1992. 1975 (1). P. 235.
15 Op. Cit. A la nota 3. P. 117 i 121.
16 Op. Cit. A la nota 3. P. 179.
17 Op. Cit. A la nota 3. P. 180.
18 Op. Cit. A la nota 3. P. 182.
19 Op. Cit. A la nota 14. P. 223.
20 Op. Cit. A la nota 3. P. 194.
21 Op. Cit. A la nota 14. P. 223.
22 MURIÀ, Anna. Crònica de la vida d'Agustí Bartra. Barcelona: Editorial Pòrtic (1990). P. 255-57.
23 Op. Cit. A la nota 3. P. 220.
24 Op. Cit. A la nota 14. P. 225.
25 Op. Cit. A la nota 14 P. 227.
26 Op. Cit. A la nota 3. P. 317.
27 Op. Cit. A la nota 3. P. 326-27.
28 Op. Cit. A la nota 3. P. 23.
29 Op. Cit. A la nota 3. P. 25.
30 Op. Cit. A la nota 3. P. 457.
31 Op. Cit. A la nota 3. P. 458.
32 Op. Cit. A la nota 3. P. 459.
33 Op. Cit. A la nota 3. P. 460.
34 Op. Cit. A la nota 3. P. 461.
35 Op. Cit. A la nota 14. P. 256-57.
36 Op. Cit. A la nota 3. P. 462.
37 Op. Cit. A la nota 3. P. 473.
38 Op. Cit. A la nota 3. P. 493.
39 Op. Cit A la nota 14. P. 284.
40 BARTRA, Agustí. Obres completes, 2. Barcelona: Edicions 62, 1983. P.72.
41 Op. Cit. A la nota 40. P. 73.
42 Op. Cit. A la nota 40. P. 88.
43 Op. Cit. A la nota 40. P. 89.
44 Op. Cit. A la nota 14. P. 293.
45 Op. Cit. A la nota 40. P. 322.
46 Op. Cit. A la nota 40. P. 346-47.
47 Op. Cit. A la nota 40. P. 361.
48 Op. Cit. A la nota 40. P. 369.
49 Op. Cit. A la nota 40. P. 381.
50 Op. Cit. A la nota 40. P. 382.
51 Op. Cit. A la nota 40. P. 400.
52 Op. Cit. A la nota 40. P. 354.
53 Op. Cit. A la nota 40. P. 389.
54 Op. Cit. A la nota 14. P. 309-310.
55 BARTRA, Agustí. Haikús d'Arinsal. Terrassa: Mirall de Glaç, 1986. P. 41.
56 FORMOSA, Feliu. "Els mites a l'obra de Bartra". Actes del Simposi Agustí Bartra. Manresa: Parcir, edicions selectes, 1987. P. 69.
57 Op. Cit. A la nota 40. P. 440.
58 Op. Cit. A la nota 14. P. 316.
59 Op. Cit. A la nota 40. P. 463.
60 Op. Cit. A la nota 40. P. 469.
61 Op. Cit. A la nota 40. P. 473.
62 Op. Cit. A la nota 14. P. 215.
63 Op. Cit. A la nota 6. P.11.
64 Op. Cit. A la nota 14. P. 267.
65 BARTRA, Agustí. Obres completes, 4. Barcelona: Edicions 62, 1987. P. 183.
66 Op. Cit. A la nota 6. P. 13.
67 Op. Cit. A la nota 6. P. 14.
68 Op. Cit. A la nota 6. P. 20.
69 Op. Cit. A la nota 14. P. 205.
70 Op. Cit. A la nota 6. P. 175.
71 Op. Cit. A la nota 8. P. 31.
72 PLUTARC. Oeuvres morales, Vol.VIII. París: Sociéte d'édition "Les belles lettres", 1980. P. 149.