Escrivint a Tamaghda

Pròleg a Taskiwin, d'Σumar Derwic. Emboscall. Vic, 2008.

La ment humana és prodigiosa: en un instant és capaç de traslladar-nos a l’indret més impensable, tant se val si desconegut. No fa pas massa que prenies la determinació de llegir aquest llibre i ara ja ets a la ciutat d’Igulmimen, al sud-est del Marroc. Certament, el temps discorre d’una altra manera, aquí. És el desert. I no és només una qüestió de temperatura: els teus moviments són una mica més lents, cosa importantíssima, tan avesat com estàs al culte a la velocitat. La vida flueix a un altre ritme, el sents? Als carrerons de la vella ciutat apareix un mestre camí de la feina, deixa enrere el palmerar i enfila cap a l’escola. Avui s’hi quedarà, no sap fins quan. Ja n’està fart de tenir cinquanta-dos nens a l’aula, alguns compartint un pupitre entre tres. Però el que més l’enutja és la manca de mitjans per ensenyar l’amazig ara que oficialment ja no hi ha un pensament únic expressat en àrab i francès. La realitat té el seu pes: ni llibres ni mestres preparats i, encara, el permís de reemplaçar la classe d’amazig per una altra matèria si es donen aquestes circumstàncies. Farà una tancada.

Es diu Σumar Derwic. Ahir va enviar als seus amics catalans uns quants poemes escrits entre els anys 1989 i 2006. No són versos solemnes, ni tan sols refinats. S’adrecen a la col·lectivitat i els ha escrit amb una tossuda fidelitat a la seva identitat. De fet, en els seus poemes no hi posa un èmfasi especial en la cultura de la seva nació, sorgeixen d’allò que ha estat expressat en la seva llengua i s’adrecen cap a allò que encara no hi ha estat dit. Entén que la poesia travessa les consciències individuals i fins les col·lectives per esdevenir un observatori de l’esperit humà, i que el poeta no és cap heroi, sinó només algú que escriu. I, sobretot, que no hi ha motius per a la desesperació. El nostre poeta sap que podem pensar en una llengua estrangera, però que, de la mateixa manera, difícilment hi podrem sentir, sinó és que aquella llengua ja hagi deixat de ser-ne, d’estrangera. I també és conscient que es pot posar traves a l’ensenyament escolar d’una llengua, cosa gravíssima, però que malgrat tot, és impossible que els nens deixin de sentir en la seva llengua, cosa vital. Aquesta necessitat vital és la que l’empeny a escriure poemes. Els autors d’aquest tipus de literatura no en viuen dels seus escrits, la seva inquietud és espiritual. Llegeixen, canten o publiquen amb el seu esforç i a vegades amb el dels seus amics, sense esperar-ne cap reconeixement. I, d’altra banda, aquesta necessitat vital és també la que posseeix els lectors d’aquesta literatura. En aquest sentit, Tamaghda, el país dels amazigs, és un indret únic, ja que no és només la literatura, sinó el propi país, un concepte espiritual.