Estudi
La primera edició castellana de les obres d'Ausiàs March
CONTINGUTS
Introducció
Baltasar de Romaní, primer editor d'Ausiàs Marc
Descripció de l'edició bilingüe de València de 1539
L'edició del text català de l'edició bilingüe de València de 1539
La traducció del text al castellà de l'edició bilingüe de València de 1539
La impressió de l'edició bilingüe de València de 1539
Conclusions
notes
Introducció
La primera edició de poesies d'Ausiàs Marc enllestida per Baltasar de Romaní i impresa per Joan Navarro a València l'any 1539 ha tingut, en cinc segles, una impressió parcial, a cura de Martí de Riquer,[1] que editava només la traducció castellana; i una edició completa, a cura de Josep Vicent Escartí,[2] que anava acompanyada d'una edició mecànica.[3] I si bé la proximitat temporal de l'edició de València de 1997 podria haver-nos impel·lit a dirigir el nostre estudi en altres direccions, les lliçons rebudes de la Dra. Eulàlia Duran[4] i la il·lusió d'esmerçar el nostre esforç en la poesia ausiasmarquiana ens han empès a treballar-hi.
El programa metodològic per a l'estudi d'Ausiàs Marc llançat per Lola Badia l'estiu de 1996,[5] contemplava en un primer punt la "Recepció i constitució del corpus. Accés al text". Malgrat l'escàs favor que la tasca de Baltasar de Romaní suscita en la crítica moderna,[6] l'estudi de l'edició bilingüe de València de 1539, objecte del nostre treball, sumat a l'edició d'aquell text que ja hem enllestit, s'inscriuen en aquell suggeriment.
L'estudi que ens proposem parteix de la hipòtesi que Baltasar de Romaní va traduir al castellà Ausiàs Marc en una operació destinada a modernitzar-lo[7] que es caracteritza per:
a) La supressió de les tornades, que podria respondre a una intenció petrarquitzant.
b) Les omissions o els canvis de paraules o fragments o cobles en què es fa referència a Déu, els sants o el papa, que obeeixen al fet que, poc abans de dur el llibre a la impremta, l'any 1537, la Inquisició condemnava l’erasmisme.
c) La traducció al castellà d’una obra catalana per fer-ne una edició bilingüe.
Les línies d’investigació que hem seguit han estat les següents:
a) Baltasar de Romaní, primer editor d'Ausiàs Marc.
b) Descripció de l’edició bilingüe de València de 1539.
c) Estudi de l'edició del text català de l'edició bilingüe de València de 1539.
d) Estudi de la traducció del text al castellà de l'edició bilingüe de València de 1539.
e) Estudi de la impressió de l'edició bilingüe València de 1539.
En la planificació del nostre mètode d'estudi ens ha estat utilíssima la metodologia emprada per Curt J. Wittlin en l'estudi preliminar de la seva edició del Llibre del tresor.[8] El mètode de Wittlin, adaptat a l'edició que ens ocupa, això és: implementat no sols en la traducció, com era el cas de l'estudi de l'obra de Brunetto Latini, sinó també en l'edició del text català i fins en la tasca de l'impressor, ens ha estat providencial a l'hora de descriure i analitzar l'edició bilingüe valenciana de 1539. Així, pel que fa a l'edició del text català feta per Baltasar de Romaní, hem distingit les supressions, els canvis, el tractament de paraules desconegudes, les confusions de lletres d'una forma semblant, els casos de metàtesi, les errades en la mètrica, els salts del mateix al mateix, les errades fraseològiques, les construccions no mantingudes i les errades lèxiques. En relació a la traducció del text al castellà hem distingit els criteris mètrics, les omissions sistemàtiques, les omissions ocasionals, la traducció d'un grup de paraules per una sola expressió, les supressions, els canvis, el tractament de paraules desconegudes, les errades de lectura, les confusions de lletres d'una forma semblant, les falses separacions o unions de paraules, les errades per raó de l'evolució de la llengua, les errades fraseològiques, les construccions no mantingudes, les errades lèxiques, les atraccions homonímiques i la interpolació de noms propis. Finalment, hem adaptat la metodologia emprada per Wittlin en l'estudi de la traducció del text a l'estudi de la impressió, distingint les supressions, els canvis, les confusions de lletres d'una forma semblant, les errades en la col·locació dels tipus, els salts del mateix al mateix i les variacions en les xifres.
Tant en l'estudi de l'edició, com en el de la traducció i en el de la impressió, caldria un buidatge complet dels fenòmens que s'hi esmenten. Aquesta tasca no ens ha estat possible de materialitzar-la per manca de temps i, abans de presentar un treball incomplet, hem preferit il·lustrar cada cas amb un únic exemple. Aquesta operació ens ha semblat no només coherent, sinó també útil, en el sentit que demostra l'existència del fenomen descrit.
Baltasar de Romaní, primer editor d'Ausiàs Marc
Res ens fa pensar que la idea que Joan Fuster es féu de Baltasar de Romaní fos equivocada: Romaní se'ns apareix, certament, com un "personatge gris de la cort i encara absent de les festes de la reina Germana".[9] Hem d'imaginar-lo al marge de les veleitats cortesanes, però no absent de la vida oficial de la València postagermanada del segon terç del segle XVI, en la qual la cort virregnal esdevé l'últim baluard cultural, un contrapunt momentani a la davallada econòmica i cultural valenciana que fa que els mercaders cerquin nous indrets on establir-se i que, amb la fugida de personalitats universitàries, com Joan Lluís Vives, s'esvaneixi, també, el centre humanista més rellevant de la Corona d'Aragó.
Baltasar de Romaní apareix significativament en El cortesano de Lluís del Milà.[10] En la primera jornada d'aquest retrat dels jocs frívols que s'esdevenien al palau del Real es presenten la majoria de personatges que hi concorrien habitualment, però, si bé Baltasar de Romaní no devia ignorar les juguesques de palau, no podem imaginar-lo participant-hi. Lluís del Milà l'arrenglera entre els cortesans habituals en l'escena de caça que ocupa la primera de les sis jornades que descriu el llibre, però després de ser esmentat, Baltasar de Romaní desapareix de l'obra. En aquesta operació podem intuir que Lluís del Milà no vol o no pot ignorar el nostre personatge, poc donat, pel que sembla, a les frivolitats cortesanes, la qual cosa li tanca les portes a participar en la trama de l'obra. Baltasar de Romaní, immortalitzat per Lluís del Milà, s'esmuny, doncs, d'una interpretació més extensa, abandona el palau i s'allunya pels carrers de la València del segon terç del cinc-cents.
Podem imaginar, però, la seva assistència als concerts, a les festes escenificades a la manera italiana i a les representacions de farses i peces teatrals protagonitzades per la burgesia valenciana que naixien de les plomes de la cort: Joan Ferrandis d'Herèdia, Joan baptista Anyes, Joan Timoneda, Lluís del Milà, Alfons de Cardona, Joan de Cardona i Francesc Fenollet, a l'aixopluc de Ferran d'Aragó que durant quasi vint-i-cinc anys va fer del palau del Real un cenacle nobiliari capdavanter, a la manera de la cort paterna de Nàpols. És segur que aquests cortesans lletraferits devien viure amb un cert entusiasme, l'any 1527, el trasllat des de Ferrarra d'una part de l'antiga biblioteca reial napolitana i les adquisicions de llibres, que assolirien l'any del decés del duc, el 1550, els 1033 volums.[11] El trasllat de la biblioteca i les noves adquisicions, de ben segur, devien planar en les seves converses. De la mateixa manera que ho devia fer, en un moment o altre, el comentari de la tasca versificadora o la referència a les poesies d'Ausiàs Marc.
Joan Ferrandis d'Herèdia i Lluís del Milà no ignoraven la poesia ausiasmarquiana. Les "tres coplas al modo de Ausias March en lengua lemosina" escrites pel primer i els sonets que Lluís del Milà intercala en el seu Cortesano evoquen el record d'Ausiàs Marc.[12] Si afegim l'edició de Baltasar de Romaní amb la inclusió d'un poema final, "El intérprete al autor", se'ns fa evident que Ausiàs Marc, en un moment o un altre, amb més o menys freqüència, voltava pel cap dels poetes cortesans. Però, així com no pot sorprendre'ns que en El cortesano sigui Petrarca el poeta de referència que saltironeja per les ficcions de l'obra, se'ns fa estrany de no trobar cap llibre de poesies d'Ausiàs Marc en l'inventari dels llibres del duc, ni tan sols l'edició que li dedicà Baltasar de Romaní.[13]
L'edició de 1997 de Josep Vicent Escartí va aportar noves dades sobre Baltasar de Romaní. D'ell no en sabíem gaires coses. Catalogat com a poeta des del 1747, any de publicació de l'obra Escritores del Reyno de Valencia,[14] l'únic poema que li coneixem és el que adreça a Ausiàs Marc com a colofó de l'edició de 1539.
L'article de la Gran Enciclopèdia Catalana ens alerta de no confondre'l amb Escrivà de Romaní, primer baró de Beniparrell i comanador de Sant Jaume, una condició, aquesta darrera, que ambdós familiars compartien, si bé, en el cas de Baltasar de Romaní sembla que el títol de comanador fa referència no a una condició eclesiàstica, sinó al fet d'haver tingut cura d'alguna o d'algunes fortaleses napolitanes.
Una aportació important de l'estudi de Josep Vicent Escartí és l'exhumació documental. Efectivament, l'Arxiu del Regne de València conserva la documentació d'un procés judicial que enfrontà Baltasar de Romaní amb un cosí, Joan Escrivà, per la possessió del senyoriu de Beniparrell, en declarar-se tots dos hereus del germà de Baltasar de Romaní, Jaume, a la mort d'aquest.[15]
En l'estudi esmentat abans, Josep Vicent Escartí aporta dades biogràfiques extretes dels documents judicials: fill del virrei de Sardenya, don Eximén Peres Escrivà de Romaní i de la seva tercera esposa, dona Caterina de Senna, una dama de la noblesa local, l'editor i traductor de Marc degué de néixer pels volts del 1485 i arribà a València de ben jove. En morir el seu germà Jaume, l'any 1519, heretà el títol de baró de Beniparrell, la qual cosa donà lloc al plet del seu cosí, que es dilataria fins l'any 1581, any en què el seu fill Gaspar perdé la baronia.[16] L'any 1545, Baltasar de Romaní dictà testament a Valladolid. Aquesta és l'última traça que ens n'ha pervingut.[17]
Indubtablement, el principal llegat de Baltasar de Romaní fou l'edició bilingüe de València de 1539, que presenta certes peculiaritats. Efectivament, des que Amadeu Pagès formulà la seva opinió,[18] la crítica ha estat unànime a l'hora d'apuntar que la supressió en la traducció castellana de passatges que fan referència a Déu, els sants o el papa obeeix al fet que poc abans que el llibre entrés a la impremta la Inquisició condemnava l'erasmisme.[19] Darrerament, la supressió sistemàtica de les tornades en l'edició i traducció de Baltasar de Romaní, s'ha atribuït al fet que la cort del duc Ferran havia experimentat canvis morals substancials amb l'arribada de la segona esposa del duc, dona Mencía de Mendoza, menys donada a les frivolitats cortesanes de la seva antecessora, dona Germana de Foix.[20] Aquesta hipòtesi sobre la supressió de les tornades no havia estat formulada abans i possiblement convindria d'escatir-ne la validesa.
Descripció de l'edició bilingüe de València de 1539
L'obra consta de 119 folis, de 28 cm, numerats en l'angle superior dret del recto, excepte el primer, que conté la portada en el recto i l'Epístola de don Baltasar de Romaní al excelentíssimo señor el Duque de Calabria en el verso. A partir del segon foli, les pàgines van encapçalades pels diferents títols de la divisió dels poemes feta per Baltasar de Romaní: Cántica de Amor, Cántica Moral, Cántica de Muerte i Cántica Spiritual. Aquest encapçalament és complet en el recto del segon foli, però a partir del verso ja el trobarem sempre repartit entre el verso d'un foli (Cántica) i el recto del següent (de Amor). Un descuit fa que el foli 118 verso només contingui el mot Cántica en l'encapçalament i que el recto del foli següent contingui l'encapçalament Al auctor.
Els folis estan impresos a una tinta en tipus gòtics. En tots els casos, excepte en el primer i el darrer, consten de quatre cobles introduïdes per la paraula Marco o bé per la paraula Tradución. Els poemes s'encapçalen amb la paraula Capítulo seguida del número que li correspon en l'ordre del cant. Aquest encapçalament dels poemes sempre es troba o bé a començament de foli o bé entre la segona i la tercera cobla.
La portada és orlada, impresa a dos tintes, i conté l'escut heràldic del duc de Calàbria i el text següent: Las obras del famosíssimo philósofo y poeta mossén Osias Marco, cavallero valenciano de nación catalán. Traduzidas por don Baltasar de Romaní y divididas en quatro Cánticas: es a saber: Cántica de Amor, Cántica Moral, Cántica de Muerte y Cántica Spiritual. Derigidas al excelentíssimo señor el duque de Calabria. Anno MDXXXIX. Con privilegio. Els elements de l'orla de la portada no són exclusius de l'obra que estudiem.[21]
L'epístola du una caplletra ornada i la lletra que la segueix és també majúscula. Aquest fet es produeix sistemàticament en els inicis de les tres primeres cánticas i en el poema que adreça "El intérprete al autor". Cal dir que l'ampulositat de les caplletres és irregular: la caplletra de l'epístola fa 4 X 4,5 cm; les caplletres de la Cántica de Amor i de la Cántica Moral fan 1,9 X 1,9 cm i 1,9 X 2 cm respectivament, i són ornades; la caplletra de la Cántica de Muerte és una majúscula gòtica no ornada de 0,8 cm d'altura; la Cántica Spiritual no du caplletra; i el poema que adreça "El intérprete al autor" que clou el llibre du una majúscula gòtica no ornada de 0,9 cm d'altura. La primera lletra de cada vers és majúscula.
L'edició del text català de l'edició bilingüe de València de 1539
Una primera constatació a fer en l'estudi de l'edició de Baltasar de Romaní és la de la divisió de l'obra d'Ausiàs Marc en cants, sota les rúbriques: Cántica de Amor, Cántica Moral, Cántica de Muerte i Cántica Espiritual. Amadeu Pagès[22] ja ens va fer veure que «aquesta divisió, com tampoc l'expressió mateixa de Cantica, no són pas d'Auzias March, sinó d'en Romaní. No trobem ni l'una ni l'altra en els manuscrits anteriors a 1539. La mateixa classificació ha estat adoptada, sigui completament, sigui en part, en alguns manuscrits posteriors y en totes les altres edicions». Aquest és, doncs, un mèrit que hem d'atribuir a Baltasar de Romaní que, en l'epístola al duc de Calàbria que encapçala l'edició, es retrata com un home vell i desvagat que, després de llegir i rellegir l'obra d'Ausiàs Marc, es decideix a traduir-la:
«Pues, como ya la experiencia del mundo y mi edad me retruxessen en los baxos techos de mi casa, buscando algunos libros en que leyesse, hallé entre los otros las moralidades de Osias Marco, cavallero valenciano en verso limosín, escritas, y trabojando [sic] d’entender sus difficultades, tantas vezes leyendo lo que dudava puse la vista por sus metros, que fui movido a traduzillos en lengua castellana por su mismo estilo. Si por este trabajo alguna merced merezco, sea que vuestra excelencia a los sabios mande corregir mis faltas, y a los embidiosos que traduzgan las otras obras de Osias Marco que aquí faltan.»
En l'epístola, Baltasar de Romaní es dibuixa modestament com un lector interessat en l'obra d'Ausiàs Marc, que tradueix parcialment. Un estudi de les variants que aporta la seva edició relacionades amb els manuscrits dels quals provenen, ens demostra, però, que Baltasar de Romaní no tingué al davant un manuscrit, sinó diversos, i que el seu treball no és fruit de la casualitat, sinó d'una intencionalitat filològica. Donem tot seguit la relació de les variants de l'edició bilingüe de València de 1539 i els manuscrits amb els quals es relacionen:
En la introducció a Les obres d'Auzias March, Amadeu Pagès ja va apuntar que l'edició a «deriva quasi segurament de FHA per la part corresponent a 1X. En quant al remanent, és a dir, pels fragments de les poesies CXIII, CXIV y CXV, que no figuren ni en FG1, ni en cap dels manuscrits anteriors a BDEG2, s[í] hi ha lloc a remontar un intermediari perdut, 2X1. Fòra d'això, és probablement aquesta mateixa còpia que va donar a BD y a d les poesies que aquests reculls han presentat per primera vegada.»[23]
Descartada la rellevància de G2, donat que és un manuscrit posterior a l'edició a,[24] constatem en l'edició bilingüe valenciana de 1539 l'existència de variants provinents de F, H, i A, així com de B, D, G1 i N. Per tant, notem la influència dels tres subarquetips de l'obra ausiasmarquiana (1X1, 1X2 i 2X1) en l'edició de Baltasar de Romaní qui, com apuntà també Amadeu Pagès,[25] per raó de «les nombroses llibertats que·s va prendre amb el text y que sobrepujen en audàcia a totes les dels copistes anteriors» no tingué l'original al davant, però sí que utilitzà per fer el seu treball manuscrits derivats dels tres subarquetips ausiasmarquians.
En la metamorfosi que sofreix el text ausiasmarquià de la mà de Baltasar de Romaní notem les operacions següents, que donem acompanyades d'un exemple.
SUPRESSIONS
Cántica de Amor IX, 25-40.[26]
CANVIS
Cántica de Muerte X, 85: Baltasar de Romaní no va editar els darrers quatre versos de l'última cobla i edità la tornada en el lloc d'aquests.
TRACTAMENT DE PARAULES DESCONEGUDES
Cántica de Amor VI, 17: Exion (Baltasar de Romaní no reconeix el gegant mitològic Tició, que trobem editat Texion en els altres testimonis).
CONFUSIONS DE LLETRES D'UNA FORMA SEMBLANT
Cántica de Amor III, 17: cuyden [cuydeu].
CASOS DE METÀTESI
Cántica Moral II, 91: soplenial [solepnial]. Error atribuïble també a Joan Navarro.
ERRADES EN LA MÈTRICA
Cántica Moral I, 346: honrat y lloat, mas en dinés cascú:
SALTS DEL MATEIX AL MATEIX
Cántica Moral I, 443: E, doncs, al bo, de fama poch ateny. [¡anant badant a·lgun bestial joch!]. Reprodueix el darrer vers de la cobla anterior.
ERRADES FRASEOLÒGIQUES I CONSTRUCCIONS NO MANTINGUDES
Cántica de Amor XIX, 54: yo són selós que a vós matexa ameu /v./ yo so celós si molt amau a Déu (en la resta de testimonis).
ERRADES LÈXIQUES (ATRACCIONS HOMONÌMIQUES I CONFUSIONS)
Cántica Moral I, 141: socians [stocians].
La traducció del text al castellà de l'edició bilingüe de València de 1539
La crítica moderna ha considerat, sense negar la importància de l'empresa, que la traducció de Baltasar de Romaní és infidel i contrària al sentit de l'original. Els elements que condueixen a aquesta conclusió atribueixen al traductor un coneixement deficitari del castellà, una poc encertada fidelitat mètrica a l'original, l'exercici de l'autocensura religiosa i moral, i la mutilació del text.
Baltasar de Romaní traduí paraula per paraula els versos de Marc, buscant la literalitat. El «verbum verbo» no era un mètode anòmal per als traductors medievals d'una llengua romànica o del llatí medieval[27] i tampoc no ho fou per als traductors renaixentistes. La idea principal del traductor era la de conservar el sentit del text, així ho explicava Joan Lluís Vives set anys abans de la traducció de Baltasar de Romaní,[28] i afegia: «La poesia es tradueix de manera molt més lliure que la prosa per les necessitats del metre, i hi és permès d'afegir, treure i canviar amb llibertat, sempre que la idea global, que és el que interessa sobretot, resti sencera».[29]
Martí de Riquer ja apuntava les dificultats que suposava la tria d'una o una altra mètrica en l'època en la qual Baltasar de Romaní enllestia la feina, però concloïa: «Desgraciadamente para oídos castellanos tales versos siempre tendrán doce sílabas y, al no estar combinados los acentos como exige el dodecasílabo español, siempre sonarán como prosa».[30] Aquesta opinió ha estat matisada per Enrique J. Nogueras i Lourdes Sánchez,[31] que consideren que tot i esdevenir un ritme poc freqüent en castellà, la solució de Baltasar de Romaní no és exageradament exòtica a l'oïda del lector d'avui, acostumat a múltiples combinacions mètriques.
L'exercici de l'autocensura religiosa i moral en la traducció, així com el de la mutilació del text, ja fou esmentat per Amadeu Pagès[32] i Martí de Riquer.[33] Darrerament, Josep Vicent Escartí[34] s'ha desmarcat dels crítics que constaten els defectes de l'edició-traducció de Baltasar de Romaní tot veient-hi l'adaptació de l'obra ausiasmarquiana als gustos i els interessos de l'època, és a dir «la modernització de la forma i del pensament de March».
Una valoració de la traducció de Baltasar de Romaní ha de contemplar, al marge de la perspectiva modernitzadora de l'operació, els apartats següents, que acompanyem d'un exemple.
CRITERIS MÈTRICS
Trasllat al castellà del decasíl·lab català i, per tant, renúncia a utilitzar el vers castellà d'Art major, que seria l'equivalent en la tradició castellana, o els nous endecasíl·labs italians:
Cántica de Amor I, 1:
Axí com cell que·n lo somny·s delita
/v./
Bien como aquel que'n sueños devanea
OMISSIONS SISTEMÀTIQUES
Cántica de Amor VIII, 161, 172, 175 i 222: Venus.
OMISSIONS OCASIONALS
Cántica de Amor VI, 1-2:
Colguen les gents ab molt alegres festes
lloant a Déu, entremesclant deports;
/v./
Busquen las gentes las muy solenes fiestas,
vístanse ricos, muy llenos de joyeles;
TRADUCCIÓ D'UN GRUP DE PARAULES PER UNA SOLA EXPRESSIÓ
Cántica de Amor IIII, 25: Estant a part e sols /v./ Quando estoy solo.
SUPRESSIONS
Cántica de Amor IIII, 15-16. Supressió de Píramus i Tisbe:
Píramus volch morir passat d'un bran,
e per semblant mort Tisbe vol passar
/v./
ponga las manos donde m'estoy quemando
y harále amor mudar de parescer.
CANVIS
Cántica de Amor XII, 28-31:
e vós he vist exir de vostre seny,
en mi prenint delit y en tot mon dir,
e veyeu clar aquell jamés fallir,
mas mon voler en més que·ls dits ateny.
/V./
fuy como aquel gran maestro d'esgrima
que lo que muestra a todos aprovecha,
y, acometido, no sabe jugar trecha,
es lo estimado en él de poca estima.
TRACTAMENT DE PARAULES DESCONEGUDES
Cántica de Amor VI, 17: Exion /v./ d'exión. (No reconeix el gegant mitològic Tició).
ERRADES DE LECTURA
Cántica de Amor XVI, 5-6:
Ja no serà mon sentiment dormit
que·n lo comens ygnor sa mala fi;
/v./
Ya no es tiempo que duerman mis sentidos
mas que se velen d'Amor, qu'es su enemigo;
CONFUSIONS DE LLETRES D'UNA FORMA SEMBLANT
Cántica de Amor II, 9: fortunal /v./ fortuval (també atribuïble a Joan Navarro).
FALSES SEPARACIONS O UNIONS DE PARAULES
Cántica Spiritual II, 186: cargoa /v./ cargo a.
ERRADES PER RAÓ DE L'EVOLUCIÓ DE LA LLENGUA
Cántica de Amor XIIII, 1: trobadors /v./ poetas.
ERRADES FRASEOLÒGIQUES I CONSTRUCCIONS NO MANTINGUDES
Cántica de amor I, 16:
e·l fan morir sens un punt de recort.
/V./
quando le matan siente'l morir doblado.
ERRADES LÈXIQUES
Cántica de Amor XV, 33: metzines /v./ hechizos.
ATRACCIONS HOMONÌMIQUES I CONFUSIONS
Cántica de amor XVII, 41: pratiquen /v./ platican.
INTERPOLACIÓ DE NOMS PROPIS
Cántica de Amor XI, 41. Baltasar de Romaní, com farà Jorge de Montemayor, identifica Diògenes com el filòsof al qual Marc aludeix. Amadeu Pagès i Martí de Riquer pensen en Crates el Cínic:
Pren-me'n axí com aquell philosof[e]
/v./
Como Diógenes que por subir muy alto.
La impressió de l'edició bilingüe de València de 1539
En fullejar l'edició bilingüe de València de 1539, hom té la convicció de manejar una obra bellament impresa. L'equilibri del text en la pàgina i la simetria del pa de lletra entre una pàgina i l'altra afavoreixen aquesta percepció. Certament, l'edició de les cobles ausiasmarquianes feia possible una feina impecable, i l'ofici de l'impressor salvà les dificultats tècniques amb actuacions lògiques. Per exemple, la descompensació que l'alternança de cobles de vuit i de deu versos podia produir, en el sentit de no fer possible el manteniment de quatre cobles senceres per pàgina, fou resolta per Joan Navarro no deixant cap línia en blanc entre les cobles i les paraules introductòries Marco i Tradución en les pàgines de cobles de deu versos. O millor encara, al problema d'haver d'incloure de tant en tant, amb un cos de lletra més gran que l'utilitzat per als versos, la paraula Capítulo i el número corresponent, l'impressor hi dóna una solució sorprenent: totes les pàgines, que contenen quatre cobles i les paraules Marco o Tradución, segons sigui el cas, que ocupen una línia de text tot introduïnt les cobles, presenten Marco o Tradución en la línia immediatament anterior a la cobla que introdueixen, sense cap línia en blanc de separació, excepte en la darrera cobla, que se separa de la paraula Tradución amb una línia en blanc; en canvi, en les pàgines que s'ha d'afegir la paraula Capítulo i el número corresponent, la darrera cobla no presenta cap separació. Aquesta és una demostració de la incidència de l'impressor en l'edició: Joan Navarro no resolgué els problemes de l'edició a mesura que aquests se li presentaven, sinó que va elaborar un pla de treball que, entre altres coses, contemplava la necessitat de separar en totes les pàgines, excepte en aquelles que incloïen la paraula Capítulo i el número corresponent, el mot Tradución de la darrera cobla amb una línia en blanc. Això no vol dir que no cometés descuits: en els folis III verso i IIII recto, es perd la regularitat, mantinguda en tota l'obra, en la separació de la paraula Tradución de la darrera cobla de la pàgina; al foli LIX verso veurem la paraula Tradución unida a la cobla anterior; en el foli LXXXIX recto, tot i la inserció de la paraula Capítulo i el número corresponent, la paraula Tradución queda separada de la darrera cobla de la pàgina per una línia en blanc. Per tant, hem de concloure que Joan Navarro, va cometre errors, però això no lleva que el seu treball fos fruit d'una planificació que va tenir molt en compte l'equilibri i les relacions de simetria del text. Partint d'aquesta convicció, bé podem imaginar que la inclusió de les tornades en l'edició, pel fet de ser estrofes de quatre versos, plantejava un problema que Joan Navarro no podia ignorar. I ara, esclar, entrem en el terreny de la hipòtesi:[35] la decisió de suprimir les tornades hem d'atribuir-la a Baltasar de Romaní, responsable últim de l'edició, però tenim raons de pes per pensar que la iniciativa hauria pogut sortir de Joan Navarro. Això ens porta a creure que l'intent de modernització d'Ausiàs Marc, que sens dubte l'edició bilingüe de València de 1539 pretén, no es deu només a la tasca de Baltasar de Romaní, la qual cosa ens situaria aquest en una posició més d'acord amb l'escassa destresa que com a editor i traductor demostra. En conclusió: la supressió de les tornades no obeeix només a una intencionalitat petrarquitzant, la qual cosa també deu tenir un cert pes si no ignorem l'atmosfera de la cort que una obra com El cortesano ens fa veure, però la influència de la moda se'ns mostra menys important que la prioritat argumentativa de fer una edició d'una bellesa indiscutible, i en aquesta comesa hi veiem més la iniciativa de Joan Navarro que no pas la de Baltasar de Romaní.
El primer poema on trobem la supressió d'una cobla és el poema VII de la Cántica de Amor. Una anàlisi de l'operació duta a terme (la supressió de la darrera cobla i la tornada) no pot ser únicament semàntica. Més quan una anàlisi d'aquest tipus no dóna cap llum sobre el motiu de la supressió: la cobla suprimida no conté cap referència a Déu, els sants o el papa, objectes habituals de l'autocensura en l'obra, mentre que la darrera cobla editada per Baltasar de Romaní sí que conté una referència a Déu. La semàntica, doncs, en aquest cas no es mostra rellevant. Fixem-nos que, si s'hagués editat la cobla, el foli XI recto contindria dues estrofes de vuit versos (del poema VII) i dues estrofes de deu versos (del poema VIII). La simetria entre aquest foli i l'anterior es veuria afectada tot just a l'inici de l'obra. Sembla raonable atribuir a l'impressor l'interès per la supressió de la cobla. Joan Navarro es tornà a trobar amb aquest problema més endavant, al foli LXXXV recto. Ara, la solució és la inclusió en un mateix foli de dues cobles de deu versos i dues de vuit. Això, però, no es produí sense una altra novetat: per primera vegada hi trobem la paraula Marco en la mateixa línia ocupada per la paraula Capítulo i el número corresponent. Dos poemes enllà la hi trobarem una altra vegada, aquest cop en un foli imprès amb cobles de vuit versos.[36] L'explicació més plausible que podem donar és que en un primer moment, quan es tracta de resoldre el problema que es planteja al foli XI recto, Joan Navarro opta per aconsellar (cas que ho fes) a Baltasar de Romaní la supressió d'una cobla. Cap al final de l'obra, al foli LXXXV recto, el mateix problema té una altra resolució. Cal preguntar-se si va ser un descuit, o bé si les ganes d'enllestir la feina van imposar-se a un criteri adoptat setanta-quatre folis abans.
Més endavant, la supressió de dues cobles del capítol IX de la Cántica de Amor podem relacionar-la amb l'esment a Déu i els sants. Ara bé, al capítol XII de la Cántica de Amor la supressió de vuit cobles pot suscitar explicacions diferents: si bé la primera i la tercera cobla suprimida esmenten Déu, i encara podríem explicar la supressió de la segona cobla per raó de la seva proximitat a la tercera, la supressió de les cinc darreres cobles del poema requereix una explicació diferent: tal vegada fou la voluntat de Baltasar de Romaní d'economitzar l'esforç d'editar i traduir unes cobles que potser no afegien un significat nou al poema, o tal vegada fou Joan Navarro qui n'aconsellà l'escapçament. El cas és que una anàlisi visual de les cobles suprimides en l'edició bilingüe de València de 1539 ens fa arribar a la conclusió que, al llarg de l'obra, les supressions no són tantes i que si bé és evident que els passatges on s'esmenta Déu, els sants i el papa, són majoritàriament suprimits, aquest no és l'únic criteri que es va seguir pel que fa a les supressions. A banda de les omissions de totes les tornades, a mesura que l'obra avança, les cobles suprimides guanyen en nombre. Veiem-ne la relació.
La progressió es dispara al final de l'obra i ens sembla que això té una explicació ben humana: el cansament. La incidència momentània de la fatiga, la trobem al llarg de l'obra, però no pas, per exemple, en el capítol XXI de la Cántica de Amor, en què la supressió de la segona cobla sembla més que justificada si llegim els quatre primers versos:
Axí com Déu, qui no·l plach descobrir
stant enclòs en lo virginal ventre,
e quant isqué defora d'aquell centre
may lo Setan lo poch ben discernir,
Tampoc no podem atribuir al cansament la supressió de la primera cobla del capítol XXII de la Cántica de Amor, però bé podem pensar en un descuit, si més no, quan estudiem la supressió de la segona cobla del capítol XXVI del mateix cant. O bé podem pensar en causes mixtes, quan observem el capítol I de la Cántica Moral, en el qual les cobles suprimides de contingut religiós s'alternen amb altres cobles també suprimides que no admeten aquesta explicació. L'autocensura per motius religiosos ens sembla novament la responsable de la supressió dels versos 468-483 de la Cántica Moral I i dels versos 105-112 del capítol II del mateix cant.
Tornaríem a pensar en un descuit a l'hora d'explicar la supressió d'una cobla en el capítol IIII de la Cántica Moral, però no pensaríem el mateix si haguéssim d'explicar la supressió d'una cobla del capítol VI de la Cántica de Muerte. El cansament ens torna a semblar el responsable de la supressió de les cinc primeres cobles del capítol X de l'esmentat cant.
D'altra banda, el vers 185 del capítol I de la Cántica Spiritual havia de ser, per força, comprometedor:
Cathòlich só, mas la Fe no m'escalfa,
Però no és només en termes d'autocensura religiosa que hem d'interpretar la supressió de tres cobles anteriors a aquest vers i de sis cobles posteriors, inclosa la que el vers encapçala. És difícil d'establir on intervé la precaució i on s'acusa la fatiga, però tots dos elements semblen alternar-se en la presa de decisions de Baltasar de Romaní. Cal dir, però, que en aquest cas ens sembla més important el pes de l'autocensura que el del cansament.
Més clara ens sembla la justificació de la supressió de dues cobles del capítol II de la Cántica Spiritual. La primera, que comença
Segurs de Déu són de lurs crims los hòmens
sembla suprimida a causa del seu sentit religiós. La segona, que comença
No roman sol la colpa en los prínceps
se'ns mostra en la seva supressió com un cas de prudència elemental.
L'estudi dels capítols III i IIII de la Cántica Spiritual abona la hipòtesi d'un cert decandiment en la tasca d'editar i traduir Ausiàs Marc. Les supressions en aquests dos darrers poemes són les més extenses de l'obra. En el Capítol III, les supressions afecten les vint primeres cobles i les dos darreres. Al capítol IIII trobem editada la primera cobla del poema CXV -segons la numeració d'Amadeu Pagès- i la supressió de les onze cobles següents i de la tornada, seguida de l'edició de la darrera cobla del poema CXIII i la supressió de les vint-i-quatre cobles anteriors i la tornada.
Sorprèn la decisió presa en el capítol IIII de la Cántica Spiritual, que ens fa preguntar si l'edició de dos cobles pertanyents a dos poemes i la supressió d'un total de trenta-cinc cobles obeeix a un avís de l'impressor en el sentit que només es disposava del verso d'un foli. Aquesta seria una hipòtesi possible i també justificable des d'un punt de vista argumental. El primer vers de la segona cobla no admet cap dubte en aquest sentit:
Dels fets la fi la mort los determena
Un estudi de la incidència de Joan Navarro en l'obra ha de contemplar els aspectes següents, que donem amb un exemple.
SUPRESSIONS
Cántica de Amor VII, 33-40. (Atribuïble en darrer terme a Baltasar de Romaní, responsable de l'edició).
CANVIS
A vegades Marco i Tradución, com l'abreviatura de foli, duen punt i a vegades no. Això també passa en el darrer vers de cada cobla.
CONFUSIONS DE LLETRES D'UNA FORMA SEMBLANT
Cántica Moral III, 19: C /v./ [E].
ERRADES EN LA COL·LOCACIÓ DEL TIPUS
Cántica de Amor XXIX, 47: d'aquel (presenta la lletra ela de cap per avall).
SALTS DEL MATEIX AL MATEIX
Epístola, 2: de de.
VARIACIONS EN LES XIFRES
Editem com un únic poema els cants IX i X donat que la inclusió del "Capítulo X" al foli XXr és una repetició del foli anterior.
El capítol VI de la Cántica de Muerte no porta número.
Conclusions
El mètode eclèctic de treball emprat per Baltasar de Romaní, així com la incidència de l'impressor Joan Navarro en aquell, donà com a resultat un text parcialment nou, posat al servei d'un interès concret: l'afalagament del duc de Calàbria i de la seva esposa, dona Mencía de Mendoza, mitjançant una edició bilingüe de poemes, gens adulterina i difícilment condemnable per la Inquisició, feta en el context d’una societat cada vegada més aficionada a la literatura castellana, que aconseguí desvetllar l’interès per Ausiàs Marc a Barcelona, Castella i Andalusia al llarg del segle XVI.
En l'edició del text català, Baltasar de Romaní practicà les supressions i els canvis, i va desplegar la renovació del text com a conseqüència del desconeixement d'algunes paraules, les confusions de lletres d'una forma semblant, els errors provinents de casos de metàtesi, les errades en la mètrica, els salts del mateix text al mateix text, les errades fraseològiques, les construccions no mantingudes, i les errades lèxiques.
Pel que fa a la traducció, els criteris mètrics adoptats per Baltasar de Romaní denoten un interès escàs per les novetats provinents d'Itàlia en aquest camp.[37] També hi detectem casos d'omissions ocasionals, de traducció d'un grup de paraules per una sola expressió, de supressions, de canvis, d'incorporació de lliçons per raó de la lectura de lliçons desconegudes, d'errades de lectura, de confusions de lletres d'una forma semblant, de falses separacions o unions de paraules, d'errades per raó de l'evolució de la llengua, d'errades fraseològiques i construccions no mantingudes, d'errades lèxiques, d'atraccions homonímiques i de confusions.
En l'estudi de la incidència de Joan Navarro en la fixació del text en l'edició bilingüe de València de 1539 hem detectat casos de supressions, de canvis, de confusions de lletres d'una forma semblant, d'errades en la col·locació del tipus, de salts del mateix text al mateix text i de variacions en les xifres que li són atribuïbles.
Resumint: en contrast amb el que insinua en l'epístola al duc de Calàbria, Baltasar de Romaní va utilitzar diferents manuscrits derivats dels tres subarquetips ausiasmarquians.
L'adopció del decasíl·lab en la traducció cal interpretar-la com un intent de projectar la mètrica ausiasmarquiana a una literatura, la castellana, oberta a les novetats forànies. Aquest intent, però, bé podem considerar-lo involuntari si intuïm en Baltasar de Romaní el poeta discret que se'ns dibuixa en el darrer poema de l'edició, dedicat a Ausiàs Marc, i ens adherim a l'opinió de Joan Fuster en el sentit que dels consells que Joan Boscà rebé de Navaggiero l'any 1526 per adoptar l'endecasillabo, Baltasar de Romaní no en sabia res.[38]
Hem d'atribuir a Baltasar de Romaní la responsabilitat en les supressions de text, però en alguns casos hi veiem més una intencionalitat estètica o funcional que no pas valorable en termes d'autocensura. És per això que atribuïm a Joan Navarro la iniciativa de la supressió de les tornades, així com dels versos 33-40 del cant d'amor VII. D'altra banda, ens sembla evident la relació d'algunes cobles suprimides amb motius religiosos: Cants d'Amor: IX, 25-40; XII, 16-23 i 32-48; XXI, 9-16 i XXII, 1-8. Cants Morals: I, 468-483; II, 105-112 i IIII, 169-176. Cants de Mort: VI, 18-24. I Cants Espirituals: I, 161-224 i II, 49-64. Els motius religiosos, però, no ens semblen els responsables de les supressions restants, que atribuïm a la fatiga o a un descuit: Cants d'Amor: XII, 65-88 i XXVI: 9-16. Cants Morals: I, 409-427. Cants de Mort: X, 1-40. I Cants Espirituals: III 1-160 i 193-208 i IIII, 11-122 (del poema CXV) i 1-240 (del poema CXIII).
En el moment de lliurar aquest treball al tribunal que ha de valorar la suficiència investigadora, ha quedat fora de les meves possibilitats l'estudi de la relació de totes les lliçons dels fenòmens esmentats i el càlcul de la freqüència en què es produeixen. L'estudi complet de l'edició bilingüe de València de 1539 que em proposo de dur a terme en un futur haurà de contenir també els apartats següents:
a) Comparació de les versions catalana i castellana.
b) Estudi de les causes formals i ideològiques dels canvis i les supressions.
c) Estudi dels criteris de la distribució en cants.
d) Influència de l’edició en les literatures catalana i castellana del segle XVI.
Finalment, he d'expressar el meu agraïment als doctors Jaume Coll, Eulàlia Duran i Anton Espadaler per l'ajuda que m’han donat.
Notes
[1] Martí de Riquer. Traducciones castellanas de Ausias March en la Edad de Oro. Instituto Español de Estudios Mediterráneos. Barcelona, 1946.
2 Josep Vicent Escartí. La primera edició valenciana de l'obra d'Ausiàs March, 1539. Bancaixa. València, 1997.
3 Després de consultar l'obra a la Biblioteca de catalunya, constatem que en l'edició mecànica de València de 1997 els folis XXX v i XLVII v estan bescanviats.
4 Ens referim a les lliçons dels cursos 1999/00 i 2000/01 del programa de doctorat de la Universitat de Barcelona Literatura medieval i moderna: estudi i edició de textos.
5 Lola Badia. "Ausiàs Marc. Un programa metodològic", dins Afers, fulls de recerca i pensament, 26. Catarroja. P. 11.
6 Vegeu: Opus cit. a la nota 1, p. XII: "Los procedimientos métricos y estróficos puestos en juego por Romaní al traducir Ausias March han de ser considerados y valorados dentro del estado de la poesía castellana de su tiempo, aunque, desde luego, hay que reconocer que se trata de un intento fracasado".
Vegeu Història de la Literatura Catalana, Editorial Ariel. Barcelona, 1980. Vol. 2, p. 559: "El traductor, Baltasar de Romaní, intentà, amb poca fortuna, adaptar al castellà el decasíl·lab català de tradició provençal, o sia amb cesura darrera la quarta síl·laba, la qual cosa dóna a la versió un ritme estrany i dur. La traducció és vaga i aproximada, de vegades descompon les imatges, sovint no ha entès el text d'Ausiàs March i en alguna ocasió el desfigura conscientment per tal de pal·liar conceptes que creu irreverents o atemptaroris a la Fe".
Vegeu: Joan Fuster. "Vigència d'Ausiàs Marc", dins Llibres i problemes del Renaixement. Biblioteca Sanchís Guarner, 18. Institut de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1989. P. 73: "Quant als «metros», Baltasar de Romaní va voler traslladar al castellà el «mismo estilo» de Marc. Era una temptativa absurda, però potser el traductor no en veia cap altra. Ell, per formació castellanista, i com era corrent a la València del seu temps, podia haver triat el vers d' «arte mayor», al qual estava acostumat. Aspirà, en canvi, a mantenir el decasíl·lab català, amb la cesura en la quarta síl·laba. Només que el castellà no li permetia sempre que aquesta quarta síl·laba fos tònica, i el paral·lel que volia mantenir s'hi frustrava. 1539 encara era massa d'hora perquè un poeta castellanitzat de València pogués intuir una altra solució: la de calcar l'endecasillabo italià.
7 Vegeu: Eulàlia Duran. "La valoració renaixentista d'Ausiàs Marc", dins Estudis de llengua i literatura catalanes XXXV. Homenatge a Arthur Terry, 1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1997. P. 93-108. Vegeu especialment p. 98: "[Joan Boscà] Potser a Andalusia, en aquest ferment cultural que s'hi provocà -i entro en la pura hipòtesi- concebé la idea de promocionar un poeta valencià local fent-lo traduir al castellà per ser acceptat com a poeta modern. La idea pogué tenir-la també més tard, quan acompanyava l'Emperador en els seus viatges, com feien també els poetes esmentats [Garcilaso de la Vega, Gutierre de Cetina, Hurtado de Mendoza]. El que sabem de cert és que encarregà la traducció a Baltasar de Romaní i d'ací en sortí la primera edició de quaranta-sis poemes ausiasmarquians per a introduir Marc i la seva mètrica al castellà."
Vegeu, també: Albert Rossich. "La introducció de la mètrica italiana en la poesia catalana". Els Marges, 35. Barcelona, 1986.
8 Curt J. Wittlin. Introducció al Llibre del tresor, de Brunetto Latini. Editorial Barcino (ENC, col·lecció A, 102). Barcelona, 1971. [1] Joan Fuster. 1989. Llibres i problemes del Renaixement. Institut de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1989. P. 71.
9 Joan Fuster. 1989. Llibres i problemes del Renaixement. Institut de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1989. P. 71.
10 Lluís del Milà. El cortesano. (Reedició, Madrid, 1874). P. 26: "...y nuestro caballero valenciano don Baltasar Romaní, que traía un sino de libra, que es uno de los sinos del cielo, que esta invinción quiere decir: si, no, delibra, como es verdad que si o no delibra al que espera...".
11 Inventario de los libros de don Fernando de Aragón, duque de Calabria. Inprenta i estereotipia de Aribau i Cª (sucesores de Rivadeneyra). Madrid: 1875. (Edició facsímil: Librerías Paris-Valencia. València, 1992).
12 Vegeu: Joan Fuster. Opus cit. a la nota 6, pp. 85-86.
Vegeu, també: Josep Vicent Escartí. La primera edició valenciana de l'obra d'Ausiàs March, 1539. Bancaixa. València, 1997. P. 32.
13 L'inventari dels llibres del duc de Calàbria esmenta, sense especificar-les, cinc obres de Dante (637, 642, 727, 759 i 763). Onze obres de Petrarca (640, 653, 654, 656, 742, 749, 764, 765, 779, 794 i 795), dotze si n'hi sumem una que consta al catàleg de còdexs procedents de St. Miquel dels Reis, la 146. I dos Cortesanos italians (638 i 758). Però no esmenta cap obra d'Ausiàs March.
14 Vicent Ximeno. Escritores del Reyno de Valencia. 2 vols. Josep Esteve Dolç. València, 1747. Vol I, p. 86: "Fue Don Balthasar Poeta muy facundo, hombre dotado de ingenio vivo y perspicàz, y de gran destreza en la inteligencia del Idioma Lemosin, o Proençal, que usaron los antiguos Valencianos y Catalanes..."
15 Arxiu del Regne de València. Processos de Reial Audiència, 3a part, núm. 67.
16 Miquel Batllori i Lluís Cerveró. 1969. "Escrivà". GEC. Edicions 62. Barcelona.
17 Josep Vicent Escartí va dur a terme una recerca infructuosa del testament de Baltasar de Romaní. Vegeu opus cit. a la nota 2, p, 43: «Foren inútils els nostres esforços per tal de trobar els protocols notarials de Luis de Torres a l'Archivo Histórico Provincial y Universitario de Valladolid i al Colegio Notarial d'aquella ciutat castellana. Igualment, hem buscat a l'Arxiu del Regne, per si l'havia registrat la família, però no hem tingut sort.»
18 Amadeu Pagès. Introducció a l'edició crítica de les obres d'Auzias March. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 1912. Reimpressió del Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. València, 1995. P. 57.
19 Vegeu: Martí de Riquer: Opus cit. a la nota 1, p. XVIII. I vegeu també Josep Vicent Escartí: opus cit. a la nota 2, p. 45.
20 Vegeu: opus cit. a la nota 2, p. 45.
21 Havent examinat un exemplar de La Regla y vida de sant Benito en romance y en latín, imprès a València per Joan Navarro l'any 1543, hem observat que les parts superior i inferior de l'orla són les mateixes que trobem en l'edició valenciana de 1539 de Las obras del famosíssimo philósofo y poeta mossén Osías Marco...
També, Joan Carles Villalonga, en un treball inèdit (Barcelona, setembre del 2000), explica que "la part superior del frontispici i l'escut de l'impressor són exactament els mateixos gravats que apareixen a la portada d'una altra obra de Joan Navarro de 1539, la Obra muy provechosa...; i les columnes laterals ja havien estatutilizades per Navarro el 1532 a la seva Cronica llamada el triunpho de los Nueve mas preciados varones de la fama..., i per Francisco Diaz Romano el 1535 en la impressió del Libro de música de vihuela de mano, de Lluís del Milà".
22 Opus cit. a la nota 13, p. 58.
23 Opus cit. a la nota 13, p. 136.
24 Opus cit. a la nota 13, pp. 122 i 132.
25 Opus cit a la nota 13, p. 145.
26 Vegeu més endavant la relació completa de les supressions de cobles el l'edició bilingüe de València de 1539.
27 Opus cit. a la nota 8, p. 32.
28 Joan Lluís Vives. El arte retórica. De ratione dicendi (1532). Citat de El arte retórica. De ratione dicendi. Edició bilingüe. estudi introductori d'Emilio Hidalgo Serna. Edició, traducció i notes d'Ana Isabel Camacho. Antropos. Barcelona, 1998, p. 99.
29 Opus cit. a la nota 28, p. 105.
30 Martí de Riquer. Opus cit. a la nota 1, pp. XIV i XV.
31 Enrique J. Nogueras i Lourdes Sánchez. "Notas sobre la traducción de la poesía románica medieval: cuatro siglos de Ausiàs March", dins Juan Paredes Y Eva Muñoz (eds.) Traducir la Edad Media, la traducción de la literatura medieval románica. Universidad de Granada. Granada, 1999, p. 179. Nogueras i Sánchez defensen que «tal vez no sería tan difícil acostumbrarse a un tipo de dodecasílabo castellano formado por un hemistiquio de cinco sílabas y otro de siete, ambos de serie yámbica, que es a lo que equivale en sentido estricto el verso catalán mayoritariamente empleado por Ausiàs March, ya que la cesura después de la cuarta sílaba, obligatoria en catalán, convierte el hemistiquio en un pentasílabo para la medida castellana, y Romaní recurre a una licencia (en desuso en tiempo de March) que permitía añadir una sílaba más si el verso no era oxítono, lo cual es indiferente en castellano, donde el número de sílabas métricas es siempre doce: cinco del primer hemistiquio y siete del segundo, que corresponden a cuatro y seis, pues el catalán no considera, como otras lenguas románicas, la sílaba postónica. El problema radica en que en castellano el dodecasílabo aparece habitualmente bajo la forma de dos hemistiquios de 6+6 o 7+5, y no como 5+7, aunque había sido usado alguna vez ya para cuando Romaní lo utiliza, y sobre todo lo ha sido después, a partir de finales del siglo pasado».
32 Opus cit. a la nota 18, p. 57: «Solament quaranta-sis poesies han sigut publicades y traduïdes baix el nom de Capítulos. Però, faltant aquest titol algunes vegades, dues poesies consecutives semblen fer-ne no més que una, tant més quan totes són sense tornada. Algunes són més incompletes encara, y [sic], s'ha de fer notar que la major part de les estrofes omeses tracten de assumptes relligiosos [sic]. Romaní va fins a modificar els versos on figuren els mots Déu, Paradís, etc. Se veu ben clar que volia evitar les severitats d'Inquisició».
33 Opus cit. a la nota 1, p. XVIII: «Al comparar la versión de Romaní con las ediciones modernas de Ausias March, hay que tener presente que aquél introdujo en el texto original numerosas variantes y llevó a cabo muchos retoques que se reflejaron en su propia traducción. Des de luego enmienda algunos pasajes que no entiende, pero sobre todo tiene especial cuidado de suprimir o desfigurar las alusiones de carácter religioso del texto catalán, las cuales le parecían irreverentes o demasiado atrevidas».
34 Opus cit. a la nota 2, p. 45.
35 Dec aquest enfocament a una observació personal del Dr. Jaume Coll.
36 Vegeu: Ausiàs March. Las obras del famosissimo philosofo y poeta mossen Osias Marco...; traduzidas por don Baltasar de Romani..., foli XCII recto.
37 Vegeu: Eulàlia Duran. "Defensa de la pròpia tradició davant d'Itàlia al segle XVI" dins Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de Llengua i Literatura III, a cura d'Antoni Ferrando i d'Albert G. Hauf. Biblioteca Abat Oliva, 94. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1991, p. 251 i, especialment, pp. 264-265.
38 Joan Fuster. "Lectures d'Ausiàs Marc en la València del segle XVI" dins opus cit. a la nota 9, p. 74.