La tradició reinventada
En la història de l'art, la dona no ha tingut veu fins ben entrat el segle XX i, donat el cas, la seva presència en el món de la cultura cal rastrejar-la a partir de les apreciacions que n'ha elaborat l'home. Però, cal notar que tot i l'admissió de la dona contemporània en els cenacles artístics, només una minúscula part d'aquest col·lectiu n'ha tingut accés. La causa d'aquest fenomen cal buscar-la en les dificultats per a la formació i promoció de la dona, que topa, a més, amb una tradició feta de models masculins. Tot plegat fa que en un món on l'escriptura és per a la majoria un segon ofici -per a la dona, sovint un tercer, situat darrere del que li ofereix la manutenció i del que li exigeix l'atenció a la família-, la majoria d'escriptores sofreixin un aïllament alarmant. Així, tot i que cada dia són més les dones que arriben a donar a la llum pública la seva obra, el panorama literari femení del segle XX continua sent desolat.
La lectura de dues antologies de poetes contemporanis de caràcter local (Mostra de poetes terrassencs i Paraules violeta) permet, però, comprovar que existeix un altre pla de la realitat de la literatura en el que la veu de la dona es manifesta d'una forma que en podríem dir ecològica; en el que les diferències de formació i de talent literari no són un obstacle per a la coexistència en un mateix hàbitat. L'esmentada lectura permet elaborar una representació de la dona com a subjecte creador de la literatura de diferents períodes: el medieval, el renaixentista, el barroc, el romàntic i el contemporani, basada en la influència que la tradició ha injectat en Rosa Aguado, Montserrat Helena Calaf i Foj, Teresa Rierola, M. Teresa Gascón, Montserrat Beltran, Rosamaria Pujol i M. Dolors Duocastella; autores terrassenques contemporànies totes elles.
La dona, als textos medievals, no té veu. És un pretext pe a la composició amorosa, apareix com un ésser estimat, no un ésser que estima. És un ésser passiu, inexistent, eteri, que permet al poeta contemplar-la com un esperit pur. A partir del segle XII, el feudalisme apareix en el sistema amorós: la dama ocupa el paper de senyor. El poeta passa a ser vassall i ret a la dama un absolut vassallatge. El lèxic feudal descriu les relacions entre el poeta i la dama fins al punt que la paraula estimar es converteix en sinònim de servir. Els poetes només podien escriure a dames casades, les solteres no tenien entitat. Així, doncs, els poetes elaboraven poemes adulterins en els que la passió amorosa s'establia en graus que venien determinats pels passos que feia l'enamorat.
Veiem, doncs, que en l'escenari romànic de l'Edat Mitjana, les experiències quotidianes de la dona ha de fer-se a través d'idealitzacions o bé de desprecis masculins que, en tots dos casos, emboiren la comprensió dels desigs i dels ideals femenins. Al nostre entendre, amb el poema Vetllar una nit, Rosa Aguado ens aproxima a un imaginari femení perfectament compatible amb l'univers mental de la dona medieval. La novetat, és clar, és que la dona deixa de ser l'objecte i passa a ser el subjecte de la informació literària. Vetllar una nit és un poema del segle XX, no podria ser altrament (1).
Vetllar una nit
Que llarga una nit
si hem de vetllar-la;
tota una foscor s'acosta
i ens abraça.
Digueu-me: Sou vós?
qui em dóna claror
que m'escolta amb calor,
qui mai es separa?
Digueu-me: Sou vós?
qui sentint el meu plor,
em doneu més clamor
i em voleu asserenada?
I..., sou vós?
Potser... també. Segur!
que quan passava lleuger
el vent presoner
de les tardes perlades
de verd i de groc,
de tons... de rosades?
Digueu-me que sí!
que sou vós.
Així no restaré més callada.
Intentaré girar la cara
cap a la lluna blanca
que a dalt, ens declara
que té un idil·li d'amor,
amb aquell que l'ha trobada.
Que trista la nit!
Aquesta nit... vull dir ara.
No haig de dormir!
haig d'estar desvetllada.
Vetllant una nit,
abatuda restava...
A partir del segle XIII, la lírica és rígida i els escriptors escriuen perquè tenen un llenguatge, unes formes i uns temes. Això comporta un cansament que condueix a una evolució de la lírica. La lírica provençal dels trobadors es desplaça a Sicília i s'inicia un canvi. A la cort de Frederic II s'instal·len els millors poetes trobadorescos que encara mantenen les antigues tècniques. Davanzati, un home cultíssim de les teories sobre l'amor als segles XII i XIII, és el primer trobador que pretén coordinar i enriquir aquestes teories i fer més subtil l'expressió poètica: són els primers intents d'una nova veu. Dant, al cant XXIV del Purgatori, conversa amb Bonagiuta de Lucca, un poeta d'estil provençal. A partir d'aquesta conversa neix l'estilnovisme, en què el poeta busca la inspiració dins seu i proclama fidelitat a aquesta inspiració. Així, doncs, a finals del segle XIII, apareix una nova veu poètica que, havent nascut a Sicília, es realitza a la Toscana, a Florència. Aquesta nova veu busca la dolçor en l'expressió i la subtilitat. L'amor ja no és una exhibició de jocs tècnics, sinó que el poeta, a través de l'amor, buscarà la seva intimitat, la veritat i la raó de l'existència. El poeta, quan estima, es queda en un estat contemplatiu, observant els moviments de la seva ànima. Allò fonamental de l'estilnovisme és el fet de considerar l'amor com un manantial de concepció moral, d'elevació a Déu. El poeta sent l'amor potencialment. La potència es converteix en acte quan observa la bellesa femenina. A partir d'aquí, el poeta és noble i la gentilesa i la noblesa regnen en tot allò que estima. Els estilnovistes es consideren poetes cultes i d'elit. No s'adhereixen a cap filosofia, sinó que donen suport a un gust literari marcat per la subtilitat i unes certes normes del llenguatge. Tots ells manifesten un cert culte al sentiment. La Donna Angelicata, la dona àngel, és la seva força motriu i actua en l'ànima o en el cor gentil de l'home provocant una constant perfecció moral. És una dona urbana. No pertany a la cort. És als carrers, als mercats. La creació poètica no s'inspira ja als castells, sinó a la ciutat i la dona produeix un cert tipus de topoi. Un exemple en seria el cas de l'amant que queda ferit per fletxes metafòriques que li produeixen una mort lenta que es concentra en unes ferides d'amor produïdes pels ulls de la dama. Ens trobem davant la teoria dels spiritelli: dels ulls de la dama en surten esperits, petits raigs de llum que trastornen el poeta. Els estilnovisti rendeixen un culte al sentiment basat en la contemplació dels efectes de l'amor sobre l'ànima que es pot simbolitzar amb els verbs mirar i estimar. Les dones no tenen veu, són d'ideologia burgesa i comunal i es queden lluny de les que pertanyien a un règim feudal i cavalleresc. En aquesta nova veu, la lírica serà amorosa, no intentarà l'ornamentació supèrflua. El poeta buscarà la dolçor expressiva. Dolce esdevindrà adequació entre estil i contingut. La majoria dels estilnovisti poetitzaran tant els trets físics com els emocionals. La majoria de vegades s'expressa la força amorosa de l'estimada, només rarament l'amant s'esplaia amb la crueltat de la dama. Així, els estilnovisti tendeixen a un misticisme lingüístic. Cavalcanti afegeix a la teoria amorosa aportacions científiques i utilitza la teoria dels spiritelli seguint la petjada dels àrabs: tota reacció psíquica té el seu reflex en el físic. La palidesa de l'enamorat, els ulls de la dama que poden produir el desmai de l'amant... Uns trets que podem reconèixer en el poema Aniversari, de Montserrat Helena Calaf i Foj (2):
Aniversari
Avui fa un any que vaig esguardar
els teus ulls color de mel.
Avui fa un any que vaig escoltar
la teva enyorada veu.
I quina força atraient, dominadora,
varen tenir ta mirada i ton parlar
que la vida ja se m'extingia
i va tornar a rebrollar
com una pluja
de corals i perles,
com una branca d'ametller florit...
Quan et veig, m'envolten les estrelles.
Si no et veig, tot el dia és negra nit.
En l'epíleg de la meva vida,
quan ja no hi pugui haver cap malentès,
sabràs com el meu cor s'esquinça
el dia que no et veig.
Dóna'm si et plau, un bocí de mirada:
no et puc demanar res més.
La lírica dels estilnovisti enllaça amb la de Petrarca, que es nodreix de les repercussions de l'amor, que passa de ser terrenal a esdevenir universal. Petrarca exhibeix rarament la passió del present, poques vegades trobem una expressió immediata del sentiment. En el fons, el seu Cançoner, sembla una anàlisi psicològica que suggereix, aprofundeix i globalitza el sentit de l'amor. Petrarca farà servir els coneixements del món clàssic per conèixer-se a sí mateix: fa el pas del philologus al philosophus. El Cançoner és una immensa història d'amor. La trama argumental persegueix el procés amorós de madonna Laura. El coneixement de la dama i els seus efectes: la resignació, el somnieg, la passió amorosa, el lament, la compassió, el cansament..., per arribar finalment a un poeta que invoca l'alliberament d'aquesta tortura, però que al mateix temps li agrada sentir-s'hi expressat. Així, Laura, és l'emblema de l'impossible. Petrarca busca la perfecció lingüística amb una forma que repeteix constantment: el sonet. El tema de la memòria és un punt important del Cançoner. Els presagis, l'enyorança... També la impregnació de la naturalesa en el sentiment amorós, el fet que aquesta poesia neix de la reflexió i no de l'efusió. De fet, la poesia de Petrarca descansa sobre l'art anterior: els provençals, els poetes llatins i la Bíblia. Alguns crítics han denominat aquesta poesia poesia en densitat pel fet que cerca més una visió psicològica que no pas narrativa dins un marc exterior tipificat en una naturalesa no realista. Les aigües són cristal·lines, els rossinyols canten imitant el dolor del poeta... Un exterior menat per la malenconia en un temps marcat per una crisi filosòfica i religiosa que produeix un trencament amb la filosofia medieval, que recupera el pensament estoic, que llegeix Sèneca i que valora la sensibilitat i la intel·ligència de forma diferent. També hi ha un canvi pel que fa als estudis clàssics: si el món medieval reconeixia els clàssics com un magatzem d'idees, Petrarca serà el primer que ho farà com un magatzem de formes, cosa que provocarà una autèntica revolució cultural. En fi, un conjunt d'elements que s'endevinen en el següent sonet de Teresa Rierola (3):
III
Si demà veus silenci al cor dels llavis,
si al fons de l'ull, no hi riu llac transparent,
és que el seu si adorm al llit del vent
pètals d'amor. Non-non canta el temps savi;
vetlla d'aprop que un fum espès no gravi
cancerós tel quan és feble el moment.
De tant que és viu el seu jo tot ho sent;
sense remei, pot ser que el jorn no acabi.
Clama repòs per no esdevenir morta
sobre l'asfalt gebrat que no conhorta;
en rius de fel lloats pel desencant.
Si demà veus la neu brillar al seu rostre,
dosi haurà pres de son, mirant cel llostre,
que cal fer el mort, que el seu dolor és molt gran.
L'estil literari renaixentista (de Petrarca a Joan Boscà) contribuïa al perfeccionament intel·lectual: cuidar la forma afavoria una millor comprensió de la realitat. A partir de Petrarca la poesia no és només una expressió de la bellesa, sinó una font del saber en un sentit ampli i té una visió ascendent cap a un cel cada vegada menys cristià. La poesia no necessitarà ser dignificada per res aliè a ella mateixa. El Renaixement suposa la dignificació de l'art d'escriure i una clara voluntat d'estil que fa que el poeta prengui consciència d'ell mateix i del món que l'envolta a diferència dels prejudicis teològics i místics que empresonaven l'autor medieval. Així, descobreix l'univers, el seu propi univers i s'adona de la relació entre macrocosmos i microcosmos, una idea que li confereix una elevació de la dignitat i que li fa reivindicar la idea de la immortalitat a través de l'obra d'art. Així, la glòria terrenal guanya terreny a l'honor, l'escenari únic de les reivindicacions de l'home medieval. Els humanistes es formen a les universitats, difonen les seves idees a través dels viatges, tenen un coneixement global de les coses i estan oberts a qualsevol novetat. Descobreixen el poder de la naturalesa i descobreixen també la seva impotència. La sensualitat i l'espiritualitat, el neoepicureisme i les tendències místiques, juntament amb la reivindicació de l'experiència personal conviuen en el Renaixement. La versatilitat s'oposa a la unidimensionalitat del feudalisme, i el fet que l'ésser tingui capacitats múltiples té com a contrapartida la insatisfacció. Uns trets que podem reconèixer en el poema Hivern de Mª Teresa Gascón (4):
Hivern
En la trigonometria de l'espai
són curts el dia i tu.
Una rara blancor perfora les finestres
enlluernant els ulls oberts dels blocs.
La foscor ha parit un altre cop la vida
amb sentor de mineral cremat.
Sempre a deshora
l'exacta equivalència de la norma
en la grua goluda
disloca la ferralla
i deixa un groc record a la vorera grisa.
Per a tots el teu trànsit és forçat
per un passatge vell
on aprenents de somnis decapiten les hores.
La cava resta buida encerclada al silenci
d'un degoteig d'acer.
Hi ha sol esmunyedís
i flors d'hivern que ploren
la mort de la claror.
Al marbre del teu cos
van segellant el temps
dos amants boca a boca.
El barroc és un concepte de cultura d'una època que s'inicia a finals del segle XVI i que adquireix autonomia i personalitat el XVII. Sovint s'ha explicat com un producte del senequisme, un corrent de pensament que es relaciona amb el pessimisme, el fracàs i l'atracció pel no res. Hi ha una pèrdua de la idea de la bondat natural de l'home i s'accepta la idea que l'home és un llop per a l'home. Els autors fugen de la quotidianitat, s'instal·len en la contradicció, són antitètics. Intenten fugir del realisme, traslladen la realitat a un pla superior i elaboren una poesia abstracta, que tendeix al simbolisme. Generen nous mites: la idea de la vida com a representació, la idea de l'home com a màscara, la idea d'una realitat enganyosa. El tòpic de la mitificació de la bogeria, que en el Renaixement significava una exaltació vital i apuntava cap a una crítica de la niciesa, en el món barroc es tradueix com una manifestació de pèrdua de valors. La confusió entre aparença i realitat abona el camí a un altre element important del barroc: el somni. Els autors conceben el somni com un exercici interior i l'exalten com una revelació més de la dificultat que hi ha a distingir entre aparença i realitat. Accepten el somni com una part més de la realitat. No és estrany que fins la mort es converteixi en espectacle. La mort no només presideix la vida sinó també el món dels somnis i s'expressa en imatges que descriuen un univers carregat de símbols, inestable, que s'esvaneix. El poema següent, de Montserrat Beltran, conté en bona part l'imaginari que el barroc posà en joc (5):
S'han menjat el carrer,
els somnis,
i la felicitat
senyoreja arreu
als rostres
damunt les pells
S'han engolit el dia,
els màgics,
i la il·lusió
senyoreja arreu
als cors
a les mans
S'han engolit el dia...
Llàstima
que sigui mentida
Boig!
No t'adones
que dorms?
En la poesia romàntica s'hi constata dos conceptes de fantasia diferents. D'una banda, la fantasia com a ruptura del real, com a efecte de la intensitat del que es vol dir. De l'altra, la fantasia com a efecte de l'excitació, com una manera de desbordament del món interior de l'autor. Així, algunes característiques generals de la poesia romàntica serien:
En primer lloc, el fet que la forma és incapaç de contenir la força de la idea. Hegel distingia entre forma simbòlica (una corbata negra com a símbol de dol), forma clàssica (el discurs congruent dels sentiments vers un individu desaparegut), i forma romàntica ( la ruptura de la congruència, que és el senyal que no es pot explicar allò que se sent: el plor). Aquesta és una idea clau del romanticisme que parteix de la convicció que allò que es vol explicar és tan intens que no hi ha forma que ho pugui contenir. La garantia de l'art romàntic és l'emoció amb què aquesta informació es dóna. Així, el jo romàntic mereix l'atenció de la gent no per uns valors exemplars o didàctics o catàrtics, sinó per la seva singularitat que té com a condició ser lliure i intensa. La ruptura del codi de valors n'és una garantia.
Un segon element de la informació és la relació entre l'obra d'art i la realitat. En l'art romàntic no hi ha un posicionament antimimètic. En aquest sentit la sinceritat és un element de garantia artística, perquè és mimètica.
Finalment, notem l'atribució a la realitat d'una informació que no respon a les característiques estrictament materials de l'objecte i, notem també, que la base està en la realitat. És la realitat, que és significativa, i és l'objecte qui informa, no l'autor. El poema següent de Rosamaria Pujol ens trasllada al pla de la tradició literària romàntica (6):
Tot m'ho permeto dins la fosca,
i ella, generosa, em guarda el secret.
Mentre tu dorms, jo et prenc,
i sense que tu t'adonis
et faig, et desfaig i et torno a fer.
Ara, només tu omples els espais conques
i només tu cantes i balles i recites per a mi.
Ara, només és per a mi que vius
i dins teu no hi ha res que no parli de mi.
El món se't clou si la meva presència
no t'és propera i et sents els braços
com una fossa closa si no hi sóc jo
omplint el buit...
Potser no m'agradaries tant
si així fossis...
però, de tant en tant,
m'agrada tenir-te de joguina
i jugar a fer i a desfer
com si de veritat pogués
fer-te i desfer-te com jo volgués.
Sempre a trenc de somni
jugo amb tu, amor.
A trenc de somni sempre, amor
perquè tu no hi ets.
Al segle XX, amb la irrupció del Moviment d'Alliberament de la Dona s'obre un període decisiu que constitueix un canvi radical en la història cultural de la dona. La producció de cultura comença, amb dificultats, a ser mixta com a conseqüència de dos esdeveniments: d'una banda, l'eco dels moviments contestataris del 68, i de l'altra, la lenta progressió de la presència de la dona en la vida social i cultural. Avui, amb una certa perspectiva, podem dir que l'emancipació i l'alliberament de la dona ha suscitat un canvi revolucionari: ha passat de ser un objecte cultural a ser un subjecte més de l'acció artística i, per tant, ha passat a imposar el seu sistema de valors que, sovint, donada la pressió social que obliga la dona a constituir-se en una categoria a part, proclama un separatisme constituït per sentiments humans, accions polítiques i pràctiques estètiques. N'és una mostra el poema següent de M. Dolors Duocastella (7):
Demà anirem a Sitges
He encarregat un cel del sol,
i sorra daurada i neta,
i un llagut a un mariner,
per gronxar-nos dalt les ones.
Gavines enjogassades,
salabroses, voladores,
grolladores, encantades,
com gasses de somnis blancs,
com veles de barques blanques.
El llagut sobre les ones,
les gavines a folre d'aigua.
I entre el mar i el cel,
un desig i una besada.
Veiem, doncs, que al segle XX l'escriptora de tots els temps se'ns fa visible, tot i que apareix en forma de miratge, com un oasi en el desert de la creació literària femenina. És destacable el fet que davant d'una tradició escassa, quan no inexistent, la dona dels nostres dies se la inventi, en un intent d'afermar la seva presència activa en la història de la cultura. Cal notar que si examinem aquesta història, la presència masculina s'hi ha donat en tres nivells: el dels genis, el dels escriptors amb talent i el dels fracassats, mentre que per a les dones només hi ha hagut dos nivells possibles: el del geni o el del fracàs, en quedar excloses, fins fa quatre dies, de la productiva categoria del talent. Això és: de la possibilitat de formar-se en l'ensenyament i l'aprenentatge; i ja sabem com és de migrada la presència del geni en qualsevol cultura.
Avui, la naturalesa sexualment mixta de la societat i, per tant, de la cultura, sembla ser el principal objectiu a assolir. Efectivament, avui, les dones accedeixen a l'ensenyament en igualtat de condicions que els homes, però tanmateix la cultura continua segrestada per l'imaginari masculí. És paradigmàtic el cas de les docents i les investigadores que, per ser acceptades, han de predicar sense la més mínima desviació les teories constituïdes pels homes al llarg de la història.
Els poemes que hem tingut ocasió de llegir, en tant que reinventors de la tradició, són una aportació valuosa a la necessitat de crear un espai culturalment mixt. En això radica la seva importància .