Trastorn
Cafè Central, 62. Barcelona, 1995.
Un rar silenci
envaeix les estances
on mor la lluna.
Llums de tempesta
espitllera dels límits
en la tenebra.
Músiques velles.
Vol antic de fantasmes
que es deixondeixen.
La tardor tensa
de nits inacabables
febril desperta.
Passen com núvols
els pensaments abúlics
per la finestra.
Una veu dringa
pels cascavells dels somnis
en la nit blava.
El trastorn ronda
pels passadissos porpres
de la mirada.
Silent esguardo
el desfici dels homes
amb ulls de bronze.
La por intenta
nous i obstinats viatges
al fons de l’ésser.
Sense propòsit
el mar oneja càlid
damunt la taula.
Subtil ofici
d’encercar dins la boira
tresors esquívols.
Sé l’esperança
que dorm al pit encesa
com una estrella.
Tenyit d’exili
batega el cor indòmit
de l’ecce homo.
Les branques nues
dels ametllers que dormen
somien roses.
Quan la nit regna
un elf dement conversa
amb una fada.
Un vell somnàmbul
camina solitari
cap a l’aurora.
El vent pentina
estranys indrets on l’home
esdevé cendra.
Les passes lentes
del trastorn sovintegen
camins de molsa.
Hi ha algú que crema
al límit de l’abisme
ales de plata.
Els llops encerclen
uns llavis que tremolen
sota la pluja.
Com cada dia
un món d’orins impregna
els indefensos.
L’assossec sembla
un cérvol que s’allunya
inassolible.
Els àngels vetllen
l’ànsia dolorosa
dels llargs silencis.
Som flors menudes
darrere la finestra.
Éssers de vidre.