Repertori de codicologia

aberrant Foli o plec que no s'ajusta als sistemes de ratllat coneguts.

abreviatura Grafia d'una paraula representada sense alguna de les seves lletres. Aquesta absència és substituïda per un signe convencional.

alçada del cos Alçada de la forma bàsica d'una lletra de caixa baixa, que no inclou els ascendents i els descendents.

allargament Perllongació del traç d'una lletra per motius estètics o com a conseqüència de la velocitat de la còpia.

amanuense Persona que s'ocupa d'escriure textos a mà. S'anomena també copista, escriba o escrivent.

amplada del tremp Amplada del tall amb què s'escriu.

anell tija corba i tancada de lletres com ara la o, b, q, p, Q, P, B, etc.

angle de tall Angle resultant de la distància entre una línia horitzontal i l'angle de tall del tremp.

antígraf Model a partir del qual s'elabora una còpia que al seu torn pot ser l'antígraf d'una altra còpia.

apèndix Part inferior afegida al cos d’una lletra.

àpex Traç final amb que acaben les cues, ungles i braços d'algunes lletres com ara la f, j, etc. |Traç que a vegades presenta la part esquerra de l’asta d’una essa llarga.

arc Part d'una lletra de caixa baixa formada per una curva que surt de l'asta d'una lletra. Per exemple: m, n.

arquetip Manuscrit medieval no conservat del qual deriva la tradició d'una obra clàssica.

arracada V. Caplletra.

artífex Persona que exerceix alguna art manual.

ascendent Part superior del traç d'una lletra de caixa baixa.

asta Principal traç rectilini d'una lletra. V. tija.

asterisc Signe d'anotació amb que s'indiquen els passatges en què s'observa alguna omissió important.

autor Persona que ha fet o ha compost un llibre.

badana Pell de be o d'ovella adobada amb extractes vegetals.

banda senefa utilitzada com a motiu ornamental en manuscrits d'origen bizantí.

bastidor Aparell en el qual els enquadernadors col.loquen els plecs per cosir-los.

barra Traç horitzontal superior, mitjà o inferior unit a una asta. P.e. les barres de la E.

base Part inferior de les astes d’una lletra.

bec Part d'una lletra que té una relació analògica amb la part de les mandíbules dels ocells que rep el mateix nom. || bec de ploma Extrem de la ploma d'escriure que escampa la tinta damunt el paper.

bis numeratis Expressió utilitzada per indicar els folis que han estat numerats dues vegades a l'interior d'un manuscrit.

boca Obertura que es forma entre el llom i la costura dels plecs en obrir un llibre.

bolta Clau de cap semiesfèric que es feia servir en l’enquadernació de fusta folrrada amb cuir.

braç Traç final d'algunes tiges rectes o corbes obertes com el de les lletres T, L, F, E, Z, K, G, S, k, c, e, s, etc. | Traç superior que forma part essencial de l'esquelet d'una lletra.

caixa Pa de lletra que veiem en tot llibre. Superfície ocupada per l'escriptura, manuscrita o impresa, i delimitada pel blanc dels marges. Per delimitar-la, la primera tasca que cal fer és la inquadratura, que té una proporció àurea matemàtica: els marges de cap i de cosit tenen una distància prefixada, que és la meitat de la dels marges de peu i de tall. Després cal fer el plantat: ratlles fetes amb mina de plom o tinta violàcia molt aigualida. Hi ha dos tipus de caixes: la caixa amb ratlla tirada (cada línia ocupa tota la caixa), i la caixa en doble columna. Hi ha qui anomena corundell cada una d'aquestes dues columnes, però hi ha qui usa aquest terme per referir l'espai que queda entre les dues columnes.| caixa baixa Terme tipogràfic per a les lletres minúscules, més petites que les majúscules, que s'anomenen de caixa alta. | caixa d'impremta Terme utilitzat per referir-se al llibre imprès. Fusta rectangular dividida en caixetes amb lletres i signes de puntuació. El caixista treballava amb el componedor, que era un regle amb base d'angle on anava posant cada ratlla.

càlam Ploma de canya que s'utilitzava per escriure en l'antiguitat. L'estoig del càlam s'anomena theca calamaria. Excepcionalment, es fabricaren, des de molt antic, plomes metàliques a imitació del càlam. L'ús de la ploma d'au durant l'antiguitat clàssica no es coneix.

calamarium Estoig per guardar càlams.

calderó Signe ortogràfic que s'usa per iniciar un paràgraf quan en un text no hi ha puntuació. Si en un cançoner els versos s'escriuen a ratlla tirada, el calderó serveix per assenyalar les estrofes.

cal.ligrama Conjunt de paraules que formen un dibuix.

cama Traç vertical i a vegades oblic del cos d’algunes lletres. Pe. Les cames de la m o de la u.

camisa Full de paper o cartolina que protegeix la coberta d'alguns llibres.

canal Tall davanter acanalat d'un llibre oposat al llom.

cantell Cadascun dels talls de les tapes d'un llibre.

cantonera Peça metàlica o fragment de pell o tela que s'encaixa a les puntes dels llibres per protegir-los.

cap Part superior d'una lletra.

capçalera Part superior i arrodonida de certes lletres. P.e. la capçalera de la g. || Vora superior o inferior del llom d'un llibre.

capitell Terminal (v.) horitzontal que correspon al cap d'una lletra com ara la H, I, etc.

capsa Receptacle de forma circular destinat a conservar rotlles.

caràcter Terme tipogràfic que descriu qualsevol lletra o signe de puntuació utilitzat en l'elaboració d'un text.

capbreu Antic llibre notarial català.

capçada Element decoratiu que consisteix en un cordonet que es col.loca al capdamunt i al capdavall del llom en enquadernar un llibre.

caplletra Majúscula inicial, a efectes d'ornamentació, d'un cos molt més gran que el cos amb què s'escriu el text. El queixal en què entra la caplletra s'anomena arracada.

caplletrar Traçar, decorar les caplletres.

carrer Espai blanc vertical que es forma en una pàgina com a conseqüència de la coincidència dels espais entre paraules en diverses línies seguides.

cartaci Manuscrit realitzat en paper o en papir.

cartoral Recull de transcripció de documents.

cartulari Còdex, i més rarament rotlle, on són transcrits íntegrament o abreujadament els documents pertanyents a una persona física o moral per tal d'assegurar-ne la conservació i facilitar-ne la consulta.

catifa Motiu decoratiu semblant a un tapís oriental que apareix en manuscrits bizantins.

caveta Nom que alguns estudiosos donen a un objecte utilitzat pels copistes per assenyalar una seqüència textual concreta a l'interior d'un còdex.

cella Part sortint de les tapes que vola sobre els talls d'un llibre enquadernat

cercle Porció d'una lletra limitada per una circumferència.

cinabri Sulfur de mercuri utilitzat com a colorant en l'ornamentació d'un manuscrit a causa del seu color vermellós.

cobertes Protecció de paper, cartolina, etc., amb què es cobreix el llom i els dos costats d'un llibre en rústica.

còdex Llibre composat de fulls plegats i/o enquadernats que formen pàgines successives. El còdex medieval està format per fulls que s'agrupen en plecs. La base d'un plec és un bifoli (un full doblegat pel mig). Un bifoli s'anomena singulió, i té quatre cares; dos bifolis s'anomenen binió o duern, i tenen vuit cares; tres bifolis s'anomenen ternió o tern, i tenen 12 cares; quatre bifolis s'anomenen quaternió o quadern, i tenen setze cares. El pas del rotlle al còdex cal situar-lo al segle v. | còdex acèfal Còdex mancat de cap, de portada o dels primers fulls. | còdex adèspot Còdex en què manca el nom de l'autor. | còdex anepígraf Còdex en què no hi figura intitulació. | còdex anopistògraf Còdex escrit al recto. Això fa que hi hagi manuscrits que tenen una obra escrita al recto i una altra al verso. |còdex bíblic Còdex que conté llibres de l'Antic o del Nou Testament, o comentaris que en fan referència. | còdex blanc Còdex musical que no té pauta, o bé que només té una línia que serveix de guia a l'intèrpret. |còdex compost Còdex format per parts procedents d'altres còdexs. |Còdex dels Sants Pares Còdex que conté tractats de dogma, moral, controversia o apologètica escrits pels Sants Pares.|còdex diplomàtic Còdex en el que es copiaven els documents d'entitats estatals, corporacions o persones. | còdex duplex (triplex, multiplex) V. Tauleta encerada. | còdex gòtic Còdex escrit en lletra gòtica. | còdex hagiogràfic Còdex que conté actes de martirs i vides de sants. | còdex històric Còdex que conté cronicons, necrologies o vides de persones. | còdex legal Còdex que conté compil.lacions de lleis civils o eclesiàstiques i treballs addicionals que les comenten. | còdex litúrgic Còdex que conté tractats dels ritus, cerimònies o oracions eclesiàstics. | còdex membranaci Còdex escrit en pergamí (còdex pergaminaci). | còdex miniat Còdex embellit amb miniatures i/o orles. | còdex miscel.lani Còdex integrat per textos heterogenis. | còdex miniat Còdex decorat amb miniatures. | còdex mixt Còdex que els seus fulls són de matèria diversa (per exemple de paper i pergamí).| còdex mutilat (o llacunós) Còdex al qual li manquen fulls del final o del mig. | còdex opistògraf Còdex escrit tan al recto com al verso. | Còdex papiraci Còdex escrit en fulles de papir.|Còdex pentagramat Còdex de contingut musical que té una pauta de cinc línies. | Còdex romà Còdex escrit en lletra romana. | Còdex tetragramat Còdex de contingut musical que té una pauta de quatre línies.

codicil A l'antiga Roma, tauleta per escriure.

codicografia Disciplina que consisteix a analitzar i descriure els manuscrits i les col.leccions de manuscrits.

codicologia Ciència que estudia el llibre manuscrit. És una ciència recent, escindida de la paleografia que estudia el còdex en aspectes com ara són el paper, la confecció, les estructures, el relligat... L'estudi de l'escriptura s'ha reduït, però, a l'àmbit estricte de la paleografia.

col.lecció Reunió artificial de manuscrits formada, en general, després de la invenció de la impremta, per un individu, una família o una institució.

colofó Notació terminal d'un text o d'un llibre on s'esmenta el nom de l'autor, el nom de l'amanuense o impressor i, a vegades, el lloc i la data de conclusió de la còpia.

columna Part en què sol dividir-se una pàgina mitjançant un blanc que la separa d'una altra part de dalt a baix.

comitent Persona que encarrega la realització d'un manuscrit.

constitutio textus Conjunt d'operacions en el procés d'edició crítica que l'editor es disposa a fer una vegada acabada la recensio. La constitutio textus la componen: examinatio Examen i selecció de les variants que corresponen a l'arquetip, idealment; emendatio Esmena del text. Es fa sempre ope ingenii, per divinatio, ex coniectura; dispositio textus Disposició de la forma del text: grafia, majusculació, interpunció, accentuació...; aparatus Part d'una edició crítica que recull les variants d'autor i de tradició que no s'han incorporat al text. L'aparat està segmentat en variants adiàfores, errors i variants gràfiques. L'aparat positiu reporta la lliçó del text editat i la variant. L'aparat negatiu reporta només la variant.

contaminació Presència en un testimoni de lliçons provinents de models diversos.

contratapa Tapa posterior d'un manuscrit enquadernat.

contramarca Signe secundari que es troba a partir del segle xv en alguns papers occidentals en companyia o en lloc de la filigrana.

contrast Alternaça de gruixos i perfils en el cos de la lletra.

còpia És la transmissora del text. El model a partir del qual s'ha elaborat s'anomena antígraf.

copista Persona que es dedica a copiar escrits d'altri.

corba Forma arrodonida d’una lletra.

còrnua Coronaments de l'umbilicus o vareta central d'un rotlle.

correctus Qualificatiu que s'aplica a la pecia que ha estat revisada per les autoritats universitàries. Generalment apareix amb l'abreviatura cor.

corundell Cadascuna de les columnes de text d'una pàgina. Hi ha qui usa aquest terme per referir-se a l'espai que queda entre dues columnes.

cos Tamany de la lletra.

costelles o nervis Relleus transversals que es produeixen al realitzar la costura dels fascicles amb cordills o un altre material semblant.

costura Puntades que uneixen els plecs que constitueixen un llibre. Els tipus més freqüents són: de dos fascicles o quaderns: el fil canvia de plec, d'orifici en orifici, anant del primer al segon i viceversa.; de doble filada: quan s'utilitzen dos filaments independents; d'un sol fil: quan s'utilitza un únic fil per cosir tots els plecs.

crena Clivella practicada a l'extremitat punxeguda d'una ploma per facilitar la fluidesa de la tinta.

criptografia Art d'escriure mitjançant una clau secreta.

crismó Monograma del nom de Crist format per l’enllaçament de la X i la P.

cua Tija ascendent, que sobressurt de l'ull mitjà d'una lletra. |Últim traç d'una lletra.

cuneïforme Caràcter de les antigues inscripcions perses i assíries. El seu nom prové de les marques en forma de tascó fetes amb un punxó en tauletes de fang tou.

daurat Aplicació de pa d'or a una base adhesiva per decorar una lletra o ornament.

decantament Grau d'inclinació de la lletra des de la vertical.

descendent Cua d'una lletra de caixa baixa.

dextrogira Dit de l’escriptura inclinada cap a la dreta.

diacrític Senyal que indica una pronunciació concreta d'una lletra o síl.laba.

diasistema Sistema de compromís entre la llengua d'un text i la del seu copista. Els copistes poden treballar tot respectant el model que transcriuen, o bé amb la tendència a seguir els propis hàbits lingüístics.

Diploma Document solemne emanat d'una cancelleria, reial o eclesiàstica. ||document que acredita els coneixements d'una persona

diplomatari Conjunt de transcripcions documentals relatives a un tema determinat.

diplomàtica Ciència que s'ocupa de descriure i estudiar diplomes i documents, de datar-los i de demostrar-ne l'autenticitat o de provar-ne la falsificació.

doble pàgina Conjunt de dues pàgines encarades que conté un text unitari.

dors Part posterior d’una grafia, a vegades indicadaper un traç que sobresurt del de la lletra. P.e. el dors de la a.

ductus Ordre dels traços quan es construeix una lletra amb tremp.

ecdòtica (Sinònim de crítica del text). Part de la filologia que té com a finalitat l'edició i publicació de textos antics i moderns, reconstruïts i restablerts en la forma més acostada possible a la voluntat de l'autor d'acord amb criteris exclusivament científics.

edició Preparació, impressió i publicació d'una obra escrita. | edició crítica Edició d'un text feta amb l'ajut de tots els instruments científics de l'ecdòtica. | edició diplomàtica és una reproducció exacta del document feta en caràcters d'impremta. | edició facsimilar o mecànica Reprodueix el document amb una precisió cada cop més perfecta, que s'acosta molt al model. | edició interpretativa Edició aplicada a un sol testimoni en què s'interpreta el document mitjançant la divisió de paraules, la majusculació, el desfer abreviatures i/o l'apostrofar paraules. L'edició interpretativa s'acompanya d'una edició facsimilar que documenta la interpretació. | edició prínceps Primera edició d'una obra.

empremtes d’oripell Empremtes de baix relleu adornades amb oripell que s’usen en l’enquadernació.

encapçalament Adornament, nota preliminar o títol que es posa al començament d'una plana, d'un capítol, etc.

engruiximent Espessor dels traços.

enllaç Traç de col.ligació que uneix dues o més lletres.

enquadernador enquadernadora Persona que enquaderna llibres.

enquadernar Aplegar, cosir o encolar, i cobrir de tapes rígides o de cartolina els diversos plecs d'un llibre.

entrada Traç prim amb què es comença una lletra.

epigrafia Ciència que s'ocupa de l'estudi de les inscripcions fetes sobre materials no flexibles, com ara: pedra, terra cuita, metall, ossos o fusta.

errata Error que no fa sentit ni per ell mateix ni pel context. | error conjuntiu Error monogenètic contingut en dos o més manuscrits. | error involuntari o mecànic És l'error que es posa de manifest en la fase d'examen de les variants dels diversos testimonis. Ha estat classificat en quatre tipus: Adectio, error per addició; Detractatio, error per omissió; Transmutatio, error per alteració de l'ordre; Immutatio, error per substitució.

| error separatiu Error propi d'un manuscrit que cap manuscrit anterior pot haver suggerit al copista. | error voluntari És l'error introduït per millorar un text. Això es fa: ope ingenii, per conjectura (el copista); ope codicum, quan el copista té diferents testimonis i corregeix mitjançant l'estudi d'aquests.

escala Altura de la lletra definida per les amplàries del tall o de la tija.

escatocol Part final d’un document on figuren la data i els noms dels atorgadors i dels testimonis i que conté la signatura i el segell.

escriba Redactor de textos i copista a l'antic Pròxim Orient.

escriptori (SCRIPTORIUM) Sala d'escriure. Al principi, els escriptoris foren monàstics, després catedralicis i finalment universitaris. Eren impremtes manuals.|| Moble amb calaixos que servei de taula d'escriure.

escriptura Acció, art d'escriure.|| Manera d'escriure quant al sistema de caràcters adoptats, quant a llur forma, quant al traçat. | escriptura bustrofèdica Escriptura que va de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, de forma semblant als solcs que els bous deixen al camp quan llauren. | escriptura carolina Primera escriptura formal en minúscules dissenyada per Alcuin de York sota la direcció de l'emperador Carlemany a finals del segle VIII. | escriptura distintiva Escriptura que té una funció ornamental, o que serveix per designar l'escriptura que té una funció ornamental. | escriptura gòtica Terme molt ampli que inclou diferents estils de cal.ligrafia del període medieval.| escriptura grega Al segle VIII aC, els grecs adoptaren, probablement, els signes de l'alfabet fenici a l'expressió dels sons de la seva llengua, però amb anterioritat utilitzaren tres classes d'escriptura: una escriptura ideogramàtica, de caràcter jeroglífic que es remunta al tercer mil.leni aC; una escriptura cursiva que al segle XVII aC cristal.litzà en l'avui anomenada "lineal A"; i la "lineal B", constituïda per 88 signes sil.làbics, és a dir, format cadascun per una vocal i una o dues consonants, que es remunta al segle XV aC. L'any 403 aC, Atenes adoptà l'alfabet jònic, la qual cosa representà la unificació de les varietats locals que es reduïen bàsicament a dos: l'oriental (Àsia Menor, Àtica, Megara, Corint, Argos) i l'occidental (Peloponès, llevat d'Argos i Corint, i els alfabets de les colònies de la Itàlia meridional i de Sicília). Pel que fa als manuscrits, l'escriptura tingué dues fases: la de la uncial i la de la minúscula. L'escriptura uncial canvia d'aspecte segons estigui feta damunt d'un papir o d'un pergamí. En el primer cas, el traç té sempre el mateix gruix, en canvi, en el segon cas el gruix del traç varia. Contemporània de la uncial, trobem la cursiva, que se sol dividir en tres fases que es corresponen a les tres dominacions d'Egipte després de la caiguda de l'antic Imperi: La ptolemaica (323-30 aC); la romana, que trobem fins a finals del segle III; i la bizantina, que trobem fins a la conquesta àrab (640-643). De l'estilització de l'escriptura d'estil bizantí va sorgir, al segle VII, la minúscula. En l'evolució de l'escriptura minúscula trobem els codices vetustissimi (s. IX-X); codices vetusti (segona meitat del s. X - mitjans del s. xiii); codices recentiores (1250-1453); i codices novelli, que són els que pertanyen al Renaixement. | escriptura hieràtica Forma abreujada de l'escriptura jeroglífica dels antics egipcis. | escriptura libraria escriptura caracteritzada per la claredat, la regularitat i la simetria. | escriptura llatina La periodització de l'escriptura llatina dóna un primer període (s. I aC - s. III) en què coexistiren l'escriptura capital clàssica i una escriptura cursiva de la qual no se'n conserva cap model realitzat amb tinta, però que intuïm quan estudiem les cal.ligrafies posteriors que sens dubte s'inspiraren en ell. Un segon període (s. II-VIII) és ocupat per una escriptura comuna i una escriptura uncial. En un principi l'escriptura comuna fou vertical, però més tard s'inclinà cap a la dreta, donant lloc a la cursiva comuna. Amb la caiguda de l'Imperi Romà s'anà extingint l'hegemonia cultural del món llatí i, pel que fa a l'escriptura, les varietats sorgides de la cursiva comuna es designaren amb noms que feien referència al seu origen nacional: longobarda, merovingia, visigòtica...). Avui, aquestes escriptures s'anomenen precarolines. Les escriptures precarolines comparteixen uns trets cursius que les fan comunes i coexistiren amb altres escriptures que aconseguiren adquirir una forma ben determinada: les insulars, a Irlanda i Gran Bretanya; la beneventana, al sud d'Itàlia; o la visigòtica, a Espanya. El tercer període (s. VIII-XIII) és el del naixement de la lletra carolina, com a conseqüència de l'evolució de les diferents cal.ligrafies cursives. Nascuda al monestir francès de Corbie, Carlemany l'adoptà com a escriptura oficial de l'imperi. El quart i darrer període (s. XIII-XV) és el del floreixement de l'escriptura gòtica, que alguns estudiosos anomenen alemanya, escolàstica o monacal, i que és el resultat de la transformació de l'escriptura carolina. Aquesta transformació va cristal.litzar durant la segona meitat del segle XII i, durant els dos segles següents, va predominar als països d'escriptura llatina. Va continuar utilitzant-se als segles XV i XVI, i finalment va deixar pas a la cal.ligrafia humanística, que presenta dues varietats: una escriptura minúscula, inspirada en la carolina i una escriptura cursiva que coneixem amb el nom d'itàlica. | escriptura uncial Cal.ligrafia utilitzada pels romans i els primers cristians.

escrivania Objecte d'escriptori que consisteix en un suport que conté el tinter, les plomes i altres estris d'escriure.

escrivent Persona que té per ofici escriure per compte d'altri, especialment al dictat o copiant.

espai distància que separa dues lletres de paraules diferents.

espatlla Part superior i lateral d'una lletra.

esquelet d'una lletra La forma més bàsica d'una lletra.

estacionari A l'Edat Mitjana, llibreter depositari dels exemplars autoritzats per la universitat.

estic Qualsevol de les línies d'escriptura d'un manuscrit que servia per computar el treball del copista.

esticometria Numeració dels rengles que conté un text.

estil Punxó d'os, bronze, ferro, plata o marfil per escriure sobre superfícies toves com és ara cera o argila. És punxegut per un extrem (per escriure) i pla per l'altre (per esborrar). L'estoig on es guarda l'estil s'anomena graphiarum o graphiaria theca. || Manera d'executar la forma de les lletres d'un escrivà, o bé en una regió o escriptori.

evangelari Llibre que conté la Doctrina i Llei de Jesucrist, els evangelis de cada dia de l'any.

exemplar Cadascun dels llibres procedents d'u mateix original o model.

ex-libris Marca que el posseïdor d'un llibre posa en aquest per acreditar que li pertany.

explicit Paraules de conclusió d'un llibre que, generalment, repetint-ne el títol hi posen fi.

exultet Manuscrit il.lustrat, en forma de rotlle, en el qual apareix el text d'una seqüència pasqual iniciada pel terme exultet.

faristol Moble de fusta o de metall, amb peu o sense, que forma un pla inclinat on es posa el llibre per tal de llegir amb més comoditat.

fascicle Cadascun dels quaderns o plecs d'un llibre.

ferros eines que ofereixen un motiu decoratiu i que són utilitzades per l'ornamentació de les tapes d'un llibre. Els pricipals tipus són els filets, les rodes i les plaques o paletes.

filet Membre de motllura molt prim, faixa pintada molt prima, ratlla impresa que serveix per enquadrar una pàgina, separar les notes del text, etc. || El traç més prim d'una lletra.

filigrana Marca d'aigua, visible a contrallum, que els fabricants deixen al full de paper. La forma de la filigrana es fa mitjançant un filferro que s'introdueix a la pasta.

fitxa Espai blanc que és definit per una lletra negra. || Cèdula de cartolina o paper fort.

floritura Traços que embelleixen una forma bàsica de lletra.

foli Full d'un manuscrit o d'un llibre imprès. || Full d'un llibre manuscrit o d'un llibre de registre, numerat correlativament per l'anvers; número que l'identifica. | Full de paper que fa 22 per 32 centímetres. | Número d'una pàgina.| Plec de quatre planes. Foli de guarda Cadascuna de les dues fulles blanques que hi acostuma a haver al principi i al final dels llibres per protegir el text escrit. Segons la seva posició s'anomenen guardes inicials o finals.

foliar Numerar els folis d'un llibre o manuscrit. | Numerar les pàgines d'un llibre.

folrar Acció d'aplicar el material que cobreix el llom i les tapes d'un llibre enquadernat.

fons Conjunt de llibres o documents manuscrits que interessen a la història intel.lectual de la col.lectivitat, de la família o de l'individu que els ha copiat, fet copiar, rebut com a regal o reunit.

forma Motlle rectangular que s'utilitza en l'elaboració de paper. El compon una capa reticular i, eventualment, està envoltat per un marc de fusta. || Aspecte exterior dels traços d’una lletra.

format Forma i tamany d'un llibre o full. || Estructura interna que es dóna a la informació documental, segons el codi de documentació seleccionat. Format ISBD per a monografies. Cataloguen en format CATMARC.

fortuna Terme utilitzat per referir-se a la història d'un manuscrit o d'una col.lecció de manuscrits.

frontal Tall oposat al llom d'un llibre. Quan aquest tall té una forma còncava es coneix amb el nom de mitja canya o canal.

frontes Marge superior o inferior de la banda que constitueix un llibre en forma de rotlle.

frontissa Solc al llarg de la tapa en el punt d'unió d'aquesta amb el llom que serveix per facilitar l'obertura del llibre.

full Foli o plec.

funció cursiva Acció realitzada pel costat intern de la mà i pels dits anular i auricular en l'acte de l'escriptura.

gafet Tanques de llibres.

ganxo Porció corba i acabada en punxa d'una lletra.

gesso Barreja de guix blanc i plom, aglutinats en cola, que es pot convertir en líquida per a escriure o pintar. S'utilitza per crear lletres en relleu que després es dauren.

glif Un signe, com ara: 3, %, *, ?, #, etc.

glossa Nota explanatòria continguda al marge o a la interlínia que aclareix el sentit d'una paraula o fragment. S'anomena també escoli i/o postil.la.

gofrar Gravar en relleu per impressió de ferros o filets, tebis o freds, sobre cuir humit.

gràcia Traç breu que remata el traç principal d'una lletra.

gravació directa o principal Realització de les línies amb punta seca.

gruix Amplada de la lletra.

guarda Full que l'enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s'enganxa a la cara interior del cartó.

historiar Adornar amb figures.

homilia Prèdica que es fa per explicar al poble un fragment bíblic llegit dins la celebració litúrgica catòlica.

homoliari Llibre d'homilies.

horrea chartaria Dipòsits de papir.

ideograma Signe gràfic que representa un concepte.

il.luminació Decoració d'un manuscrit amb or i colors.

il.lustrar adornar un manuscrit amb dibuixos relatius al text.

imperial Tipus de paper occidental de format més gran: 740x500 mm aproximadament.

imposició Tècnica que consisteix a disposar el text sobre la superfície del suport escripturari abans que es realitzin els doblegs necessaris per obtenir el format proposat.

impressió secundària Acció de ratllar en sec les línies de dos o més bifolis col.locant-los un a sota de l'altre.

incipit Paraules exordials, de començament d'un còdex. Han donat l'incipitari (índex de primers versos).

inclinació Direcció de les lletres respecte de la línia d’escriptura.

infòlio Llibre o manuscrit en què els fulls són plegats una sola vegada per la meitat, de manera que origina dos fulls i quatre cares o pàgines. | PER EXT. Volum de gran format.

intercolumni Espai en blanc que es troba entre les columnes d'un text.

intitulació Fórmula del protocol d'un llibre o document en què són expressats el nom, el títol i la condició de l'autor.

inventari Enumeració de documents.

iuncus maritimus Tija de jonc utilitzada com a pinzell a Egipte.

inicial Lletra amb què comença una paraula, un vers o un capítol. | Caplletra.

in octavo Tipus de plegat d'un bifoli que consta de tres doblegs.

in quarto Tipus de plegat d'un bifoli que consta de dos doblegs.

instrumentum Terme genèric usat en diplomàtica per designar un document.

instrumentum domesticum Terme col.lectiu utilitzat per designar els objectes diversos sobre els quals es troba alguna inscripció.

intercolumni Espai en blanc que hi ha entre dues columnes de text.

intitulació Presència al principi d'un manuscrit d'indicacions relatives al títol i el gènere literari del text.

intons Dit del llibre que s'enquaderna sense tallar-li les barbes o els plecs que el componen.

inventari Enumeració descriptiva de documents.

isopsefia Escriptura criptogràfica d'origen grec basada en el valor numèric de les lletres.

jeroglífic La més antiga forma d'escriptura utilitzada a Egipte en què les paraules es representaven per símbols pictòrics.

lapidari lapidària Relatiu a les pedres, esp. a les inscripcions gravades en pedra. || Persona que té per ofici tallar, polir i gravar pedres i gemmes. || Obra medieval que descriu les pedres precioses i llurs virtuts guaridores o sobrenaturals.

lectio difficilior (V. Lliçó). És la lliçó que suposa més dificultad grafemàtica, sintàctica o semàntica.

lectio facilior És la lliçó que suposa menys dificultad grafemàtica, sintàctica o semàntica.

lema Argument o tema d'una composició que es posa al seu davant com a títol o introducció.

liber Capa interior de l'escorça d'alguns arbres utilitzada com a suport escriptural.

librària Escriptura manuscrita emprada especialment en la còpia de llibres que es caracteritza per la claredat, la regularitat i la simetria.

librarii neglitentia omissis Expressió que indica salts de la numeració en la foliació o paginació d'un manuscrit.

librarius Escriba especialitzat.

libri catenati llibre fixat a un suport mitjançant una cadena per evitar el seu robatori.

libri lintei magistratum Llibres romans d'anals.

ligatores librorum Enquadernadors.

línia capil.lar És el traç més fi que pot fer-se amb un tremp. S'utilitza per fer els traços terminals o la decoració de les lletres. | línia de justificació Ratlles verticals que delimiten la part escrita d'una pàgina. | línia d'escriptura Conjunt de paraules escrits en una línia recta. | línia en blanc Línia sense text utilitzada per separar els paràgrafs. | línia reforçada Línia que ha estat refeta per fer-la més visible. | línia vídua Línia de poques lletres situada al final d'un paràgraf que en la composició del text ha de quedar al final de la columna i no al començament de la següent. | línies marginals horitzontals Ratlles paral.leles a les línies rectrius. | Línies marginals verticals Ratlles paral.leles a les línies de justificació. | línies rectrius Ratlles destinades a servir de suport al text.

línia de base S'anomena també "línia d'escriptura". És el nivell en què es recolzen les lletres. Serveix com a referent de l'alçada dels ascendents i de la longitud dels descendents. | línia de la lletra Base de la lletra paral.lela a la línia d'escriptura.

llaç Baga efectuada en el traçat de les lletres que a vegades serveix d’enllaç. P.e. el llaç de la l o el llaç de la f.

llaceries Motius geomètrics o florals ennlaçats entre ells.

llapis Estri per a dibuixar o escriure a mà, constituït per una mina inclosa en una barreta cilíndrica o prismàtica el cap de la qual deixa descoberta la mina. | Mina de plom Instrument escriptural fet amb aquesta substància.

lletra Qualsevol dels signes gràfics que representen el so d'una llengua.| lletra alta Lletra d'un tamany menor al cos a què pertany que se situa a la part superior de la caixa de la lletra. | lletra adornada o ornada Lletra inicial que conté un adornament.| lletra ampla Lletra que el seu ull ocupa més espai que el de les altres lletres de la seva família. | lletra analògica Lletra de traços tradicionals, com ara els aconseguits mitjançant la pressió d'un pinzell damunt del paper. | lletra anglesa Lletra més inclinada que la lletra bastarda. Els seus gruixos es deuen a una pressió major o menor del plomí.| lletra antiqua Denominació alemanya de la lletra romana. Als països llatins s'anomena lletra rodona. |lletra antropomorfa Lletra inicial que conté adornaments en forma d’una o de més figures humanes. | lletra armorial Lletra inicial el color de la qual es fa mitjançant traços paral.lels, semblantment a com es fa en heràldica. | lletra asseguda Lletra amb tendència a les formes verticals utilitzada en els còdexs i manuscrits.| lletra baixa Lletra de tamany menor al cos a què pertany que se situa a la part inferior de la caixa de la lletra. | lletra binària Lletra inicial d'un capítol que generalment és ornada. | lletra bolàtica Lletra derivada de la humanística que es caracteritza per la complicació i exageració dels seus traços. El seu ús fou prohibit el 1878 pel Papa Lleó XIII. | Lletra de caixa alta Lletra majúscula. | lletra de caixa baixa Lletra minúscula. | lletra cancelleresca Lletra usada a la Cancelleria. | Lletra capil.lar Lletra d'ull més alt que ample i de pal prim. | Lletra capital Lletra majúscula de tipus epigràfic utilitzada pels romans a partir del segle III aC. | Lletra capital arcaica Lletra epigràfica utilitzada durant els primers anys de la República romana (s. VI aC - II aC). És l'origen de l'escriptura llatina. | Lletra capital lapidària Lletra derivada de la capital arcaica. Distingim la que s'usa en les inscripcions solemnes i monumentals, que es coneix amb el nom de monumentalis o quadrata, o bé lletra capital elegant lapidària, i la que s'usa en les inscripcions de documents, d'execució més àgil, que es coneix com a lletra capital rústica lapidària. |lletra capital paleogràfica Lletra derivada de les capitals arcaica i lapidària, que pot ser elegant i rústica, cursiva i semicursiva i que datem del segle I dC al IV dC. | lletra capital paleogràfica cursiva Lletra datada entre els segles I aC i III dC que es distingeix lleugerament de la lletra capital paleogràfica, però que ja insinua la uncial, la minúscula cursiva i la semiuncial. | lletra capitular Lletra inicial, generalment ornada, amb què comença un capítol. | lletra capitular alta Lletra capitular el cap de la qual és a la mateixa alçada del peu de la primera línia de text. | lletra capitular baixa Lletra capitular el cap de la qual és a la mateixa alçada que el cap de la primera línia de text. | lletra capitular de dues línies Lletra capitulat que té l'altura de dues línies de text. | lletra carolina L'any 800, Carlemany regnava a França, Alemanya, mitja Itàlia i algunes àrees del Bàltic. Era el rei dels francs i fou coronat Emperador d'Occident pel Papa Lleó III. Malgrat que mai va dominar la lectura i l'escriptura, sempre va interessar-se per l'avenç religiós i cultural dels seus súbdits. En aquesta tasca el va ajudar molt Albí Alcuin, teòleg i mestre anglosaxó. Un primer pas que realitzaren fou l'establiment d'una escriptura que pogués ser reconeguda en tot l'imperi i que a la vegada fos fàcilment llegible. Ni Carlemany ni Alcuin van inventar cap tipus d'escriptura, però sí que a tots dos els eren familiars els canvis que es produïen al seu entorn i s'adonaren de la facilitat amb què es podien llegir i escriure els manuscrits elaborats al monestir de Corbie, situat al nord de França. L'scriptorium, és a dir, la sala dels monestirs medievals on els monjos es dedicaven a der còpies de llibres, de Corbie era el més prestigiós del seu temps. L'escriptura de Corbie fou adoptada per Carlemany, i des d'aleshores va esdevenir l'escriptura oficial de l'imperi. És el tipus de lletra que anomenem Minúscula carolina. A casa nostra, la cal.ligrafia carolina coexistí, fins a desplaçarla, amb la cal.ligrafia visigòtica. Abans d'acabar el segle IX s'utilitzava habitualment a l'escrivania comtal barcelonina i a les principals catedrals i monestirs. En els escriptoris de Ripoll, Vic i Barcelona (catedral i Sant Cugat), així com en els d'Urgell, Roda de Ribagorça, Cuixà i Elna, es perfilen unes característiques cal.ligràfiques pròpies. A mitjan segle XII altres centres com ara Lleida, Tortosa i Tarragona (amb Poblet i Santes Creus), s'afegeixen a la tasca de copiar llibres. En tots ells, la lletra carolina evolucionà fins a presentar, amb una mica de retard, les característiques de l'escriptura gòtica europea a començaments del segle XIII. | lletra compacta Lletra que ocupa poc espai perquè és estreta. | lletra correguda Escriptura feta amb soltesa.|lletra composta Lletres que es fan més aviat dibuixant que no escrivint. | lletra conjunta o lligada Lletra unida a una altra de forma que totes dues posseeixen un element comú.| lletra cortesana Escriptura de caràcter petit usada en els documents de Castella i Lleó entre els segles XV i XVI. | lletra cursiva Forma d'escriptura en què les lletres s'uneixen sense alçar el tremp. |lletra cursiva inversa Letra que s'inclina cap a l'esquerra en lloc de cap a la dreta.| lletra d'espera Lletra petita que el copista dibuixava provisionalment per facilitar la lectura del text en una arracada reservada a una inicial no executada. | lletra de figures Lletra inicial que conté adornaments en forma d’animals o figures mitològiques.| lletra de llibre Qualsevol estil d'alfabet utilitzat en la producció de llibres abans de l'aparició de la impremta. | lletra de mà Lletra que es fa en escriure amb ploma; modernament amb llapis, bolígraf, etc. | lletra de privilegi Escriptura amb què es redactaven els privilegis.| lletra desbordant Lletra inicial que s'alínia pel peu amb una línia determinada i que sobressurt de la primera línia de text. | lletra dòrica Lletra utilitzada pels antics lapidaris i artífexs que té d'amplada la sèptima part de la seva altura. | lletra encaixada Lletra enclosa a l’interior d’una o dues lletres. | lletra escripta Lletra que en la seva execució domina la influència de la mà. A diferència de la lletra manual, la lletra es traça a mà alçada i no a mà recolzada.| lletra encaixada Lletra escrita a dins d’una altra. | lletra estreta Lletra l'ull de la qual és més prim i ocupa menys espai que el de les altres de la seva família. | lletra filigranada Lletra inicial feta amb dues o tres tintes que adorna els còdexs, particularment els dels segles XIV i XV. | lletra de forma En diplomàtica, nom que es dóna a algunes lletres minúscules. | lletra florejada Lletra inicial que conté adornaments en forma de flors.| lletra gòtica En l'escriptura carolina, la configuració de cada lletra era diferent de la forma de les seves veïnes i l'objectiu de l'escrivà era que fos llegívola. En l'època de transició cap a la lletra gòtica primerenca, entre els segles XI i XII, es produí una alteració notable. L'angulositat i la compressió de les lletres gòtiques fan que l'escrivà deixi de considerar-les per separat i que comenci a considerar la paraula, no la lletra, l'objectiu principal del seu disseny. L'evolució de la lletra gòtica primerenca va donar com a resultat un grup de lletres tan severament angulades i comprimides que, segons com, les unes no es podien distingir de les altres. I els escrivans, en comptes d'evitar aquest resultat, es van dedicar a accentuar-lo. D'aquesta manera, les lletres perderen la seva importància individual i les paraules apareixeren adoptant una forma entreteixida. Les característiques de l'escriptura gòtica de començaments del segle XIII perduraren, amb variacions, fins el segle XV, quan foren desplaçades pels traços cursius de la minúscula itàlica. El pes de la lletra gòtica se sol fixar en quatre amplades i mitja de plomí per a les minúscules i una amplada i mitja per als ascendents i els descendents. Les majúscules tenen una altura de sis amplades de plomí. L'angle de tall és de 40º i les lletres són completament verticals. La lletra gòtica economitza molt l'ús del paper o pergamí i ocupa la màxima superfície possible, reduint, per tant, al mínim l'espai en blanc. La lletra gòtica es classifica, generalment, en dos grans conjunts: el de l'anomentat textus precisus, de traços verticals perpendiculars a la línia d'escriptura, i el de l'anomenat textus quadratus, que es caracteritza per la forma romboidal dels peus de les lletres.| lletra gòtica alemanya Lletra gòtica utilitzada a Alemanya fins la Segona Guerra Mundial. | lletra gòtica bastarda Lletra gòtica francesa de transició creada el 1490. | lletra gòtica catalana Lletra gòtica que s’utilitzà en la cancelleria reial des del segle XIII al XIV. Algun estudiós l’anomena aragonesa. Els seus trets característics són: un mòdul petit en comparació amb la perllongació de les tiges ascendents i descendents, que s’acostumen a rematar amb una corba a la dreta les primeres i amb una corba a l’esquerra les darreres, a vegades assolint de nou la caixa d’escriptura mitjançant un llaç, l’arrodoniment heretat de la carolina, i la peculiaritat d’algunes lletres com p.e. la g , amb un apèndix inferior obert o tancat, però perllongat a l’esquerra i sovint fent un llaç semblant a un 8. | lletra gòtica cursiva Lletra gòtica creada a París el 1476 que s’utilitzà especailment a França. | lletra gòtica de forma Lletra gòtica utilitzada pels primers impressors que reprodueix l’estil dels copistes de l’època. |lletra gòtica de fractura Lletra que sintetitza els tipus que s’utilitzaven al segle XV. | lletra gòtica de suma Lletra de transició. Rep aquest no perquè es va utilitzar per imprimir la Suma teològica de Sant Tomàs el 1471.| lletra gòtica de transició Lletra gòtica de suma.| Lletra griffa o griffada Lletra cursiva tipogràfica creada pel cal.lígraf Francesco Griffo a instàncies d’Aldo Manuzio.| lletra gris Lletra adornada a començament de capítol els traços de la qual estan coberts de línies que donen la impressió de ser fetes amb tinta gris. | lletra habitada Lletra inicial que conté adornaments en forma de figures.|lletra historiada Lletra adornada amb figures de flors, plantes, animals i/o éssers humans.| lletra humanística A la Itàlia del segle XV van aparèixer nous estils de cal.ligrafia, que es denominaren escriptures humanístiques i que s'associaven a l'erudició i la ciència. Niccolo Niccoli (1363-1437) desenrotllà una lletra cursiva i angular a partir de la cursiva gòtica informal, que fou la base de l'escriptura itàlica o cursiva. Aquest escrivent es va basar en les formes romanes clàssiques per a les majúscules i en les formes carolines per a les minúscules. L'escriptura de Niccolo Niccoli va exercir una gran influència per tota Itàlia i es va convertir en l'escriptura habitual de les còpies de textos clàssics. La itàlica és la lletra típica de la Itàlia del Renaixement. Va aparèixer amb la finalitat de guanyar velocitat en l'escriptura sense deixar de manenir una forma elegant i proporcionada en els manuscrits fets amb ploma. Les seves principals característiques són la o el.líptica, sobre el model de la qual es construeixen totes les lletres corbes i una lleugera inclinació cap a la dreta. El pes de la lletra itàlica se sol fixar en cinc amplades de plomí per a les minúscules i unes altres cinc amplades pers als ascendents i els descendents. Les majúscules tenen una altura de set amplades i mitja de plomí i s'alínien per dalt amb l'extrem dels ascendents de les lletres minúscules. L'angle de tall és de 45 graus. Les lletres poden ser dretes o inclinades, però mai més de 5 graus respecte de la vertical. En les lletres amb arcades, com la h, m i n, es pot girar el plomí en un angle més agut al arribar a les corbes terminals, per aprimar els traços més fins. Les gràcies de l'alfabet itàlic són com ganxos que es formen empenyent el plomí cap a dalt, d'esquerra a dreta.| lletra ictiomorfa Lletra inicial que conté adornaments en forma de peixos.| lletra inicial Lletra amb què es comença un capítol, un paràgraf, una estrofa, etc. | lletra majúscula Lletra que es diferencia de la lletra minúscula pel seu tamany, que és major, i pel seu ús. | lletra manual Lletra que en la seva execució domina la influència de la mà. A diferència de la lletra escripta, la lletra es traça a mà recolzada i no a mà alçada.| lletra miniada Lletra inicial que conté miniatures. | lletra minúscula Lletra que es diferencia de la lletra majúscula pel seu tamany, que és menor, i pel seu ús.| lletra minúscula paleogràfica cursiva Lletra que evoluciona de la lletra capital paleogràfica cursiva i que entre els segles IV i V dóna lloc a la lletra minúscula cursiva i a la lletra uncial. Lletra minúscula postcarolina Lletra emprada durant la primera meitat del segle XII, quan encara la carolina no presentava prou contrast.| lletra negra Terme que descriu l'escriptura densa del període gòtic. |lletra oberta Lletra que els seus traços estan delimitats per espais en blanc. | lletra ornada o adornada Lletra inicial que conté un adornament. | lletra ornamentada Lletra inicial els adornaments de la qual els marges i/o part del text. | lletra ornitoidea Lletra que conté adornaments en forma d’ocells. | lletra processal Lletra utilitzada a Espanya durant els segase XVI i XVII que conté moltes lligadures. Lletra protogòtica Lletra utilitzada en la segona meitat del segle XII i els primers anys del segle XIII, quan ja es mostra més pronunciat el contrast de la lletra carolina que evoluciona cap a la gòtica.| lletra quadrada Lletra capital romana utilitzada en les inscripcions i, tardanament, utilitzada en els llibres. |lletra rodona Lletra dreta i circular. | lletra rodoneta Lletra dreta i circular que té la part central de les corbes gruixuda. | lletra rústica No donat a la lletra capital romana qan s’utilitza als llibres. | lletra semicursiva Lletra de mà que és una barreja de la lletra asseguda i la lletra cursiva.| lletra senzilla Lletra inicial que no conté adornaments.| lletra trencada Lletra dividida per la meitat mitjançant adornaments.|lletra sobresortint V. lletra desbordant.| lletra tirada Lletra de qui escriu amb facilitat tot ennllaçant els signes. |lletra titular Lletra utilitzada en títols i encapçalaments. | lletra uncial Lletra derivada de la lletra capital romana. | lletra versal Lletra majúscula amb què s’inicia, a vegades, cadascun dels versos d’una poesia. | llletra visigòtica Lletra utilitzada fins la penetració de la lletra carolina. Segons la regió on es desenvolupà adoptà diverses formes: visigòtica, merovíngia, beneventana, etc. | lletra versaleta Lletra majúscula que té la mateixa altura que la minúscula del seu cos. | Lletra voladaLletra col.locada damunt d’una altra lletra, síl.laba o mot en senyal d’abreviació. | lletra zoomorfa Lletra inicial que conté adornaments en forma de figures animals.

llibre Conjunt de fulls escrits posats en l'ordre en què han de ser llegits. Designa tant un rotlle com un còdex. | llibre verd, vermell... Diplomataris relligats amb pell acolorida.

llibrer Persona que comercia amb llibres.

lliçó Lectio. Manera en què cada testimoni d'una obra reporta una determinada paraula.

lligadura Traç que lliga dues lletres.

llima Instrument utilitzat per a la correcció d'escrits.

llengüeta Traç horitzontal que a vegades presenta la lletra e.

llom Part de la coberta d'un llibre que protegeix la unió dels fulls o els plecs.

loci critici En l'edició crítica, selecció de fragments al llarg del text per fer la recensio únicament amb aquests fragments.

mà Conjunt de 25 fulls de paper.

majúscula Lletra de tamany gran generalment derivada de les lletres romanes. | majúscula romana Alfabet dissenyat per la civilització romana que ha estat la base de la majoria dels sistemes alfabètics occidentals moderns. | majúscula rústica Alfabet de lletres majúscules utilitzat en època romana en què les lletres eren més allargassades i arrodonides que les majúscules quadrades romanes.

makulatur Fragment manuscrit, o imprès, utilitzat per fer o reforçar les tapes d'una enquadernació.

makulaturforschung Anàlisi descriptiva dels fragments utilitzats durant els segles XV i XVI per fer o reforçar les tapes de les enquadernacions.

manuscrit Document o llibre escrit a mà. Segons la seva composició, els manuscrits es divideixen en manuscrits unitaris i manuscrits compostos i, segons els seu estat de conservació, en complets, incomplets, mutilats, completats o manipulats.

mappae linteae Denominació llatina dels llibres de fulles fetes amb lli.

maquetació Planificació d'un disseny en què s'organitza la col.locació del text i les il.lustracions.

marge Qualsevol dels espais blancs que es deixen tot al vol d'una pàgina. El superior s'anomena "de cap", l'inferior "de peu", l'interior " de cosit" i l'exterior "de tall".

marginar Deixar o establir marges en un llibre o en un escrit.

membra disiecta Exemplars fragmentats les parts dels quals han seguit camins diferents.

membranae Quadern format per un conjunt de fulles de pergamí i utilitzat com a bloc de notes.

membranaci Manuscrit realitzat en pergamí.

mercantívol, a mode A la manera dels llibres de comerç, que antigament eren llibretes enquadernades en pergamí a mode de cartera, amb una tira de cuir que s’enrotllava al seu voltant.

mini Biòxid de plom utilitzat com a colorant donat el seu color vermellós.

miniar Miniaturar. Originalment, pintar amb mini com a pigment.

miniatura Pintura que il.lustra o decora un còdex, especialment un retrat.

miniaturar Fer miniatures (en un pergamí, un còdex, un manuscrit, etc.).

miniaturista Pintor de miniatures.

mínim Traç vertical principal d'una lletra que no és ascendent ni descendent.

minúscula Lletra petita o de caixa baixa.

minuta Esborrany d'un contracte, d'un ofici, etc., del qual l'original i les còpies que calguin.

minutant Encarregat de redactar les minutes i altres documents en l'antiga cúria romana i, actualment, en la vaticana.

minutar Fer la minuta o esborrany d'un contracte, d'un ofici, etc.

minutari Quadern on es posen les minutes de les escriptures i contractes atorgats davant d'un notari.

mòdul Dimesió d'una lletra referida a l'amplada i l'alçada.

monocondylia Paraules escrites amb un únic traç, sense alçar la ploma del suport.

monograma Paraula escrita com si fos una única lletra mitjançant la combinació de nexes o traços comuns que representa un nom o una part d’un nom.

morus papyrifera sativa Planta monocotiledònea utilitzada pels xinesos en la fabricació del paper.

nansa Part sortint d'una lletra en forma d'arc.

nervis o costelles Relleus transversals que es produeixen al realitzar la costura dels fascicles amb cordills o un altre material semblant.

nexe Traç d'unió entre dues o més lletres.

nota Advertiment, aclariment, explicació, comentari, etc., que va fora del text al peu o al marge de la pàgina. | notes de posseïdors Anotacions fetes per una segona mà en un manuscrit.

officinae Tallers on es realitzaven còpies en el món llatí.

opistògraf Manuscrit, làpida, etc., escrit per les dues cares.

orella Senyal que es fa en doblegar la punta d'una pàgina.|Àpex de la lletra g i a vedades de la o.

original Manuscrit realitzat per un autor o per algú que ha seguit el dictat d'aquest.

orla de vinyetes Conjunt de vinyetes que serveix de marc a una pàgina.

ornament Disseny utilitzat per decorar un text manuscrit o imprès.

pàgina Treball cal.ligràfic contingut en una única superfície de paper, vitel.la o pergamí. || Cadascuna de les dues superfícies que constitueixen una fulla. |pàgina de crèdits Una de les primeres pàgines d'un llibre en què es fa una relació de les persones, entitats, etc., que han participat en la seva elaboració. | pàgina de respecte Qualsevol de les pàgines en blanc, al principi o al final d'un llibre. | pàgina de titulars Una de les primeres pàgines d'un llibre en què s'escriu el nom de l'autor i el títol de l'obra.

paginació Sèrie numerada de pàgines. Els primers antecedents de la paginació es remunten al segle XIII.

pal V. asta.

paleografia Ciència que estudia les inscripcions i els escrits antics i que determina llur interpretació, llur origen, llur època, etc. El camp d'acció de la paleografia s'estén a ciències que es funden en l'element escrit: la diplomàtica, la papirologia, l'epigrafia, la codicologia i la crítica textual.

palimpsest Manuscrit del què s'ha esborrat el text per tornar a utilitzar la seva superfície.

panxa Forma arrodonida d’algunes lletres. P.e. la panxa de la a o de la p.

paper Suport escriptural encara habitual avui, que en la seva fabricació manual a l'Edat Mitjana es feia a base de drap de qualitat, com ara cotó, lli o polpa de cànem, tot trinxat, triturat i macerat amb aigua fins formar la pasta de celulosa que esdevenia paper. Fou introduït a Europa pels àrabs, que van aprendre dels xinesos, a mitjans del segle VIII, la tècnica de l'elaboració.

papir És la forma més primitiva del paper. És un material aspre, que es prepara premsant tires de fibra de la tija de la planta del papir. Segons el tamany i la qualitat rep diferents noms: charta emporetica, amphitheatrica, fanniana, saitica, taeneotica. L'única font que ens ha arribat sobre la fabricació del papir ens la proporciona Plini el Major (Naturalis historia, XIII, 11-12 (22-26). El papir de dimensions més grans portà durant molt de temps el nom de hieratica perquè s'usava gairebé només en la transcripció de textos sagrats, més tard s'anomenà Augusta. V. Rotlle.

papirologia Ciència que s'ocupa d'estudiar els papirs escrits, els suports escripturals més antics de la nostra civilització.

pàraf Traç decoratiu que no forma part de cap lletra.

paraula partida Paraula dividida en dues parts mitjançant un guionet.

pauta Ratlla o conjunt de ratlles que serveixen de guia per a escriure recte. |Full de paper amb pautes impreses que es posa a sota el paper on s'escriu.

pecia Porció de text que hi ha en un plec (pecia), autoritzat per la Universitat (exemplar) i que un llibreter autoritzat (stationarius) posava a la venda o lloguer.

pedra d'afilar Mineral utilitzat per afilar les plomes i allisar la superfície del pergamí. || pedra tosca Pedra d'origen volcànic utilitzada com a pedra d'afilar.

perforació Operació que consisteix a practicar uns orificis al marge del foli per tal de procedir al seu ratllat.

pergamena teutonica Pergamí utilitzat amb finalitats ornamentals que es caracteritza per tenir les dues cares preparades.

pergamí Pell d'ovella, de cabra, de vedell o, eventualment, d'un altre animal (depenent dels hàbits alimentaris de l'indret on s'elabora) preparada per escriure, ésser impresa o emprada en enquadernació. Abans del segle XIII es fabricava als monestirs, però després es secularitzà i sorgiren els gremis de pergaminers. L'elaboració d'un pergamí consisteix a macerar la pell durant uns dies amb calç, després se li treu el pèl i es raspa la seva superfícies amb un instrument tallant, posteriorment es poleixen les seves cares amb una pedra tosca. Una pell té, aproximadament, una extensió de mig metre quadrat, la qual cosa permet obtenir quatre bifolis. Així, es necessiten quatre pells per obtenir un quaternió de 16 pàgines. Desconeixem les primeres aplicacions escripturals del pergamí, que situen pels volts del segle II aC. El seu ús normal s'esdevé al segle IV i substitueix del tot al papir al segle VII. És utilitzat com a suport escripturari habitual fins al segle XVIII

perícopa Fragment de l'antígraf que el copista llegeix per transcriure'l.

pes Mesura del tamany i el gruix d'una lletra.

pestanya Part de cuir o de teixit que sobresurt de la tapa i que es plega cap a l'interior, solapa. Modernament, acostuma a portar informacions sobre l'autor, l'editor, o el llibre.

petiarius Professor universitari que formava part d'una comissió encarregada de revisar les peciae.

peu editorial Dades relatives al lloc, any de publicació i editor d'un llibre.

pictograma Dibuix o jeroglífic que comunica continguts o descriu objectes sense relació amb la forma fonètica.

pinzell Instrument escriptural.

planxa Tauleta utilitzada com a suport per l'escriba.

plec Full de paper plegat pel mig, sempre pel costat més llarg. La suma de plecs forma el llibre. S'anomena així també el quadern i/o el fascicle.

ploma Instrument d'escriptura usat a l'Edat Mitjana que consisteix en una ploma de volàtil, generalment d'oca, arreglada en la part inferior. Actualment ha estat desplaçada per la ploma metàl.lica.

políptic Instrument escriptural que es compon de diverses làmines articulades.

portada Una de les primeres pàgines d'un llibre on figura l'autor, el títol i el peu d'impremta.

portadella Full que precedeix la portada d'un llibre i que sol portar el títol de l'obra. | Full que separa les part d'un llibre.

posts engrutades Cobertes de cartró. S’anomenen així perquè antigament el cartró es feia amb papers sobreposats i units amb engrut. | posts de fust cobertes de fusta

praeductale Ganivet utilitzat per corregir l'escrit. La iconografia el situa en una mà del copista.

prim de talla Llibre prim de cos o de tamany.

principi de Gregory Norma difosa per Gaspar René Gregory i observada pels copistes medievals que consisteix a presentar al lector que obre un fascicle el mateix costat del pergamí (pèl/pèl, carn/carn) en les dues fulles.

probationes calami Traços realitzats pel copista per calibrar el seu instrument escriptural.

protocollon Primera plagula o full d'un rotlle.

pugillares Còdexs de petites dimensions.

punt Senyal que es posa entre les pàgines per retrobar el lloc on s'ha deixat la lectura. Pot ser una cinta cosida al llom o bé un tros de pergamí. V. caveta.

punt d’atac Traç que inicia una lletra.

punxó Instrument utilitzat per traçar el ratllat.

pupitre Moble de fusta amb la tapa formant un pla inclinat que es posa damunt la taula i sobre el qual es posa el paper per escriure més còmodament.

púrpura Substància orgànica utilitzada com a colorant.

quinternat Llibre de cinc fulls.

raspador Instrument utilitzat per esborrar un text o allisar el suport sobre el qual s'escriu.

ratllat Operació prèvia a l'escriptura que consisteix a traçar una guia pel copista. Es pot realitzar amb punta seca o bé mitjançant una substància cromàtica.

recensio Conjunt d'operacions que es realitzen en l'edició crítica d'un text. El conjunt de les operacions farà la recopilació i la descripció de tots els testimonis de la tradició (Fontes criticae), l'examen de tots ells mitjançant la comparació analítica que presenten les lliçons d'aquests testimonis (collatio codicum), i la filiació dels testimonis en la constitució de l'estemma (constitutio estemmatis codicum).

reclam Petita porció de text escrita al marge inferior de la pàgina que avança la paraula o la síl.laba amb què comença la pàgina següent. Això era especialment útil quan els llibres es llegien en veu alta perquè ajudava que la lectura no s'aturés.

recta Porció dreta, no corbada, d'una lletra.

recto Dret d'una pàgina (oposat a verso). || En papirs, plana les fibres de la qual són paral.leles al sentit de l'escriptura.

refinar Operació que consisteix a igualar i polir els talls d'un llibre.

reforç Tret curt amb què acaben alguns traços llargs de les lletres que s'hi afegeixen com a elements estètics.

regest Resum del contingut d'un document.

regle Llistó llarg i prim que s'utilitza per traçar línies.

reial Tipus de paper occidental de 615x445 mm aproximadament (bifoli italià).

requadre Marc que enquadra un text.

resma Conjunt de 20 mans de paper (v. mà).

rotlle Full enrotllat de papir, pergamí o viltel.la. S'anomena també volum. L'altura de la pàgina acostuma a tenir, en el cas del papir, l'altura de la tija de la planta, i conté, generalment, dues columnes de text. La llargada és variable i pot contenir fins a cent columnes de text. De vegades s'utilitzava una vareta (umbilicus) per enrottlar el llibre. Els dos extrems d'aquestes varetes (frontes) sovint eren adornats. El revers del rotlle se solia untar amb cedrus, l'oli extret del ginebre comú, de color grogós. El rotlle es guardava en un estoig de pergamí que algunes vegades es tenyia de color vermell. El títol del volum (titulus, index) s'escrivia amb tinta vermella en un petit pergamí que s'unia al rotlle.

rotuli mortuorum Rotlle obituari.

rúbrica Part escrita en lletres vermelles en els còdexs. || Traç o conjunt de traços que s’uneixen al nom d’una persona en la seva signatura.

rubricador Artesà especialitzat en la decoració d'un manuscrit mitjançant l'ús d'una substància de color vermell.

rubricar Realització en color vermell d'algunes parts d'un text. Per exemple l'encapçalament, el pròleg o les citacions.

sagnar Deixar l'espai en blanc amb què sol començar la primera ratlla d'un paràgraf o reservar altres espais als marges de la caixa d'una pàgina.

salteri Recull de salms, esp. dels cent cinquanta que conté el llibre dels Salms de l'Antic Testament; part del breviari que conté les hores canòniques de tota la setmana llevat de les lliçons i les oracions.

sans-sèrif Terme que descriu les lletres que no tenen gràcies o traços finals (sèrifs).

scriptio antiquior o inferior Escriptura original d'un manuscrit. || Scriptio recentior o superior Text escrit en un suport que ja ha contingut un text.

scriptor Copista.

segona mà Esmena que un copista fa a un manuscrit d'un altre copista.

sèrif V. gràcia.

sèrif cap Gràcia o traç breu que remata el traç principal d'una lletra en la part superior.

sèrif peu Gràcia o traç breu que remata el traç principal d'una lletra en la part inferior.

set espai de separació entre dues lletres d'una mateixa paraula.

sigla Lletra inicial emprada com a abreviació d’un mot.

signatura Senyal situat al marge inferior del recto dels fulls del llibre amb la finalitat de servir de guia al relligador. Els quaderns s'enumeren: A1, A2, A3, A4; B1, B2, B3, B4; etc. Al final del llibre hi acostuma a haver el registre de signatures. || Signes que s'apliquen a un còdex o document a l'hora de catalogar-lo.

signes bessons Dos dissenys d'una mateixa filigrana que es troben en un mateix manuscrit.

sinistrogira Escriptura inclinada cap a l’esquerra.

sistema de perforació Ordre de la col.locació dels folis en el decurs d'aquesta operació.

sistema de ratllat Ordre de successió, a l'interior d'un fascicle, dels solcs fets per marcar la pauta d'escriptura.

sisternat Llibre de sis fulles.

Sobrecoberta V. Camisa

solapa V. pestanya.

sortida Suau traç final d'una lletra.

stemma Establiment de les relacions de dependència dels testimonis d'una obra a partir de la collatio. Aquestes relacions es representen mitjançant un diagrama en forma d'abre genealògic capgirat on cada testimoni conservat, que està simbolitzat per una lletra de l'alfabet, troba la seva posició en relació amb els altres i amb la font de tots ells, que és l'original.

subarquetip Testimoni no conservat que procedeix de l'arquetip i que genera famílies.

subscripció V. Colofó.

subtítol Títol secundari que es posa a vegades sota el títol principal.

super libros Marca de possessió col.locada a la coberta anterior d'un llibre.

suport de l'escriptura Material qualsevol que conté signes gràfics.

tabernae librariae En l'antiguitat, establiments dedicats a l'elaboració i venda de manuscrits.

tabulae dealbatae Tauletes pintades de blanc sobre les quals s'escriu amb una substància colorant.

tabulae defixionum Tauletes de plom portadores de malediccions i imprecacions.

tall Punta ampla del tremp. || Vora exterior de les pàgines d'un llibre enquadernat.

tallaplomes Coltellet, com és ara l'emprat abans per tallar les plomes d'escriure.

taló Marge intern i replegat d'un foli que permet la seva inserció, mitjançant la costura, a l'interior d'un fascicle. || Tros que sobra, a l'alçada del marge intern, quan s'ha mutilat un dels dos fulls d'un bifoli.

tapa Cadascuna de les dos cobertes, amb ànima de cartró o fusta folrada de tela o de pell, d'un llibre enquadernat. La inicial rep el nom de superior i la final rep el nom d'inferior o contratapa.

tauleta encerada Suport per a l'escriptura utilitzat a Grècia i Roma. La seva forma és a la base de la invenció del còdex, que substituí el rotlle. Es fabricaven amb una peça de fusta que emmarcava i protegia una capa de cera. Eren utilitzades a l'escola, als tribunals, en els contractes, les cartes, els testaments... Generalment, es disposaven de dues en dues (codex duplex o díptic), de tres en tres (codex triplex o tríptic) de cinc en cinc (codex quintuplex) o de més (codex multiplex o políptic). Cada tauleta s'anomenava "cera" i les més petites rebien el nom de codicillus o puguillares. Quan contenien documents importants, es lligaven mitjançant un cordill que donava tres voltes a la tauleta (triplex linum) i damunt del cordill es posaven els segells dels atorgants i els testimonis, o simplement el del remitent quan es tractava d'una carta.

terminal element decoratiu i complementari de la tija d'algunes lletres com ara la R..

testimoni Text transmissor d'una obra escrita.

testimoni de base Testimoni d'una obra que la recensio revela com el més correcte de la tradició.

teuleta Tros de pell, tela, paper, etc., que s'enganxa al llom d'un llibre per indicar-ne el títol.

text en bandera. Text en què les línies tenen diferents longituds en no estar justificades als costats. | text massificat Text escrit amb lletres pesades o comprimides, amb un espaiament molt estret entre paraules i línies.

tija Traç principal vertical d'una lletra. | tija afuada Traç descendent que tendeix a acabar en punta. | tija ascendent V. ascendent. |tija corba Tija que adopta una forma rodona, com ara la de la lletra c. | tija descendent V. descendent. | tija mitjana Tija que correspon a l'ull mig de la lletra, com ara les de la lletra m. | tija mixta Tija que conflueix en una mateixa lletra en una forma recta i una forma corba, com ara la d i la a. |tija modulada Tija que presenta gruixos diversos, com ara la de les lletres romanes. | tija muntant Tija que no és perpendicular a la línia de base, com ara lea de la A, M, V. | tija recta Tija formada per una línia que segueix una sola direcció, com ara la I. | tija transversal Tija que uneix dues tiges verticals o muntants, com ara les de la A, H. A vegades adopta una forma de creu, com ara la de la t. | tija trencada Tija formada per rectes que segueixen orientacions diverses com ara les de la Z. | tija uniforme Tija que té un gruix constant.

tinta Líquid utilitzat per escriure o dibuixar. En coneixem dos tipus bàsics: tinta al carboni i tinta metàl.lica. La primera es forma a partir d'ingredients orgànics calcinats i un additiu que serveix de fixador. La segona és una varietat que sol estar formada per nou, vidre, goma i vidriol. Per escriure en el papir, la tinta es componia de negre de fum barrejat amb goma en una proporció de 75 parts de la primera i 25 de la segona. Per escriure en el pergamí, s'utilitzava una tinta de base de coure. La tinta vermella, d'òxid de plom, s'utilitzà des d'antic per escriure els títols o les lletres inicials. Amb finalitats ornamentals, també s'usaren tintes de color verd, blau, groc o lila.

tinter Vas petit on esposa la tinta per sucar-hi la ploma quan hom escriu. Antigament s'utilitzava, també, una banya.

tipus Terme general que s'utilitza per referir-se a una forma alfabètica dissenyada per a l'ús tipogràfic.

tipus combinat Forma de ostenir l'instrument amb el qual s'escriu que es caracteritza per permetre al dit índex un joc més armònic que els altres tipus: tipus fix La falangina i la falangeta del dit índex resten rectes, com si no tinguessin articulació; tipus solidari El dit índex es col.loca paral.lel a la ploma sota la pressió del dit polze; tipus trencat L'index, flexionat, es recolza sobre la ploma adoptant una forma arquejada.

titlla Ratlleta que esposa sobre una lletra com a signe diacrític o d’abreviació, esp. El que s’usa en espanyol en la ñ.

títol Designació distintiva d'una obra escrita que es posa al començament i, quan es tracta d'un llibre, en una pàgina a part i sobre la coberta i/o el llom. | Encapçalament d'un capítol o divisió qualsevol en què es designa el seu contingut.

titulus Etiqueta que penja d'un rotlle i que conté el títol de l'obra i el nom de l'autor.

toga Funda de pell que protegeix el rotlle.

traç Element formatiu de la lletra que s’executa sense alçar la ploma del suport escripturari. | traç de fuga Perllongament d’una tija, particularment d’una tija descendent o de la darrera cama de les lletres m i n. | traç trencat i angulós Dit del que presenta formes cantelludes que substitueixen les corbes.

traçat Conjunt d’indicacions o execucions que expressen el número, l’ordre de successió i la direcció en què són executats els traços que constitueixen una lletra.

travesser Traç horitzontal que forma part essencial de l'esquelet d'una lletra. P.e.: E, F.

tremp Petita làmina de metall que fixada a l'extrem d'un mànec serveix per a escriure. | Tall que es fa al canó d'una ploma perquè serveixi per a escriure.

trempaplomes V. Tallaplomes.

tríptic Instrument escriptori format per tres tauletes plegades.

tret V. traç.

ull Espai interior d'una lletra encerclat per línies corbes. P.e. l'espai interior de la lletra o.

umbilicum Pal de fusta que servia per enrotllar els rotlles.

ungla Cua o part de la cua d'algunes lletres que adopta una forma com les de les lletres j, t, r.

variant Lliçó que dos testimonis d'una mateixa obra llegeixen diversament. La variant d'autor o la variant de tradició pot presentar una de les quatre tipologies següents. | variant alternativa És aquella per la qual l'autor no s'ha decantat de forma explícita. | variant destitutiva Eliminació d'una part de text. | variant equipol.lent o adiàfora Lliçó que provinent de dos o més testimonis d'una obra tenen un valor genealògic tan semblant que és impossible de decidir quina d'elles pertany a l'autor. | variant instaurativa Es dóna quan s'insereix nou text en un poema o en una prosa instaurant-lo allí on abans no hi figurava ni de forma aproximativa. | variant substitutiva Incorporació d'una porció de text en substitució d'una altra porció que ja hi figurava.

variantística Part de la crítica textual que s'ocupa d'estudiar la diacronia del text, especialment les variants degudes a l'autor.

velocitat d’escriptura Traçat ràpid que condueix a la cursivització de l’escriptura.

versal Lletra gran i decorativa que s'utilitza per assenyalar el principi d'una línia, paràgraf o vers d'un manuscrit.

verso Cara del darrere d'un full (oposat a recto).

vinyeta Dibuix o adornament que es posa al principi i al final dels capítols i dels llibres.

vitel.la Pergamí de qualitat superior, que es caracteritza per una gran finor i blancor, fabricat amb pell de vedell acabat de néixer o molt jove. | paper vitel.la Paper llis i sense verjura fet de pasta de cotó, d'aspecte semblant a la vitel.la i que serveix per als mateixos usos.

volum Conjunt de fulls rectangulars de papir o de pergamí enrotllats per a escriure-hi un text continu en columnes que se succeixen seguint el sentit de la llargada. |Reunió de fulls manuscrits o impresos enquadernats junts, sia una obra sola, una part d'una obra, o diferents obres.