Un model d'escriptura cursiva notarial catalana

a partir de les cançons trobadoresques de Sant Joan de les Abadesses

Aquest treball se centra en l’elaboració d’un model d’escriptura cursiva notarial catalana a partir de l’estudi de les cançons trobadoresques de Sant Joan de les Abadesses.

L’any 1985, Gerald A. Bond publicava “The Last Unpublished Troubadour Songs” a la revista Speculum.¹ I l’any 1999, la revista Capçalera oferia la traducció al català d’aquest article.² En ell, Gerald A. Bond oferia l’edició diplomàtica de quatre cançons trobadoresques no editades fins aleshores.³ D’aquestes cançons, Higini Anglès ja n’havia donat notícia l’any 1935 en l’obra La música a Catalunya. ⁴ Anglès va descriure les fonts, va transcriure tres de les quatre melodies i hi va reproduir fotogràficament els manuscrits. Aquesta reproducció mecànica de les cançons és, però, d’una qualitat que Gerald A. Bond titlla d’”il.legible”.⁵

Eduard Junyent, reproduí fotogràficament un dels dos fulls de paper que contenen les quatre cançons en l’obra El monestir de Sant Joan de les Abadesses,⁶ d’on provenen els textos. La fotografia mostra tres de les quatre cançons i la qualitat fotogràfica no és gaire millor que la que ofereix l’obra publicada per Higini Anglès.

L’any 1977, en resposta a les preguntes de Gerald A. Bond sobre la ubicació dels fulls, un arxiver de Sant Joan digué que els originals “aparentment ja no existien, que probablement havien desaparegut als anys 30”.⁷ Donada la impossibilitat de consultar els originals, Gerald A. Bond recomanava consultar les fotografies conservades en l’Arxiu Mas, de Barcelona amb els números de referència “clixé 3086” i “clixé” 3087” que, segons Gerald A. Bond, “de fet diuen poca cosa més que la descripció d’Anglès”: ⁸

En les tapes d’un registre notarial d’aquell arxiu [Arxiu Parroquial de Sant Joan de les Abadesses], fa anys que es trobaren dos fulls solters del segle XIII, en els quals es conserven quatre melodies trobadoresques desconegudes fins ara. Es tracta de dos fulls en paper, de 19,7 X 13,7 cm, i 17,5 X 12,7 cm de caixa. De moment, no podem dir si el manuscrit contindria o no altres peces anotades amb música. Sembla clar que ambdós fulls no provenen de cap cançoner; seria més aviat un llibre notarial amb documents de tota mena copiat el segle XIII; en els espais blancs hom hauria escrit, d’una altra mà i uns anys més tard –encara en el segle XIII- aquestes quatre cançons. Les tals melodies arriben copiades amb notació messina. El fet d’una notació així, que tan s’assembla al Chansonnier de St. Germain, servat avui a Paris, b. n. FRÇ. 200050, editat en facsímil el 1892 per P. Meyer i G. Raynaud, és una cosa excepcional a Catalunya; a primera vista hom podria dir que els tals fulls provenen de terres estrangeres, atenent, però, que els documents que contenen fa referència a pobles catalans, com són Sant Joan de les Abadesses, Sant Feliu, etc., i són escrits a Catalunya uns anys abans de les cançons citades, hem d’admetre que la tal notació fou també copiada al nostre país. Conté les següents peces que transcrivim a les pàg. 406 i s.:

1. “S’anc vos ame era’us vau desaman”.

2. “Amors merce no sia”.

3. “Ara lauzetz, lauset, lauset”.

4. [Pos?] era.us preg que.m aujatz bela mia”. ⁹

El treball de Gerald A. Bond, a banda de presentar l’estudi lingüístic i musicològic de les quatre cançons trobadoresques, corregeix una afirmació de la descripció del document publicada per Higini Anglès, el qual atribuïa a una segona mà la còpia de les quatre cançons feta en els espais en blanc d’uns fulls de contingut notarial. Bond considera que si bé les composicions són d’autors diferents, va ser una única mà que va transcriure les quatre cançons. Aquesta mà, diu Bond, era la “d’un notari entrenat per prendre nota oralment dels texts”¹⁰ Bond basa aquesta afirmació en el fet que “no hi ha res sobre la naturalesa de les cançons o dels documents legals adjunts que indiqués l’existència d’una font escrita, i la diversitat de les cançons eliminaria la possibilitat d’un únic compositor”.

Un examen comparatiu dels textos trobadorescos i dels textos notarials ens fa donar la raó a Gerald A. Bond: lletres de realització peculiar com ara la m, la p, la e i la g presenten una forma idèntica, i la realització de les lligadures confirma, també, la hipòtesi d’una única mà.

Avui es pot estudiar el manuscrit original a la Biblioteca de Catalunya, on està catalogat amb el número 3871. Hi ha unes diapositives a color que es poden consultar i a partir de l’encàrrec d’una còpia en paper fotogràfic que vaig fer, el fotògraf de la biblioteca, Sr. Ricard Marco, va experimentar un sistema de fotografia de manuscrits deteriorats consistent a utilitzar fluorescents de llum ultraviolada i pel.lícula Kodak Tecnical 25 ASA. Es van fer 5 exposicions diferents del manuscrit amb una làmpada de llum ultraviolada a cada costat, un diafragma de 8 i 30 segons d’exposició, i el laboratori ho revelà a més temperatura i més temps. L’objectiu era passar de pel.lícula a microfilm, perquè els usuaris poguessin visionar els manuscrits en millors condicions que observant l’original, però aquesta primera temptativa no va donar els resultats esperats i, avui per avui, és més productiu estudiar el text original.