Mai
Mestressa: Hauria volgut ensenyar-li el pis buit.Té molta llum, però és un cinquè i em faig vella. L'últim llogater ens va deixar fa quinze dies. Una malaltia incurable, sap? Escrivia, miri quants llibres. Potser vostè en podrà aprofitar algun.
Una retrat
Un home mira fixament l'objectiu de la càmera. Du ulleres i té les mans entrellaçades. Algú ha pintat de vermell la seva camisa. Només el rostre i les mans han conservat el blanc i el negre. Té la boca tancada i somriu.
Un quadern
DULA
Per carrers estrets
i humits i tènues
lentament caminen.
Vénen de les boques
del metro. Habiten
els foscos afores
d'aquest temps subtil.
Han deixat a casa,
damunt l'escriptori,
un munt de papers
que un corrent d'aire
disseminarà,
i el llum encès.
Són éssers estranys:
a l'hora prevista
travessen l'entrada
d'un tuguri llòbrec,
demanen cervesa,
saluden, somriuen,
obren les pupil·les,
escolten poemes.
REPORT
Quan el buit era
sols una paraula
dolça, adormida
en algun indret
del diccionari,
i els dits de ningú
sabien el tacte
boirós d'aquell mot,
la llum en allau
s'hi va desfermar
–l'atzar és sovint
un hoste invisible.
Així va ser com
aquella llavor
silent del no-res
es va despertar
i ben aviat
envaí l'estança
on jo perbocava
damunt d'un full blanc
que se m’engolia.
LLOSTRE
El so d'un rellotge
reblia la cambra,
i, en un silló,
la pensa lacònica,
d’un vell indolent,
talment s'esvania
damunt el vellut.
Sorgien imatges
quasi oblidades:
un aparador
de llapis Staedtler,
el passeig de plàtans
camí de l'escola,
uns quaderns vermells.
Llavors, l'endemà
passà lentament
enmig d'uns quants núvols
i, en saber clos
el cercle del dia,
la ment s'envolà
feliç pel celatge.
XACRA
Talment corcat, sec
al fons d'un vagó
de tren. En silenci
miro el paisatge
fugaç i efímer,
el pas d'un estol,
i recordo Grècia.
Ens vam estimar
sota aquell cel blau.
Després, ja se sap,
la vida sovint
és un escenari
mansuet i fràgil
que els déus cecs fulminen.
A l'estació,
el rellotge marca
el trescar frenètic:
ningú no té temps
pel blanc dels ocells
ni el verd de les vinyes
que fugen com fum.
FAULA
Mirava atordit
l'ombra de dos homes
damunt les llambordes.
La nit era càlida
i la visió
–des d'un cinquè pis–,
un xic irreal.
Al fons de la cambra,
el televisor
bullia com llet:
un ésser de llum
nodria la por
amb dosis precises,
com cada vesprada.
Mirava atordit
l'ombra de dos homes
damunt les llambordes
i em va semblar
que era la meva,
que era la meva,
que era la meva.
Un seient
Un quadre petit amb motllura de fusta i fons de paper de cotó. Un seient de bicicleta: el seu esquelet rovellat està lligat amb un cordó. Ocupa tot el quadre. Li queda un tros recremat de seient del gruix i la forma d'una sola d'espardenya.
Un sobre
Amb un escrit
La nit gelada del desembre es filtra pels verds quiròfans.
Deu fulls en quart
1
La llum penetra
per les escletxes:
escrits, imatges
de febre, d'aigua.
Glaç de paraules
subtils com vidre:
damunt la taula
travessen l'aire.
2
La tarda porta
a llocs insòlits.
Surt dels calaixos
la sentor d'herba.
Frases sorpreses
de ser-ho, bullen.
Roig, el crepuscle
tenyeix l'estança.
3
Febril incendi
de mots silvestres.
Els gestos aspres
de l'impossible.
L'angoixa sempre,
l'estat de crisi,
l'instint d'escriure
res del silenci.
4
Dringuen sintagmes
de fang i bronze:
frec de paraules,
remor de segles,
perfum de versos
que s'evaporen.
Antic desfici
ferit de lletra.
5
Dir la bellesa
d'un llot que afoga:
la boira amaga
tresors de tinta.
Cristalls de formes
subtils, misteris.
Constant paüra
d'ombres, conquestes.
6
Verí d'escriure
l'incomprensible:
tractats de terra,
pensaments d'aire,
mapes insòlits,
roents paisatges:
els ulls dels boscos
febrils, salvatges.
7
Taula d'artista:
etern naufragi,
subtil hospici
de llibres orfes.
La lluna blanca,
la nit extrema.
Cal·ligrafies
plenes d'estrelles.
8
La llum batega
inaprensible.
La nit travessa
els passadissos.
Els ulls es tanquen,
els dements fugen
seguint les notes
del boig més músic.
9
El foc encercla
la raó d'ésser.
Els mots rossolen
pels vells pendissos.
Orfes de límits,
talment com còdols,
rodolen, dringuen.
Crits i silencis.
10
Llum de l'origen:
turment, exili.
Desert de blanca
desemparança.
Jardins perpetus:
roses i flames.
El llum s'apaga,
la taula crema.
Un paper
Per la llum dolça les paraules viatgen; talment morfina.
Quatre tremps i un mànec
En una escrivania
Brause 1614
Roeder, Kugelzack 516, Berlín
JOHN MITCHELL’S 690 EF
F. SOENNECKEN 96 BONN
E.S. PERRY, Iridinoid, London
D’una plaquette
Quantes vegades la pluja
Haurà arribat decidida
a instal·lar-se en un poema
per mostrar que les presons
no són allò que ens pensàvem?
Lleu, la mirada travessa
els inútils murs de pedra
per estampar-se, humida,
al fons del Caffè Pedrocchi.
Una fotografia
Sis llibres antics, apilats. Se'ls veu amb el llom mirant la càmera, una mica esbiaixats. El de dalt de tot té cal·ligrafiada una erra gran, i el número 18. El segon té la coberta quasi desfeta però s'hi veu una a, clarament. El tercer té una ela capital i el número 509 a sota, més avall hi té el 41 i el 7. El quart té un 41 i un 6. El cinquè té un 41 i un 3. El sisè té un 41 i un 1; s'hi llegeix: Sal·lusti.
Una capseta de llauna
HONEY GLYCERINE & LEMON PASTILLES
SMITH & CO., 132 BOROUGH, S.E.1. LONDON
Un poema solt
On ara ets, els ocells tenen ales?
La gent somriu contenta quan els veu?
El mot trastorn és als diccionaris?
Té cap sentit la paraula tristesa?
En general es venera el progrés?
Cauen estels, de nit, damunt l’asfalt?
Encara tens el costum d’acollir-los?
És complicat subsistir allí dalt?
Se sent sovint el pes del desconsol?
Hi ha autoritats i classes subalternes?
Són perseguits els pensadors furtius?
Hi ha algun indret anomenat angoixa?
Potser algun lloc anomenat desfici?
Digue’m: hi ha vins blancs de la casa Torres?
Un pot
Jacksons of Piccadilly
Utile dulci
Tea
Un quadre
Emmarca la planxa de plom d'un ex-libris. Un monjo escriu en un escriptori amb una ploma d'au. Al seu damunt, hi ha un llum d'oli; al seu costat, una gerra; al terra, un ratolí menja un tros de formatge. El lema fa: Veritas mihi sicut muri caseus.
Un paper
Arrencat d'una llibreta
I adonar-se que l'endemà no compta. Viure a crèdit.
Uns fulls solts
ON MAI HABITA
Diu molt difícil
algú rere una taula.
Diu impossible.
Al carrer, pluja,
i res, i rostres.
Creix l'herba dòcil
sobre subtils paraules
on cau la tarda.
Els cossos passen
vençuts pels dies.
Sota el sol càlid,
amb soroll d'aigua i fulles
que el vent pentina,
un foll de lletra
pensa i no pensa.
Com el vol fràgil,
atzarós de les mosques,
la tinta corre,
fa tombarelles,
cau esclafada.
Sense la tendra
presència d'estrelles,
la nit discorre.
Llum sense elles,
només sabent-les.
Bosc de paraules
que el visitant travessa:
sense adonar-se'n
el cobreix molsa,
es torna heura.
La llum s'atura
quan s'evoquen els dies.
El vent es glaça,
el sol és vidre,
i l'alè dansa.
A l'hora fosca,
quan la gent torna a casa
del tot vençuda,
els gats copulen
dalt les teulades.
Sentir murmuris
d'unes vides absurdes
ja fa mil·lenis.
La plaça brama
sota un cel fràgil.
El fred desembre
atenalla les branques,
marceix les fulles.
La vida nua
fon la finestra.
Les grues grogues
proclamen un paisatge
futur de lloses,
habitat d'éssers
muts com les pedres.
Surt el desfici
a socórrer nous somnis
que de nit volen
més o menys lliures
a dins les cambres.
Els cossos tensos,
febrils es precipiten
al vell abisme
on creix la rosa
i la mentida.
El vent s'emporta
una fotografia
on Mai habita.
Amb negre plàcid
colguen els dies.
Com la mirada
excitada d'un àngel
que s'entrabanca,
són les paraules
un foc que es glaça.
Un cartró
NORMES QUE CAL TENIR EN COMPTE
Presentis a ADMISSIONS el dia i l’hora assenyalats. Si hha de venir acompanyat és convenient que ho faci amb una sola persona. Si per alguna raó no pot venir a la consulta, o per a qualsevol aclariment, li preguem que telefoni al número 731 10 39 de 13 a 16 hores.
BIOGRAFIA
A dins d'una carpeta blava
1
El vell asceta
com un gripau contempla
la gent frisosa.
Cel de tempesta:
la llum del carrer forma
anomalies.
La tarda crema
al fons d'una taverna:
fum i murmuris.
2
En una taula
dos amants alambinen
licor de lletres.
Vell evangeli:
les paraules esclaten
al fons dels éssers.
Com una turba
d'imatges rabioses,
els versos lladren.
3
Un eremita
bescanvia mirades
i les anota.
Els nous poemes
suren com ànecs, volen,
mosseguen, cremen.
Versos de cendra
que un cambrer enterra:
pel cel passegen.
4
Neix del silenci
i al silenci retorna.
Nua com l'aigua.
Com una aroma
que la natura forma:
mot o prodigi.
Pira de signes
encesos com crepuscles
abans de néixer.
5
Els antics límits:
els murs blancs damunt l'herba
que els noms visiten.
Per la llum dolça
les paraules viatgen;
talment morfina.
Llunes i exilis
acompanyen l'asceta
per mons de vidre.
6
Ebri cercava
versos pels arxipèlags
de mots salobres.
Les lletres fugen
com les ales d'un somni
que es fon amb l'alba.
c
e
O
l s
l
t
d i
e t a
n
7
Ella el besava
amb gust de prunes verdes
als llavis d'aire.
Als pits diàfans
li habitaven aedes,
–els hi sentia.
Cossos encesos
que el record furga.
Subtils incendis.
8
Besllum del sexe:
aquell foc dins la boira,
dòcil al tacte.
Estol de versos
incandescents com l'acte
d'amor salvatge.
Orfe de llunes
L’eremita recorda
festins indòmits.
9
Soroll de pluja
que percudeix l'estança.
Sentor d'esperma.
El sexe aspre:
absurd pretext, poema.
Roig de síndria.
La celístia
cobreix els amants laxes
amb llum d'estrelles.
10
En un tuguri
un cec i un coix celebren
la lluna nova.
Jardins narcòtics.
Estanyols de ginebra.
Xiprers de vidre.
Sota l'auspici
dels jerarques del vòmit
les ombres dansen.
11
Tenyits d'angoixa
el cec i el coix sortegen
la mort sobtada.
La llum s'escampa
per les cambres enceses
com herba roja.
Camps de paüra:
pel cor de les agulles
la nit viatja.
12
Fugen les venes
dels bulevards que dormen
plenes de droga.
Amb crits de boira
el cec i el coix s'apressen.
Nit tenebrosa.
La lluna penja
a l'horitzó dels somnis.
Sembla corcada.
13
Els trens passaven
camí d'indrets fantàstics.
Gegants de ferro.
La llibreria
Atlàntida, recordes?
El gran Jules Verne.
Palaus de peixos,
de dies de novel·la.
Brum d'infantesa.
14
Al cor del dia
L’Imperial cinema
ens transportava.
Bells diumenges
universals d'èpica
i pega dolça.
I l'escriptura
fou en el no-res caure,
sense saber-ho.
15
Un corb s'allunya.
Les imatges s'eclipsen.
La ment s'apaga.
A l'ombra muda
de tres temples indòmits
la mort bramula.
Cal·ligrafies:
les làpides de marbre
resolen quines.
16
La nit gelada
del desembre es filtra
pels verds quiròfans.
Pels ulls viatgen
escrits, éssers i signes
que agonitzen.
Pels passadissos
dels hospitals caminen,
desapareixen.
17
El vent s'allunya
lleuger cap a altres terres:
glaç de finestra.
El dolor gràvid
agafa distància
i salta, salta.
Una creu blanca
sota d'un cel amb núvols:
conjura d'ombres.
18
Crits dins la boira:
la llum és un miratge
inassolible.
Les fulles grogues
dels plàtans s'envolen
com elegies.
I adonar-se
que l'endemà no compta.
Viure a crèdit.
19
Són veus amables
que vénen, surten, fugen,
que fan vacances.
Atroç condemna
del cos malalt, efímer.
Combat estèril.
Llums que s'encenen
com crepuscles ficticis
per les estances.
20
L'antic recinte
del desassossec s'obre
ara per sempre.
La mort travessa
la porta i s'aposenta:
nocturn sense alba.
Lleugera mira
els bells, futurs cadàvers
que li somriuen.
21
Saber la freda
notícia del marbre;
inapel·lable.
Darrere el vidre,
la vida s'evapora
talment com aigua.
I l'esvanir-se:
dir adéu en un somni.
So de campanes.
Una placa de llauna
D'una companyia d'assegurances, amb sis forats de bala
L'UNION, 1828
Una ampolla
Per encetar
CARPENE' MALVOLTI
Finissima
GRAPPA BIANCA
di antica tradizione veneta
prodotta ed imbottigliatta dalla ditta
CARPENE' MALVOLTI
ENDRECES
Dula, a Jordi F. Fernández.
Quantes vegades la pluja, a Jordi Domènech.
On ara ets, a Rafael Travieso.
Carpene’ Malvolti, a Pep Julià.