Bernet
A Jaume Bernet,
un artista escènic.
1
«És un
»piano.»
-Va dir
la gran
Roser.
«Doncs jo
»crec que
»està
»dotat
»per la
guitarra.»
-Digué
el vell
senyor
Basté.
«Oh, no!»
-Cridà
la gran
Roser.
«Per què
»sou tan
»groller,
»tan, tan
»groller?»
«A poc
»a poc
»Roser,
»no us cal
»cridar
»les, les (...)»
«És un
»piano!»
-Cridà
de nou
la gran
Roser.
«Piano!
»I si
»no heu
»de dir
»res més
»podeu
»marxar?
»Voldria
»estar
»a soles
»amb ell.»
2
Clatell.
És un
clatell,
el meu
clatell.
Oh, però
malgrat
que hi té
un pes
prou clar
al meu
present
millor
que no hi
pensem,
per ara.
Així
doncs, fet:
millor
que no hi
pensem.
Jo toco
Bach. Bach...,
i Telemann,
i Haendel.
I tots
aquests
barrocs.
Suporto
un cert
estat
mental
i toco
Bach, Bach...,
i Telemann,
i Haendel.
I tots
aquests
barrocs
en una
orquestra
de cambra.
Bé. Bé,
és una
orquestra
d'uns quants
musics
frustrats.
Tocar
en una
orquestra
així
té pocs,
-alguns-,
moments
molt grats.
Un cop
cada any
toquem
a prop
del meu
treball.
Toquem,
mirem
la gent.
Ullem,
clissem,
guaitem:
oïnt,
mirant,
pensant,
picant
les mans.
És clar:
vinclem
el tors
mirem
el sòl
drecem
el cos,
badem,
ullem,
clissem,
guaitem,
riem.
Lluquem
futurs
musics:
movent
el cap
sens fi.
Fitem
els vells.
Sí, sí,
els vells
i els nens,
que no
s'estan
de fer
saltar
el cos
febril
quan el
concert
els fa
botar
a la
cadira,
i que
lacònics
es venten
amb el
programa
de mà
quan els
adorm.
Mirem
la gent
que ens fa
sortir
i entrar,
anar,
venir,
marxar,
tornar
fins que
per fi
donem
el cor
i fem
un bis.
I tot
això,
per què?
Potser
per dir
com vaig
vestit?
Com
vaig
vestit,
sí. Sí.
Dos parts:
la part
de dalt,
la part
de baix.
La part
de dalt
de tint
blanc (és
un dir).
La part
de baix
de tint
negrenc.
Sabates
també,
mitjons.
I, doncs?
Bé, bé,
és com
anem.
Sí, sí.
Així
jo puc
tornar al
treball
sens perdre
temps.
A punt
per dar
sandvitxs,
begudes,
a la
gentada
que surt
corrents,
a fer-se
un lloc
al bar
que hi ha al
costat.
El meu
clatell
ja ho sap,
això.
El tinc
consuet:
coneix
ben bé
aquesta
història.
«Ei, hola.»
-Van dient.
«Molt bé,
»allò
»de Bach.
»Molt bé.»
I mentre
em van
clavant
subtils
bolets,
calvots,
carxots.
Cridant
el nom
d'alguns
licors.
«Bach, Bach,»
dic, dic,
«molt, molt,
»molt bé,
»us ha
»'gradat?»
3
Volia
'nar a
Salzburg:
sentir
musica.
Deu ser
bonic,
'nar a
Salzburg:
sentir
musica.
Sovint
volia.
Però vaig
deixar
la idea
quan no
puc dir
el lloc,
els meus
ulls van
llegir
que un
informe
austríac
digué
ben clar
que un
de cada
tres, tres!,
austríacs
fa un pes
gegant.
És clar
no hi puc
pensar.
Mareja
el càlcul
de taules
que cal
servir
en un
indret
així.
Sentir
musica...
No, no
no puc.
Camino
Sortint
del meu
treball
camino.
Ho faig:
la part
de dalt,
la part
de baix.
Camino.
No pas
cap a
Salzburg,
és clar.
Cap a
un altre
indret.
Cap a
un lloc:
el bar
amb més
mal nom
del món.
«És hora»
-em dic-,
«d'anar al
»"Jardí"
»i beure uns
»gotets.
»Què en sap
»el gat
»de fer
»culleres,
»eh, Bach?»
-Pensava
servint
taules.
«De fer
»culleres,
»què en sap
-crido-,
»el gat?
«Bach, bufa,
»el gat
»de fer
»culleres,
»què en sap?
»Tothom
»es pensa
»que Bach
Ȏs com
»un déu.»
-Penso.
«Tothom
»tothom.
»Tothom
»es pensa
»que Bach
Ȏs com
»un déu,
»tothom
»tothom
»tothom
»totaro
»totaro
»taró,
»totaro
»tothom.
»Taró
»tatà
»rotom.
»Taró
»tatà
»rotom.
»Taró
»taró
»taró
»tatà...
»Tothom.»
4
Passar-la al
teatre.
Això
ho fem
tots els
hiverns.
Ja ens hi
posem
a la
tardor.
No ens en
sabem
estar:
així
passem
la vida.
Però abans
de res
deixeu-me
dir que
em dic
Bernet,
ha, ha!
Aquests
són uns
amics
meus, sí.
Uns bons
amics.
Potser
un pic
senzills...
No, no
és res.
Ells saben
el fàstic
que em fan.
Mmm, és
així.
Ja fa
un munt
d'anys, molts
que tot
és com
us dic.
Bernet,
ha, ha!
Un pic
senzills...
Tranquils,
ells no
mouran
un dit.
Us ho
dic jo,
que he
vingut
a molts
assaigs.
I si
ho fan,
és que
també
estava
previst..
Oh, què us
penseu?
Deixar
res a
l'atzar,
nosaltres?
Prou feina
tenim.
Diem
el que
ens manen.
Això,
és el
que passa.
Diríem
el nom
del porc,
si ho
llegíem
en un
guió.
Tot per
'nar fent
Per no
deixar-nos
menjar.
Per ser
a dalt
quan s'obre el
teló.
Perquè
aquest
és el
millor
tocom.
Aquí
serem
tant com
vulgueu.
Sabeu
què hi ha
darrere
d'aquestes
paraules,
darrere
d'aquest
convit?
Aquí
serem
tant com
vulgueu.
També
podria
bé ser
que no hi
penséssiu
en el
turment...
També
podria
bé ser
que no
penséssiu.
Perdó
sisplau.
Estic
un pic
crispat.
Sovint
n'estem
quan s'obre el
teló.
Ja ho
sabeu,
això.
I bé,
tampoc
no vull
bondat.
Sabeu?,
després
de tants,
tants anys...
Ja me'n
faig càrrec,
del públic.
En fi,
tenir
aquests
ulls, tots
clavats
damunt,
ferint-vos
com dagues.
Aquests
ulls, tots
damunt
les velles
butaques,
amb el
mateix
cinisme
amb què
penjaven
dels fils
de la
llum els
ocells
de Hitchcock.
Sabeu
com te'n
surts bé,
d'això?
Com ho
superes?
Voldria
dir que els
actors
també
tenim
un deute
amb Freud.
Nosaltres
també
tenim
un deute.
De fet,
aquest
poema
s'ha escrit
per dir
això,
només.
Podríem
plegar,
si no
fos que
seria
un frau
el preu
del llibre.
L'autor
ja s'ha
quedat
tranquil.
S'ha dit
allò
que ell
volia.
I algú
dirà
que sóc
jo que
no hi sóc:
un trist
orat.
Sempre és
així:
ens toquen
aquests
papers
galdosos
als pobres
actors.
I tant
d'esforç
per dir
només:
"Voldria
dir que els
actors
també
tenim
un deute
amb Freud."
I tant
d'esforç
per fer
aquest
elogi
senzill
del meu
trastorn.
Potser
voleu,
un crit?
Sabeu,
de fet,
l'elogi
també
es pot
glossar.
Voleu
que us sigui
sincer?
Estic
molt, molt
content
de com
em van
les coses.
De fet,
als meus
anys has
d'estar
content
per força.
No pots
plantar-te
als meus
anys i
pensar
que tot
ha estat
fracàs.
Que tot
hauria
sortit
millor
d'una altra
manera.
És massa
tard, massa...
De fet,
és clar
que n'has
sortit
prou bé.
Ep, què,
sinó?
Ha! ha!
Sabeu?
sovint
ho penso
així:
Fins a
quants anys
puc fer
camí?
Potser
vuitanta?
És molt
valent.
Us he
de dir
que jo
sóc un
devot
del bon
tabac.
Uns pocs
anys menys?
És clar
que he
begut
un xic.
També
m'he fet
esclau
del meu
ofici...
Setanta?
Jo era
tot un
pollet,
els anys
seixanta.
Potser
alguns
anys menys?
Deixem-ho
així.
Sabeu
què vol
dir tot
això?
Sabeu
què vol
dir estar
tan, tan
amunt
que ja
pots veure
la forma
dels últims
graons?
I tot
això...
Els anys
passats,
perduts,
potser,
en bona
part... S'han
fet fum.
I què,
sinó?
En puc
estar
content
o no,
de com
em van
les coses?
Jo l'he
après
a mig
sofrir,
el meu
estat.
Sabeu?
Tinc prou
recursos,
jo. Fins
en tinc
algun
de poc
frustrat.
Algun
d'aquells
que et fan
sentir
que ets
algú.
No parlo
del foll
donar
sentit
al viure.
Sinó
que penso
en un
emplastre,
algun
objecte
que tingui
a veure
amb el
consol:
el foc
verbal.
5
Bernet!
Què fas?
Què dius?
On ets?
6
Què dic,
on sóc...?
Tothora
hi ha
algú
que et diu
quan ets
a punt
de fer el
ridícul.
Que et pren
de la
camisa
quan ets
a un pas
de caure
al buit.
Que t'hi
faria
anar
si no
fos pels
presents...
Ha, ha!
És que
no veus,
que aquest
llibret
es diu
com jo?:
Bernet!
Ho diu
ben clar
el títol:
Bernet!
Saps quants
convits
pot valdre
això?
Bernet!
Ha, ha!
Deixa'm
perfer...
D'acord?
El foc
verbal,
havíem
dit. Dit...
Aquella
història
lligada
amb el
consol,
amb la
foscor...
Seguir,
seguir.
Jo sé
què és,
això.
Com n'és
de gran
tenir-vos
aquí...
El públic!
Tenir-vos
aquí
i dir-vos,
commoure-us,
amb un
esclat
de mots.
Jo sé
què és,
això.
Ho sé
prou bé.
Sé tant
de mi...
No ho sé...
Potser
sí, que
és ben
estúpid
donar-se.
Dir coses
que no
demana
ningú.
I tot
perquè
el títol
de l'obra
potser
fa creure
que va
de mi.
Com si
fos jo
mateix
qui parla.
I és
segur:
jo, com
tostemps
només
sóc una
veu, el
cos d'un
text que,
això
és clar,
aquesta
vegada
es diu
com jo.
7
«És un
»piano.»
-Va dir
la gran
Roser.
«Doncs jo
»crec que
»està
»dotat
»per la
guitarra.»
-Digué
el vell
senyor
Basté.
«Oh, no!»
-Cridà
la gran
Roser.
«Per què
»sou tan
»groller,
»tan, tan
»groller?»
«A poc
»a poc
»Roser,
»no us cal
»cridar
»les, les (...)»
«És un
»piano!»
-Cridà
de nou
la gran
Roser.
«Piano!
»I si
»no heu
»de dir
»res més
»podeu
»marxar?
»Voldria
»estar
»a soles
»amb ell.»
8
M'agrada
pensar
que per
un cop
quan parlo
és en
Bernet
qui parla,
que quan
jo penso
és en
Bernet
qui pensa,
que quan
actuo
és en
Bernet
qui actua.
Per 'xò
voldria
donar-vos
uns quants
mots més.
Els justos
perquè
penseu
que no heu
gastat
els vostres
diners
en va.
Voldria
pensar
que hi ha
un lloc
on puc
anar
sovint.
L'escena:
quan hi
arribo
m'acull
amb tanta
tendresa,
amb tant
deliqui,
que és
com un
miratge.
És un
indret
estrany,
tot ple
de frecs
humits.
És un
paisatge
subtil,
aquest.
I bé,
també
hi ha
finestres
tancades,
i cambres
obscures,
en fi...
És un
indret
corbat,
porós,
ple de
desig,
que, quan
es fon,
em deixa
la idea
que mai
més no
podré
sentir
tan fondament
la calma,
el buit...,
no ho sé.
Avui
no sento
l'escena
com una
disfressa.
No vull
dir que
es tractin
les coses
d'una altra
manera,
als meus
anys, amb
un altre
enginy.
No. Però,
de fet,
es veuen
com són,
als meus
anys. I
l'escena,
estranyament,
es mostra
com un
afer
senzill.
No ho sé...
Quan penso
en ella
tothora
albiro
quelcom
semblant
a un
naufragi.
Però no
en un
sentit
de pèrdua,
ni de
desgràcia,
sinó
que hi
aguaito
el seu
caràcter
propici,
el seu
fur de
deixar-me
atényer
amb vida
la platja
després
de la
tempesta.
Això,
és el
que compta.
Tampoc
no té
molt de
valor
que ella
em trobi
un cop
i un altre
exhaust
damunt
la sorra.
L'escena
coneix
prou bé,
aquestes
històries,
i no
li sobta
que els nàufrags
desitgin
dormir.
Hi ha dies,
que penso
en una
musica.
Hi penso,
sí, sí,
en una
musica...
Alguna
sonata
de Bach,
de Telemann...
No ho sé,
de Haendel.
De fet,
voldria
sortir
d'aquest
infern
silent,
discret:
fet fum.
Però, la
musica...
En fi,
només
és una
idea.
El cas
és que
no puc
sofrir
les clíniques.
La por.
Jo sé
què són
les cambres
curulles
de gent
que escolta
els últims
renous.
De gent
que tot
just, si
té sort,
farà
en un
parent
proper
el breu
camí
d'un plany.
Per 'xò
la vella
musica...
Si fos
com un
ocell
nocturn:
i dolçament
muntar
les ales
d'un somni...
Les ales
d'un somni,
qui ho sap?
I fins
llavors
passar-la al
teatre.
Això
ho fem
tots els
hiverns.
Ja ens hi
posem
a la
tardor.
No ens en
sabem
estar:
així
passem
la vida.
Però abans
de res
deixeu-me
dir que
em dic
Bernet,
ha, ha!
9
«És un
»piano.»
-Va dir
la gran
Roser.
«Doncs jo
»crec que
»està
»dotat
»per la
guitarra.»
-Digué
el vell
senyor
Basté.
«Oh, no!»
-Cridà
la gran
Roser.
«Per què
»sou tan
»groller,
»tan, tan
»groller?»
«A poc
»a poc
»Roser,
»no us cal
»cridar
»les, les (...)»
«És un
»piano!»
-Cridà
de nou
la gran
Roser.
«Piano!
»I si
»no heu
»de dir
»res més
»podeu
»marxar?
»Voldria
»estar
»a soles
»amb ell.»
Quan vam
quedar
ja sols,
vinclà
el cap
i amb
el to
de veu
que s'usa amb
les bésties
domèstiques
digué:
«Oi que
»voldries
»ser un
»piano?»
«Autà.»
-Vaig dir.
«Com, què?»
-Digué.
«Au-tà.»
«Com, flauta?»
-Tronà
«Mmm», -vaig
pensar.
«Iano!»
«Molt bé!»
-Va dir.
«Au, ja
»pots 'nar
»al pati.»
Anar
al pati.
Sí, sí,
anar
al pati.
Auuu, ja
pots 'nar,
al pati.
Molt bé,
molt bé
Què hi
podia
fer, jo?
Mmm. No.
No res.
Ah, la
musica!