Variacions
(Sobre un tema de Rafael Travieso). Diari de Terrassa, 2 de gener de 1997.
Variacions
(Sobre un tema de Rafael Travieso). Diari de Terrassa, 2 de gener de 1997.
El sol pot pondre's i tornar a sortir:
a nosaltres, quan la breu llum s'apagui,
ens tocarà dormir una nit perpètua.
Catul
1
Els blancs jardins de la nit incessant
són intrincats. Un ocell mou les ales
a contrallum. L'hivern sembla real.
Orfes, els mots s'enfilen dalt dels arbres,
els gronxa el vent que corre per les branques,
senten el fred intens de la penombra.
2
El vol oblic d'una fulla de salze.
Un ametller, qui sap?, la sentor d'herba.
Aquell jardí era de flors de plàstic
d'éssers eterns en la retina dels astres.
Tots de peu dret engolien licors
com grecs antics, cridaven ototoi.
3
En un desert els dies s'apilaven.
Els presoners cantaven a les fàbriques
antics laments apresos dels seus pares;
al fi del jorn s'obrien les comportes,
com un allau d'ombres es desfermaven,
amb el cap alt marxaven cap a casa.
4
Pel finestró obert d'aquella cambra
la llum fugí impel·lida per l'aire.
L'actor, subtil, dansava com un sabre;
al fosc carrer la canalla el mirava.
Llavors fou quan del cel caigué un estel
i l'escriptor anà a la seva caça.
5
S
e c t
e t
r s i
n t
e a
d
6
Un ganivet dormia en un calaix.
Un raig de llum, sortit d'una novel·la
fendí el cel camí d'aquella casa.
Els dos amants, ingenus es besaven
–el dramaturg així ho disposava.
Un llençol blanc va fer-los de mortalla.
7
La lluna és una poma corcada
això vol dir: l'olor de la benzina
impregnarà la roba dels cadàvers,
acudiran Coèfores a l'acte,
el gran Orfeu dirà unes paraules,
el déu Repsol fingirà desmaiar-se.
8
La llei, formal, s'estava en un racó.
Els vilatans miraven el cel negre.
De tant en tant ella els colpejava.
Sense escalfor els cossos són més fràgils,
dringuen com glaç, com vidre s'esmicolen.
L'executor fingia no adonar-se'n.
9
Incendiats, els amants concretaven
danses de foc que l'actor esguardava.
El dramaturg caminà damunt l'aigua.
Els presoners declararen la guerra.
Als jardins blancs la nit continuava:
cendres i fum. L'escriptor ho anotava.
10
Quiti de por i de desassossec.
Les cendres no saben el sofriment;
volen com aus, s'allunyen com vaixells.
Quan la llum breu s'apaga i els éssers
senten el so de la pau inaudita,
l'angoixa és una bella metàfora.
Nota: la traducció dels versos de Catul és de
J.I. Ciruelo i J.Juan.