Jurament de feeltat de Guillem Ponç a Bertran (1075-1099). Transcripció i estudi
En l’obra Treballs de lingüística catalana,1 Josep Moran ja dóna notícia de les publicacions que ha tingut el document que ens ocupa: “ Miret publicà aquest document en primer lloc a Pro sermone plebeico, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona” VII (1913-14), pp. 105-196 (facsímil p. 105), i posteriorment també a Antics documents de llengua catalana i reimpressió de les Homilies d’Organyà (Barcelona 1915), p. 30, facsímil: làm. II b; al peu de la reproducció fa constar la data esmentada [1075-1099] sense que en doni els motius. El document és reproduït de nou per Paul Russel-Gebbet, Mediaeval Catalan Linguistic Texts (Oxford 1965), doc. 12, p. 71”.
Consideracions codicològiques i paleogràfiques
Escriptura postcarolina, 2 de mòdul ample i astes altes quelcom més gruixudes de la part superior; bona separació de les paraules.
Morfologia de la lletra: d d’asta vertical; e de llengüeta recta, més perllongada a fi de la línia 5; g amb l’apèndix obert –excepte en el cas de ego, a la línia 4-, i traç superior horitzontal a la capçalera que enllaça amb la lletra següent; m i n tenen un petit punt d’atac a inici del primer traç i ganxo final enfora; r recta i amb un descendent remarcable; s alta, fins i tot a final de mot; t amb l’asta gens sobresortida del travesser, sense formar nexe quan la precedeix s.
Abreviatures: usa titlla com a signe general, per e (Guillem, 1,4; devedarei, 9), per em (femina, 1, 4, 7; membra, 6), per er (bertran, 1, 4), per la preposició de, 14; signes de per, 8, 10; per –ut (sicut, 10). Usa signe especial de –us (manubus, 3; superius, 10) i –ue (que, 6). Usa forma tironiana per a la conjunció et, 6.
Consideracions diplomàtiques i jurídiques
En la primera meitat del segle XI, les lleis gòtiques havien envellit considerablement i la integritat dels responsables d’aplicar-les estava força degradada. Com a resultat de la crisi de l’autoritat i de l’administració de justícia sorgeixen les convenientiae, que s’encarreguen de regir les relacions socials entre la classe aristocràtica i que constitueixen un pacte entre llinatges, al marge de l’autoritat comtal. Pierre Bonnassie les defineix com “acords negociats lliurement i sense jurisdicció pública o privada, pels quals les parts contractants s’imposen obligacions mútues, de les quals garanteixen l’execució per mitjà d’un compromís solemne”.3 Aquests acords poden ser molt diversos: qüestions relacionades amb el dret de propietat, drets successoris, promeses matrimonials... Són la primera manifestació del feudalisme que es desenvoluparà ràpidament en menys d’una generació i el seu respecte depenia només de la paraula que es donaven les parts. D’altra banda, les convenientiae acostumen a anar seguides d’homenatges o de juraments de fidelitat (sacramentaliae), i són una primera manifestació del pactisme, que adquirirà una gran importància en el desenvolupament polític del país.4
Criteris d’edició
Regularitzem l’ús de les majúscules, escrivim v en lloc de u quan té aquell valor i grafiem ç en lloc de c quan cal. No respectem la puntuació de l’original i puntuem i accentuem el text. Segmentem els mots segons l’ús modern. Reconstruïm en cursiva els elements elidits de les abreviatures llevat de la conjunció et provinent de nota tironiana, que reproduïm &. Utilitzem l’apòstrof en l’elisió vocàlica proclítica i el punt volat en l’enclítca. Emprem claudàtors per indicar els descuits de l’escriba, claus per assenyalar els elements interlineats i parèntesis per indicar que algun element de l’original planteja dubtes en la lectura.
Transcripció
Juro ego Guillem Ponç, fil de Bonadonna femina, a ti Bertran, fil de Guila femina, che eu de ista ora in antea fidels te serei sen frau e mal engien e ses neguna deceptio cho{n} om deu ésser a son senior chui manubus se comanda.
Juro ego Guillem Ponç, fil de Bonadonna femina, a ti Bertran, fil de Guila femina, che de ista ora in antea no.t prendrei, ni no.t reterei, ni no.t ouciderei, ni no.t tolrei ta vita ne ta membra que a ton corps se tenet, ni de achelas {alods & de la} onor que odie abes ne che ena[n]t ab meu consel acaptaràs no la.t tolrei ni no te.n tolrei. E si es om o femina chi la.t tola ni te.n tola, aitori te.n serei per directam (?) fez sen engan. E totes celes veds che me.n comonràs per ti o per tos missaticos comoniment no me.n devedarei e del aitori no.t engannarei.
Sicut superius és escrit sí t’o tenrei e sí t’o atendrei per dreta fez sen engan.
Contingut
Juro jo Guillem Pons, fill de Bonadonna dona, a tu Bertran, fill de Guila dona, que jo d’aquesta hora en endavant fidel et seré sense frau i mal enginy i sense cap decepció com deu ésser a son senyor al qual s’encomanna amb les mans.
Juro jo Guillem Pons, fill de Bonadonna dona, a tu Bertran, fill de Guila dona, que d’aquesta hora en endavant no et prendré, ni no et retré, ni no t’occiré, ni no et llevaré la teva vida ni ta membre que al teu cos es tingui, ni d’aquelles possessions
& de la onor que avui tens ne que ena[n]t amb el meu consell acaptaràs no la.t llevaré ni no te.n llevaré. I si és home o dona qui te la pren o te’n prengui, ajudador te’n seré per dreta fe sense engany. I totes aquelles vegades que em requeriràs per tu o pels teus missatges requeriment no me.n negaré i d’ajudador no t’enganyaré.
Així com a sobre és escrit així t’ho tindré i així t’ho atendré per dreta fe sense engany.
Vocalisme
En l’estudi lingüístic del “Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell”, Josep Moran explica que “la forma antiga sincopada aitoris (ADIUTORIUM) és en relació amb aidar (ADIUTARE). Coromines només recull com a formes catalanes antigues adjutori, ajutori i aujutori (amb vocalització popularitzant de la -d- implosiva...)”, [el text escrit entre parèntesi és una citació de Joan Coromines], “i afirma a més [el que continua és també una citació de Joan Coromines] que en gascó apareix la forma semipopular aytòri... i en parlars antics de Lleó aidorio o aidorios”.5
Consonantisme
Al “Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell”, Josep Moran observa que la -t- que conserva el mot aitoris “ha de respondre al caràcter mig savi d’aquest mot, propi del llenguatge jurídic o eclesiàstic, com ofertori”.6
Apareix amb la grafia nn l’antropònim Bonadonna, que posteriorment es va reduir a n simple. Aquest nom compost incorporat a la cultura cristiana té una significació piadosa i ha estat construït sobre el model antic de Benedictus, sergons observen Jordi Bolós i Josep Moran, que consideren un cas semblant el de la construcció d’altres noms com ara Bonafemina o Bonusfilius.7
El caràcter palatal o no de la reducció en posició final a n simple de NN del mot engan (INGANNARE) és de difícil deducció, com observa Moran.8 Pel que fa a aquesta qüestió, Francesc de B. Moll apunta que aquestes dobles formes “són exemples de la vacil.lació freqüent en català entra la palatalització i la no palatalització que es troba en alguns doblets”, com és ara enganyar i enganar.9
Apareix en posició final la grafia l en el mot fill (FILIU) mentre que en posició interna apareix la grafia ll en l’antropònim Guillem.
El so [g] derivat de W- germànica apareix en el dígraf gu- a Guila (Wisila) i a Guillem (Willi-helm), on El grup –lm ja a apareix reduït a –m.
En posició inicial i davant de e i de i, l’oclusiva velar sorda és representada per la grafia ch: che (2,6,8,10), chi (9), chon (3) i chui (3). També trobem representat aquest so per la grafia qu en una ocasió: que (8). Davant de o la grafia és c: corps (7). En posició interior trobem únicament achelas (8) i acaptaràs (8), ultra les formes llatines dicam (9) i sicut (12). Pel que fa a la qüestió de la pronúncia del grup chu-, Coromines (DECC, VI, pp. 911-912), explica: “No hi ha manera de dir com hom pronunciava aquestes darreres formes antigues, si amb ku- o com ki, però en tot cas el descendent kui de CUI molt probablement fou reemplaçat per qui ja en el segle XIII”.
L’oclusiva velar sonora apareix amb la grafia gu: Guila (1,5), Guillem (1,5), que és l’única grafia emprada davant de e i i tant en posició inicial com interior: engan (10).
En posició interior (Guila (1, 4), achelas (6), celes (9)) i final (fil (1, 4), consel (7)) la consonant lateral palatal es representa amb la grafia l, però cal dir que en posició interior ja trobem la solució ll (Guillem (1, 4).
Notem l’absència de la h etimològica, pròpia del període arcaic, a ora (2,5) i onor (6).
Morfosintaxi
L’atribut precedeix el verb copulatiu en les oracions “aitori ten serei” (ajuda et seré) i “e del aitori not engannarei” (i d’aquesta ajuda no t’enganyaré). Moran ha estudiat aquesta qüestió i explica que aquesta fórmula és habitual en els documents feudals i que apareix sovint en la forma mig llatina “jo fideles vos... seré”.9aitoris ‘ajuda’ s’utilitza en el sentit d’’el qui ajuda’ (ADJUTOR). Moran apunta la possibilitat que aitoris hagués adquirit un caràcter personal (jo li seré ajuda), però remarca que en les escriptures de l’època se sol distingir entre els significats d’ambdós mots, i remet a les entrades adiutor i adiutorium del DECC. 11 Observem que el mot
La sintaxi oracional és paratàctica, pròpia del caràcter del català parlat i escrit durant el període arcaic, i els períodes s’uneixen amb la conjunció copulativa e.
Observem que la conjunció ne (ni not tolrei ta vita ne ta membra que a ton corps se tenet) pren el valor disjuntiu de o.
Notem la influència llatinitzant, pròpia d’un text de caràcter jurídic del període arcaic que es palesa amb l’ús del pronom personal ego (1, 4).
Els pronoms febles, en els nombrosos casos que van darrere l’adverbi no, que són majoritaris –només no me.n devedarei (11) apareix en la forma plena-, i que precedeixen el verb: no.t prendrei, no.t recerei, no.t ouciderei, no.t tolrei (5), etc., es presenten en la forma proclítca. Quan l’adverbi no és absent, trobem la forma plena del pronom (te serei (2), la.t tola, te.n tola, te.n serei (8), me.n comonràs (9),
Notem el predomini del pronom relatiu que en front de qui. Que apareix en quatre ocasions: che (2,5,7) i quequi ho fa en una: chi (8). (6); i
La qüestió de l’ús de la segona persona (a ti (1,4), no.t prendrei (5), etc.) ha estat explicat per Joan Anton Rabella, qui ho relaciona amb el fet que aquests documents es devien dictar a un escrivà, la qual cosa explica també “la sintaxi oracional pobra i repetitiva, i algunes dificultats d’interpretació”.12
El jurament que estudiem presenta la pobresa conjuntiva pròpia de la sintaxi oracional del català arcaic. La parataxi és, des del punt de vista sintàctic, la seva principal característica. El probable dictat oral a partir del qual fou elaborat aquest document jurídic es palesa també en el seu estil pretesament poc ambigu, però ignorant d’elaboracions estètiques.
Onomàstica
Jordi Bolós i Josep Moran 13 expliquen que Bonadonna és un nom compost incorporat a la cultura cristiana. Quasi tots els mots compostos tenen una significació piadosa i s’han construït de forma general sobre el model antic de Benedictus. Així podem trobar Bonadonna, Bonafemina, Bonusfilius, Sperandeus... Sembla, però, que la motivació espiritual dels noms compostos no ho és de forma exclusiva i, particularment entre els noms femenins, en trobem que es refereixen a qualitats físiques, com és ara Bonamoça, o bé d’altres que tenen un caràcter expressiu, com és ara cagapocs. Bonadonna està documentat en 28 ocurrències entre els anys 936 i 992.
Bertran és un nom d’origen germànic, així com Guillem i Guila. Bertran (Berterandus) està documentat en 9 ocurrències entre els anys 905 i 989. Guillem (Wilielmus) està documentat en 217 ocurrències entre els anys 834 i 999. I Guila (Wisila) està documentat en 72 ocurrències entre els anys 890 i 998.
Joan Coromines, en l’obra Estudis de toponímia catalana, explica que gineu i guilla els dos noms amb què designem l’animal (el primer s’usa avui en el territori de l’antic comtat de Barcelona, des del Vallès fins a Tarragona i Lleida i el segon és el nom pirinenc) provenen del germànic: Winidhild en el cas de guineu i Wisila en el cas de Guilla. 14
_________
Notes
1 MORAN, Josep. Treballs de lingüística històrica catalana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1994. Pp. 102-103.
2 Vegeu ALTURO, Jesús i Anscari M. MUNDÓ. “Problemàtica de les escriptures dels períodes de transició i de les marginals”, dins Cultura neolatina, fasc. 1-2, 1998. Pp. 121-148.
3 BONNASSIE, Pierre. Catalunya mils anys enrera. Barcelona: 1979.
4 MAS, Josep M. Mil anys de dret a Catalunya. Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: 1989. Pp. 34-35.
5 MORAN, Josep. Op. Cit. A la nota 1. P.102. En una nota a peu de pàgina, l’autor remet als següents treballs de Joan Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, I, s.v. ajudar, p118; Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, s.v. adiutor i adiutorium.
6 MORAN, Josep. Op. Cit. A la nota 1. P.105.
7 BOLOS, Jordi i Josep Moran. Repertori d’antropònims catalans. IEC. Barcelona: 1954. P. 54.
8 MORAN, Josep. Op. Cit. A la nota 1. P.106.
9 MOLL, Francesc de B. Gramàtica històrica catalana. Universitat de València, 1991. P. 101.
10 MORAN, Josep. Op. Cit. A la nota 1. P.111.
11 MORAN, Josep. Op. Cit. A la nota 1. P.112.
12 RABELLA, Joan Anton. “Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (1080-1095)”, dins Estudis de Llengua i literatura catalanes / XXXV, Homenatge a Arthur Terry. Pp. 35-36.
13 BOLOS, Jordi i Josep MORAN. Repertori d’antropònims catalans. IEC. Barcelona, 1994. P.54.
14 COROMINES, Joan. Estudis de toponímia catalana, vol. II. Editorial Barcino. Barcelona: 1970. P. 248.